el món per un forat

Només tornant d’Itàlia es pot dir que s’ha vist el món per un forat.
Josep Pla, Cartes d’Itàlia

A voltes Itàlia em fa ràbia (ja ho sé, però a voltes em passa) i pense que no té remei, que és un país amb un present gris i un futur negre, amb una profunda crisi de valors i tot això, aleshores, quan em passa això, un dels remeis que conec és rellegir a Pla.
A les moltíssimes pàgines que Pla va dedicar a Itàlia, a la seua bellesa i al seu esperit, trobe la recepta de l’amor a aquest país (crec que començaré a regalar la traducció de les Cartes d’Itàlia als amics amb la italianitat deprimida). Quan llig a Pla dient: “¿Què seria Europa sense Itàlia?” pense ¿Què seria d’Itàlia sense Europa?, però tot plegat, la lectura de Pla em reconcilia amb el país i em fa tornar l’esperança: “Itàlia és un món que, des del punt de vista de la intel·ligència i de la sensibilitat, no té límits“. I en aquests moments de crisi que tinc de tant en tant, l’admiració de Pla pel país em ve molt bé:

“-Aneu a Itàlia! Tracteu de viure a Itàlia! És el país més important d’Europa, per les coses de qualitat, s’entén

Ací un interessant article de Rossend Arqués sobre Pla i Itàlia.

 

sorpasso

S’ha mort, als 92 anys, Dino Risi, mestre de la commedia all’italiana. Psiquiatra aficionat al cinema, Carlo Ponti li va comprar un dels seus primers curtmetratges (Buio in sala del 1948, fet amb poquíssim pressupost) per dos milions de lires i el va convéncer a dedicar-se al cinema.
Deixa una llarguíssima llista d’obres mestres: Il sorpasso, Poveri ma belliI mostri, Profumo di donna, Una vita difficile, In nome del popolo italiano.
Era l’autor dels guions de les seues pel·lícules, sovint escrits a quatre mans amb Ettore Scola. Les seues comèdies, aspríssimes, sense intencions moralitzants ni final feliç són, al meu parer, els millors retrats de la Itàlia del boom econòmic. Amb els seus cinc mosqueters: Sordi, Mastroianni, Manfredi, Gassman i Tognazzi, va obtindre grans èxits de públic amb comèdies intel·ligents i amargues. En va fer més de cinquanta, de les quals deia que encara li n’agradaven vint. Lucidíssim fins el final, des dels 80 anys (edat a la que deia que tots hauríem de morir, per llei) es dedicava a rellegir bons llibres i a esperar la mort amb l’esperança, deia, que la reencarnació no existisca, no hauria suportat reencarnar-se en un imbècil.
Espere de cor que la reencarnació no existisca i Dino Risi no es reencarne en un imbècil.

A la foto, Vittorio Gassman i Jean-Louis Trintignant a una escena d’Il sorpasso, del 1962. 

filologia del mar

M’estic acabant un llibre (em falta poquíssim, em sap un greu) preciós, preciós en tots dos sentits, en el de valuós i en el de bell. Es diu Breviario Mediterraneo (jo l’estic llegint en italià, però està en castellà, en català no, tot i que està traduit a més de 20 llengües, brr). L’autor és Predrag Matvejevic (amb accent a la c, no sé com es posa) i el llibre és una joia. Parla del Mediterrani, l’explica, parla de les llengües i de les olors, dels ports, de les plantes, de les guerres de les ones, dels mapes i de les illes. No té cap pretensió de ser exhaustiu, és literatura. Un tractat poètico-filosòfic diu a la solapa, no sé què és, però m’encanta. 
No puc resistir la temptació de traduir el primer paràgraf de la introducció de Claudio Magris, que és diu Per una filologia del mar:

En una esplèndida pàgina d’aquest “breviari” Predrag Matvejevic explica que va conéixer a Alexandria a un rellotger català que tenia la passió de compilar acuradament, lluitant amb tenaç precisió contra l’exorbitant mancança de dades, el catàleg de la famosa biblioteca destruïda pel califa Omar, la més gran de tota l’antiguitat. La filologia del mar -de la qual Matvejevic forneix, amb aquest llibre, un exemple fascinant, ric d’intel·ligència i de poesia- es pareix a la metòdica i fantasiosa empresa del rellotger català, per la seua barreja de rigor i gosadia, precisió científica i epifania de l’infinit”.

Doncs això.

Abans de la pàgina cent ja sabia que el llibre havia entrat (per aclamació) en una estranya categoria de llibres meus. Jo els llibres els tinc ordenats més o menys per nacionalitat de l’autor o per, diguem-ne, literatura (vull dir que Simenon està amb els francesos i Nabokov amb els nord-americans, tot i que Ada o l’ardor es mereixeria estar amb els russos). A més els acoste per afinitat, si eren amics els pose junts a la llibreria. Me’n vaig adonar fent caixes per a la darrera mudança que hi havia un grup de llibres que estaven junts a la llibreria amb un criteri diferent. A la caixa vaig  posar europeus, i hi havia Elias Canetti, W.G. Sebald, Romain Gary i dos llibres de Jorge Semprún. Claudio Magris hi va entrar al selecte club fa poquet i Matvejevic acaba d’entrar, li he de fer lloc.
No sé ben bé com explicar-ho, però crec que aquests escriptors són fonamentalment europeus, per això a la meua llibreria estan junts. Alguns d’ells escrivien en francès sense ser francesos, com Gary o Semprún, Canetti i Sebald van escriure en alemany tot i viure a Anglaterra, Magris escriu en italià i Matvejevic en croat. Uns eren jueus i d’altres no, només Sempún i Gary van lluitar a la Segona Guerra Mundial, són de generacions diferents i d’orígens diferents, l’únic motiu que em va vindre al cap quan me’n vaig adonar que estaven junts és que pense que fan literatura europea, i no puc precisar més aquesta categorització, crec que la literatura que escriuen aquests autors (amb dubtes sobre Magris al que he llegit poc, ara estic posant remei) és èticament europea. Ara que pense, tots excepte Magris vivien  o viuen a un altre país, però no és tampoc això, molts que han viscut i escrit a un altre país no estan al grup. No, és com una espècie de categoria moral, és ben estrany.