vergonya

Ningú no podia preveure uns resultats així, ni les pitjors previsions ni els pitjors malsons. No han guanyat, han arramblat amb tot. Jo, ara, ni intentaré explicar-m’ho ni explicar-ho, espere que ho facen els especialistes, però ningú no s’ho esperava.
El pròxim parlament italià serà insòlit. Tota l’esquerra ara és extraparlamentària (!)…governarà el partit de Berlusconi amb la Lega. Els resultats de la Lega són increïbles, no s’expliquen, com fa Vilaweb a la portada, amb la qüestió de l’aeroport de Malpensa, que és molt més complicada i que podria ajudar a explicar els resultats a Llombardia, però no al Piemont o al Vèneto.
De com el país amb el Partit Comunista més potent d’Europa ha arribat a tindre l’únic parlament d’Europa sense representació d’esquerres, espere que algú ho explique, jo no sé.
Ara podran fer el que vulguen per cinc anys, no hauran de perdre temps restaurant les lleis fastigoses que van aprovar a l’anterior legislatura, com que el govern Prodi no en va tocar ni una, poden començar directament a fer-ne de noves.
Els resultats a les regionals de Sicília són desoladors, l’única bona notícia és que l’Ajuntament de Roma s’ha salvat.
Ho sento, no estic en condicions d’escriure coses amb més trellat.
Jordi Muñoz ha escrit un post molt bonic, ací.

Primeres reaccions

Açò s’embruta i molt, els primers resultats reals són terribles.
Primeres reaccions, meues: em menge la ràbia, envie, cordialment, a fer la mà els amics italians que em telefonen i em diuen que volen emigrar, que si els pisos a Barcelona són cars i que Zapatero sí que mola, apague l’ordinador, apague la tele, em pose un disc…crec que serà Samson et Dalila de Saint-Saëns  Mon coeur s’ouvre a ta voix… (niente Verdi i niente Puccini, hui) i em pose a llegir, encara he de decidir què.
Au, bona nit i Visca la República (bananera).

Primers resultats

Com s’esperava els primers sondeigs publicats fa uns minuts donen la victòria al Cavaliere. Amb una bona notícia, per primera vegada en molts anys semblaria que el seu partit no és el més votat, el més votat és el PD de Veltroni. Berlusconi aconsegueix la majoria amb els vots de la Lega Nord, que per cert, i aquesta és una notícia brutta brutta, ha augmentat espectacularment els vots. Veurem amb els resultats definitius, que tardaran, com es reparteixen els escons…de totes maneres, amb aquests resultats serà molt difícil acabar la legislatura…Un altra cosa, amb aquests resultats l’esquerra es queda fora del Senat…

Es poden veure ací: http://www.corriere.it/Politica/2008/elezioni08/
Les dades que dóna la RAI són:

CAMBRA:
Coalició Berlusconi: 38,5 – 45,5%
Coalició Veltroni: 37-43%

SENAT:
Coalició Berlusconi: 39 – 46%
Coalició Veltroni: 36,5-42,5%

Els sondeigs de les regionals a Sicília són per posar-se a plorar:
Dreta (amb el que això vol dir): 49-53%
Centre-esquerra: 36-40 %

Bella ciao

Bel·la Txao, com diu el Tonet. És una cançó que m’agrada i m’emociona molt i que ací es canta sovint a les manifestacions i no només. Jo sempre havia pensat que era una cançó dels partigiani italians que havien canviat la lletra a una vella cançó de treball de les mondine (les collidores d’arròs, recordeu riso amaro?). Doncs no, ni una cosa ni l’altra.
Acabe de llegir al diari que en realitat els partisans no la cantaven, la cançó que cantaven, l’himne, era Fischia il vento,  el que va passar és que després de la guerra Fischia il vento sonava massa comunista i tenia un aire massa soviètic. Bella ciao, en canvi, era políticament correcta i amb les seues referències a “l’invasor” podia anar bé a tothom, inclús a la Democràcia Cristiana.
Val, no era una cançó partisana però, si més no, era una vella cançó de treball de les mondine? Tampoc. Als anys 60s, quan la música tradicional comença a escoltar-se i alguns estudiosos comencen a rastrejar les velles cançons Bella Ciao comença a interpretar-se també amb la lletra suposadament original, que parla de les fatigues de les collidores d’arròs, fins que el 1965, en una carta a l’Unità, el senyor Vasco Scansani explica que la lletra de la Bella Ciao de les mondine la va escriure ell, en un concurs de cors, el 1951. Val, tampoc és una cançó tradicional, d’on ha eixit Bella Ciao?
L’estiu del 2006, fent turisme per París, Fausto Giovannardi compra un disc que es diu Klezmer-Jewish Swing Music, uns mesos després escoltant-lo al cotxe se n’adona d’estar cantant Bella Ciao mentre sona el disc. Torna a mirar-lo i allà diu que la cançó és Koilen, de Mishka Ziganoff i que és del 1919. No pot ser, la cançó és Bella Ciao, curiós, Giovanardi comença una recerca, com és possible que el 1919 algú haja enregistrat Bella Ciao a Nova York? o, més ben dit, com s’ha arribat d’una vella cançó jiddisch a Bella Ciao? Demana ajuda a especialistes i obté respostes, la cançó Koilen és una versió d’una vella cançó jiddisch que es diu Dus Zekele Koilen (el saquet de carbó), de la que existeixen al menys dues gravacions, una del 1921 d’Habraham Moskowitz i una del 22 de Morris Goldstein. D’un music holandès de música Klezmer rep la confirmació: Koilen (també Koilin, Koyln o Koylyn) va ser enregistrada a Nova York a octubre de 1919 per Mishka Ziganoff (o Tziganoff o Tsiganoff) i és, efectivament, una vella cançó jiddisch. Queda una pregunta: com pot un que es diu Ziganoff (tzigano, gitano) ser jueu? També a aquesta pregunta troba la  resposta: Mishka Ziganoff era un gitano cristià, acordionista nat a Odessa, que va obrir un restaurant a Nova York, parlava jiddisch i era músic a bandes Klezmer. El més probable és que la cançó arribara a Itàlia amb algun emigrant retornat dels Estats Units.
Jo, el proper 25 d’abril, festa nacional italiana, tornaré a emocionar-me a la manifestació quan cantarem Bella Ciao.
Quan parlen de tradicions inventades…

En tinc moltes versions, des del cor de l’Exèrcit Roig a Quilapayun, passant per Renato Carosone o Obrint Pas. En pose una de Goran Bregovic i la Modena City Ramblers, que, ara que l’escolte un altra volta, té un aire Klezmer inconfusible.

Ara, la Koilen que Mishka Ziganoff va enregistrar a Nova York el 1919:

Tot açò ho he descobert hui a aquest article de Repubblica.

fantasma

Un fantasma recorre Itàlia. En ambdós sentits, en el sentit figurat i col·loquial, un fantasma recorre Itàlia i aquest cap de setmana guanyarà les eleccions. En sentit literal, també, un fantasma recorre Itàlia, un mal humor, més trist que rabiós, resignat. Ho note en mi mateixa, en la gent que m’envolte i ho note en els blocs italians que visite. Cansament, desencís i una espècie de sentiment de fatalitat, no hi ha remei. Els únics que se salven són els que encara creuen en el miracle, tot i que el més probable és que guanye Berlusconi i que l’esquerra (arcobaleno) ni tan sols arribe a tindre representació al Senat (cal un 8%).
La idea de Berlusconi governant cinc anys més és insuportable, i no és només una qüestió, diguem-ne estètica, que també: la vulgaritat del Cavaliere i dels seus supera l’imaginable. És que aquest país no es pot permetre cinc anys més del pà que donen aquesta gent, no es pot permetre que un president del govern diga que no pagar impostos és moralment just. No es pot permetre un president del govern megalòman i mentirós compulsiu, amb un govern que no té cap intenció de governar i on, els pocs que en tenen alguna intenció venen de la democràcia cristiana més retrògrada. Van omplir de morralla corrupta, mafiosa i feixista les llistes i ara aniran al parlament. No ens podem permetre la informació embolcallada cinc anys més, amb Berlusconi controlant les RAI i Mediaset i controlant, amb la publicitat, el que no controla directament. Amb la seua retòrica furibundament anticomunista i masclista, amb el menyspreu per les més elementals regles democràtiques, amb els seus discursos polítics d’ultra d’estadi i amb l’absència absoluta de respecte a les institucions…ho deia Flores d’Arcais en una entrevista a El País l’altre dia: Si guanya Berlusconi assistirem a la putinització d’Itàlia. Jo vaig començar les cròniques electorals amb títols com ara circ i voldevil, error, tot plegat no té cap gràcia, és un drama.

Visibilità

Poi piovve dentro a l’alta fantasia
Dante, Purgatorio (XVII, 25)

Amb aquesta citació de Dante comença la quarta de les Lezioni americane de Calvino, dedicada a la visibilitat, entesa com la capacitat d’evocar imatges. En parlava Pau Sif a una entrada al seu bloc i en parla també Calvino, de la gran capacitat de Dante de crear i regalar al lector imatges precises. Del geni de Dante (poeta) en la descripció de les visions de Dante (personatge) en el seu viatge ultraterrè. 
En una societat saturada d’imatges com la nostra, avisa Calvino, correm el risc de perdre “una facultat humana fonamental: el poder de veure a ulls clucs, de fer eixir colors i formes de l’alineament de caràcters alfabètics negres sobre una pàgina blanca, de pensar per imatges”.
Recorda Calvino que allò important és no oblidar que l’escriptor  compleix operacions que impliquen i combinen l’infinit de la seua imaginació amb l’infinit de les possibilitats lingüístiques de l’escriptura. La màgia, diria jo, s’acompleix quan tot plegat es combina amb la imaginació del lector.
Calvino acaba la lliçó dient que “totes les realitats i les fantasies poden prendre forma només mitjançant l’escriptura, en la qual exterioritat i interioritat, món i jo, experiència i fantasia apareixen fetes de la mateixa matèria verbal; les visions dels ulls i de l’ànima es troben contingudes en línies uniformes de caràcters minúsculs o majúsculs, de punts, de comes, de parèntesi; pàgines amb signes alineats, apretadets com grans de sorra, representen l’espectacle variat del món en una superfície sempre igual i sempre diversa, com les dunes empeses pel vent del desert”.
Les Lliçons americanes (Sis propostes per al pròxim mil·lenni) de Calvino, publicat després de la seua mort, eren les coferències que, sobre literatura, havia de donar a la Universitat d’Harvard l’any 86, en parlava ací Puig d’en Cama. Les sis lliçons són: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat (la sisena, coherència, no va arribar a escriure-la), i eren per a ell, sis valors literaris a conservar per a aquest mil·lenni. Són un llibre molt recomanable que en català va publicar Edicions 62.

I pensava en tot açò perquè l’altre dia a Mallorca em van ensenyar la preciosa edició de la Divina Comèdia il·lustrada per Miquel Barceló i només mirant les il·lustracions reconeixia els cants.
I perquè vaig veure molins, cuines, bars de naufrags i arbres que ja coneixia perquè els havia llegit i els havia vist a ulls clucs.

 

Pane, amore e… sobrassada

Ahir vam arribar tard i cansats de Mallorca, felicíssims.

Vam sopar pane, amore i sobrassada…

El pà el teníem al congelador, l’amor i la sobrassada ens els havien regalat a Mallorca.

PS: És veritat que el nostre país és molt xicotet, però tot i que com a país és xicotet, com a casa és ben gran.

Per Mallorca ens ix el sol…

Aquesta cançó d’Al Tall m’encanta. Demà me’n vaig a Mallorca, bonica morena. Fa molts anys que només me la mire des de l’avió (que sempre passa de llarg) i en tinc moltes ganes. Vaig a (re)trobar velles amigues que fa mooolt de temps que no veig i estic més contenta que un gínjol.

Per Mallorca

Per Mallorca ens ix el sol
bonica morena,
i per Castella s’apaga.
Quan ix el sol els galls canten
bonica morena ,
quan es pon, callen i dormen.
Qui està despert, viu i parla,
i qui dorm només somnia,
bonica, morena,
qui somnia no en trau res,
i després es desenganya.
Hi havia una volta un poble,
que dormia i que dormia,
bonica morena,
i de tant que va dormir,
despert i tot somniava.
Cal que pugem al Mongó,
que ixca el sol abans de l’alba,
bonica morena,
cal que vetllem per la nit.
Llancem l’engany dins de l’aigua!

 

avorriment

Volia seguir la campanya electoral i fer cròniques al bloc, però és d’un avorriment mortal. La dinàmica és la següent: Berlusconi diu una animalada (moltes i molt grosses, periòdicament) i en les hores i els dies següents no es parla d’altre, els adversaris per criticar-lo i ell per dir que no tenim sentit de l’humor (com si tinguera alguna gràcia) o que ha estat mal interpretat o que tota la premsa i les teles són d’esquerres (!!).  
D’aquesta manera ací no es parla de política, es parla d’ell i està aconseguint monopolitzar la campanya. Jo podria haver fet una espècie d’antologia de disbarats berlusconians i oferir-vos resums setmanals, però no vull.
Potser ara en les dues darreres setmanes la cosa s’anime, però em temo que l’única cosa que passarà és que ell alçarà el to i el “nivell” de les barbaritats que diu… quin avorriment!
És la tercera campanya electoral que visc ací i és, sense dubtes, la més avorrida i previsible, la gent està molt desencantada, es parla més de la mozzarella o de Carla Bruni que de la campanya. Al començament amb el nou partit de Veltroni semblava que alguna cosa canviava i que tindria un cert interés, però no.
Per cert, cada volta més veus parlen d’un pacte post electoral entre el partit de Berlusconi i el de Veltroni, quin fàstic!