Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Negra nit

12
Publicat el 29 d'abril de 2008

No puc parlar de política hui, no em funciona el cervell, només em funciona la panxa i em funciona molt malament. Una victòria simbòlica, diuen, i tant que ho és. Roma no tenia un alcalde feixista des del 44, i ja ho sé que Alemanno no és només feixista, que és més coses, ja ho sé, però és també feixista, feixista de manual (d’autodefensa). L’espectacle d’ahir la plaça de l’ajuntament feia por, molta. Amb les banderes amb creus cèltiques i els braços alçats fent la salutació feixista. Un senyor molt gran i molt content que deia que havia esperat aquest moment des del 43, tot el feixistam de la ciutat amb banderes i símbols, amos del carrer. Anit ja van trencar una làpida que commemorava més de 300 romans assassinats pels nazis i hi van escriure a sobre visques a Mussolini. Segur que no tots els que l’han votat són feixistes, però els feixistes l’han votat i han guanyat. Bastos, pinten bastos.

Potser seré capaç de fer una anàlisi política del que ha passat a les darreres eleccions, i ho voldria fer en els propers dies, sobretot de les grans sorpreses: la desaparició de l’esquerra i l’augment espectacular de vots de la Lega Nord, tots dos fenòmens a nivells que ningú, ningú, s’esperava. Si més no es podrà analitzar l’estupor dels analistes polítics. Però el que ha passat a Roma té, simbòlicament (per ara), el valor d’una bastonada a la cara.

Actualització: Demane disculpes pels darrers posts fonamentalment plorons, intentaré canviar de pal, però és que les bastonades a la cara (encara que siguen simbòliques) fan mal, molt.

fàstic

6
Publicat el 28 d'abril de 2008

Gianni Alemanno, amb la seua creu cèltica penjada al coll, amb la seua biografia impresentable, de feixista violent, amb vàries condemnes (i mesos de presó) per actes violents i agressions a estudiants d’esquerres, secretari romà (ací encara el recorden amb la camisa negra) i després nacional (fins el 91) de les joventuts del MSI, (post) feixista de manual, és el nou alcalde de Roma, no sé que dir. 

25 d’abril de 2008

4
Publicat el 25 d'abril de 2008

Aquest matí he anat a la mani, al corteo, del 25 d’abril (l’aniversari de l’alliberament, festa nacional), que eixia, com sempre de Porta San Paolo, al costat de la piràmide, on els romans van defensar la ciutat de l’entrada dels alemanys. Aquest any era molt especial, feia impressió veure totes aquelles banderes amb el que ha passat a les eleccions i, sobretot, amb el que pot passar a Roma demà passat. El candidat de la dreta, Alemanno, és un postexfeixista que porta una creu cèltica penjada al coll. Roma no caurà, deia una senyora gran amb el mocadoret de l’ANPI al coll. Esperem que no.
Fa dies que els diaris de dretes estan clamant contra la celebració del 25 d’abril. Berlusconi mentre va ser cap del govern no va assistir mai a la cerimònia oficial, hui ha dit que tenia que treballar i ha rebut  a Ciarrapico, un feixista romà neoparlamentari del seu partit. La festa dels derrotats es titulava l’editorial del Giornale d’abans d’ahir. El 25 d’abril és sobretot la festa de l’antifeixisme, el que se celebra és que un poble educat per creure i obeir, es va convertir en un poble de ciutadans capaç de decidir. I es va donar una Constitució, una Constitució que es basa en els principis i els valors de l’antifeixisme i si alguna cosa acomunava els partits i la gent que la van fer, i que van rescatar la dignitat i la llibertat del seu poble, era l’antifeixisme.
Pinten bastos i se sent en l’aire, qui m’havia de dir a mi que el 25 d’abril en lloc d’El cant dels Maulets acabaria cantant Bella ciao i manifestant-me per defensar un Estat i una Constitució (quines coses).

Bella txau

3
Publicat el 25 d'abril de 2008

Els algueresos li han cantat Bella ciao a l’Alcalde que l’havia prohibida!
Ací a Roma també l’hem cantada (cridada) molt a la manifestació d’aquest matí.
Ací, de moment, encara no l’han prohibida (demà passat segona volta de les eleccions municipals…)

Bella ciao (i 2)

4
Publicat el 21 d'abril de 2008

Acabe de llegir un comentari que m’ha deixat Luca a l’entrada sobre Bella ciao i no em podia creure el que llegia. Jo deia que el proper 25 d’abril, festa nacional italiana, tornaria a emocionar-me a la manifestació quan cantarem Bella Ciao. Doncs acabe de saber que l’alcalde de l’Alguer, Marco Tedde de Forza Italia, ha prohibit a la banda que toque Bella ciao, perquè diu que vol “evitar divisions, sovint manifestades amb el puny tancat alçat al cel durant la manifestació”.  Li ha contestat Elias Vacca, ex-diputat comunista (ja no en queden de diputats comunistes a Itàlia) de l’Alguer, dient que es cert que Bella ciao divideix, divideix els feixistes dels antifeixistes. Per això és la cançó que es canta el 25 d’abril, festa nacional que commemora l’alliberament d’Itàlia del feixisme i del nazisme.
Llig també que s’estan organitzant, no sé per què em pareix (i espere) que a l’alcalde de l’Alguer li tocarà escoltar moooltes Bella ciao cantades per la gent el proper 25 d’abril.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

costura

10
Publicat el 19 d'abril de 2008

Quan jo era xicoteta ma mare cosia, cosia molt, totes les vesprades. Ella havia aprés a cosir amb el Método Martí de Corte y Confección i en conservava els llibres. A mí, els objectes, els moviments i les paraules de cosir m’agradaven molt, no n’he aprés mai, però la primera volta que vaig haver de fer una vora em va passar com amb netejar el peix o cuinar: ho sabia fer, ho havia vist fer milers de voltes i era capaç de reproduir-ne els moviments i la traça.
M’agradava molt regirar a la caixa dels fils, durant molts anys la caixa dels fils va ser una caixa de llauna de cola-cao, no d’aquelles que s’obrien per dalt, amb lunars i un dibuix d’una senyora guapíssima (a mi m’ho pareixia), amb una cintureta de vespa que alçava una safata, per traure-la de l’abast de dos xiquets que alçaven els braços. La caixa dels fils era de les altres, de les que tenien la tapa a una de les cares grans. Més avant Franco es va morir i la modernitat va arribar a ma casa i la caixa dels fils de cola-cao va ser substituïda per una de galetes daneses.
Ma mare tenia una fusta de cosir, que era una fusta gran, rectangular, amb un entrant a una de les bandes que es posava a la cintura, amb la fusta sobre les cames i feia com una tauleta. M’encantava (on va anar a parar? quan va desaparéixer?), era perfecta per fer els deures o per dibuixar al sofà. I m’agradava haver-ho de deixar tot perquè calia anar en una correguda a Ca Elietes, la merceria, a comprar alguna cosa urgent.
M’agradava molt el guix blau de fer patrons que no s’acabava mai, i el coixinet de les agulles, que un dia que estava a casa la senyora Dolores, la portera, que era aragonesa, vaig descobrir que també es deia acerico.
I les paraules, màniga ranglan, batista, entredós, godet, embastar, voraviu, gafet, passar beta. Acabe de descobrir que n’he oblidat moltíssimes (quan les he oblidades?). Són, a més, d’aquelles paraules que no s’aprenen mai quan s’aprén una llengua nova. Recorde la meravella que em semblava el truc per saber si una roba era fibra o cotó, s’encenien uns pocs fils i es passaven els dits per la part cremada, si no feia boletes era cotó.
No entenia perquè la mare de déu, quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra, no entenia què tenia a veure la costura amb les lletres. I no suportava haver-me d’emprovar la roba, estigues quieta que et clavaré una agulla. I la història de la xiqueta que s’havia mogut mentre li posaven agulles a una vora i se’n va clavar una que es va trencar i li va anar per una vena fins al cor i es va morir.
A voltes ma mare cosia amb la tele encesa, a voltes amb la ràdio o amb música, sobretot, Carlos Gardel o Serrat. Em feien molta pena els veremadors de la cançó de Serrat, que amb la maleta a coll caminaven per un moll de l’estació de França i que potser no tenien ni un pam ni un poble.

Hui he anat al sastre de baix de casa (tenim un sastre amb bottega baix de casa) a recollir uns pantalons, i en entrar, he reconegut l’olor, l’olor de cosir. Hi havia estat altres voltes i no ho havia notat, de fet no sabia que cosir tinguera una olor, però hui l’he sentida i m’ha portat d’un colp a la meua infància. En pujar a casa m’he posat un disc vell de Serrat i m’hi he deixat portar.

Una risata

2
Publicat el 17 d'abril de 2008

…vi seppellirà, diuen per ací, que vol dir que una rialla els sepultarà (a ells). No crec que funcione, però la foto (presa d’ací) m’ha fet riure. Com m’ha fet riure i pensar el post de Xesca, on diu que “L’humor s’ha d’entendre com una forma d’heroïsme. Quan no feim alguna pallassadeta, sovint ens deprimim.” Diu més coses, clar, llegiu-la.

Riguem, riguem, ací ens esperen cinc anys de fer pallassadetes. Jo comence ja.

comune

1
Publicat el 17 d'abril de 2008

L’altre dia vaig dir que per sort l’Ajuntament de Roma se salvava del desastre. No. No s’ha salvat, el candidat del PD, que es donava per guanyador, no ha arribat als vots necessaris, en quinze dies toca segona ronda de votacions per triar l’alcalde. Els dos candidats que hi passen són Rutelli, del PD i Alemanno (ex feixista, molt, de la coalició de Berlusconi).  La coalició de Berlusconi ha demanat ja el suport dels votants democristians i feixistes, els segons li han garantit el suport. El candidat del PD, Rutelli (alcalde de Roma del 93 al 2001), comptava amb el suport de l’esquerra i d’altres llistes, però no ha segut prou, també el PD ha demanat el suport dels democristians, el seu líder, Casini, per ara no es pronuncia, ha dit que decidiran els militants. La cosa està difícil, molt difícil. A Veltroni, a l’ajuntament el votava fins i tot la dreta, tothom estava content amb la seua gestió i amb el que estava fent a la ciutat.
Des del 1976 (excepte quatre anys d’alcalde democristià del 85 al 89) l’alcalde de Roma ha estat d’esquerres. Si el PD perd també l’Ajuntament de Roma serà un colp molt dur per al partit (i per a mi, personalment).
La vinyeta és d’Altan, el dibuixant de L’espresso.

Les diferències entre Malpensa i el Prat

18
Publicat el 15 d'abril de 2008

Aquest matí a l’estat de xoc del resultat de les eleccions he hagut d’afegir el desconcert en llegir el Mail obert de Vicent Partal, on estableix un paral·lelisme entre el que ha passat amb Malpensa i el Prat i compara les reaccions dels electorats.
Ja he dit alguna cosa al post on comentava els resultats, no crec que l’èxit de la Lega siga atribuïble a la qüestió de l’aeroport de Malpensa, potser a la provínica de Varese on es troba l’aeroport i estirant molt a Llombardia, però no crec que hi tinga res a veure amb el que ha passat al Vèneto o al Piemont.
No es pot comparar el que ha passat al Prat amb el que ha passat a Malpensa i per explicar-ho cal que en faça cinc cèntims sobre la història de Malpensa:
L’aeroport de Malpensa és fill del govern Craxi, segons els jutges va ser construït (per cert, dintre d’un parc natural), per fer girar diners i fer-los acabar a les arques dels partits polítics. De fet, els primers escàndols de tangentopoli eren sobre obres relacionades amb Malpensa i sobre diners rebuts per la DC i el PSI. Si el que volien era un bon aeroport a Milà hi havia prou amb ampliar Linate, però era molt més fàcil fer el tràfic brut de diners amb una nova gran infraestructura que, molt ràpid, es va convertir en un forat negre on desapareixien quantitats al·lucinants de diners públics.
No tinc cap intenció de defensar l’estat italià però no és responsable de la mala gestió de l’aeroport, la gestió de l’aeroport de Malpensa no és estatal, en té la concessió, fins el 2044, la SEA, que és una companyia de l’Ajuntament de Milà, controlat per Forza Italia i per la Lega Nord i que té com a president al senyor Bonomi, de la Lega Nord, ex president d’Alitalia i co-responsable de crisi enorme de la companyia.
Les quatre majors companyies aèries (Air France, American Airlines, British Airways i Lufthansa) han denunciat i estan mantenint un procés comú contra l’aeroport de Malpensa per tarifes abusives. Fa temps que van començar a abandonar l’aeroport i a deixar de pagar el que consideraven un robo. Les tarifes pels serveis de l’aeroport de Malpensa són una mitja d’un 35% més cares que les de la resta d’aeroports europeus. L’Ens Italià d’aviació civil i l’antritust han obert investigacions i han demanat repetidament a la SEA que tallen les tarifes. Enmig de l’engreujament de la crisi d’Alitalia, recentment es va decidir, per estalviar pèrdues, tornar a Roma. És a dir, fer el mateix que han fet les grans companyies que no estan patint una crisi com la d’Alitàlia, usar aeroports amb tarifes normals i no pagar el suborn que els qui gestionen Malpensa (FI i Lega) demanen.
No sé si he aconseguit fer un resumet comprensible, les coses italianes, com sabeu, sovint són molt complicades.
No crec que siga menester que explique ací qui són els de la Lega Nord, és un partit violentament xenòfob, populista, masclista i amb un discurs polític, per dir-ho d’alguna manera, que faria posar roig a Le Pen. A Partal li preocupa la diferència de reacció entre els votants padans i els catalans, a mi, en canvi, em tranquil·litzaria moltíssim. Personalment no crec que els votants de la Lega hagen castigat l’estat pel maltracte que han rebut en infrastructures, crec (veurem que en diuen els especialistes) que ha votat la por i que el discurs guanyador de la Lega és aquell sobre la seguretat i això, vos ho assegure, sí que fa tremolar.
El de la foto és Umberto Bossi dient que la té molt dura, que és un dels seus eslògans polítics preferits.

vergonya

11
Publicat el 15 d'abril de 2008

Ningú no podia preveure uns resultats així, ni les pitjors previsions ni els pitjors malsons. No han guanyat, han arramblat amb tot. Jo, ara, ni intentaré explicar-m’ho ni explicar-ho, espere que ho facen els especialistes, però ningú no s’ho esperava.
El pròxim parlament italià serà insòlit. Tota l’esquerra ara és extraparlamentària (!)…governarà el partit de Berlusconi amb la Lega. Els resultats de la Lega són increïbles, no s’expliquen, com fa Vilaweb a la portada, amb la qüestió de l’aeroport de Malpensa, que és molt més complicada i que podria ajudar a explicar els resultats a Llombardia, però no al Piemont o al Vèneto.
De com el país amb el Partit Comunista més potent d’Europa ha arribat a tindre l’únic parlament d’Europa sense representació d’esquerres, espere que algú ho explique, jo no sé.
Ara podran fer el que vulguen per cinc anys, no hauran de perdre temps restaurant les lleis fastigoses que van aprovar a l’anterior legislatura, com que el govern Prodi no en va tocar ni una, poden començar directament a fer-ne de noves.
Els resultats a les regionals de Sicília són desoladors, l’única bona notícia és que l’Ajuntament de Roma s’ha salvat.
Ho sento, no estic en condicions d’escriure coses amb més trellat.
Jordi Muñoz ha escrit un post molt bonic, ací.

Primeres reaccions

4
Publicat el 14 d'abril de 2008

Açò s’embruta i molt, els primers resultats reals són terribles.
Primeres reaccions, meues: em menge la ràbia, envie, cordialment, a fer la mà els amics italians que em telefonen i em diuen que volen emigrar, que si els pisos a Barcelona són cars i que Zapatero sí que mola, apague l’ordinador, apague la tele, em pose un disc…crec que serà Samson et Dalila de Saint-Saëns  Mon coeur s’ouvre a ta voix… (niente Verdi i niente Puccini, hui) i em pose a llegir, encara he de decidir què.
Au, bona nit i Visca la República (bananera).

Primers resultats

2
Publicat el 14 d'abril de 2008

Com s’esperava els primers sondeigs publicats fa uns minuts donen la victòria al Cavaliere. Amb una bona notícia, per primera vegada en molts anys semblaria que el seu partit no és el més votat, el més votat és el PD de Veltroni. Berlusconi aconsegueix la majoria amb els vots de la Lega Nord, que per cert, i aquesta és una notícia brutta brutta, ha augmentat espectacularment els vots. Veurem amb els resultats definitius, que tardaran, com es reparteixen els escons…de totes maneres, amb aquests resultats serà molt difícil acabar la legislatura…Un altra cosa, amb aquests resultats l’esquerra es queda fora del Senat…

Es poden veure ací: http://www.corriere.it/Politica/2008/elezioni08/
Les dades que dóna la RAI són:

CAMBRA:
Coalició Berlusconi: 38,5 – 45,5%
Coalició Veltroni: 37-43%

SENAT:
Coalició Berlusconi: 39 – 46%
Coalició Veltroni: 36,5-42,5%

Els sondeigs de les regionals a Sicília són per posar-se a plorar:
Dreta (amb el que això vol dir): 49-53%
Centre-esquerra: 36-40 %

Bella ciao

17
Publicat el 12 d'abril de 2008

Bel·la Txao, com diu el Tonet. És una cançó que m’agrada i m’emociona molt i que ací es canta sovint a les manifestacions i no només. Jo sempre havia pensat que era una cançó dels partigiani italians que havien canviat la lletra a una vella cançó de treball de les mondine (les collidores d’arròs, recordeu riso amaro?). Doncs no, ni una cosa ni l’altra.
Acabe de llegir al diari que en realitat els partisans no la cantaven, la cançó que cantaven, l’himne, era Fischia il vento,  el que va passar és que després de la guerra Fischia il vento sonava massa comunista i tenia un aire massa soviètic. Bella ciao, en canvi, era políticament correcta i amb les seues referències a “l’invasor” podia anar bé a tothom, inclús a la Democràcia Cristiana.
Val, no era una cançó partisana però, si més no, era una vella cançó de treball de les mondine? Tampoc. Als anys 60s, quan la música tradicional comença a escoltar-se i alguns estudiosos comencen a rastrejar les velles cançons Bella Ciao comença a interpretar-se també amb la lletra suposadament original, que parla de les fatigues de les collidores d’arròs, fins que el 1965, en una carta a l’Unità, el senyor Vasco Scansani explica que la lletra de la Bella Ciao de les mondine la va escriure ell, en un concurs de cors, el 1951. Val, tampoc és una cançó tradicional, d’on ha eixit Bella Ciao?
L’estiu del 2006, fent turisme per París, Fausto Giovannardi compra un disc que es diu Klezmer-Jewish Swing Music, uns mesos després escoltant-lo al cotxe se n’adona d’estar cantant Bella Ciao mentre sona el disc. Torna a mirar-lo i allà diu que la cançó és Koilen, de Mishka Ziganoff i que és del 1919. No pot ser, la cançó és Bella Ciao, curiós, Giovanardi comença una recerca, com és possible que el 1919 algú haja enregistrat Bella Ciao a Nova York? o, més ben dit, com s’ha arribat d’una vella cançó jiddisch a Bella Ciao? Demana ajuda a especialistes i obté respostes, la cançó Koilen és una versió d’una vella cançó jiddisch que es diu Dus Zekele Koilen (el saquet de carbó), de la que existeixen al menys dues gravacions, una del 1921 d’Habraham Moskowitz i una del 22 de Morris Goldstein. D’un music holandès de música Klezmer rep la confirmació: Koilen (també Koilin, Koyln o Koylyn) va ser enregistrada a Nova York a octubre de 1919 per Mishka Ziganoff (o Tziganoff o Tsiganoff) i és, efectivament, una vella cançó jiddisch. Queda una pregunta: com pot un que es diu Ziganoff (tzigano, gitano) ser jueu? També a aquesta pregunta troba la  resposta: Mishka Ziganoff era un gitano cristià, acordionista nat a Odessa, que va obrir un restaurant a Nova York, parlava jiddisch i era músic a bandes Klezmer. El més probable és que la cançó arribara a Itàlia amb algun emigrant retornat dels Estats Units.
Jo, el proper 25 d’abril, festa nacional italiana, tornaré a emocionar-me a la manifestació quan cantarem Bella Ciao.
Quan parlen de tradicions inventades…

En tinc moltes versions, des del cor de l’Exèrcit Roig a Quilapayun, passant per Renato Carosone o Obrint Pas. En pose una de Goran Bregovic i la Modena City Ramblers, que, ara que l’escolte un altra volta, té un aire Klezmer inconfusible.

Ara, la Koilen que Mishka Ziganoff va enregistrar a Nova York el 1919:

Tot açò ho he descobert hui a aquest article de Repubblica.

Publicat dins de música | Deixa un comentari