Amics i amats

Quan un se’n va a viure lluny, tot i que els afectes romanen, és inútil encabotar-se, les coses canvien. Jo, quan vaig arribar ací vaig patir moltíssim la mancança dels amics, del meu coixí d’afectes construït en els anys, amb cura i dedicació, que m’endolcia les caigudes i amb el que vaig créixer, fet de xicotetes proves d’amor quotidianes, de records compartits i de (re)coneixements mutus, de silencis entenedors i de presències incondicionals, dels sentits que adquireixen les coses i les paraules i que no cal explicar. És cert que les relacions canvien però els afectes resisteixen, amb dinàmiques diferents, però resisteixen.
Al principi pensava que els nous amics no serien mai com els de casa, que no hi ha res que puga substituir una adolescència compartida, el tipus de relació que es té amb els amics de tota la vida. I tenia raó, no és el mateix, no sabria dir si és millor o pitjor però és diferent. I als amics de l’ànima els enyore tots els dies.
Fer amics, reconstruir un nou coixí, un cau d’afecte a un lloc nou, amb gent nova i en una llengua nova és una espècie de treball d’Hèracles. Ja ho sé que l’amistat és sempre un treball, un treball d’amor, però començar-lo da capo d’adulta fa una espècie de mandra vital. Jo pensava que certes coses ja no em passarien, les amistats de xiqueta, les ganes d’estar hores i hores parlant amb una persona, de saber-la. I estava molt equivocada. L’absència de referències i sentits comuns, de vivències compartides es compensa amb l’emoció del descobriment i de l’aprenentatge, també de l’aprenentatge de la llengua, el meu italià el dec a l’F. i a tots els amics que han demostrat una paciència infinita corregint-me i ajudant-me, tinc un excel·lent accent romà.
I ara, a més, ha passat aquesta espècie de prodigi. D’ací a menys d’un mes passaré uns dies amb unes velles amigues noves. Ens hem conegut ací  (ací a Vilaweb) i ací hem cultivat la nostra amistat. I ens coneixem, ens sabem, tot i que no ens hem vist mai. Una apaga els focs amb riuades d’emoció, un altra és una garça blanca que broda paraules i aixeca el vol  i l’altra sap com s’ha de caminar i com s’ha de mirar. Com més hi pense més increïble em pareix tot plegat. És una emoció estranya, quasi infantil, com quan de xicoteta retrobava els amics de l’estiu que no havia vist en un any. És just així, com l’emoció d’un retrobament. Quines coses.

Tinc molta sort amb els amics i les amigues, amb els de Castelló, que sempre em reben com sempre i amb els de Roma, que em van ensenyar un món. Amb els vells i amb els nous. I em són tots imprescindibles. 

Cinema Farnese

L’altre dia parlant de Giordano Bruno, em vaig quedar amb ganes de parlar una miqueta més d’algunes històries de Campo de’ fiori.
El Cinema Farnese, a Campo de’ fiori, és un dels més antics de Roma. Als anys 30s es deia, feixistament, Cinema Romano i feien cinema i avanspettacolo, un gènere teatral menor, fill del varietà, pensat per entretindre el públic abans de l’inici de la pel·lícula.
Aldo Fabrizi (l’actor que fa el capellà de Roma città aperta) treballava a la parada de fruita de sa mare al mercat de Campo de’ Fiori, es va enamorar d’una actriu que treballava al Cinema Romano, Beatrice Rocchi, coneguda com Reginella  i va pensar que ella no es fixaria mai en un que treballava al mercat. Va aconseguir que el provaren com a actor còmic per arrimar-se a ella, i així va començar la seua brillant carrera, sobretot com actor còmic, tot i que va fer també papers dramàtics, com el de Roma città aperta.
Va fer més de 70 pel·lícules com a actor, en va dirigir nou i va escriure molts guions per al cinema i la televisió. Amic de l’ànima d’Anna Magnani, expliquen que tot i estimar-se moltíssim eren incapaços d’estar junts sense discutir violentament.
Amb la Reginella es van casar als anys 30s i van estar junts fins a la mort d’ella l’any 81, Aldo Fabrizi va morir al 90.
Abans de treballar amb la Magnani a Roma città aperta, van fer junts, en plena guerra, una pel·lícula que es deia precisament Campo de’ Fiori, on ell feia de venedor de peix i ella de venedora de fruita del mercat de la plaça.
Vos pose un trosset molt xicotet de la pel·li:

Novecento

Aquest cap de setmana tenia moltes coses que fer que eren precises, en canvi, un refredat d’aquells que t’estenen com si et passara un tren per sobre, m’han deixat amb ben poques possibilitats de fer res. Així que he fet dues coses boniques que fa temps que volia fer i no trobava mai el temps. Per cert, parlant de temps per fer coses boniques, sovint quan pensem que alguna cosa és precís fer-la en realitat no ho és, hem (he) d’aprendre a regalar-nos temps per les coses belles, tot el que jo havia de fer aquest cap de setmana no ho he fet i no ha passat res, en canvi, he fet altres coses que sense la febre i els mocs no hauria fet i que han valgut molt la pena.
M’he vist Novecento de Bertolucci tot d’una tacada (amb una pausa per sopar). Feia molt de temps que ho volia fer, veure-la tota d’un glop i en italià. Ja ho sé que la pel·li és una riuada, que sovint és pomposa i que té estones lentes, que té ben poca credibilitat històrica, tant se val, el resultat és una pel·lícula preciosa que aconsegueix transmetre l’èpica i la poesia d’una lluita i d’una cultura que estaven desapareixent irremeiablement quan el film es va fer. M’ha encantat (el luxe de pensar: dedicaré les properes cinc hores i escaig a veure una pel·li que ja he vist) actors esplèndids: especialment Burt Lancaster i Robert de Niro (i Alida Valli), música bellíssima de Morricone, i sobretot, escenes precioses, talment quadres, esplèndids, amb una llum i uns colors que t’omplin els ulls i l’ànima. El director de fotografia és Vittorio Storaro, genial, fa poc he vist a la televisió una sèrie en dos capítols sobre la vida de Caravaggio, la fotografia és seua, crec que la faran a la tv espanyola perquè és una coproducció, si la fan, mireu-la. Aconsegueix reproduïr la llum i la foscor dels quadres de Caravaggio d’una manera increïble, bellíssima.
L’altra cosa bonica que he fet ha segut imprimir-me el Viacrucis que la Xesca publica a l’hidroavió apagafocs i començar a llegir-lo un altra vegada des del començament. Cada vegada que publicava un capítol no el llegia perquè anava endarrerida, i així m’endarreria encara més. M’he imprès fins el capítol 31, Xesca, no he acabat perquè el refredat era dels ploronets que no ajuden a llegir, però l’acabaré i et diré, però m’està encantant, molt més així d’un mos que a trossets. Així, aquest cap de setmana, a banda de la febre i dels camperols i els senyors emilians de Bertolucci, m’han acompanyat na Felízia, na Mirentxu i, sobretot, en Bruno Clementi.