Milton Wolff

Dilluns va morir a Berkeley Milton Wolff , darrer comandant de la Brigada Lincoln.
El New York Times li dedica un obituitari.
Jo, modestament, li dedique un record emocionat i un gràcies gran com l’oceà que va travessar, quan tenia 21 anys, per lluitar amb les Brigades Internacionals.

deliri

Tornem-hi: 67 professors de la Universitat La Sapienza comuniquen al Rector que no els sembla convenient que el Papa inaugure l’any acadèmic i els estudiant organitzen una manifestació de rebuig. El Papa decideix no anar i comença el circ. Les paraules que transcric a continuació van ser pronunciades ahir pel director de Radio Maria (Una veu cristiana a ta casa), ràdio privada que rep subvencions de l’Estat Italià i del Vaticà. Es tracta de la ràdio privada italiana amb major número de repetidors (arriba fins i tot on no ho fa la RAI). El director, Padre Livio Fanzaga, cura els comentaris de premsa i la catequesi als matins, i, a més, la catequesi per a joves. I ahir va dir el següent:

"No excloc, com diuen alguns diaris, que hi haja grups satànics entre aquests estudiants (…), existeixen aquests grupuscles al límit del satanisme. Estimats amics, no ens fem il·lusions, Satanàs està per tot arreu, també a la Universitat, no me meravella que hi haja professors amb banyes, trident i cua, per això no ens fem moltes il·lusions, estimats amics, perquè sota sota hi ha l’odi contra Déu, Crist i l’Església. Darrere aquests personatges hi ha sempre el maligne, no em puc equivocar sobre aquestes coses, perquè si no, no s’explica. Si tu vas allà i a aquella gent li tires aigua beneïda ix foc, trauen fum, aquella gent, com passa als exorcismes més tremends".

Ací l’audio original

Eppur si muove?

El Rector de la Universitat La Sapienza de Roma va decidir convidar al Papa a la inauguració de l’any acadèmic que es farà dijous. 67 professors van enviar una carta pública al Rector on expressen el seu desconcert recordant les paraules de Ratzinger, encara Cardenal, a , el 1990, quan va dir: "A l’època de Galileo l’Església va romandre molt més fidel a la raó del mateix Galileo. El procés contra Galileo va ser raonable i just". Continuen els signataris de la carta: "Són paraules que, com a científics fidels a la raó i com a docents que dediquem la vida al progrés i a la difusió del coneixement, ens ofenen i ens humilien. En nom de la laïcitat de la ciència i de la cultura i en el respecte a aquest Ateneu obert a docents i estudiants de tots els credos i totes les ideologies, esperem que aquesta incongruència puga ser anul·lada".
La setmana passada van començar les mobilitzacions dels estudiants, que han organitzat una manifestació de rebuig. Ahir a les cinc de la vesprada el Vaticà va comunicar que el Papa havia decidit no anar, segons alguns entesos per motius d’imatge. I en qüestió de minuts, màgia italiana, la notícia ja no era que el Papa ha decidit no anar, s’ha convertit en que li han impedit anar. Les primeres paraules del telegiornale de RAI1 d’anit van ser "ha vençut la intolerància", les paraules de quasi tota l’esquerra prietas las filas (les de la dreta ho deixem córrer) acusaven els professors i els estudiants (que han expressat la seua voluntat de manifestar el seu dissens) d’intolerants contraris a la llibertat d’expressió que censuren a Ratzinguer que, voilà, s’ha convertit en un màrtir de la raó a qui injustament se li impedeix parlar.
Se n’ha ocupat el Parlament (amb discursos bíblics inclosos) i el President de la República li ha enviat una carta de solidaritat al Papa!
Si algú té estómac pot donar una volteta pel Corriere o per Repubblica

‘O caffè

Que els italians saben fer bon cafè ho sap tothom, però a Nàpols és un altra cosa.
Hi ha qui diu que el cafè de Nàpols no és bo perquè és massa torrat, que el cremen, supose que va a gustos. A casa, molta gent encara el fa amb una vella napoletana com la de la foto, costa més, però és molt bo.
A molts bars de Nàpols (i a alguns de Roma) quan demanes un cafè has de dir si el vols amb sucre o sense, ja que sovint posen el sucre al fons de la tassa abans de posar el cafè per tal de no refredar-lo afegint-lo després. Arreu a Nàpols i a molts llocs a Roma et serveixen el cafè sempre amb un got d’aigua, que cal beure abans per sentir-ne millor el sabor.
Hi ha un vell costum a Nàpols, extraordinari, que  em diuen que es conserva encara a alguns barris: quan vas al bar, si et va be, deixes un cafè pagat. Així, algú amb menys fortuna es pot prendre un cafè encara que no el puga pagar. N’hi ha prou en entrar al bar i preguntar si hi ha algun cafè pagat.
D’aquesta manera, quan et va be en pagues dos i en prens un i quan et va malament en prens un igualment.
Una ciutat que ha inventat un gest tan bell hauria de ser capaç d’alliberar-se dels problemes que la turmenten.
  

Torino operaia

Les darreres grans manifestacions obreres a Torí han segut enterraments.
L’acereria Thyssenkrupp, la darrera que quedava a Torí, tenia previst tancar definitivament el 30 de Setembre d’enguany. A febrer s’havia d’aturar la primera línia, la 5. Una de les colles que treballava a la línia 5, la que va començar el torn a les 10 de la nit del 5 de desembre, no va tindre temps de perdre la faena. Aquella nit un accident els va matar als set, cremats.
Els qui treballen a l’acer (noi delle acciaierie) saben que fan un treball perillós, perquè les màquines i els materials usats per transformar el metall superen qualsevol dimensió humana, amb els processos de fusió, forja, làmines enormes de metall que avancen, masses en moviment. És un treball fet de fatiga, soroll, intuïció, tècnica, experiència, risc, concentració.
Quan la colla que treballava a la línia 5 va intentar apagar un xicotet incendi, que, com altres vegades s’havia declarat en entrar en contacte el metall roent amb alguna part de la màquina, van descobrir que els extintors eren buits. En aquell moment la primera explosió va desencadenar l’infern. Els inspectors diuen que han comprovat 116 violacions a les normes de seguretat a la línia de l’accident. Estava tancant, estaven desmantellant, però continuava activa.
A l’enterrament dels primers morts (els altres van anar morint a l’hospital) hi van anar trenta mil persones, silencioses. L’alcalde de Torí, com tants torinesos fill d’un obrer del metall, diu: a l’enterrament d’Agnelli la gent hi va anar per dir “jo hi era”, en canvi ací la gent estava dient “vosaltres hi sou”.
(…)

Un cronista va escriure: “El soroll de les persianes de les botigues tornant a obrir anunciava que tot s’havia acabat”. Diuen els obrers que els set van morir perquè feia temps que eren invisibles. Els obrers existeixen, clar que existeixen, però existeixen a la fàbrica, fora no, i la invisibilitat social els fa dèbils, la debilitat i la soledat porten inseguretat.
Un company diu: “Quan era xicotet, veia amb mon pare, al telegiornale, les noticies sobre el conveni del metall, “onze milions de treballadors es manifesten”, ara no sabem ni quants som”. Fausto Bertinotti, comunista i president de la Cambra, va parlar, al primer enterrament de la “irrellevància obrera”.
L’alcalde de Torí, Chiamparino, va proposar enterrar-los junts, fer un lloc al cementiri per a ells: “Si dintre d’un any, de cinc, de deu, algú vol recordar, parlar-ne, partir d’aquelles morts per discutir sobre la seguretat al treball, cal un lloc, i no quedarà ni la fàbrica, no hi haurà res”.
En el passat un accident com aquest hauria provocat una vaga general immediata, tothom s’hauria aturat, els treballadors haurien eixit al carrer.
Divendres passat, en el moment de l’enterrament del darrer mort, totes les locomotores de tots els trens d’Itàlia, van fer set xiulits d’alarma, set llargs i tristos planys per set obrers irrellevants.

Roma

A city becomes a world when one loves one of it’s inhabitants
Lawrence Durrell, The Alexandria Quartet

Hui fa deu anys que vaig arribar a Roma amb una beca, dues maletes, una versió bilingüe italià-català de Verrà la morte e avrà i tuoi occhi de Pavese, un diccionariet català-italià (i viceversa) i una guia de Roma per a turistes.
La Ciutat em va rebre amb un dia de sol fred i net (amb l’aire prim, com diu Pla), i ja el primer dia vaig saber que me n’havia enamorat. Quan dic que la Ciutat em va rebre vull dir exactament això, vaig sentir que m’havia estat esperant i m’estava rebent, amb el somriure i amb l’esguard amb què es rep a qui s’espera.
Recorde molt bé aquells primers dies, intentant copsar la llengua, la gent, la bellesa i la vida de la Ciutat. Els vaig passar caminant pels carrers, amb els ulls ben oberts (i la boca també), com si tot allò fóra només per a mi, per al meu delit personal i sabent, a més, que tenia molt de temps, que no em calia veure les coses a corre-cuita, que jo no era una turista (sola) més. 
El segon dia, a l’autobús, una senyora que va veure com mirava les taronges que duia a un cistell (jo pensava que potser venien de Castelló) me’n va regalar una, no vaig entendre res del que em va dir, però el gest el vaig entendre i el recorde sovint quan pense en aquells primers dies a la Ciutat.
El que no sabia aleshores era que a més del somriure i les meravelles, la Ciutat em tenia reservats altres regals i que volia que jo em quedara.
No sabia encara que Roma volia ser, també, la meua Ciutat.

munnezza

Que vol dir deixalles, escombraries, fem, en napolità. Fa dies que volia escriure alguna cosa sobre el fet que Nàpols s’estiga ofegant sota més de 100 tones de fem, el problema és que després d’haver llegit un fum d’articles i d’haver intentat en va que algú m’ho explicara, no entenc res.
Em consola molt que el sociòleg Enrico Pugliese, napolità i director de l’Irpps (Istituto di ricerche sulla popolazone e le politiche sociali) tampoc ho entenga i comence un article a Il manifesto del diumenge dient "he rebut ens aquests mesos diverses invitacions per intervenir sobre la qüestió de les deixalles a Nàpols i la Campània. Les he declinat sistemàticament pel fet de no aconseguir comprendre què està passant exactament". A continuació el seu article és una sèrie de preguntes aparentment sense resposta. Anem bé.
No sóc capaç d’explicar que passa a Nàpols ni com s’ha arribat a aquesta situació. Part del problema és la camorra, sense dubte, és l’explicació que està tenint més èxit, llàstima que no siga una explicació: la camorra òbviament hi és i hi fa negoci, però, com diu Pugliese, la referència a la camorra acaba sent genèrica i mítica i ajuda ben poc a comprendre.
Un altra part del problema és la solemne incapacitat dels polítics (d’esquerres i de dretes) i de les institucions campanes. La gestió de les deixalles és la més cara d’Itàlia, tenen una quantitat de gent que se n’ocupa 7 vegades superior a regions com el Vèneto que produeixen moltes mes deixalles. Recentment han estat contractades (amb fons europeus) dues mil persones més per per una recollida diferenciada inexistent. Les xifres gastades en assessors i experts són literalment astronòmiques, les deixalles napolitanes sovint són enviades a Alemanya amb costos altíssims i, en aquests moments el fem napolità està sent recollit per l’exèrcit per ser enviat a altres regions italianes, les escoles estan tancades per motius d’ordre públic i sanitaris. A Nadal, mentre tot això passava, el govern estava de vacances, abans d’ahir (pràcticament dues setmanes després de l’inici de l’emergència) Prodi va anunciar mesures radicals per solucionar el problema. Les mesures radicals són nomenar l’enèsim comissari especial. Han nomenat a De Gennaro, superpolicia heroi de l’antimàfia i l’antiterrorisme i cap de la policia durant els fets de Gènova del 2001.
Quan entenga alguna cosa ja ho faré saber.

La ciutat dels invisibles

No em puc traure del cap l’incendi de l’altre dia davant de casa. Els diaris i els telegiornali n’han parlat molt i hi ha dues coses que no acabe d’entendre. La primera és que mentre nosaltres estàvem còmodes a casa, llegint, escoltant bona música…a menys de cent metres havia esclatat l’infern. Quan ens en vam adonar del foc devia fer una bona estona que havia començat, un centenar de persones havien hagut de fugir terroritzades, amb xiquets, per salvar la vida, deixant al foc el poc que posseïen. A menys de cent metres de casa meua…i jo llegia.
L’altra cosa que no puc comprendre és com és possible que a menys de cent metres de casa meua hi visqueren, des de feia mesos, vora 200 persones en condicions literalment inhumanes i jo no me n’adonara de res. És cert que sabíem que a la fàbrica algú hi vivia, veiem dones amb carrets de la compra pleníssims, roba estesa, algun xiquet…però el que hi havia allà dintre era una ciutat (el títol de l’entrada l’he manllevat d’un article d’un diari). Dissabte F. va baixar a fer unes fotos, les de les naus que es van cremar són fotos de runes i destrucció, però hi ha una nau que els bombers van salvar i el que hi ha allà és literalment una ciutat invisible.  Hi ha com casetes, espais perfectament delimitats amb adobs de Nadal i amb testos amb plantes. Vora dues-centes persones havien creat una il·lusió de casa, una il·lusió de ciutat a menys de cent metres de ma casa i jo no me n’havia adonat de res.
El problema és als meus ulls?

Crits sense so

El palau Chiaramonti, anomenat lo Steri, de Palerm, va ser construït el 1320 per Manfredi I Chiaromonte. Des del 1601 va ser la seu del Tribunal de la Inquisició espanyola fins a la seua abolició el 1782, en aquest període va ser afegit un nou cos anomenat Carceri della Penitenza per custodiar-ne els presoners, tot i que altres parts del palau ja havien estat convertides en presons, com ara les temudíssimes Filippine, fetes construir per Felip III.
A inicis del segle XX, en una de les reestructuracions del palau, l’historiador Giuseppe Pitré va saber que s’havien trobat a les parets missatges escrits pels presoners de la Inquisició. Els va visitar i catalogar i en va escriure un estudi. Als 60s un periodista va saber que n’havien trobat d’altres i va avisar Leonardo Sciascia , des de sempre molt interessat en la Inquisició, a la qual considerava el símbol de la barbàrie judiciària. Sciascia els va fotografiar. Fa poc, l’editorial Sellerio, va publicar  Urla senza suono. Graffiti e disegni dei prigionieri dell’Inquisizione, amb l’estudi de Pitré i les fotos i comentaris de Sciascia.  
A lo Steri és on estava tancat Diego La Matina, el frare que va matar el seu botxí i que és el protagonista de Morte dell’Inquisitore, la investigació de Sciascia sobre la vida i mort de La Matina, el seu llibre preferit i que, com deia el propi Sciascia "és un llibre inacabat, que no acabaré mai, que sempre estic temptat de re-escriure i que no re-escric, esperant sempre descobrir alguna cosa més". Al llibre l’autor explica la darrera nit del condemnat "una de les escenes més atroces i al·lucinants que la intolerància humana ha representat".
En els darrers anys han eixit a la llum altres escrits a les parets del palau, que ara és la seu del rectorat de la Universitat de Palerm. Al 2005 van trobar escrits de presoneres, com el de la foto: "Cavudu e friddu sentu ca, mi piglia la terzuru, tremunu li vudella, lu cori e l’alma s’assuttiglia" que, en sicilià vol dir: "Sento calor i fred, he agafat les febres tercianes (malària), els budells em tremolen, el cor i l’ànima es fan xicotets". Com m’agradaria saber qui era eixa dona que sabia escriure, de què la van acusar, què en va ser d’ella…
Més recentment, però, han trobat una meravella: escrits i dibuixos firmats i datats, fets per dos presoners: Francesco Mannarino i Paolo Majorana. Amb una recerca a l’Archivo Nacional de Madrid han reconstruit la història dels dos desgraciats; Mannarino era un mariner pobre que, segrestat pels pirates i obligat a convertir-se a l’Islam va ser, per això, condemnat en tornar a casa. Majorana era un renegat acusat d’haver insultat a la Mare de Déu i condemnat, el 1618, a 5 anys de rem, condemna a la que era impossible sobreviure.
Per les presons de la Inquisició espanyola a lo Steri van passar 6397 presoners, dels quals en sabem alguna cosa gràcies a lo zio Totò, drapaire palermità que havia ocupat els locals als anys 40 i que, per anys, ningú va aconseguir fer fora quan, al primer pla urbanístic de la postguerra, volien abatre la part del palau que havia estat presó.
Ací, ací i ací, algunes fotos dels escrits i dibuixos.

fàbriques

Anit estava tranquil·lament llegint (bé, tranquil·lament no, que estic llegint Les benignes, uff) al sofà, després de sopar i, de moment, vaig alçar els ulls i davant de casa hi havia un incendi colossal. La vella fàbrica que tenim davant (la foto és del 67) estava cremant amb flames altíssimes. Era un espectacle al·lucinant i, una volta vam entendre que no hi havia ningú dins (hi vivien algunes famílies de gitanos), un espectacle hipnòtic.
Roma també té una zona que va ser industrial, amb un paisatge, prou conservat, de fàbriques, ximeneres i el gasòmetre (és el que es veu des de casa i em recorda una Barcelona llegida). La zona, que correspon al vell port fluvial dels antics romans, està vora riu, al barri Ostiense, entre Testaccio i la basílica de San Paolo. L’àrea es va formar just després de la unitat d’Itàlia i es va desenvolupar en els primers anys del segle XX. La van triar perquè era molt prop de l’estació Trastevere i del port fluvial (en ús fins els anys 30s) i perquè la zona responia a la voluntat d’evitar concentracions d’obrers prop de les seus governatives.
Concentrats a les dues ribes del riu hi ha la central termoelèctrica Montemartini, construïda als anys 10s i que ara és un esplèndid museu, els gasòmetres, els Mercati Generali, també dels anys 10s, els Magazzini Generali i la Mira Lanza, la fàbrica que es va cremar anit i que produïa sabó amb les deixalles de l’escorxador, que està a l’altra banda del riu i que ara és també un museu.  Tota la zona, després d’uns anys d’abandó està sent re-qualificada i convertida en museus, seus de la Universitat i teatres.
El 1899,  la Società dei Prodotti Chimici Colla e Concimi va sol·licitar a l’Ajuntament el permís per construir la fàbrica vora riu, l’any 1918 la Società di Candele steariche Mira

va començar a fabricar-hi sabó, la fàbrica va ser ampliada durant la segona guerra mundial i als 50s va tancar. L’Ajuntament va comprar el complex l’any 99, una part és ara el Teatre India i la part que s’ha cremat s’havia de convertir el l’escola d’art dramàtic.
No havia vist mai un incendi tan gros, la fàbrica era de pedra i fusta, quan va caure la teulada va ser increïble, vaig estar hores mirant, quan pràcticament només quedaven brases, continuava esmicolant-se i caient a bocins. Aquest matí la vista era desoladora, tristíssima. Jo m’estimava molt aquestes naus que em recordaven un temps d’obrers i d’esperances i  que, a més, em recordaven Barcelona.