tardor

  Diu Josep Pla al pròleg de les Cartes d’Itàlia "En aquest llibre no es parla específicament de Roma. S’hauria allargat massa. Roma és una cosa apart i ha d’ésser vista -potser- com una cosa apart". Explica Terenci Moix a Crónicas Italianas que quan li va preguntar a Pla per què no havia escrit sobre Roma, el mestre li va contestar: "Per una raó molt senzilla, és impossible descriure el color de Roma".

Moix ho intenta, al capítol Josep Pla y los mil colores de Roma, jo no ho faré, bons estaríem, si Pla diu que és impossible, és impossible.

Dic només que la tardor a Roma regala colors meravellosos, i enguany ha segut especialment bella.

burocràcia

Segle XXI, capital europea (de la que no donarem el nom) d’un país famós, també,  per la seua burocràcia absurda. La nostra protagonista fa pocs anys que ha arribat i pensa que la bellesa i el bon caràcter de la Ciutat compensen la brutícia i el caos. Creu que és una ciutadana conscient i responsable, al menys ho intenta, tot i que ha arribat a la conclusió que és l’única que paga l’autobús i que camina per la vorera quan hi ha vorera. Quan els nadius o altres estrangers es queixen de que res funciona o de que a la Ciutat no s’hi pot viure, la nostra protagonista la defensa sempre (n’està enamorada), amb l’argument inatacable de que cada pedra, cada font, cada cantó i cada capvespre paguen per les incomoditats i les molèsties.
Decideix obtindre la residència a la Ciutat. Innocentment telefona a l’oficina de l’ajuntament del seu barri per intentar esbrinar quins documents li fan falta, és informada de que és impossible obtindre aquesta informació per telèfon, així que un matí, en lloc d’anar a treballar, se’n va a l’oficina en qüestió carregada de fotos, documents i esperances.  Després de més d’un hora de cua multicultural, una senyoreta li diu que li fa falta el permís de residència. Ella, tot i que és una ciutadana del món molt solidària, fa notar a la funcionària la seua condició de ciutadana-comunitària, envejadíssima pels altres membres de la cua multicultural, que hauria de fer inútil aquest document. No funciona, el necessita. (…)

El dia següent, en lloc d’anar a treballar se’n va al govern civil, que a la Ciutat es diu questura, veu una indicació que diu estrangers, i entra a una habitació al·lucinant, plena de gent dreta, per terra, xiquets, tothom carregat de papers i de nervis.  Ella parla perfectament la llengua de la Ciutat, però no aconsegueix aclarir-se, de les 4 cues que hi ha no sap quina és la seua, està començant a posar-se nerviosa perquè no sap què li demanaran. Al cap d’una estona una amable senyoreta, mediadora cultural voluntària, natural de L’Havana, informa a la nostra protagonista del que li fa falta, li dona un formulari llarguíssim per omplir i li diu quina és la seua cua. Unes hores després, en lliurar els papers al policia que hi ha darrere d’un vidre amb foradets, li diuen que la seua condició de ciutadana-comunitària li facilita molt la vida. Li diuen quin dia tindrà el seu permís i que el permís estarà preparat a l’una, però ella ha d’anar abans de les dotze, perquè a les dotze tanquen la porta.
La nostra amiga, inasequible-al-desaliento, el dia assenyalat arriba a tres quarts de dotze, amb una novel·la i una ampolleta d’aigua. A l’una i mitja un policia, que a la Ciutat es diuen carabinieri, arriba amb una pila de papers de colors, es planta enmig de la gent i comença a cridar noms amb una pronúncia molt aproximada, a cada nom que crida acudeixen unes 50 persones.
El dia següent, amb el seu flamant permís blau cel, en lloc d’anar a treballar torna a l’oficina del seu barri. En arribar el seu torn li fan omplir un paper i comencen els problemes del dia. La ciutat on va nàixer la nostra amiga no-apareix-a-l’ordinador, ella li explica a la senyoreta que ve d’un estat amb més d’una llengua i que algunes ciutats tenen dos noms i que tot se solucionarà si la senyoreta afegeix una n al final del nom de la ciutat. No és fàcil convèncer-la de que la ciutat sense n on ella diu (i escriu!) que ha nascut és la mateixa que, amb n, apareix a l’ordinador, però al final ho aconsegueix.  Li diuen que vindrà un policia a sa casa per comprovar que hi viu, ella diu que durant el dia, quan no té cues que fer, va a treballar. Li diuen que com que a sa casa hi ha porter, li preguntarà a ell, cap problema. El porter de la nostra amiga, bellíssima persona natural de Sri Lanka, li diu que tranquil·la, que ell és especialista en aquests assumptes.
Ella s’oblida del tema fins que un dia, tres mesos després, en tornar a casa troba el porter enfadadíssim i un paperet a la bústia. Ell li explica que els policies eren dolents perquè tot i que ell ha dit que ella vivia allà, no l’han cregut i han deixat un paperet dient que ella ha de tornar a l’oficina del seu barri. Ella no pot més, després d’infructuoses telefonades decideix deixar-ho córrer. Tres mesos després la policia li envia un document oficial que diu que ella no viu allà, que ho han comprovat, i li ho comuniquen oficialment enviant-li una carta certificada allà on han comprovat que ella no viu.

Genova per noi

Aquesta cançó m’encanta (i en Paolo Conte també). Ara torna a haver vaixells de passatgers que van de Gènova (Zena, en genovès) a Barcelona. Jo hi he anat un parell de vegades i, pel·liculera com sóc, estava tota emocionada pensant que feia una travessada que milers de persones havien fet en els segles passats, que el camí estava escrit a la mar. Trobe que hi ha ciutats fetes per arribar i partir pel mar, Gènova n’és una i Barcelona un altra.

Ací una versió preciosa en català que va fer Joan Isaac.


Com sempre a vull llegir hi ha la lletra (en italià)

PS: Ahir va estar a un pèl de caure el govern un altra volta. Ací, quan et despertes al matí penses: hui farà sol? caurà el govern?

Genova per noi (Paolo Conte)

Con quella faccia un po’ cosi’
quell’espressione un po’ cosi’
che abbiamo noi prima di andare a Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c’inghiotte e non torniamo piu’
Eppur parenti siamo un po’
di quella gente che c’e’ li’
che in fondo in fondo e’ come noi, selvatica,
ma che paura ci fa quel mare scuro
che si muove anche di notte e non sta fermo mai.
Genova per noi
che stiamo in fondo alla campagna
e abbiamo il sole in piazza rare volte
e il resto e’ pioggia che ci bagna.
Genova, dicevo, e’ un’idea come un’altra
Ah, la la la la la la

Ma quella faccia un po’ cosi’
quell’espressione un po’ cosi’
che abbiamo noi mentre guardiamo Genova
ed ogni volta l’annusiamo
e circospetti ci muoviamo
un po’ randagi ci sentiamo noi.
Macaia, scimmia di luce e di follia,
foschia, pesci, Africa, sonno,
nausea, fantasia …
e intanto, nell’ombra dei loro armadi
tengono lini e vecchie lavande
lasciaci tornare ai nostri temporali
Genova ha i giorni tutti uguali.
In un’immobile campagna
con la pioggia che ci bagna
e i gamberoni rossi sono un sogno
e il sole e’ un lampo giallo al parabrise …
Con quella faccia un po’ cosi’
quell’espressione un po’ cosi’
che abbiamo noi che abbiamo visto Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c’inghiotte e non torniamo piu’

Fiore di poeti catalani

Pasolini, que va passar l’infantesa al Friül, no va parlar mai friülà a casa. Tot i això, els seus primers poemes els va escriure i publicar en friülà. El filòleg Gianfranco Contini en va fer la primera recensió i, anys després, el va posar en contacte amb Carles Cardó. Pasolini li va demanar una selecció de poemes de poetes catalans, i d’aquests contactes va nàixer Fiore di poeti catalani, una selecció de poemes de Joan Rois de Corella, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, Miquel Bertrán i Oriola i el mateix Carles Cardó, traduïdes a l’italià i publicades el 1947. 
Pasolini fa una introducció de dues pàgines on presenta l’obra i parla del català i els catalans. Explica l’evolució literària i lingüística de la llengua, alaba el poble català per la seua defensa de la pròpia llengua i destaca el fet que la traducció d’Andreu Febrer de la Divina Comèdia del 1429 és la primera traducció coneguda de l’obra de Dante. Pasolini diu que l’evolució del català és el model que hauria de seguir el friülà per consolidar-se, i en destaca la versatilitat, no només com a llengua literària, també en ressalta, admirat, l’ús científic i quotidià.
El text és del 47, Pasolini explica el que el franquisme suposa per la llengua i diu que tot canviarà "il giorno in cui il sole della liberta splenderà di nuovo su questa lingua, erede del provenzale, che fu la seconda in importanza- dopo l’italiana- nel Medio Evo e che oggi è parlata in Spagna, in Francia e in Italia da non meno di sei milioni di persone

Informació extreta de Pier Paolo Pasolini i la defensa de la llengua catalana, de Jordi Colominas.

Sciascia

Un dubbio (endevinalla en sicilià):

Bianca campagna, niura simenza,
l’omu chi la fa sempri la penza.

(Blanc camp, negra sembra,
l’home que la fa sempre la pensa)

La solució és molt, molt bonica (i açò és una pista)

És un record d’infància de Leonardo Sciascia, ho explica a Occhio di capra

No és un concurs, a vull llegir hi ha la solució…

Com diu Sciascia, qui la fa la pensa sempre, abans de fer-la i també després. La solució és l’escriptura

llatí

No vaig ser mai molt bona estudiant de llengües clàssiques, tot i tindre molt bons professors a l’institut (crec que un dia en parlaré, del luxe de professorat que hi havia a l’Institut Francesc Ribalta de Castelló als 80s). Em semblaven matèries perfectament inútils i avorrides. Estava equivocada, ho sé, però vaig perdre l’ocasió d’aprendre llatí i grec. Quan vaig començar a aprendre italià vaig pensar moltes voltes que saber una miqueta de llatí m’hauria estat molt útil. Quan vaig anar a Grècia m’hauria agradat no haver d’estar mitja hora davant de cada paraula per intentar desxifrar-la. El llatí és la llengua oficial del Vaticà, Status Civitatis Vaticanæ, pareix que els caixers automàtics estan en llatí: Inserito scidulam quaeso ut faciundam cognoscas rationem i si ho fas et dona la chartula nummaria. Jo no ho he vist mai, no sé si m’aclariria.

L’altre dia parlava de Si això és un home de Primo Levi. En l’edició d’Einaudi està junt amb La tregua i els vaig llegir seguits. La tregua és el llibre on l’autor explica el seu llarg viatge des d’Auschwitz fins a casa, després de l’alliberament del camp. Al començament del llibre, enmig del caos de la Cracòvia d’aquells dies, perdut, amb fam i fred i sense parlar polac, Levi intentava trobar el menjador per a pobres. Transmet molt bé l’angoixa de no poder comunicar-se amb ningú, de no poder demanar ajuda. En un moment donat va veure un capellà pel carrer i va pensar que potser…es va arrimar i li va preguntar: «Pater optime, ubi est mensa pauperorum?» i va iniciar una conversa amb l’única persona amb qui tenia una llengua comuna. Va aconseguir comunicar-se i demanar ajuda gràcies al llatí que recordava de l’escola. Jo m’hauria mort de fam.


Ingrid

Piden pruebas de supervivencia a quemarropa, y aquí estoy escribiendo mi alma tendida sobre este papel
Estoy mal físicamente. No he vuelto a comer, el apetito se me bloqueó, el pelo se me cae en grandes cantidades (…) En esta selva la única respuesta a todo es no (….)
La vida aquí no es vida, es un desperdicio lúgubre de tiempo. (….)
Cada día me queda menos de mí misma. Todo es duro (…).

Els que viviu segurs
A les vostres cases escalfades
Els que trobeu en tornar al vespre
El sopar calent i cares amigues
(…)
Penseu que això ha passat:
Us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants…

Primo Levi. Si això és un home
(traducció de Francesc Miravitlles)

Miracle

Dijous a la nit va haver un Miracle a Itàlia, tal qual, en majúscules. Vaig pensar que era una llàstima no poder-vos-ho explicar, segurament no en seré capaç, no vos podré transmetre l’emoció, però ho intentaré.
Tothom, encara que no haja vingut mai a Itàlia o no entenga l’italià es pot fer una idea de com és la tele ací. Vos assegure que és molt pitjor de la idea que vos feu, les televisions italianes són d’una obscenitat (també intel·lectual) insuportable.
El dijous passat, a les nou de la nit, Rai1 va emetre, en directe i sense interrupcions, un espectacle de Roberto Benigni. Deu milions de persones vam estar, durant quasi tres hores, amb la boca oberta, meravellades, mirant i escoltant al pallasso toscà. Sense interrupcions, sense un glop d’aigua, Benigni va estar parlant quasi tres hores. Va començar parlant de política i vam estar quasi un hora rient. Benigni és un huracà, un allau, quan parla es mou moltíssim, amunt i avall per l’escenari, i bota i es fa corregudes…trobe a aquest país som molt afortunats, tenim dos pallassos genials, Roberto Benigni i Dario Fo.
Després va començar a parlar de l’amor, i de la poesia, i de la pietat i de la vida i de la llibertat, i va ser un altre allau, deu milions de persones vam començar a canviar de postura (n’estic segura) i a posar-nos més drets al sofà, amatents, i el pallasso ens va tocar. Jo encara estic tocada. Va llegir el V canto dell’Inferno de la Divina Comèdia, explicant-lo vers a vers, ensenyant-nos la bellesa dels versos, transmetent l’emoció del poeta i ens va arrossegar en una espècie de trance, explicant-nos que el que el poeta ens diu és que cadascun de nosaltres és un heroi, el portagonista d’una història irrepetible, explicant-nos el que ens diu el poeta sobre el sentit de la nostra vida,  i sobre l’amor i la pietat.
Després, quan ja ens havia explicat el cant i ens havia ajudat a sentir-ne la bellesa i ja ens tenia a puntet, aleshores, va agafar aire per primera vegada, va tossir una miqueta i el va recitar, el va dir amb un amor i una emoció que a mi em va fer plorar. Jo sóc ploroneta, però fer-me plorar d’emoció llegint-me la Divina Comèdia és una cosa que no podré mai agrair prou a Roberto Benigni.
Ací la lectura del cant, no cal entendre el que diu per entendre-ho.