Enyore un temps que no és vingut encara…

Enyore un temps que no és vingut encara

com un passat d’accelerada lluita,

de combatius balcons i d’estendards,

irat de punys, pacífic de corbelles,

nou de cançons, parelles satisfetes,

el menjador obert de bat a bat

i el sol entrant fins al darrer racó.

Em moriré, però l’enyore ja,

aquest moment, aquest ram, aquest dia,

que m’ha de fer aixecar de la fossa

veient passar la multitud contenta.

Vicent Andrés Estellés

Libera nos a malo

"Quan mor una llengua no moren certes alternatives per dir les coses, moren certes coses"

Luigi Meneghello va nàixer a Malo, prop de Vicenza, el 1922 i va morir a juny d?enguany. Partisà amb el Partito d?Azione,  en acabar la guerra, després de la derrota a les primeres eleccions del partit que encarnava la seua idea de política, ?sufocat entre dues esglésies?, com deia ell, referint-se a la Democràcia Cristiana i al Partit Comunista, va deixar Itàlia el 1947 per instal·lar-se a Anglaterra. Va fundar i dirigir la Càtedra de Literatura Italiana a l?Universitat de Reading i hi va ensenyar 33 anys. (...)

La seua novel·la Libera nos a Malo (títol on juga amb el nom del poble i el vers del parenostre en llatí), publicada el 1963, és una meravella. Explica les històries de la seua infantesa i joventut, però explica, sobretot, les històries del seu poble. És una novel·la coral on els únics protagonistes evidents són el poble i la llengua. És, com ell diu ?un llibre escrit des de dintre d?un món on es parla una llengua que no s?escriu?. Està escrit en italià: ?no m?he proposat ni traduir ni reproduir el dialecte; en canvi, he transportat del dialecte a la llengua algunes formes i construccions on em semblava necessari, i sempre amb el criteri que aquests ?transports? meus, en el seu context, havien de ser comprensibles per al lector italià?. Una prosa precisa i preciosa, d?una qualitat quasi líquida, amb una gran força evocadora, una prosa que sembla parlada, amb un sentit de l?humor i una tendresa que ho ameren tot i que et fan llegir amb un somriure xicotet (un somriure com el de llegir a Moncada). A un passatge bellíssim del llibre, un escarbat va pujant per un monument usant els noms dels caiguts de la I guerra mundial gravats al marbre per escalar. Convertint els noms no en citacions sinó en llocs on agrapar-se.

Un altra novel·la excel·lent de Luigi Meneghello és I piccoli maestri, on explica la seua experiència partisana, lluny de la retòrica i de la mitificació d?altres novel·les. Trobe que  I piccoli maestri,  El Partigiano Johnny de Beppe Fenoglio i I sentieri dei nidi di ragno de Calvino són les millors novel·les italianes sobre l?experiència partisana.

Jo, a la llibreria, tinc Malo al costadet de Mequinensa. Espere que algú el traduïsca i el pugueu gaudir en català.

Diario

Fa una estoneta, com cada divendres al matí, he baixat al quiosc a comprar-me el kit del divendres: Repubblica amb el suplement, Il Manifesto i Diario, la revista setmanal que m’acompanya pràcticament des de que vaig arribar a Itàlia. Avui, però, m’he trobat amb una brutta sorpresa. Diario tanca, el d’avui és l’últim número. (...)

Segons expliquen a l’Editorial: "Esperem eixir el més prompte possible amb una nova publicació. Hi estem pensant i pensant. Caldrà fer un periòdic que unisca les idees fundadores -la llibertat del periodisme, (la nostra frase que tenim penjada a la redacció: "Busqueu la veritat, en el dubte un mica a l’esquerra"), el gust d’anar als llocs a veure persones, el plaer de la lectura, el que parteix de l’occípit i baixa per l’esquena. Caldrà fer un objecte bell, fàcil de llegir i bell de conservar. Caldrà no deixar de creure que les paraules poden contribuir, encara que siga una xicoteta contribució, però de vegades grandíssima, a canviar les coses estúpides que tenim al voltant. Després caldrà mirar els senyors de la publicitat als ulls i dir: Ho aconseguirem sols"

Ho espere de veres, la premsa escrita ha contribuït molt a fer-me sentir bé ací, a fer de l’italià una llengua meua. Encara recorde el primer dia (seria el segon mes que estava ací)  quan, en baixar al quiosc el quiosquer em va dir: "Manifesto e Diario, vero?", se’m va plantar un somriure enorme a la cara, no només recordava la meua persona, a més, recordava què comprava. Va ser la primera vegada que ací em vaig sentir a casa.

Espere que tornen prompte, a mi em fan molta falta.

Silenci

Lirio Abbate és un periodista sicilià, redactor de l’Ansa (la principal agència de notícies italiana) a Palerm. A maig d’enguany va publicar, amb Peter Gómez, el llibre I complici. Tutti gli uomini di Bernardo Provenzano da Corleone al Parlamento, on  reconstrueixen la xarxa de complicitats al voltant del boss arrestat a abril del 2006, després de 43 anys "amagat".

Poc després de la publicació del llibre i dies abans de les eleccions al parlament sicilià, a maig del 2007, la policia li comunica que "no s’ha de preocupar, que serà protegit amb discreció". Sembla que en converses que han interceptat entre mafiosos es parla de "donar-li una sorpresa". A partir d’aquest moment comença a rebre amenaces directes, la protecció s’intensifica i, finalment, el periodista i l’Ansa decideixen que és millor que deixe Palerm i que vaja a treballar a Roma una temporada. (...)

Fa deu dies va tornar a Sicília, a sa casa, i dissabte passat els policies de l’escorta van trobar una bomba sota el seu cotxe que podria haver-lo matat. La notícia es va fer pública ahir i de les pàgines web dels principals diaris: Repubblica, Il Corriere della sera i La Stampa, només a Repubblica han donat la notícia, i perquè el President de la República li ha enviat una carta de solidaritat. 

"En açò que em passa em sento afortunat. Sento al meu costat la presència dels meus col·legues de redacció. La direcció de l’Ansa és molt atenta. Policia i magistratura no poden fer més per tranquil·litzar-me. Però, si excloem aquest cercle protector, sento la indiferència de la ciutat. Un sindicat de periodistes ha fet un comunicat on diu, més o menys, que és cert que a Lirio Abbate l’han amenaçat, però que això m’afecta només a mi perquè, tranquils, els periodistes sicilians no corren cap perill. Aquesta incomprensió col·lectiva és un grumoll de verí i d’amargura que agreugen l’angoixa, pitjor que l’amenaça".

Americani, tenete duro…

Quan, després de quatre mesos d’ocupació nazi de la ciutat, els romans van saber que els anglo-americans havien desembarcat a Anzio, a 60 km. escassos, per alliberar Roma, tothom pensava que seria qüestió de dies.

Van passar dies, setmanes, mesos…i els aliats pràcticament no s’havien mogut d’Anzio (van tardar sis mesos en arribar). A Roma la fam, la por, la violència i les deportacions van dur a la població a una situació desesperada. Enmig del drama que vivia la ciutat, a març del 44 algú va escriure a un mur de Trastevere:

"Americans, resistiu, que prompte vindrem a alliberar-vos"

Il cimitero degli inglesi

"I monumenti non si toccano"

És el que hi ha escrit amb esprai i firmat amb una estrella de cinc puntes al mur exterior del Cimitero accatolico di Roma, conegut per tothom com el cimitero degli inglesi. El cementiri es troba molt a prop del centre, a Testaccio, als peus de la piràmide Cestia. Hi ha enterrats, des de meitat del segle XVIII, membres de les comunitats estrangeres no catòliques, massons, suïcides i Gramsci.

És un lloc preciós, fresc i en molts punts silenciós (i això a Roma és un miracle). Ple d’arbres, d’escultures i de tombes, sobretot protestants i ortodoxes. Les tombes més visitades són les de Keats i Shelley, la de Keats està sota la piràmide, a un cantonet amb dos banquets (i un gat), a la  làpida no està escrit el nom del poeta: "Aquesta tomba conté tot el que era mortal d’un jove poeta anglès". (...)

 

La tomba de Gramsci es troba a la part més nova, al bell mig de la zona russa. Quan va morir el 1937 van soterrar les cendres al cementiri catòlic del Verano, però molt poc després de l’alliberament de Roma les van traslladar ací.

Lì tu stai, bandito e con dura eleganza

non cattolica, elencato tra estranei

morti: Le ceneri di Gramsci

No sé si Le ceneri di Gramsci de Pasolini està traduït al català però vos el recomane. Es tracta d?un poemari del 56 que recull poesies ja publicades i que comença amb el poema davant de la tomba de Gramsci que dona títol al llibre.

Mi chiederai tu, morto disadorno,

d’abbandonare questa disperata

passione di essere al mondo?