l’illa

A mi les illes boniques m’agraden molt, clar.
Pantel.leria m’ha encantat, té alguna cosa molt especial, potser pel fet d’estar allà soleta enmig del canal de Sicília, sense companyes d’arxipèlag, potser per haver aconseguit ser encara una illa fonamentalment agrícola i per sobreviure al turisme sent ella mateixa, potser per l’aire africà que té tot, per les olors, per eixes oliveres que es defensen del vent creixent arran de terra, pel sicilià incomprensible que parlen (però els somriures s’entenen, com a tot arreu). Potser perquè tot i ser tan exòtica amb les seues cases africanes i els seus ocells mai vistos abans, alguna cosa en l’aire me la feia tan familiar, tan casa: mitja illa es diu Valenza, Almanza o Belvisi de cognom i les tomates penjades, els bancals i les dones majors fent ganxo a la fresca em portaven al poble de quan era xicoteta.
Aquesta illa m’ha encantat, més que cap altra, hi tornaré només puga.

PS: Quina emoció les imatges de la manifestació de Barcelona el diumenge en arribar a casa…

Pantel.leria

Alguns diuen que és Ogigia, l’illa on Ulisses i Calipso van viure junts, el melic del Mediterrani. Els fenicis li deien Yrnm i segurament és la Kyram d’Herodot. Quan va ser grega es va dir Kossura i Al-Quasayra per als sarraïns, que també li deien Bent el Riah.
En el seu període bizantí es deia Patalareas i ja es deia Pantel.leria quan el rei Alfons el Magnànim en va concedir el senyoriu al valencià Francesc de Bellvís, falconer major del rei i company de desventures en la derrota i la presó a Ponça, al 1435. El seu fill Francesc, casat amb Maria Folch (!) de Cardona, la va heretar i es veu que la va convertir en un niu de lladres e malfactors. Pocs anys després, al 1492, el seu fill Joan la va vendre a Lluís de Requesens i de Cardona, senyor de Marsala. El seu besnét Antoni de Requesens i de Requesens, fou el primer príncep de Pantel·leria, vicari general de Sicília, diputat d’aquest regne i pretor de Palerm. 

L’illa, xicoteta, enmig del canal de Sicília, més prop de Tunis que d’Itàlia, amb llocs que tenen noms com Balata dei Turchi, Buccuram, Cufurá, Gadir, Karuscia, Khaddiuggia o Khamma, ens espera, hi anem demà, una setmaneta, a descansar.

Non vedo l’ora… 

Ponça

Quan el rei d’Itaca i els seus homes van arribar a Ponça (Ponza) la maga Circe els va donar un beuratge per convertir-los en porcs, Ulisses es va lliurar de l’embruix perquè Mercuri li havia donat un antídot, però d’un altre encanteri, el de l’amor, no se’n va poder lliurar i va restar a l’illa per massa temps i amb Circe va tindre dos fills, Telègon i Cassífone. 

Molts, molts anys després, al 1435, també Alfons el Magnànim va restar massa temps a Ponça. Després de la derrota a batalla de Ponça el monarca va ser fet presoner junt amb els infants Joan i Enric i  molts dels seus cavallers i no van ser alliberats fins que les Corts de Montsó no van decidir aportar els 30.000 ducats per al rescat del rei i els senyors.

I encara més anys després, al 1929, el règim feixista va decidir que Ponça fóra un dels llocs on confinar els antifeixistes. Sandro Pertini, Giorgio Amendola, Pietro Nenni i altres il·lustres antifeixistes van ser confinats a l’illa i també ells hi van haver de restar massa temps.

Nosaltres hi anem aquest cap de setmana, m’encantaria restar-hi massa temps com Odisseu, però malgrat l’embruix de l’illa només podrem estar-hi tres dies. De totes maneres, malgrat el diluvi que suportem pràcticament des d’Octubre, ja he preparat les cremes per al sol, la tovallola i les menorquines rogetes, si no puc esperar l’encanteri de cap maga, al menys espere que faça solet. Espere.

Actualització: si voleu llegir la història del Magnànim a Ponça, Vicent ha fet dues entrades esplèndides al seu Vent d Cabylia.

Lectures del retorn

Avui una bona notícia, boníssima.
Un dels primers blocs que vaig començar a seguir i que em va dur a altres blocs que em van dur a altres blocs i que va ser ‘culpable’ d’algunes de les millors amistats que he fet a la xarxa i, segurament, també de l’existència d‘El meu país d’Itàlia i que enyorava molt perquè va ‘tancar la paradeta’  fa dos anys ha tornat!

Bé, no ha tornat Cartes de Mèxic, però el seu autor, el senyor Geococcyx, ha tornat a la xarxa (i a casa) amb un bloc nou: Lectures del retorn. Sé que molts amics d’aquest bloc se n’alegraran tant com jo, en temps de crisi blocaire és un plaer poder celebrar retorns com aquest. Ja l’he afegit al reader i als enllaços a la columna de la dreta…

Bentornato, senyor Geococcyx.

lo delta

Way down yonder in New Orleans/In the land of dreamy scenes/There’s a garden of Eden/You know what I mean.
Louis Armstrong

M’agraden els deltes, no he vist mai el del Nil, el del Danubi ni el del Po, però n’he visitat tres, el de l’Ebre, el meu, el del Paraná, impressionant, bellíssim i l’estiu passat vam visitar el Delta del Mississipí.
Després de veure a Nova Orleans el desastre que havien provocat Katrina i la mala administració, de veure com la ciutat poc a poc començava a alçar el cap, ferida, nafrada, amb molts dels seus habitants que quatre anys després encara no havien pogut tornar perquè no tenien diners per reconstruir-se la casa o perquè no tenien faena o, simplement, perquè no volien viure a un barri fantasma on quasi totes les cases són encara buides i mostren les ferides de l’huracà i la inundació, on no n’hi ha botigues ni escoles.
Després d’escoltar les històries que cada habitant de Nova Orleans té per explicar, la seua història de Katrina, la seua història de supervivència i de rescabalament, de voluntat de tornar a començar i de reconstruir-se una vida…, deia, després de veure i escoltar el patiment de la ciutat, vam fer una excursió a the swamp,  als aiguamolls del delta, un paisatge increïble, d’aigua verda, on ressonen Faulkner i Capote, amb aquella calor enganxosa que havia llegit tantes voltes, amb els animals i els ocells, amb un incessant soroll de fons, un soroll de vida que pareix que el pots tocar i amb el verd, el verd per tot arreu, una natura que pareix invencible, que pareix que res no podrà espatllar…

El negre està arribant, els pescadors saben que segurament no podran tornar a pescar en anys, tothom sap que està arribant, que està arribant un drama enganxós que canviarà per sempre el delta i la vida de les persones que hi viuen, saben que el petroli arribarà i destruïrà les seues vides i un dels llocs més bells que jo he vist mai.

La flor de la foto floria a agost de l’any passat, ens van explicar que algú n’havia portat del Japó i s’havien escampat pel riu, abellint-lo. Potser ja no en floriran més.

veïnat

Jo que em pensava que vivia a un barri obrer i resulta que per trobar-hi el passat glamurós només calia rascar una miqueta.
La plana de davant de casa, pràcticament la foto de la capçalera del bloc, era part del jardí de la finca de Juli Cèsar als afores de Roma, els Hortis Caesaris. Per ací pasturaven lliures els cavalls del ramat sacre, amb els que Cèsar havia travessat el Rubicó, i justet ací davant estava (està, sota una instalació esportiva abusiva amb camps de tennis i piscines) el templet a la Dea Fortuna que Cèsar va fer construir per agrair la seua sort (pregaré cada matí a la Dea, donant gràcies, jo també).
Però el que més m’agrada de tota la història és que a les dàrsenes del port de Cèsar, de les que encara se’n veuen restes quan el riu és baix, va estar el vaixell egipci de Cleopatra dos anys, el temps que ella va viure ací, entre el 46 i el 44 aC. La vil.la de Cèsar va ser la residència de la reina egípcia mentre va viure a Roma, diuen les fonts clàssiques que Cèsar va fer construir un nou peristil i va fer pintar nous frescos per celebrar la seua estimada i que ella va fer plantar un palmeral als jardins.
I va ser justet d’ací davant d’on la reina va salpar quan Juli Cèsar va ser assassinat. M’encanta, tenia a Shakespeare baix de casa i no ho sabia…

strenne

La primera volta que ho vaig sentir em va agradar, em va agradar molt.
Com a Sicília i sobretot a Palerm celebren els morts. La nit entre l’1 i el 2 de novembre els morts porten regals i dolços als xiquets, a cada xiquet li deixen (li mettono, que seria li posen) els regals els seus morts. Els parents morts, que eixa nit van a la Vucciría (que és un mercat de Palerm) a robar els dons per als xiquets, le strenne. I hui a Palerm els xiquets canten:

Talìa chi mi misiru i Morti
u pupu cull’anchi torti
a atta c’abballava
e u surci ca sunava.

(Mira que m’han posat els Morts, el nino amb les anques tortes, la gata que ballava i el ratolí que tocava)

Els morts palermitans només porten (posen) regals als xiquets que hi creuen. Sapiri la Vucciría vol dir saber que ‘els morts són els pares’, quan un xiquet ho descobreix vol dir que ja és gran i no pot pretendre regals (strenne, a la tercera volta que l’escrivia he anat a mirar l’etimologia d’estrenar i clar).

Celebrar el record dels morts fent regals màgics als xiquets, convertir la memòria en la felicitat d’un xiquet em pareix una esplèndida manera de commemorar els propis morts.

banalitat

L’infern existeix i són aquells cinc minuts gravats per una càmera instal·lada a Nàpols, a via Vergini, al barri Sanità.
Roberto Saviano

Ahir els principals diaris i telenotícies van publicar un vídeo, gravat amb una càmera de seguretat, d’una execució, d’una execució a un carrer de Nàpols. És la primera volta que la policia fa difondre imatges d’aquest tipus, esperant en la col·laboració ciutadana per identificar l’assassí.
El vídeo és esfereïdor, ho és perquè es veu com maten a un home, però ho és, sobretot, perquè s’aprecia la indiferència de les persones que assisteixen a l’assassinat. N’hi ha una foto extreta del vídeo, on un vianant passa per sobre el cos com si fóra la cosa més normal del món, no me la puc traure del cap. Hui Repubblica publica un article de Saviano, amb el títol En cinc minuts la banalitat de l’infern, ara somnie la rebel·lió del barri.

Comença dient: Tot normal. Aquest pareix ser el tempo i el mode d’aquesta execució de Camorra. Normalitat. Tot normal passar per sobre d’un mort per terra, tot normal veure un home a qui disparen al cap i no fer res, ni tan sols xisclar, o cridar algú. És tot normal, no es corre, ningú pensa que haja de fer res. La ciutat és en guerra i s’hi comporta com es comporten els homes en guerra, és a dir, arrossegar-se, allunyar-se, no cridar l’atenció.

I acaba: Comptat i debatut, aquest fet té una trista moral. De front a aquestes imatges et fas sempre la mateixa pregunta: Quant val la vida d’un home a la meua terra? I la resposta, tràgicament, la trobes en aquelles persones que s’allunyen del cadàver amb gestos quotidians: la vida d’un home a la meua terra no val res. La denúncia de l’assassí podria ser l’únic gest per rescatar una humanitat que cada volta es troba més a gust en la deshumanització de la qual és captiva i en la que pareix viure còmodament.

A un article de l’Unità que en parla el periodista es pregunta: Què ha canviat en la vida dels individus i en la percepció col·lectiva fins al punt de fer esdevenir ‘serè’ l’horror. Obvi, per començar, incomodar a la història, i la llarga llista d’endarreriments i il·legalitats que han acabat per esculpir resignació i escepticisme en els napolitans. (…) La veritat és més greu i inquietant: la ciutat ja no existeix. (…) és animada per un únic instint: sobreviure biològicament. Sense comunitat ni llenguatge, sense tan sols una llengua, sense cel ni mar.

Quan una mort així no altera la quotidianitat vol dir que en fa part. A alguns llocs d’aquest (meu) país és així i és terrible.

(manlleve paraules d’altres perquè no en trobe de meues)

memòria d’Adrià

Hi ha més d’una saviesa, i totes li són necessàries al món.
Marguerite Yourcenar, Memòries d’Adrià.

Al bell mig de Piazza Venezia, fent un forat per la tercera hipotètica línia de metro han trobat l’Ateneu que Adrià va fer construir al 133 dC., a imatge del que havia vist a Atenes.
És un dels edificis famosos de la Roma antiga dels que no se sabia res, no es trobava a la Forma Urbis i no se sabia on podia estar. I l’han trobat als que potser eren els darrers pams quadrats de ciutat que quedaven per excavar.
No sé quantes voltes hauré passat per eixe trosset de plaça, corrent per agafar un autobús o poc a poc per aprofitar algun raig de sol, sense tindre idea que estava caminant sobre un dels edificis preferits d’Adrià, on els poetes i els filòsofs feien la seua faena. Són els regals que Roma fa.

pel·lícula

Nova York és una pel·lícula, concretament una pel·lícula en blanc i negre (o en color d’aquells mig esbandits que tenen algunes pel·lícules i algunes fotos dels anys 70s).
Guanyaria tots els Òscar, la direcció artística, el decorat, és perfecte, ni una incongruència, res que no siga com ha de ser: els gratacels, les escales d’incendis, el vapor que ix de les tapes de les clavegueres, els dipòsits d’aigua, com sitges, al capdamunt de molts edificis i els taxis grocs. El so també és com ha de ser, cada matí quan em despertava sentia Nova York, el soroll del trànsit, les veus del carrer i les sirenes. Què dir de la banda sonora, l’han escrita els millors compositors del segle passat i l’han tocada i cantada els millors intèrprets, arribats a la ciutat de tot arreu per posar-li música.
Per treballar com a figurant a la pel·li cal camuflar-se entre la gent que camina pel carrer, les instruccions són prou fàcils, et pots vestir com et vinga de gust, si és una escena diürna cal caminar molt, molt de pressa, amb xancletes o amb sabates de taló altíssim, és igual, però cal córrer. A una mà cal dur un got enorme amb alguna cosa per beure que ha de ser o bullint o gelada, cal dur un mòbil (o un iPhon o un blackberry, un mòbil normal d’aquells per telefonar no val) i auriculars a les orelles i dur alguna bossa amb pinta de pesar molt. La part més difícil és que no es pot mirar tot amb la boca oberta (jo ahí fallava sempre, sempre), especialment no es pot mirar cap a dalt, és dificilíssim. Si la escena és nocturna és més fàcil, es pot caminar a velocitat normal i xerrar amb la persona amb qui es camina, però tampoc val mirar-s’ho tot bocabadat, atenció. Ah! a la pel·lícula està prohibidíssim fumar, però és quasi l’única cosa que està prohibida.

Night And Day – Performances By Famous Artists