l’hidroavió

Potser només es veia des de Búger, però aquest cap de setmana un hidroavió ha sobrevolat l’illa de Mallorca, incansable, per si hi havia un foc que apagar.

Les Jornades de Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat han estat una ocasió esplèndida per recordar la Xesca i per trobar amics, vells i nous. I per parlar de literatura i per escoltar-ne, i per menjar i beure i riure (i alguna llagrimeta a mi se’m va escapar).

A la fundació ACA la literatura volava per l’aire amb l’hidroavió i les paraules dites, i de paraules se’n van dir moltes, i amb molts accents diferents. 

La felicitat de recordar la Xesca, de tornar a abraçar a Roser i a Victòria que ho van organitzar tot de categoria. I posar cara i ulls i abraçar a persones fins ara només llegides: el Joan Alcaraz, l’Enric Marco i la Rosa (que quasi em fa plorar perquè em va dur llonganissa de Pasqua del seu poble, perquè sap que m’agrada molt i a Roma no n’hi ha), el Ricard -Richard- Garcia (de qui vaig descobrir una connexió castellonenca que no sabia) i la Maria. Josep Blesa, amb qui, amb l’ajut de digestius alcòholics, vam arreglar el país en una nit, la Carme-Laura Gil, la Belén, el Josep Selva, el David Figueres, que ens va emocionar a tots dient versos de Ferrater i Joan Carles Ortega i Biel Mesquida que també ens va emocionar dient versos, a mi amb Rosselló Pòrcel quasi em fa plorar.

Em va fer riure que quan ens presentàvem, a més del nom, tots donàvem el nom del nostre bloc, com si fóra el nom de guerra. Jo ho sabia que havia d’anar, que val la pena travessar la mar per coses com aquesta, per tornar a comprovar que el nostre país pareix xicotet però és molt, molt gran. 

Gràcies a Vicent Partal i a Assumpció Maresme per inventar-se aquesta Vila de color taronja que permet que passen coses tan belles com el que ha passat aquest cap de setmana a Búger i a l’Antoni Caimari per l’hospitalitat i per l’arròs brut (llàstima que quan ens va explicar la recepta la nit abans ja estàvem amb els digestius i no me’n recorde gens ni miqueta). Gràcies a tots per fer-me passar un cap de setmana tan especial i tan ple de sentit(s), on un grup de persones, tots amb nom de guerra, com ha de ser, hem fet país, amb paraules i abraçades, que els països també es fan així.

(es va presentar Una altra vida, novel.la inèdita de Xesca Ensenyat, ho va fer el seu fill, el Marc Cerdó que ens va emocionar llegint-ne fragments i també fragments d’un dietari inèdit de la Xesca. Feu-me cas i compreu-lo)
 

…i el drac

Un dels dies que més em fot no estar allà (del lado de allá) és el dia de Sant Jordi, l’F. em regala un llibre i una rosa, m’arriben roses virtuals i menys virtuals (en conserve, al cor, una de groga  que em va arribar fa pocs anys), però no és el mateix. Intente explicar als amics romans què passa allà el dia de Sant Jordi, com és aquesta festa meravellosa sobretot a Barcelona i mai no aconseguisc transmetre el sentit de tot plegat.
Enguany hi seré, he fet coincidir un dels viatges ràpids que faig darrerament i l’he allargat una miqueta i l’F. també hi serà, i ho veurà i veurà el que fins ara li havia intentat explicar sense èxit. Fa molts anys que no estic a Barcelona un dia de Sant Jordi,  em fa molta il.lusió (i que ningú em diga que total és unes quantes parades de llibres al centre, em fa molta il.lusió). Vindrem amb maletes mig buides per poder carregar bona cosa, s’accepten suggeriments.

I a més, a més, dissabte anem a l’estadi, així que segurament veurem matar el drac en directe. Què dir, cap de setmana perfecte, no?

el pont

Avui s’ha fet pública la pàgina web d’El Pont cooperativa de lletres. És una associació de lletraferits de Castelló (i contornada, de les comarques del Nord, vaja).

És plena d’amics i de coneguts, diuen que:  La funció principal d’un pont no és altra que unir allò que està separat superant un obstacle. Aquest pont que nosaltres tractem de fer respecta al màxim el simbolisme d’aquesta definició; unir i salvar obstacles és el que ens ha mogut a crear El Pont Cooperativa de Lletres. Sota aquesta “marca” ens agrupem una quarantena d’escriptors de les comarques del nord valencià.

Jo estic en contacte amb ells des de l’inici però no en sóc membre per culpa meua, em fa vergonyeta enviar un currículum d’esciptora que només diga: ‘té un blog però darrerament escriu poc’, però en quant escriga una novel.la la primera cosa que faré serà fer-me sòcia. Així que de moment els desitge tota la sort del món i gaudiré de la seua web que és una preciositat, plena d’informació i de literatura. La presentaran dimecres 14 a les 7 de la vesprada a la Llotja del Cànem de Castelló.

(El de la foto (presa d’ací) és el pont de ferro de Castelló, que no sé si encara existeix i que és molt paregut al ponte di ferro de Roma, que travesse tots els dies per anar a treballar.) 

paperets


Mirant-me
aquest vídeo pensava que hi ha veus com la de Raimon amb les que una creix i
que, a voltes, en escoltar-les fan tornar records oblidats. M’ha passat
escoltant aquesta cançó: quan era molt, molt xicoteta em van portar a un Aplec
de la Plana, crec que a la Mare de Déu de Gràcia, a Vila-real (que no fóra el primer). Va cantar Raimon i jo, segur, era la
primera volta que escoltava algú conegut en directe. No recorde res del concert
ni de l’aplec, però recorde perfectament que vaig tornar a casa emocionadíssima
i amb un tresor: dues pegatines: Sóc de la Plana i vull respirar
i Valencià a l’escola i un autògraf de Raimon a una caixeta de xiclets
de menta. Estic segura que no l’hi vaig demanar jo perquè ho recordaria, però
vaig conservar molt de temps aquell paperet. Fa anys que no el veig, l’hauré
perdut. És un neguit estrany recordar objectes i papers que no sé què s’han
fet.

A
casa deien que la primera volta que Raimon va cantar en públic va ser a
Castelló, a un bar que hi havia prop de casa, si no recorde malament es deia
Bar Napoli (al carrer Bayer o al començament del carrer Sant Francesc, com pot
ser que no me’n recorde?). Jo no m’ho creia, pensava que era impossible perquè
era un bar molt lleig i sempre buit.

Ho
explica el meu amic Ferran Archilés a un article: …l’octubre d’aquest mateix any
es produïa una trobada, la primera, de Raimon amb cantants del Principat, amb
Els setze jutges. Era a Castelló, i el contrast entre uns i altres (no es pot
negar que Raimon no era, posem per cas, Josep Maria Espinàs) degué de ser
interessant. A la fi, l’amfitrió de l’acte (l’insubstituïble i gran subterrani
castellonenc Ferran Sanchis Cardona) va conduir, improvisant, els participants
a «un cau fosc i tronat, amb taules de pedra i les parets poblades de
calendaris d’un pompier espantós», segons que contava divertidíssim Joan
Fuster, present en aquella taverna «esplèndida» de la capital de la Plana. «De
tant en tant hi entrava alguna veïna a comprar gasosa o el litre de vi
familiar». Era l’any 1962, l’any que Joan Fuster havia publicat el Nosaltres
els valencians
.

Segur
que la veïna el que entrava a comprar era llimonà i segur que era el Bar
Napoli, segur.

ahir

Moltes voltes he fet molts quilòmetres per unes hores, per unes persones, i sempre ha pagat la pena. Mai no havia agafat avions per tantes persones, per passar unes hores amb tantes persones, vuitanta o cent mil, m’és igual, moltes. Ahir a València va ser una vesprada màgica, supose que per tothom però per a mi, molt moltíssim.

Van ser  moltes emocions, vaig veure moltíssima gent que no veia des de fa anys i molts dels meus amics, moltes de les persones que més m’estime al món i, quan ja pareixia que no ens trobaríem, un amic que l’havia de veure precís.
Vaig estar tota la vesprada besant i abraçant gent i emocionant-me, vaig cridar, vaig ballar (vaig intentar seguir amb molt poca traça una jota que ballaven unes xiques i vam intentar fer una filà però érem tots de Castelló, i les filaes no són la nostra especialitat) i vaig cantar la manta al coll i el cabasset, bella ciao i no en volem cap -versió mani- i el que tocaven els músics que teníem al costat (gràcies, artistes) l’hora que vam haver d’esperar per moure, perquè n’érem molts.
Lluís Llach i Carles Santos i totes les bandes i els grups que tocaven a la mani (quin país de músics que tenim) i la gent major i els xiquets i tota la bona gent que ahir a València deia Volem tv3, tots eixos, són el meu país.

La foto és de Prats i Camps i l’ha publicada Vilaweb, jo volia fer fotos però em vaig oblidar. 

 

…de mar enllà

Sí, per una volta (i de regal) a escoltar a Lluís Llach vindré de mar enllà. Fins ara sempre havia vingut del nord, havia vingut del sud i alguna volta havia vingut de terra endins.

M’enyore dels concerts de Lluís Llach, quan vivia a Castelló l’anava a escoltar molt sovint, sempre que podia i si calia fer quilòmetres doncs es feien. 

Per escoltar-lo mai n’havia fet tants com en faré la setmana que ve, però valdrà la pena, perquè a més de Llach també m’enyore de València, i d’anar de mani a València, i dels amics amb qui solia anar a escoltar a Lluís Llach i amb qui solia anar de mani.
I els meus amics s’enyoren de tv3 i això no pot ser, així que jo hi seré, el dia 16 a València a les 6 de la vesprada a les Torres de Quart. Ja tinc els bitllets i ja estic emocionada, de Castelló hi anirà molta colla, i de tot arreu (ja ho sabeu que l’Òmnium ha organitzat autobusos des de moltes ciutats? que vindreu?) segur que serà molt grossa, serà una mani del 25 d’abril molt especial. I, a més, en acabar Lluís Llach ens cantarà unes cançonetes, i això no m’ho puc perdre. 

Si veniu ens veiem dissabte 16 d’abril a les 6 de la vesprada a les Torres de Quart. Volem tv3

 

volem tv3

Ahir intentava explicar-li a un conegut italià el tancament de tv3 al País Valencià i me’n vaig adonar, per les preguntes (normalíssimes) que em feia, que com sempre, les coses valencianes són molt difícils d’explicar. Va acabar preguntant-me si els valencians catalanoparlants som una minoria ètnica i me’n vaig tornar a casa molt, molt trista.
Jo no oblidaré mai la primera volta que vaig sentir Humphrey Bogart dient-li bonica a l’Ingrid Bergman, va ser en un viatge a Barcelona (un 11 de setembre?), i no oblidaré mai a ma mare venent bons d’Acció Cultural per comprar-nos un repetidor i posar-lo al Bartolo, com deia ella. I recorde que quan van començar les amenaces, a Castelló va haver la primera manifestació on no érem només els de sempre, Volem tv3, déiem, i ho déiem més persones de les que jo hauria imaginat mai i recorde els xiquets que no entenien perquè els volien traure Bola de Drac (a veure com li ho expliques).
I recorde aquells dies de març del 2004, quan amics espanyols, ací a Roma, venien a ma casa a veure els informatius de tv3 per saber el que estava passant a Madrid. Ara els meus amics de Castelló podran veure les notícies a Al Jazeera però no podran veure un telenotícies vespre. Jo no vull creure que açò s’acabe així, no pot ser.

Nits cosides

 

Jo tinc molta sort (ma mare sempre ho diu). Fa dies que esperava un paquetet que sabia que havia d’arribar (ja he parlat més voltes de les abraçades que m’arriben per correu) i divendres quan em van dir que m’havia arribat un paquet estava segura que era el que esperava. Doncs no, era una abraçada que no m’esperava, un altra, ja ho diu ma mare.

Hui sí, hui m’ha arribat el paquetet que esperava amb candeletes, finalment, Nits cosides, el disc d’Artaica. L’estic escoltant, amb calma i amb auriculars, i mirant-me la caixeta i llegint els textos. Josep Vicent Frechina (el de La caseta del plater d’aquesta casa) ha escrit el text de presentació del disc. A mi els crítics em fan molta enveja, trobe que és molt difícil escriure de música o de cinema, jo no ho sé fer, ell ha trobat les paraules, jo només puc dir que el disc és una meravella, no, nou meravelles, nou joies rares i precioses, com carícies, emocionants en el sentit literal de la paraula.
Porte molta estona pensant pensant quina cançó penjar: la versió de La dama d’Aragó és bellíssima, com diu Frechina: vestida amb unes garlandes de piano que voldríem que no s’acabaren mai i l’Havanera dels peixets, que estic escoltant en aquest moment per tercera vegada i que crec que tornaré a escoltar quan s’acabe…, però la meua preferida, (potser perquè no l’havia escoltada encara o potser perquè és una jota) es diu El cos en dos, la lletra és de Mara Aranda i la música de Xavi Folch. Escolteu, escolteu, i ja em direu què.

 



A voltes tinc problemes amb goear, si no es pot sentir, aviseu, de totes maneres a la pàgina del grup, ací, n’hi ha més cançons per fer un altre tast i si a la botiga de discs no el tenen, ací es pot comprar.

no hi ha somnis impossibles

He recuperat una foto que vaig penjar al bloc fa anys, em pareix un bon dia per fer-ho. Que passeu una bona diada! (i que als que estem lluny que ens arribe el clam, haureu de cridar molt)

El text que vaig publicar aleshores ers aquest:

Caminant per Buenos Aires vam veure aquesta cúpula al carrer Ayacucho cantonada amb Rivadavia.

Abans de penjar la foto he fet una xicoteta recerca sobre l’edifici. Va ser construït el 1907 amb un projecte d’Eduardo Rodríguez Ortega (1871-1938), arquitecte i enginyer argentí, fill de catalans i, potser, alumne de Gaudí. A un article de la revista de la Cámara de la Propiedad Horizontal de Buenos Aires, expliquen que “La ornamentación exterior e interior del edificio es de neto corte catalanista y floreal . Tanto en la fachada que da a avenida Rivadavia como a calle Ayacucho se disponen en grandes paños ciegos escudos de Catalunya y en los interiores se repite el motivo de las cuatro franjas”

Doncs això, catalanista i floreal.