Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 2 de març de 2009

1 d’octubre de 1943

Un estudiant del conservatori, Ruggero Semeraro, de 17 anys, va obrir el balcó i va començar a tocar al piano La Marsigliese, aquella música que fa vindre encara més coratge. El capellà Antonio La Spina, de 67 anys, sobre la barricada devant del Banc de Nàpols cridava el salm 94, aquell de les venjances. (…) La punteria dels nostres ciutadans es va tornar infal·lible en tres dies. 
Erri de Luca, Il giorno prima della felicità

Quan el 8 de setembre, després de l’armistici, els alemanys van ocupar Nàpols malgrat l’acarnissada resistència d’un grapat de militars i civils, bona part de la ciutat havia estat destruïda pels bombardeigs aliats que havien fet més de 30000 morts, milers de persones s’havien quedat sense casa, no hi havia aigua ni electricitat i no es donava a l’abast a extreure els morts de les runes.
Poques hores després arribà la notícia del desembarcament aliat a Salerno (a menys de 50 quilòmetres) i tothom va pensar que l’ocupació duraria molt poc. Tres dies després pareix clar que l’avançada aliada no serà tan ràpida, els alemanys suspenen els preparatius per la retirada i comencen el saqueig i la destrucció sistemàtica d’alguns barris de la ciutat amb l’artilleria i els incendis, obligant a la població a presenciar-ne la destrucció. En els dies següents els enfrontaments amb ciutadans armats s’intensifiquen i la situació es complica encara més quan els alemanys ordenen el desallotjament de les zones de la ciutat a menys de 300 metres de la mar amb la intenció, evident per als napolitans de destruir i inutilitzar el port. En qüestió d’hores 100000 persones van haver d’abandonar les cases i trobar recer a la ciutat destruïda i morta de fam i de set.
El dia següent, 25 de setembre, era el dia que havien de presentar-se tots els homes adults de la ciutat per al “servei obligatori al treball nacional“, és a dir, per a la deportació a Alemanya. Segons els càlculs dels alemanys s’havien de presentar unes 30000 persones però només ho van fer un centenar, així que el mateix dia van omplir la ciutat de cartells on anunciaven que, vist el sabotatge, els militars començarien a afusellar tots aquells que trobaren que s’haurien hagut de presentar. Començava així la caça a l’home pels carrers de Nàpols amb tancs i blindats que va acabar d’exasperar a la població desesperada.
La població, que havia acumulat armes robades a les casernes a l’inici de l’ocupació, va començar a defensar-se, la insurrecció va començar el dia 27, quan els alemanys van començar els afusellaments sumaris pels carrers. No podem saber qui va donar el primer crit, quin barri va començar a protegir-se amb barricades fetes amb tramvies bolcats, ningú havia organitzat res, pràcticament la insurrecció va funcionar carreró a carreró, barri a barri, alguns més organitzats, altres menys, sense coordinació i sense comandament i tots al marge de les organitzacions antifeixistes.
Durant tres dies els alemanys pràcticament no es van poder moure, si aconseguien superar les barricades els plovia de tot dels balcons: planxes de marbre dels mobles, sanitaris, ferralla i bombes molotov fetes amb la benzina dels vaixells dels pescadors que no eixien a treballar des que havien minat el port. A partir del segon dia els napolitans poden lluitar també amb les peces d’artilleria preses als ocupants. Els lluitadors d’alguns barris van aconseguir fer presoners i bescanviar-los pels joves destinats a la deportació i en altres llocs els alemanys van haver de negociar l’alliberament de presoners a canvi de que els deixaren lliure la via per la retirada. 
Els napolitans van aconseguir, desorganitzats i generosos, salvar el que quedava de la ciutat i salvar els seus joves de la deportació. Quan els primers tancs aliats van entrar a Nàpols el matí del 1 d’octubre, la ciutat havia aconseguit, amb el que es coneix com Le quattro giornate di Napoli, alliberar-se dels ocupants que la martiritzaven amb un balanç de quasi 600 morts, homes i dones de totes les edats ‘dotats de nom, cognoms, edat i ofici’ com diu Erri de Luca. I van demostrar que una ciutat d’un milió de persones podia aturar els blindats de l’exèrcit que havia conquerit mitja Europa. 

Tot i que, donat el seu caràcter espontani i desorganitzat, entren de gairó en la història de la resistència i han estat molt poc estudiades, les quatre jornades de Nàpols són la primera insurrecció reeixida contra els ocupants nazis a la Segona Guerra Mundial.



  1. I eres tu qui deies que Nàpols et feia un poc d’esgarrifança. Cal haver-hi anat per a comprendre allò que vol dir exactament «la insurrecció va funcionar carreró a carreró»

    PD: Curiosament, hi ha un post mig enllestit per a ca l’Alfonso que hi parlarà de la Marsellesa. Els camins de les revoltes són inescrutables.

  2. Quan t’he llegit, m’he quedat esmaperdut.

    Ahir vespre vaig escollir el “Tu,mio” de l’Erri de Luca perquè m’acompanyés al tren aquest matí. I he llegit algunes pinzellades dels mateixos fets….

    Poder el problema de que aquests fets no es coneguin prou bé és perquè no eren partisans, no formaven part de cap organització política que després de la guerra reivindiqués els fets, i se n’apropiés.

  3. Nàpols sembla destinat a ser sempre víctima de la seva pròpia història (Pino Daniele va dir -cantar- allò de “Nàpols és un paper brut i no sembla que ningú se’n recordi”, o alguna cosa similar. La cançó és “Napule é” . Val la pena sentir-la: [http://www.youtube.com/watch?v=zeLb-G8GXfk])

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de històries per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent