Quan vaig conèixer a la Maite Inglès era una dona que es feia mirar: amb uns bastons especials per fer front a les seqüèles de la poliomilitis que havia patit de petita, res l’aturava. Parlo dels anys 70 i 80. Implicada en la participació associativa i en el compromís polític de transformar la societat, es movia a l’entorn de les lluites en el món educatiu, des del seu barri Sant Crist i des de l’escola Llibertat, i entorn el catalanisme progressista, a l’Assemblea de Catalunya i altres moviments de l’esquerra catalanista a la ciutat. Pedagoga, mestra, activista. Un d’aquells referents que marquen petjades per seguir.
(segueix)
Quan la vaig tornar a trobar, al voltant del 2000, en el món actiu de l’associacionisme, a primer cop d’ull no la reconeixia. Un ictus inesperat l’havia obligat a moure’s asseguda en una cadira de rodes, i a comunicar-se amb molta dificultat, però ella seguia essent la mateixa persona: lluitadora, lluitadora i reivindicativa, compromesa, incansable. Una lliçó. Amb la Maite i uns quants més – en
Lluís Alern, en César, Joan Giralt, també el meu germà Daniel, que hi participativa representant l’associació que lluita pels drets de les persones amb retard mental, ASPANIN – vam començar la lluita contra les barreres i pel dret a la participació sense exclusions. Volíem una ciutat més accessible. Vam impulsar i fer créixer la plataforma
Deixem de Ser Invisibles, en una època d’un gran dinamisme al carrer i als mitjans, mobilitzacions contínues i unes quantes conquestes… I llavors va coincidir que, el març del 2003, el meu germà Daniel va patir un greu ictus. Tenia 39 anys.
Amb el seu parlar entretallat i lent la Maite em va oferir el millor suport possible, em va explicar la seva pròpia experiència del coma i dels diagnòstics fatals. La seva lluita diària per recuperar-se. Els seus avenços, lents però constatables. I també la seva adaptació a algunes renúncies inevitables. Em va infondre una gran esperança, va posar llum en un horitzó negre i solitari: contra tot pronòstic mèdic, sempre hi ha possibilitats de sortir-se’n, de recuperar capacitats. Sobretot en el camp neurològic, amb el cervell, l’àmbit més desconegut per la ciència mèdica i terapèutica. Intentar-ho posa en marxa motors de canvi. Cal creure-hi i lluitar molt. Perquè només hi ha una derrota segura: no lluitar, conformar-se, deixar-ho córrer.
És qüestiío d’aplicar a la pròpia vida el mateix que apliquem a les lluites polítiques i socials. Es tracta de combatre, insistir, persistir, crear oportunitats… per transformar.
Amb en Dani, el setembre de 2005, després d’un segon ictus que s’emportà molts dels progressos guanyats en aquells dos anys d’esforços, i havent d’afrontar un entorn mèdic i terapèutic poc encoratjador, no vam llençar el barret al foc. No ho vam fer. Tot el contrari. I ara, a punt de fer deu anys de la tràgica sotragada, en Dani segueix essent ell i vol ser-hi, progressa per comunicar-se. Ha vençut la passivitat conformista i ha començat a activar-se propositivament.
Diumenge, en un dinar associatiu de lluita per transformar la situació política del nostre país, – de la ANC – amb la Maite vam emocionar-nos discretament. Tu ja m’ho deies Maite, és qüestió de no deixar d’implicar-se, de no deixar de lluitar. De posar-hi molta energia i responsabilitat.
I les coses van arribant, amb en Dani i amb el país…
