miozz mirades

És un record que em va costar recuperar, però es veu que de petita un dia, queixosa, vaig dir “seria millor si ell no hi fos” en comptes de dir si ell estés bé, si “fos normal”. En canvi durant molts anys m’he preguntat “com podré viure quan no hi sigui?”. Es fa difícil imaginar la vida sense ell. Sovint també em faig la pregunta “com seria jo si ell no hagués estat?. La mateixa persona, impossible, molt del que sóc es deu a ell… de fet ja ho comentava quan vaig decidir aquest nom per al bloc, miozz…

 (continua)

De petita un dia li vaig dir a la mare alguna cosa semblant a “que bé estaríem (o seria millor) si ell no hi fos”. No em percebo com a menuda que es queixés gaire, ni és aquest el sentiment – sentir que ell em fes nosa – que conservo. Tot el contrari. Però aquesta conversa va existir. Devia ser un d’aquells dies que el xicot n’havia fet una de grossa – com tant sovint – em recordo al lavabo amb ella, remenant titins i gasses (abans no teníem bolquers d’un sol ús) empastifades de caca, i ell esverat i indomable, difícil de manegar, pegant-se aquells cops de puny a les orelles i al front que el deformaven fins fer-li sortir sang. I ella enfeinada i amoïnada – potser havia cridat – amb el cotó amb mercromina a la mà, “deus voler dir si no estés malament, si ell estés bé” No sé si ho vaig viure com un reny, perquè ho vaig esborrar de la mremòria, però puc captar des de l’ara la intensitat amb què em devia parlar la mare, posant amb paraules dolces – o dures – pedagògiques, la resposta al què li devia ser una gran fuetada. I ésclar que devia voler dir que estaríem millor si ell estés bé, si no fes aquestes coses que ens complicaven tant la vida, sinó ens fes patir…però vaig dir “si ell no hi fos”, i el pes d’aquesta culpa devia ser un impacte inabastable. Fins i tot ara, vist de lluny i en el context de la meva infantesa se’m fa una conversa estranya, fora de joc, inverosímil. Difícil d’acceptar-la com a pròpia. Com si no fos el més natural que una menuda expressés sensació d’incomoditat davant la vivència…

Aquesta conversa sagnant la vaig retenir ignorada, amagada en el més fons dels meus records punyents, invisibles, i no vaig retrobar-la fins passada la trentena, en ple treball personal, de teràpia. Buf! Com era possible que jo, tan fervorosament dedicada al meu germà, tan implicada i abnegada, tan simbiòtica, jo mateixa, de petita, hagués tingut i expressat sensacions de rebuig? Ni que en fos una de puntual, això no formava part del dibuix, de la imatge de la germana angelical, “bonaminyona” que tot ho assumia amb paciència i alegria! No m’ho podia creure. No m’hi reconeixia. Però al mateix temps, pensava, ja amb la perspectiva de mare, és que podia ser d’altra manera? És que no es generen sensacions o sentiments adversos – normalment puntuals i transitoris – de forma natural entre els membres d’una comunitat familiar?  o de gelosies? És que no és normal que en la ment d’un menut que creix hi hagi incomoditat davant algunes adversitats? El que no seria normal és que no hi fossin, i poder-les expressar, posar-hi paraules per anar-les endreçant sense descontrols ni culpes és que hauria de ser natural…

Saber-ho em va ajudar a entendre’m i a entendre.

Desitjar que la realitat no sigui real és una de les estratègies naturals que la infància desenvolupa per fer front a les adversitats. I aquest desig busca camins diversos. No ens n’hem d’avergonyir ni fer culpables, només ho hem d’aprendre a gestionar. I posar-hi paraules és el primer pas. De fet païr que els miracles no arriben sense que això ens emmalalteixi és una de les claus del creixement personal. (us convido a llegir aquest article acceptar que els miracles no arriben)

Tenir sensacions i sentiments d’incomoditat i de rebuig cap a situacions límit de persones estimades forma part del farcell d’emocions que hem d’aprendre a articular, no ha d’espantar-nos; i tant dolent és fer-ne estella com voler negar-los. Sovint sembla més còmode allunyar aquestes situacions de la nostra vista, de la nostra qüotidianitat. Però aprendre a viure-les amb profit ens pot aportar un valor afegit incalculable.

Doncs sí, es veu que de petita un dia vaig dir “seria millor si ell no hi fos” volent dir, segur, si ell estés bé, si “fos normal”… i després durant molts anys m’he preguntat si podré viure quan no hi sigui. De tant espai que ocupa en mi, es fa difícil imaginar la vida sense…

I renuncio a intentar imaginar com seria jo si ell no hagués estat. La mateixa persona, impossible, tal com ho comentava quan vaig decidir aquest nom per al bloc, miozz...