inclusió passiva
Diumenge a la nova Plaça Jordi Dauder no hi havia res que pogués atraure’l (música al seu gust, persones conegudes) però hi va ser. No cal dir que dels parlaments segurament res en va entendre, però sí que va entendre que era important per mi ser allà, i que ell m’hi acompanyava.
Aquesta presència passiva em va portar a recordar un fil de refelexió antic: la inclusió passiva com a acció imprescindible per canviar el paisatge ciutadà, per transformar actituds i per reivindicar una societat plural de debò. Per recordar-nos cada dia que amb nosaltres, compartint la dignitat humana, hi viuen milers d’homes i dones, joves, nenes i nens que de cap manera poden quedar relegats a un submón segregat pel fet de tenir disminuïdes les seves capacitats intel·lectuals i funcionals en general (ara en diem retard mental, no fa massa en déiem persones amb discapacitat intel·lectual, deficients, subnormals…)
A principis dels 80, quan el moviment social a favor dels drets de les persones amb discapacitat era molt actiu i i efectiu, hi havia un moviment reivindicatiu – al voltant de la Fundació Pere Mitjans i altres entitats – que feia accions “radicals” d’ampli ressò, participant en actes de nivell (actes polítics, conferències, lliurement de premis) o fins i tot ocupant el Departament d’Ensenyament amb joves que patien greus discapacitats. Hi havia qui considerava que en segons quins actes aquestes persones no hi havien de ser (perquè tampoc els podien entendre…) o que era una manera d’utilitzar-los. Van ser accions que no tothom, dins el món de les entitats pro drets de les persones amb discapacitats psíquiques aprovava. Jo cada cop estic més segura de l’encert i la necessitat de recuperar aquella línia de lluita…