miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

ens equivoquem!

Potser perquè l’estigma de garrepes i insolidaris és tan injust, fals i dolorós, i necessitem demostrar-nos que som tot el contrari. Potser perquè realment ens sorprenem a nosaltres mateixos d’aquesta gran capacitat d’acollida i generositat que sembla que forma part de l’ADN del poble català, i perquè és cert que tenim una capacitat de resposta i mobilització altruista impressionant, perquè és tota una lliçó el que passa amb la Marató i amb tantes altres causes, perquè és cert que no podem deixar als més desafavorits a l’estacada, i necessitem felicitar-nos-en i dir-nos, que bé que ho fem com a poble… però és lícit sentir complaença davant un fracàs social com aquest?

(seguir llegint) 

No, senyores i senyors, el que estem fent és institucionalitzar la caritat per tranquil·litzar la nostra consciència davant el fracàs d’un sistema social i econòmic que cal superar. I si eduquem als nostres joves a no preguntar-se res després de dipositar un paquet de macarrons per als pobres com qui tira una moneda a una màquina de jocs, ens equivoquem molt i molt i molt. No volem caritat, volem justícia. Aquest hauria de ser un lema irrenunciable.

No estic dient que no s’hagi de fer aquest o algun altre sistema de redistribució de recursos des de baix com a mesura d’emergència per pal·liar la immediatesa dels estralls que fa la injusta desigualtat social. Però no es pot fer amb la complaença amb què ho estem fent. Convertir-ho en un joc (passa també amb les campanyes de cap nen sense joguina…) O amb la complaença amb què es viu i s’escampa des dels mitjans de comunicació i en general. Hauríem de sentir vergonya per haver de recòrrer a aquest sistema com a únic recurs, i, com a mínim,si es fan accions d’aquest tipus caldria fer-les posant en un plat de la balança l’acció constructiva i en l’altre la denúncia, la mirada crítica. Tot alhora, formant part de la mateixa acció. Estic a favor de les propostes que ajuden a desenvolupar la solidaritat, la socialització dels recursos, estic a favor de les propostes que ajuden a construir solucions per superar problemes. I fins i tot puc estar d’acord en iniciatives clàssiques com a solucions d’emergència, però sempre que vagin acompanyades d’alguna acció de conscienciació i sobretot de denúncia. Hi ha moltes fórmules per practicar redistribució de recursos des de la base, però cal construir-les de forma compatible amb els valors que volem transmetre i el model social i econòmic que volem aconseguir.

M’esgarrifa pensar que la canalla que creix alimentant el tió amb aliments per als desfavorits puguin interioritzar com a normal una societat que accepta la pobresa com a quelcom estructural, amb la mateixa naturalitat que accepten que hi hagi esportistes d’èlit i personatges de ficció. És un risc massa alt. Maneres de fer-los sentir la solidaritat n’hi ha moltes, pensem les millors, les més transformadores i educatives. Diria que en aquest cas del tió, fins i tot, més valdria no dir res, alimentar-lo perquè és la tradició (l’alimentem perquè cagui) i després els que ja sabem la veritat del tió – mantenint la màgia per als que segueixen innocents – acordem que els aliments recollits s’aporten a un banc d’aliments o a una entitat. Amb discreció. És a dir, o ho fem discret o ho fem ben fet, amb denúncia inclosa.

Crec que ara que tenim tanta il·lusió i energia abocades a la construcció d’un nou estat, hem de tenir en l’horitzó d’una forma inequívoca la idea d’una estructura que eviti les desigualtats actuals. Salaris mínims i màxims per a tothom, com a garantia d’una vida digne sense exclusió, i com a garantia d’un blindatge a les grans fortunes. Redistribució de recursos a cop de salaris i serveis, no pas a base de comprar per fer caritat als pobres. Aquest (el de la caritat pura i dura) és un concepte anacrònic que la nostra societat ja no s’hauria ni de plantejar, i els mitjans de comunicació haurien d’ajudar a difondre una altra mirada, una manera diferent d’enfocar-ho. No volem caritat, volem justícia…

Encoratgem als nostres infants i joves a ser lluitadors, a reclamar drets socials, a ser crítics, a analitzar les causes de les desigualtats, a pensar propostes i accions, ajudem-los a ser actius, participatius, a construir alternatives. Inconformistes, idealistes, agents de canvi per a un món millor… animem-los a participar en iniciatives comunitàries, d’ajuda sí, de solidaritat i altruisme, sí. De generositat, solidaritat i altruisme real i vivencial, hi ha milers d’oprtunitats de fer-ho. Però que siguin formes que vagin molt més enllà que el fàcil i impersonal gest d’abocar o lliurar un aliment…

Encoratgem la societat civil en campanyes que generin estructures de redistribució de riquesa d’una forma estable, sostenible, hi ha moltes fórmules per explorar, moltes fórmules explorades per eixamplar… (per exemple entre AMPAS de diferents centres o entre famílies d’un mateix centre educatiu, en el cas dels problemes per pagar material o sortides escolars, per exemple, o menjador) i alhora generin campanyes de pressió per aconseguir millores estructurals, drets bàsics, conquestes socials que no podem perdre; impulsem… dinamitzem… vinculem… fent xarxa…fent comunitat…
Hi ha moltes formes de dinamitzar la solidaritat, i de dinamitzar la lluita, i de fer-ho tot plegat. Moltes. Denunciar i construir hauria de ser un binomi indissoluble en qualsevol proposta de solidaritat.

Crec que la fòrmula de la recapta d’aliments està exhaurida, connecta amb esquemes equívocs i confusibles, i cal transformar-la. Fem-ho abans que es converteixi en un signe identitari massa popular.

(en parlava també a àpats, fam i distribució de recursos, el 2009)
 


  1. De vegades passa que estàs d’acord amb el que diu una persona, però a dins et queda la intranquil·litat de preguntar-te si, gratant sota la superfície, hi hauria tant d’acord.

    Estic d’acord amb gairebé tot el que dius, però hi trobo a faltar el que no dius: en una societat democràtica encomanem la solidaritat a les institucions públiques, i això sovint ens fa oblidar que la responsabilitat de base és nostra, de cadascú de nosaltres.

    No és que fem una ONG – o hi col·laborem – perquè les institucions locals, estatals i mundial fallen, sinó perquè és una obligació moral fer-ho. I quan deleguem en una institució local, estatal o mundial ho fem si – i només sí – tenim el convenciment que, per capacitat de gestió, ho farà millor que nosaltres. I democràticament els exigim que ho facin millor.

    Se’n diu principi de subsidiaritat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.