miozz mirades

Dissabte vaig viure una d’aquestes tardes que impregnen calidesa en el record, que tenen un alt valor afegit, i que durant dies no et pots treure del cap. Ni del cor. 

(seguir llegint)       

Perquè podria passar que, de tant temps organitzant tants i tants actes i activitats arreu, de tantes mogudes de totes mides i colors col·leccionades a base de practicar activisme cultural, social i polític incessant, arribés un punt que una deixés de sorprendre’s, il·lusionar-se o emocionar-se. O podria passar que amb el brogit del muntar i desmuntar, vetllar, gestionar i dinamitzar una es quedés sense connectar amb l’ànima de la festa. Podria passar, i de vegades, no ho negaré, de vegades, encara que poques, em passa. Però no pas dissabte. No pas. Dissabte al Passeig de La Salut, amb el BADACANTA, l’èxit vivencial arribava per moltes bandes.

Tot i que de La Trinca n’hi algunes, ara no recordo si a la variada llista de cançons per escollir hi ha aquella que diu “cantem cantem perquè volem”, però en tot cas aquesta és una expressió que trobo molt adequada per al BADACANTA del Passeig de La Salut. Amb una excel·lent resposta dels comerciants de la zona, que van nodrir generosament de regals l’esdeveniment i amb una normalitzadíssima participació de públic de totes les edats que pujava a l’escenari entusiasmat per interpretar cançons en català, l’actuació semblava una resposta constructiva i inapel·lable a alguns polítics coneixedors de la zona que, dies enrere, ens havien alertat i criticat assegurant que cometíem un greu error fent una activitat com aquella en un barri com aquell…

Jo, ja ho sabeu els qui em coneixeu o em llegiu, sóc entusiasta de les places públiques on la diversitat es barreja i comparteix referents. No m’agraden les societats fetes de classificacions deterministes on es considera que la ciutadania ha de ser tractada diferent segons el lloc on viu, l’origen de les seves arrels o la llengua familiar. Així que em va satisfer molt que els mals auguris dels polítics – uns polítics dels que pensen que als barris de Badalona només es pot i s’ha de fer servir l’idioma castellà – es desmuntessin a còpia de normalitat.

Sobre la llista de cançons, aprofito per agrair i felicitar els Joves d’Òmnium per la iniciativa i per la feinada. Només vull recordar que quan TV3 va celebrar, un estiu de fa una 10 anys, un programa de karaoke per tot el país – també a Badalona – la possibilitat d’escollir una cançó en català era de 10 entre més de 1000. I ja no cal dir quines són les possibilitats en els karaokes comercials. Trobar cançons en català en karaokes populars és molt difícil, perquè aquesta no és una situació normalitzada. Des d’aquest punt de vista és cert que oferir un karaoke exclusivament en català és una proposta arriscada, i encara més si no és fa en una zona on saps per endavant que la població respondrà. I per això em satisfà tant el bon resultat de l’atreviment. (Aquí podeu llegir un article sobre el BADACANTA quan es va inaugurar aquesta iniciativa, l’any 2011)   

Després hi ha aquella admiració que sento sempre que escolto veus amateurs interpretant temes amb passió i bona afinació. Pell de gallina escoltant al senyor del barret amb el seu deix andalús i la seva cara colrada, interpretant una Rosó professional. O la Gavina que va interpretar aquella noia que després em preguntava, qui sou? qui ho organitza això? (m’ho preguntava en castellà, la seva llengua habitual). I en explicar-li em contestava, que bé, doncs encara em fa més il·lusió haver participat, en puc cantar una altra?

Hi va haver una bona llista d’actuacions molt afinades, molt encertades amb veus potents i agradables d’escoltar. Una mare emocionada de veure com de bé ho feia la seva filla, em deia, és que és tímida, l’he hagut d’arrossegar, jo sé que ho pot fer molt bé perquè ella , a més, sap parlar bé el català…i la noia, un cop trencat el gel, en va cantar unes quantes… els temes més escollits? Doncs els més actuals, es nota la popularitat de Polseres Vermelles, però força barrejat, també temes infantils, poulars, clàssics… la canço catalana forma part de l’imaginari musical de moltes persones amb molta més normalitat del que imaginem…

…i també actuacions d’aquelles que un diu, no me la sé gaire, però és que vull participar!!! I aquest és un gran indicador d’èxit, les ganes de participar. L’entusiasme que s’encomana entre petits i grans, gent d’origens diversos, d’edats diferents…

Anècdotes? Destacaria l’homenatge a Manolo Escobar – mi carro – i alguna altra interpretació lliure.

I és clar, la meva satisfacció més personal? Veure alumnes del meu institut venint un dissabte a la tarda a allò que els va comentar la profe, veurel’s vencent la vergonya i fent un bon paper, i sobretot veure’ls passar-s’ho bé. I acabar pujant jo mateixa a l’escenari amb unes quantes mares, i gaudir intensament del moment.

Per ser la primera vegada l’activitat va aplegar força gent. Alguns s’hi van passar la tarda, d’altres només s’hi van aturar un moment. Vam haver de tancar les inscripcions, les ganes de tornar-hi i tornar-hi s’encomanen. I és que cantar agrada. És molt sa. Molt divertit. I molt lliure. 

Òmnium fa molts anys que treballa altrusitament als barris, amb els xerrem, amb les lectures a les biblioteques, amb els Quedem?. amb els Colors de la Tardor, amb els projectes de contes entre escoles i instituts, amb Badalona som totes i tots, fent xarxa i feina colze amb colze. És normal. És una entitat de ciutat i els seus objectius de llengua, cultura, país i cohesió no tenen fronteres, no exclouen ningú.

És normal que al barri de La Salut es faci un karaoke on es canti en català. És normal, perquè en un país normal, la llengua no espanta ni divideix, al contrai, cohesiona.