miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

amnistia condicional?

Que és més fàcil i còmode denunciar els crims llunyans que els pròxims ja ho sabem. Que és més fàcil reclamar segons quins drets per a d’altres països que per als propis, també. Per això hi ha tants convençuts militants del dret a l’autodeterminació del poble Saharaui (aqui la seva causa) per exemple, que no volen ni sentir a parlar del dret a l’autodeterminació del poble català. De la mateixa manera que en l’exercici de la solidaritat és coneguda la regla per la què moltes de les persones que són capaces de mostrar una gran empatia i generositat amb la pobresa del món llunyà mostren absoluta indiferència o fins i tot menyspreu quan la pobresa del món llunyà arriba al portal de casa.
Ara, una cosa és saber-ho de molta població en general, l’altra d’organitzacions de reconegut prestigi en la lluita pels Drets Humans. No us enganyaré, la decisió de la secció d’Amnistia Internacional España no m’ha sorprès del tot.

(seguir llegint) 

Tot i que he estat activista de les accions urgents durant molts anys i m’han agradat molt campanyes contundents d’aquesta organització premiada (en la seva versió internacional) amb el Nobel de la Pau (un premi que també té els seus clarobscurs, això tampoc cal oblidar-ho), tot i que sé que la seva tasca ha estat fonamental en molts casos per excarcerar presos de consciència o salvar-los de la pena de mort, tot i que… sempre hi ha hagut ombres que me l’han enterbolit. Ombres sobre la seva suposada i lloada imparcialitat política, sobre la seva suposada i lloada valentia davant els estats, sense distinció…

Recordo com costava, quan a Badalona impulsàvem un grup d’Amnistia Internacional, tot el tema de la diversitat lingüística, i recordo sobretot les resistències quan intentàvem un posicionament a favor dels presos per insubmissió al servei militar i a la p.s.s…, aconseguint-se només el reconeixement com a presos de consciència per a José Maria Fierro el 1988 com a objector sobrevingut i per als desertors de la Guerra del Golf, el 1991. Però no per a molts altres ni per al procés en conjunt. I no cal dir els molts silencis punyents, també dins d’aquest estat… Però sempre m’havia pesat molt més la bona feina que sí que es fa. Jo mateixa la practico i la difonc, sobretot aquesta del petit gest que mou muntanyes, que és la que més m’agrada (trencar murs amb paraules)

Em sembla correcte que Toni Soler (no perdeu l’oportunitat de llegir el seu article!) es mostri moderat en la crítica a l’organització en general i defensi Amnistia Internacional Catalunya, fent un esforç per aturar les reaccions contra aquesta ONG que han esclatat a la xarxa (aquí en teniu més informació), però jo crec que amb aquesta decisió AI ha comès una patinada que l’fableix profundament.

Les declaracions per a l’explicació d’AI España recollida a El País, són d’aquelles que transparenten:  “las celebraciones de carácter histórico, como el Tricentenario, no son el marco natural que corresponde al trabajo de Amnistía, una organización que salvaguarda ante todo su imparcialidad y no quiere en ningún caso ser malinterpretada en su trabajo, incluyendo las autoridades estatales y catalanas”. 

Que em perdonin, però no voler posar en valor i projectar internacionalment que la lluita i la resistència dels catalans assetjats a Barcelona durant la Guerra de Sucessió era una lluita pels drets civils i la llibertat, era una lluita contra l’absolutisme polític…no té res d’imparcial. I potser en faig una mala interpretació, però no em puc fer d’altra. L’espelma d’Amnistia Internacional sembla que és una espelma condicional, condicionada a interessos. Per mi és una espelma que perd flama i escampa fum.

En temes de Drets Humans, senyors, deixar de fer per ser imparcial és, inevitablement, ser parcial.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.