miozz mirades

Les rates de Llefià

Aquest és el meu darrer article d’opinió a EL TOT 

El novembre de 2012 els mitjans de comunicació feien famosa una rata del barri de La Salut que havia sortit a saludar i havia espatllat la foto a la dirigent del PP Alicia.S Camacho mentre presumia – al costat de l’Albiol, – de les grans millores en neteja al barri. Va ser una rata valenta que va sortir per desemmascarar la demagògia d’aquells dirigents polítics. (Ho podeu llegir aquí, li vaig dedicar aquest article). A Llefià de rates també n’hi ha moltes, i tot i que de moment no han irromput ni deslluït cap dels festivals que munta l’alcalde per les cantonades, algunes són força bellugadisses i te les pots trobar qualsevol dia a qualsevol lloc. En conec unes de molt grans que s’estan en un solar ple de brutícia, i que tot sovint es passegen per les conegudes propietats veïnes: el pati d’un institut públic de secundària i un camp de futbol. No és gens recomanable mantenir actiu un focus de brutícia i nius de rates tan aprop d’un centre educatiu i d’un camp de futbol, són espais molt concorreguts per infants i joves. Sembla que netejar això hauria de ser una prioritat, però es veu que l’ajuntament té altra feina i passa de llarg les instàncies que fa temps s’envien demanant aquesta neteja. No ho considera una prioritat, municipal. Pocs metres més enllà, però, a l’altre costat del mateix institut, el mateix ajuntament s’ha gastat recentment una pila d’euros (estaria bé saber quants!) arreglant un parc i inaugurant-lo a porta tancada. La comunitat educativa d’aquell institut, tot i ser veïns directes i usuaris del parc, no hi va ser convidada. Ni a participar en el disseny de la remodelació ni a participar en la inauguració. L’ajuntament va limitar aquest espai participatiu a un únic interlocutor, un altre centre educatiu que hi ha a l’altre costat del parc, un centre privat sostingut amb fons públics. Un gest excloent impropi d’un ens públic democràtic. Les entitats del barri s’han queixat d’aquesta mala gestió municipal de la participació en el disseny de la remodelació del parc, però és una queixa en positiu, i ja preparen una autèntica festa popular, oberta i inclusiva..
Cal dir que l’enrenou provocat i l’excentricitat de la placa col·locada (s’ha de veure!) han aconseguit que un bon grup d’alumnes de 3r d’ESO de l’institut públic – el que també té per veí el solar de les rates que l’ajuntament no neteja – estigui ara mateix investigant amb entusiasme l’autèntica història d’aquest parc, guanyat a l’especulació gràcies a la lluita veïnal, a la dècada dels anys 70 del segle XX; i que uns altres alumnes investiguin els problemes d’accessibilitat amb les alumnes de mobilitat reduïda que estudien al centre. Al final aquest parc i la seva història serà més popular i veïnal que mai, i de sobte tinc la impressió que ben aviat les rates de Llefià – com a mínim aquelles del solar – tornaran a posar en evidència l’alcalde i la seva política populista però gens popular…

Tot just hem passat el tercer diumenge sense ell. Com costa fer-se a la idea. Avui he viatjat pel bloc per percebre el seu rastre. Perquè sembli que omplo una mica aquest buit. Per ordre cronològic descendent:

• sempre amb nosaltres, dani
• reutilitzant nadales del bloc
• la meva anècdota (dani cinquanta)
• només hi ha una derrota, no seguir lluitant
• som somnis mil vides, som vides mil somnis
• tretze de març
• cartes que curen
• ictus (3) m’entens? t’entenc
• buscant itineraris accessibles
• ictus (2) dòmino
• turisme fàcil, sant pere de casserres
• acceptar que els miracles no arriben
• dani, set anys
• ictus (I) adversitat i incertesa
• fer-ho possible
• condemnats a primera fila
• cap acte públic en un local inaccessible

Article de gener al TOT, Sempre amb nosaltres, Dani

Dissabte va morir el meu germà petit, en Daniel Sabater Puig, als 51 anys, era força conegut com a ciutadà actiu a Badalona. Fa gairebé 12 anys la seva vida va canviar molt, per un ictus que va patir mentre complia una tasca plenament lligada al seu compromís humà i social, la denúncia contra la discriminació que encara pateixen les persones amb retard mental, en aquell cas en el terreny de l’oci. La circumstància del moment es pot considerar una anècdota, però en aquest cas assenyala un tret rellevant de la seva biografia.

En els  darrers anys ens havíem acostumat a veure’l amb la seva cadira de rodes, sense autonomia, en comptes de amb el seu pas ferm i apressat, o amb la bicicleta; anant de copilot en comptes de conduir al volant; comunicant-se amb el gest, la mirada, l’expressió facial i ben poques paraules en comptes de amb les seves contundents intervencions al Consell de Districte 1r, al Consell Escolar, a l’AMPA o a les reunions de mobilitat de l’Associació de veïns; mirant atent i emocionat com s’enfilaven els castells en comptes de fer-hi pinya com a membre de la colla micaco;  més necessitat de la suma de  capacitats que oferint bones aportacions per la defensa dels drets de les persones amb diferents capacitats, un dels eixos de la seva vida (per això havia sigut monitor del Club Llevant, educador a COINRE, voluntari i gerent d’ASPANIN, actiu a la campanya Deixem de ser Invisibles per la supressió de barreres arquitectòniques…); participant a la ciutat ara més en rol d’usuari que no del compromís social que havia tingut, però essent-hi, i vivint la ciutat i el país, les festes populars, actes culturals, reivindicacions, manifestacions… amb aquesta nova forma de viure. Perquè en Dani va haver de reaprendre a viure, i nosaltres amb ell. Quan l’ictus el va sacsejar deixant-lo amb molt poques capacitats – al principi, mínimes – teníem dos camins: encallar-nos en la ràbia i fixar-nos només en tot el que havia perdut, i el que es perdria,  o avançar amb dignitat per sobrepassar els límits del cos que l’empresonava.  Vam optar pel camí de la resistència, la lluita i la transformació, en positiu. Reaprendre a viure. Amb molt d’esforç, amor i dedicació vam nedar contracorrent. I vam guanyar terreny als límits. Amb dosis de bon humor ell ho va fer més amable. La malaltia l’ha seguit sacsejant, i ell hi ha respòs amb nova lluita. Fins que ja no ha pogut més. Davant l’adversitat, tant important és el què com el com de viure-la. I amb en Dani, d’això n’hem après tots molt. Una lliçó d’amor, de lluita i de dignitat que perdurarà. Com la lluita pels drets que ell perseguia.

La seva és una altra mort prematura. Tots en tenim moltes a la ment. La vida és d’una fragilitat immensa i la mort hi és present en qualsevol etapa, des del primer moment. Saber-ho ens hauria de servir per escollir al màxim com vivim el temps que tenim.

Article de desembre (especial nadal) al TOT

El Fanalet d’en Tasi

Vet aquí que una vegada en un local del Carrer Magatzem de Badalona on fa anys hi havia una fàbrica de gel i durant molt temps hi ha hagut l’associació de veïns del centre, al barri de baix a mar, fa pocs dies s’hi va presentar l’edició d’un conte, el conte d’El fanalet d’en Tasi del que en sóc l’autora, preciosament il·lustrat per l’Anna Riera Fonollà.

La publicació d’un conte sempre és una bona noticia. Aquest conte parla d’infants, d’il·lusió,  de misteris i de por. És un conte on hi surten fanalets i cançons, els tres reis i les nostres tradicions. Un conte que parla de Badalona, i de Montgat, i de la importància de transmetre el llegat.

Potser algú es preguntarà perquè es presentava en aquell local en comptes de fer-se en una llibreria. El motiu el va explicar l’actor Oriol Genís en obrir l’acte. Aquell local destinat a la participació veïnal i on s’hi havia gestat tanta vida comunitària – també accions de difusió i recuperació de tradicions –  va ser el lloc on fa una pila d’anys el conte es va poder escoltar per primera vegada. Ell mateix, l’Oriol Genís,  va  ser qui va interpretar-lo com a cloenda de la crida als reis que es feia al carrer. Aquest doncs és un conte popular que no ve d’antic, malgrat es basa en fets antics. La col·lecció on s’ha editat, la iniciada per l’Anna Ariño i la Georgina González Puig amb Els pescadors i el dimoni parla de Rondalles populars de Badalona, i aquesta ja es pot dir que ho és perquè a més de publicar-se en un dels volums dels Contacontes de Badalona, El fanalet d’en Tasi fa al voltant de 15 anys que s’explica a les biblioteques, cada any, i el conte s’ha fet molt popular, molta gent el coneix. Molta gent, sí, però no prou! Badalona és molt gran i encara hi ha centenars, milers de persones que tot i viure aquí, potser haver-hi nascut, no coneixen aquest referent patrimonial de Badalona. No ho han viscut, no els ho han transmès, i no ho podran transmetre. El conte pretén posar remei a aquest buit. Perquè conèixer el patrimoni i compartir referents ajuda a crear vincles, a nodrir el sentit de pertinença, a cohesionar…

Vet aquí que fa uns anys, explicaran en el futur, una vegada va  aparèixer un conte que explica una història que ens ajuda a difondre una tradició molt especial de Badalona, una tradició que proporciona una de les experiències més emocionants i vibrants de la nit de reis, un costum que és un patrimoni que cal transmetre a les generacions futures, de la mateixa manera que ens l’han transmès les generacions passades.  Aquestes festes aprofiteu per conèixer la història anant a les Biblioteques a escoltar el conte, o demanant-se un exemplar al tió o als reis…

El meu article de novembre 2014 al TOT Malbaratament a la via pública?

Aquests dies l’actualitat ens ofereix desenes de temes sobre els què opinar, la realitat política al país, a l’estat i també a Badalona és plena de motius per al debat i el comentari. Potser tocaria i semblaria lògic  avui parlar del post-9N o de les diverses iniciatives i crides que es fan a la nostra ciutat per bastir alternatives a la política municipal – un moviment en xarxa molt interessant – , tots dos temes de política prou trascendents. Però he escollit un tema molt més petit i acotat però igualment rellevant, un tema d’economia municipal ben preocupant.

Evitar el malbaratament de diner públic sempre és necessari, però ho és encara molt més quan ens trobem en plena crisi econòmica, amb una política de retallades i pèdua de drets vinculats al benestar social. En tal situació tocaria extremar molt més la vigilància per evitar el més mínim malbaratament d’un diner públic que s’està escatimant a serveis i a la satisfacció de necessitats bàsiques. Per això no em puc treure del cap que el nostre ajuntament hagi decidit llençar a la formigonera ni més ni menys que 600.000 euros. Com? L’Ajuntament ha pres la decisió de destinar al voltant de 600.000 euros per arreglar el solar de la plaça Manuel Moreno Maurici. Quin és el problema? Que aquest solar està destinat a la construcció d’edificis educatius – on hi ha d’anar els nous edificis de l’escola Montigalà i l’institut Ventura Gassol – i l’Ajuntament pensa destinar aquests diners no pas a l’inici de les obres dels l’equipaments educatius sinó a una finalitat totalment provisional. Pensen fondre’s aquesta suma de diners per fer uns arrenjaments que només serviran mentre les obres no comencen. La pregunta lògica és: I no seria més normal que aquests diners servissin per començar les obres escolars, tant esperades i tan necessàries? Que no s’adonen que hi ha necessitats massa importants a la ciutat per anar llençant els diners en provisionalitats de curta durada? A més, no s’adonen que donar un altre ús al solar pot endarrerir l’execució de l’obra i perjudicar els estudis de molts joves i infants de la ciutat?

Per mi, ja ho he dir d’entrada, aquest és un cas de malbaratament, i, a més, una contradicció amb un altre fet molt greu relacionat amb la Via Pública. Durant la setmana de la mobilitat, un grup de ciutadans voluntariosos van regalar a la ciutat pas de vianants provisional, molt necessari. Era per millorar la mobilitat a l’entorn de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Ho van fer altruistament, pel bé comú, i en comptes d’agrair-los la feina, l’Ajuntament de Badalona els  ha imposat una multa de 15.000 €. En ambdós casos ho trobo una mostra de cinisme!

La desobediència útil

No és cap novetat que la desobediència és una eina de lluita no violenta molt poderosa, perquè ha estat a cops de desobediència i altres accions de resistència que s’han aconseguit moltes de les conquestes socials que ara gaudim, i és de tots conegut que sense aquestes lluites que han fet canviar lleis la nostra societat no hauria pogut abolir l’esclavitud, aconseguir el dret a vot de les dones, la desaparició de la mili obligatòria o uns horaris laborals dignes (per citar alguns exemples evidents). Durant un període del procés desobeir pot ser il·legal, sí, però és legítim. I passa a ser legal un cop s’ha assumit el canvi, amb tota normalitat.
Aquests dies la desobediència és actualitat. En un moment en què la necessitat i l’empobriment de moltes famílies, per una banda, i l’afany d’alguns personatges per enriquir-se abusant del poder, per l’altra banda, posen els temes econòmics a l’ordre del dia, un prestigiós músic, Jordi Savall, se sacrifica i renuncia a cobrar 30.000 euros per un motiu ideològic. De principis. No pas perquè no necessiti els diners, sinó perquè vol fer un gest de desobediència, (en aquest cas, de no col·laboració) un acte de denúncia contra la política d’asfíxia a la cultura que practica el ministre Wert. Lloable, i amb conseqüències mediàtiques remarcables. Fa pocs dies un altre músic va desobeir a Badalona contra l’atac a la llibertat d’expressió que perpetrava el gerent de Badalona Comunicació Albert Fernández Saltiveri, prohibint que es toqués l’Estaca en la cloenda del Festival Filmets. Martí Serra es va adreçar al públic del Zorrilla per explicar-ho, i va interpretar igualment la peça, amb la col·laboració espontània del públic. L’atac a la llibertat d’expressió s’ha difós amplament i tindrà conseqüències polítiques. Desobeir comporta un cert risc, sí, però quan el motiu és legítim i l’acció s’emmarca en un gest de lluita pública, és útil i noble. És com el que passa cada vegada que s’atura un desnonament (aquest mateix dilluns, a 9barris, s’en van aturar mitja dotzena): són desobediències legítimes i útils. En aquest cas dels desnonaments, clama que la magnitud dels robatoris perpetrats per polítics corruptes i directius bancaris afectin a una població cada cop més empobrida,i que el diner públic del rescat bancari no hagi servit per protegir als seus clients-víctimes.
Desobeir doncs és legítim quan la causa és justa i s’ampara amb drets fonamentals. No ho oblidem aquest diumenge 9 de novembre. Tenim dret a participar, a opinar, a decidir. Hi tenim dret, i és democràtic. I també és legal. Si l’Estat Espanyol busca una estratègia per il·legalitzar-ho nosaltres tenim el dret, amparats per la legitimitat, de desobeir-lo.

Article a EL TOT del 17 d’octubre de 2014, un estímul més per sortir a votar el 9n

Superar la corrupció

Dissabte passat vaig participar a la Gigaenquesta de Santa Coloma de Gramenet, al barri de Santa Rosa, una iniciativa molt oportuna que forma part de la campanya conjunta d’ANC i Òmnium anomenada ARA ÉS L’HORA. Una setmana abans la Gigaenquesta s’havia fet per tota la ciutat de Badalona, Ara és l’hora d’escoltar Badalona en vam dir. Perquè es tracta d’això, d’escoltar. De preguntar l’opinió sobre aspectes fonamentals del govern d’un país. Quina prioritat en les inversions del diner públic, que augmentaria entre 8.000 i 16.000 milions d’euros en cas que fóssim independents, quin criteri a l’hora de decidir oficialitat de llengües, i altres temes. Davant l’oportunitat de començar de nou, són molts els aspectes sobre els que ens podem permetre construir diferent, superar errors. Una de les preguntes que generava més consens en la resposta era aquesta: Fer un país nou ens permetria partir de zero i renovar la democràcia. Què li sembla més prioritari? A) Regular els sous dels polítics i l’acumulació de càrrecs. B) Evitar la corrupció amb molt més control. C) Exigir transparència per saber com es gasten els nostres diners. Totes tres eren desitjades per igual, però convidats a destacar-ne una per sobre de totes, gairebé la totalitat de les veïnes i veïns que vaig entrevistar jo van contestar inequívocament, molt convençuts:  Evitar la corrupció amb molt més control. La corrupció és, sens dubte, la lacra més significativa de l’Estat Espanyol. I no només demostra que al govern actual del PP (i a governs anteriors de sigles diverses) hi ha una majoria de polítics indecents que en comptes d’estar al servei del poble se serveixen del poble i roben sense cap escrúpol ni remordiment. Demostra també que aquesta democràcia post franquista no és sòlida i potser no és ni democràcia, perquè en els seus més de trenta anys d’existència no ha estat capaç de generar cap mecanisme de control que previngui, persegueixi i eviti la corrupció. Que hi ha polítics corruptes de tots els colors polítics i arreu del món ja se sap. Però el que no és compatible amb una autèntica democràcia és que no hi hagi control sobre això, i que, a sobre, quan es destapen corrupteles, la justícia i les dimissions no siguin fulminants. Quan Catalunya assoleixi la independència aquesta ha de ser una prioritat insubornable, i les ombres sobre la corrupció a Catalunya – que hi són – no són res més que un gran estímul per fer net de tot. Construir de nou ens ho permet !

Article publicat a EL TOT el dia 19 de setembre 2014. La mateixa llum que hi tenim avui!

Llum als ulls

Si hem de resumir l’estat d’ànim actual de milers i milers de persones d’aquest país, il·lusió és una bona paraula. N’hi ha moltes altres, de paraules referents, però escullo aquesta perquè serveix per reflectir un estat d’ànim que afecta tant el nivell més personal i vivencial com el nivell més ideològic i d’acció política. Hi pensava dijous 11 de setembre, a la Plaça de la Vila, mentre membres de la Coral Betúlia interpretaven el “Cant de la Senyera”. Llum als ulls i força al braç és un dels versos que més m’emociona, i que descriu sintèticament la feina de tanta gent compromesa amb el procés. De compromís anava l’acte, precisament, el de desenes d’entitats ciutadanes compromeses amb el dret a votar, lliurant-ho a regidors, davant una casa del poble tancada i barrada. El govern municipal del PP, minoritari i absent; la majoria social i els seus representants, ocupant de gom a gom la plaça.

Il·lusió per moltes coses. Mirant les cares de molts dels prop de 2 milions de persones que van sortir al carrer el dia 11 a la tarda, mirant-les en persona o projectades en els múltiples reportatges que s’escampen des dels mitjans d’arreu del món, s’observa un denominador comú: una gran diversitat de persones, una gran diversitat de condicions socials, procedències, idiomes, ideologies… i una mateixa il·lusió, un mateix objectiu. Màxima il·lusió i voluntat d’aconseguir un país nou i millor, per esmenar els greus errors de la transició. Il·lusió per fer neteja, canviar estructures de poder, transformar la política. Per eradicar el llast terrible de la corrupció!. Màxima il·lusió per superar un greuge històric, o per aconseguir un estat més ric i just. Mesures variables, il·lusions compatibles, il·lusions que multiplicables.

Encara hi ha manipuladors que volen fer creure que la reclamació per votar el 9 de novembre i la opció per la independència de Catalunya són objectius de les elits, del poder polític i econòmic enquistat. És una tragiversació que cada cop queda més en fals. Només cal mirar la gent, parlar-hi. Descobrir milers de cares anònimes que mai s’havien mobilitzat, organitzades, treballant infatigablement, engroixint cada cop més els actius de les organitzacions polítiques, veïnals, culturals i socials que ja fa temps que hi treballen. O les que es creen de nou. Tertúlies als bars, accions al mercat, als transports, actes de barri. Difusió i discussió d’arguments, recollida de vots (signats), mobilitzacions de totes mides i colors. Un moviment plural que s’eixampla cada dia. Amb molta llum als ulls i molta força al braç.

Ahir, per explicar-nos la sensació que ens feia haver d’abandonar Espolla després de la intensa setmana viscuda com a organització de la 3a Escola d’Estiu de Glosa i 12a Trobada de Cantadors, la gent de Cor de Carxofa que ens acomiadàvem vam fer referència a aquell sentiment de quan tornàvem de colònies o campaments, de joves .Sortir de la bombolla d’Espolla s’ha tornat una expressió força precisa del mateix sentiment adaptat a la nostra condició d’adults. Mentre en parlàvem tot esperant la pluja, em venia al cap aquell apunt dedicat al Xesco Boix on parlava precisament d’això, l’any 2009, any del 25è aniversari de la seva mort. XESCO AMIC MEU.

Avui que fa 30 anys que va morir i que la seva figura sembla ser altra vegada reivindicada com a referent, ( vegeu influïts pel gripau blau i també deu webs ) dedico aquest apunt a fer un petit recull del tot el que tinc publicat sobre ell al bloc i tot el que s’ha publicat sobre ell avui (bé, part del que s’ha publicat). Encara enyorada d’Espolla i amb el cap bullint d’idees, sentiments i valoracions, i superada per la connexió a les notícies d’actualitat mundial, penso en com cal recuperar i posar en actiu el seu llegat, no només musical. Sobretot el seu llegat de valors.

El que tinc publicat d’ell al bloc:

xesco amic meu (juliol 2009)

– rellegint i rescoltant el misstge de xesco boix

– un mural participatiu per recordar xesco boix (accés docs del memorial BDN)

– xesco, un vell amic  (carregat de frases i dites)

– la guitarra i les cançons són les armes

– escalfant la tarda més freda

– a xesco boix amb ulls d’infant (d’una alumna)

– vint-i-cinc anys després, xesco viu en el record

– un mural a can solei, avui desaparegut

– xesco a badalona, xesco al bloc (febrer 2010)

(veure) Aquest article  està escrit en alemany. S’ha publicat en un diari de la regió de Turingia i té una tirada d’un milió d’exemplars. Parla d’en Joan Sallas en motiu de la seva nova exposició, parla de les seves investigacions, de la seva biblioteca, i de les conferències que farà aquest estiu a Heidecksburg Rudolstadt, i a la casa Museu de Kirms-Krackow, Weimar.  

Jo no sé alemany, així que he de recórrer al traductor per captar el sentit general de l’article, però no necessito cap traductor per entendre el missatge que transmet la fotografia que acompanya l’article. Per presentar-se al mil·lió de lectors del  diari, en la imatge que havia d’exposar-lo al costat de la seva obra, en Joan va escollir una samarreta que identifiqués el seu posicionament respecte la independència de Catalunya. Un gest de normalitat i de prosselitisme que no està absent d’un cert risc a Alemanya, aquest estat on l’ombra de la seva pròpia història manté viva una mirada distorsionada cap a qualsevol procés que es pugui associar al nacionalisme.