temps d’escriure

Com si estrenés la casa, respiro la tarda guaitant-li els racons. Em passejo per la llum de les finestres, em submergeixo en els sorolls del carrer, que les travessen, i n’inspiro les olors. A poc a poc, com si la descobrís de nou, se’m fa estranya i coneguda alhora. Unes hores, jo, sola, a casa. Dissabte tarda. Sense agenda. I procurant no sentir-me’n culpable.
A poc a poc els ritmes vitals es van compassant altra vegada. I puc començar a sentir, al cap i al cor, i no ha estat fàcil, que no té perquè ser faltar a res tenir en algun moment unes hores pròpies totalment desocupades. Sense un destí previst ni fora ni dins de casa. I que ni tan sols cal que siguin destinades expressament a desconnectar, descansar, conciliar o ressituar-me. Senzillament és temps per gestionar com em plagui. I em plau, amb ganes, asseure’m a l’ordinador i per enèsima vegada entrar al bloc, i pensar que ja seria hora de revitalitzar-lo. Que no pot ser que el darrer article sigui del juliol de 2017, i parlant de la mort del pare. Amb tot el que ha arribat a passar des de llavors fins ara, tot el que hem viscut, i jo, al bloc, de tot plegat, no hi he deixat la més mínima petjada. Ho he fet en twits, entrevistes, notícies, articles propis i articles d’altres, ja ho sé. Però el meu bloc ha estat aquí en silenci, tot aquest temps, com si fos obsolet. I tinc ganes d’escriure, sí. Moltes. Moltes coses a dir. Però en tots aquests anys alguna cosa m’ha privat fer-ho des d’aquest finestral. Potser era la incertesa de si podria mantenir una constància dins el ritme trepidant que portava, perquè per escriure com ho he fet sempre des d’aquest bloc – de maceració lenta – calen uns espais que no he tingut fàcilment. O potser pels dubtes per l’encaix del que projecto en el bloc amb el meu rol públic, especialment mentre era alcaldessa. L’encaix entre la Dolors més personal, en el meu estil d’escriure,  i la Dolors amb rol polític. No ho sé. Però en tot cas ha estat així, i en aquests quatre anys i mig, des de la meva decisió de passar a la política institucional només he publicat una dotzena d’articles! Dotze en quatre anys!

Nova etapa doncs. I no és pas que ara no tingui feina i preocupacions, no. Però és un altre ritme, no puc negar-ho. Segueixen els neguits, dedicacions i energia esmerçada. Segueix el sentir-se al servei de la ciutat i del país les 24 hores del dia, sense horaris, el tenir al cap tots els problemes, preocupar-se i implicar-se. I treballar. treballar molt, posar-hi hores i colzes. Però res és comparable al ritme trepidant dels darrers anys, dels darrers mesos. Segur que publicar segons quins articles al bloc també serà fer feina, però em sento amb menys incertesa alhora de mantenir el compromís d’un ritme que faci sentir el bloc altra vegada viu.

S’ha enfosquit la llum de les finestres, i els sorolls del carrer ja en són uns altres. Aviat enllaçaré amb l’agenda de ciutat, d’avui dissabte 14. No faltaré pas a la ballada de sardanes per commemorar el 75è aplec a Badalona, avui a la Plaça de la Vila a les 21h. Moltes ganes de ser-hi, de compartir, retrobar, escoltar, i de ballar!

Quant a mariadolors

Darrerament veig que em defineixen com a activista social i cultural. Mantinc la  inquietud motor de la meva vida, la de transformar la realitat per fer-la millor (més justa, més humana, per a tothom...) sinó que he canalitzat aquest afany revolucionari per discretes vies no violentes, de creació d\\\'estat d\\\'opinió, i en àmbits de mitja abast. Diuen que combino amb encert la força i la calidesa, i crec que això és perquè capto el sentit poètic de la vida i perquè crec molt en les relaciona humanes basades en la confiança i el respecte. El lema denunciar i construir dels setanta segueix vigent en el meu tarannà, i intento aplicar-lo a tots els àmbits i a totes les circumstàncies de cada etapa de la meva vida. 
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*