farem un altre funeral

Avui, divendres 21 de juliol, a les vuit del vespre, farem un altre funeral. Sí, i potser no serà el darrer. Avui farem un altre funeral i anirem mirant de tancar aquest primer cicle del dol on cal seguir fent lloc a la necessitat de plorar-te. Com més gran em faig més valoro el paper dels rituals de dol. No cal que siguin estereotipats ni hegemònics, serveixen els improvisats, els íntims, els inventats. El cas és fer lloc a l’expressió del dolor d’haver-te perdut i fer lloc a l’expressió del reconeixement, l’agraïment, el goig i l’amor d’haver-te tingut. Mirarem d’anar tancant aquest primer cicle del dol on el pensament que impregna totes les hores de la vida que passa em duen a tu un moment o altre. Inevitablement. Les converses que ja no tindrem, comentant l’actualitat política o el darrer llibre llegit, els llocs que ja no visitarem, les sortides que ja no farem.  Avui farem un altre funeral i aquesta vegada serà a Santa Maria, a Badalona, la teva segona pàtria local. O primera, de fet, sempre ho deies, meitat i meitat. Montgat va ser primer, però Badalona va ser més temps.

Aquests dies estic intentant acabar de llegir el llibre que vam començar junts a l’hospital, tants pocs dies abans que morissis. No m’ho semblava pas que faltés tant poc, llavors… Aquells dies a l’hospital, llegint aquest llibre d’història i estima de la Badalona compromesa amb la cultura i els drets, la Badalona associativa, revolucionària però no tant, o no prou, la Badalona dels oficis que creixia, de les contradiccions, la dels besavis enamorats malgrat ser un carlí i una republicana… pensava en tantes coses que m’has donat, en tantes portes i finestres obertes, tant d’impuls per ser com sóc…

Encara no sé quina presentació faré avui, i per preparar-me m’he rellegit la del 10 de juny, a Montgat, no, avui diré altres coses. Però m’agrada recordar-la i tenir-la present…

“Ens tornem a aplegar aquí, als Claretians, amb el pare Jaume, i ho fem aquí malgrat és un lloc petit, i ho sabem, però és important pel simbolisme que té per la nostra família i especialment pel nostre pare. En ple franquisme, quan religió i política anaven dissortadament de bracet, les persones creients que tenien idees progressistes i que creien en l’essència revolucionària del cristianisme buscaven com fer compatible aquella fe i tradició religiosa heretada en el si de la família, i les pròpies conviccions; buscaven, i trobaven, alternatives com aquesta, una comunitat religiosa que als anys setanta del segle XX impulsava un concepte obert i modern, de compromís comunitari, de valors humans i construcció de justícia social, de certa rebel·lió amb les formes i de reivindicació d’una església del i pel poble, un espai en el que ell, en Pere, i tots nosaltres, hi vam encaixar, ens hi vam identificar; i vam créixer en valors, compromís, humanisme. El que significa aquest espai comunitari en la nostra vida familiar, més enllà de si les nostres trajectòries diverses es mantenen dins o fora de la fe i més enllà de si manifestem més o menys grau d’incomoditat amb la jerarquia de l’Església, el que significa aquest espai en la nostra vida familiar i personal ens inspira un profund respecte. Perquè és un indret rellevant en el mapa de les nostres emocions i de la construcció de les nostres idees. I per això hi tornem cada vegada, perquè és una referència. En Pere era un home d’idees pròpies, creatiu, buscador de la veritat, intel·lectual, inconformista, crític, resistent. Alimentava i ha alimentat tota la vida la seva fe i la seva saviesa llegint els grans pensadors universals, polítics, filòsfs, economistes, sociòlegs, pensadors profundament creients i pensadors agnòstics i laïcistes, es feia preguntes i buscava respostes, en la fe i més enllà de la fe. Són molts els valors que hem après dels nostres pares, i el que simbolitza aquesta capella de Can Santana sintetiza una part essencial: la importància de la vida comunitària i l’aplicació pràctica dels valors del cristianisme com a eina de trasnformació social. Després cadascú ha metabolitzat aquests actius en forma diversa, i la vivència religiosa s’ha transformat, en alguns casos ha mutat. Però aquest principi ha impregnat la nostra sava per sempre. Per això, per respecte a ell però també a nosaltres, avui som aquí, amb el pare Jaume Sidera, el seu consultor teològic i gran amic, el conciliari de l’equip de matrimonis amb qui s’han continuat relacionant sempre més, i aquí agraïm profundament la predisposició per ser amb ell en els darrers moments de la vida, i ara avui, en aquest comiat, en la mort.”

 

Quant a mariadolors

Darrerament veig que em defineixen com a activista social i cultural. Mantinc la  inquietud motor de la meva vida, la de transformar la realitat per fer-la millor (més justa, més humana, per a tothom...) sinó que he canalitzat aquest afany revolucionari per discretes vies no violentes, de creació d\\\'estat d\\\'opinió, i en àmbits de mitja abast. Diuen que combino amb encert la força i la calidesa, i crec que això és perquè capto el sentit poètic de la vida i perquè crec molt en les relaciona humanes basades en la confiança i el respecte. El lema denunciar i construir dels setanta segueix vigent en el meu tarannà, i intento aplicar-lo a tots els àmbits i a totes les circumstàncies de cada etapa de la meva vida. 
Aquesta entrada ha esta publicada en General, morim perquè vivim. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a farem un altre funeral

  1. Ella diu:

    morim perquè vivim.
    192.168.0.1

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*