miozz mirades

El mot normalitat, normalitzar, normalitzador… segons a quina accepció s’apliqui vol dir una cosa o una altra, i a més existeix una gran diversitat de camps on aplicar-ho, i així tenim una normalitat estadística, una de biològica, una de lingüística… El concepte normalitat es fa més complex quan s’aplica a ciències del comportament humà perquè hi prenen protagonisme decisiu els valors, però amb tot, cada època o cada tendència acaba consensuant paràmetres de normalitat.

Crec que un dels encerts d’aquesta campanya rau en com es dedica a enfatitzar les accepcions del terme NORMAL que més tranquilitzen i que sumen conceptes globals, i en com posa elements de debat que generen la participació encara que sigui per opinar-hi en contra. El missatge que es difon és “Això que estem reclamant, això que volem, és una cosa absolutament normal: és raonable i de sentit comú, és habitual (ho han fet molts altres països) és comprensible (hi ha desenes de raons justificades) , i està d’acord a una norma establerta (el dret d’autodeterminació dels pobles és un Dret Fonamental) i totes les altres aspiracions que es reclamen, totes formen part de drets fonamentals) 

Hi ha alguns lemes que generen més participació i debat que altres, naturalment. I és que la campanya, alhora, obre un marge d’ambigüetat que permet sumar inclusions: quan diem volem ser un país normal obrim molts imaginaris, ja que la idea de país normal pot ser ben diferent entre el conjunt dels qui fan seva aquesta afirmació.  
Quan es diu que és normal que et parlin en català i et contestin en castellà es constata una realitat absolutament normalitzada (converses amb parlants que entenen els dos idiomes i no renuncien cap dels dos al propi), una altra cosa és la opinió que es tingui sebre això: per a molts aquest lema foragita pors incendiàries, per a d’altres és motiu de debat, de desacord.

L’interessant és que la campanya no deixa indiferent ningú, i aquest és un dels majors indicadors d’èxit.

Ja sigui per clamar, reclamar i deixar ben documentat que el que es vol és una normalitat ben diferent a l’establerta, a l’actual (al·ludint a la corrupció, les retallades, l’economia i els drets socials, l’abús policial, etc etc), ja sigui per, simplement, reclamar el democràtic dret a poder votar, el que és ben cert és que el lema d’aquesta campanya motiva a participar. Només cal veure les intervencions al twitter, ironies incloses. 

L’efecte de les lletres a l’estil Hollywood ha estat genial, més d’un s’ha cregut que era molt més real que un acurat muntatge fotogràfic. Però a mi el que més m’ha agradat es això d’anar per les botigues a explicar la campanya i deixar que fos cada comerç qui escollís el lema del seu cartell. N’he fet poques jo, que estic en època de retallades al temps per a l’activisme associatiu. Però les poques que he fet m’ho han dit tot d’aquesta campanya: és una invitació a la participació, a la conversa, i genera molt bona acceptació entre sectors de població a qui potser mai, fins ara, se l’havia convidat a conversar sobre aquest tema des de la normalitat i amb absoluta normalitat.