miozz mirades

Avui és l’aniversari de la mort de Mahatma Gandhi. El DENIP per al món docent. Un discret homenatge casolà, tornant-nos a mirar el film que li va dedicar el director Sir Richard Attenborough, m’ha sorprès la tarda. Impressionant comprovar com la mateixa vella història coneguda m’oferia avui tot d’ímputs nous, un cop superada la mandra per veure’l que – ho reconec – em feia d’entrada.
Contextos molt diferents, ja ho sé, complexitats incomparables. Però és un procés d’independència, al cap i a la fi, un procés d’independència guanyat amb la contundent força de la desobediència i la lluita no violenta. Si no fos que sabem segur que va passar de debò, semblaria pura ficció…

 (vull llegir tot l’article)

A classe procuro que el DENIP no passi desapercebut, aquest any he bastit un moodle que déun’hidó, moltes hores de feina preparant-lo, que espero ajudin a fer pensar als joves… a veure com rutllen els fòrums!

Però el que em motiva a posar-me a escriure aquest apunt en la coincidència de la data, és el bullidor de com ens ho farem aquí, com ens ho plantejarem amb la independència. Fa temps que diversa gent des de diferents àmbits i sensibilitats donen (donem) voltes al tema, uns amb més decisió i projecció que altres, però tots amb el convenciment de que aquest és un aspecte clau on cal posicionar-se. Jo fa temps que hi volia dedicar un article, vaig estar a punt de fer-ho després d’assistir a part de les jornades “Quina defensa i seguretat per a Catalunya? convocades pel Centre Delàs a mitjans de desembre passat. Però m’he esperat, sense parar de seguir el tema, fins avui, per la data (de vegades m’agraden aquestes litúrgies) i perquè també ha estat el dia escollit per fer definitivament públic el manifest de PAU I TREVA... 

Comencen a posar-se cartes damunt la taula. L’Assemblea Nacional Catalana, de la que en formo part des dels inicis, també ho ha fet,  constituit una sectorial de defensa que diu les coses que diu, per sorpresa meva, i m’obliga a no retrassar més això de posar mans a la feina per intentar endreçar i argumentar el millor possible tot el que dóna de si aquest tema. 

Començaré pel final: ara tenim un debat obert, molt concret i polaritzat. Tots estem d’acord en què com a estat independent caldrà preveure accions per garantir la seguretat de les persones i del país, però hi ha una discrepància absoluta en el com. 
Els que volen que es faci a l’estil de sempre, mantenint-nos dins la cursa i els esquemes militaristes clàssics, i els que defensen que ho fem diferent, que ja que fem un estat nou, que innovem i partim de posicionaments pacifistes.

La sectorial de l’ANC sembla que ja ha nascut clarament posicionada pro exèrcit, sense opció per al debat, un fet que m’estranya força, sobretot tenint en compte un dels debats “La Catalunya independent que volem” va d’aquest tema. Jo em decanto clarament per buscar alternatives en la línia del Pau i Treva, tot i que reconec que cal treballar molt per oferir-les creïbles, per concretar-les molt més enllà d’un manifest d’intencions que pel meu gust es perd en la imprecisió. I cal fer-ho ràpid, abans que reaccions com l’expressada per Moisès Martí a Sobre el manifest antimilitarista  o com els arguments de Jaume Clotet a Un exèrcit català (en aquest cas no són reaccions ja que l’article és del maig 2012) i més tard a Vilaweb Un exèrcit per a Catalunya, s’investeixin de normalitat legitimada, d’allò que pertoca per ser un estat “normal” i com cal, després de tant temps esperant-ho. Ho expressa molt clarament també, en aquesta línia, Jaume Renyer, amb un article d’un títol tan llarg com àcidament militarista Catalunya per la seguretat humana i la pau: una barreja de pacifisme arbitrari i progressisme banal.  No és difícil de fer-ho: es tracta de construir discurs a base d’aparellar conceptes i contraposar-los. Pacifisme/debilitat/deixar-se prendre el pèl/  contraposat a Exèrcit/força/ja n’hihaprou/… i anar fent. Tot i que Jaume Renyer hi afegeix una desqualificació tan visceral i poc documentada cap al pacifisme i l’antimilitarisme que acaba, crec, desqualificant-se els seus propis arguments.

Fins on he pogut llegir, fins ara, els arguments a favor de mantenir un exèrcit català són en general de caire conservador, militarista i neoliberalista, i l’intent de recuperar l’esperit militar català com a tret d’identitat enorgullidor em sembla totalment anacrònic.

Vau veure el Salvados de Jordi Èvole  LA DEFENSA TENIA UN PRECIO? Si no el vau veure, feu-ho ara. També us recomano POLI BUENO, POLI MALO, on els caps dels Mossos afirmen coses tan intel·ligents com que la resistència passiva és violència… de debò volem un estat propi d’acord amb aquests plantejaments? Jo no!

I crec que molta altra gent tampoc, però cal reconèixer que l’alternativa al militarisme té poc màrqueting, ven poc. Cal enfortir-la científicament i sobretot cal fer-la visible i, és cert, fer-ho diferenciant-la del fals pacifisme que coneixem tots, aquest que es practica selectivament, de vegades, cert, i que dona arguments a persones com Jaume Renyer per desqualificar-lo. És cert, hi ha un pacifisme fals, selectiu i arbitrari , així com un pacifisme folklòric que no qüestiona estructures, i un pacifisme fals al servei del poder, i un… però hi ha l’antimilitarisme real, enraonat, documentat, el que sap i pot demostrar que les guerres són el pitjor crim de la humanitat i que no resolen els problemes, només els cronifiquen, i que la maquinària mundial que promou les guerres es lucra ostensiblement a base d’estendre el terror, la destrucció i la mort. El mateix Jaume Clotet es delata en aquesta línia: ” Després, és clar, hi ha tota la indústria i ocupació que genera un exèrcit, per petit i operatiu que sigui. “ Així doncs hem de mantenir qualsevol cosa pel sol fet que hi ha llocs de treball i beneficis en joc?

Hi ha el pacifisme i l’antimilitarisme carregat de raons i propostes. Innovacions que costa posar en marxa quan ja hi ha un sistema implantat, però en el nostre cas, si comencem de nou… un estat nou pot fer-ho diferent, i no es tracta només de dir exèrcit sí, expercit no. Es tracta de treballar per les alternatives!

Ja sabia que l’article se’n faria massa llarg sense poder arribar a tot el que pretenia, però deixo aquí algunes coses per anar-hi pensant.

Exèrcit catalá? de Jordi Armadans

Un servei civil noviolent, viabilitat i característiques, de Rafel Grasa, publicat per l’Institut Català Internacional de la Pau

Una alternativa a l’exèrcit: Forces de Pau Noviolentes.

I no em vull descuidar l’enllaç al llistat d’estats sense exèrcit, encara que cal llegir la lletra petita 

I una curiositat, Justícia Social setmanari socialista, desembre 1924