miozz mirades

Tretze de març de fa nou anys. Hi ha moments que m’he d’esforzar si vull recordar tot el que he fet dies enrere, i en canvi podria relatar, fil per randa, tot el que va succeir les llargues hores d’ençà que a la una de la matinada del divendres 13 de març de 2003, em despertà el telèfon amb la tràgica veu de la meva cunyada dient pots venir? Tots els dies porten escrita alguna història singular – potser una efemèrides, un naixement… o potser un fet  tràgic – una història significativa per algú o altre. Algunes vegades per motius només coneguts en entorns particulars, d’altres per motius més públicament compartits. Per a la meva família el tretze de març serà sempre la data en què moltes coses van començar a canviar de paradigma, per sempre més, especialment per /i en conseqüència de, al meu germà Dani que va patir el vessament cerebral que va truncar en vida la seva trajectòria. Tenia 39 anys.
Per a la família de Teresa Pàmies i per a tota la societat catalana el tretze de març serà a partir d’avui la data que tancarà una biografia de compromís polític i social, d’erudició literària i perdiodística, i de generositat i qualitat humana.
Però hi ha altres tretzes de març que convé no oblidar mai. Com el de l’assassinat d’Agustín Rueda, el 1978. El recordo amb gust d’abisme, projectat en pintades sobre els murs en aquell despertar democràtic encara tenyit de franquisme.
Avui he descobert que el tretze de març de 2009 la Núria Comas va publicar tretze de març al sac de poemes (poemes al sac) de CAL SAC... un poema bellament inquietant…
tretze de març…