segur que som al 2012?
Dimarts 17 de gener del 2012, dos quarts d’una del migdia.
La feina em porta fins a la Jonquera i els pobles del voltant. El recorregut per la carretera Nacioanl és l’habitual: els giratoris amb dones amb poca roba per ser l’hivern i els trailers van i venen d’una manera aparatosa.
Però avui hi ha una presència policial notable. A la rotonda que dona accés al camp de futbol de la població els Mossos aturen cotxes que, pel que sembla, han estat delatats per un radar. I anant cap a Agullana, a mig camí, dues furgonetes i un vehicle de la Policia Nacional miren indiferents el trànsit.
Finalment encaro la carretera cap a Cantallops on he d’acabar el recorregut abans de tornar a Espolla per dinar: ja són dos quarts d’una.
Quan enfilo el recorregut veig, a l’alçada del camí que duu al mas Moretó, un cotxe de la Guàrdia Civil. El que faltava per la col·lecció.
Aquest cop em fan parar. Vaja quina murga. Però, en fi, ja se sap; és el preu que s’ha de pagar per… Per?
En tot cas, no em preocupa. Per experiència sé que en veure que sóc veí de la zona i confirmin amb la documentació que la meva edat no es correspon al perfil de facinerós fronterer, la cosa s’acabarà amb una salutació i un “puede usted continuar”.
El que m’agafa la documentació és jove. De fet els tres són molt joves. Potser em poden veure com el seu pare. Però hi ha alguna cosa que m’intranquilitza…
Un d’ells, vestit amb un forre polar sense res identificatiu, m’obliga a arraconar el cotxe al marge. Jo, innocentment, pregunto si passa alguna cosa i es limita a informar-me de que és un control de fronteres per tema de drogues i armes. I, tot seguit, m’exigeix que parli en espanyol. Que no m’entén.
-Ja hi som!, penso.
Intento fer-me una composició del lloc. La imaginació se m’accelera: m’arribo a imaginar que no són guàrdies de veritat: dos amb una armilla reflectant i l’altre amb un folre, sense res que els identifiqui… En una carretera poc transitada… El vehicle em treu de dubtes: un Megane, amb una bona colla d’anys, però guarnit d’una forma inconfusible.
Jo encara dins del cotxe. Se m’acosta un dels dos que porten l’armilla reflectant i, acostant-se a la finestra, m’exigeix que surti del vehicle. Sense moure’s ell, quan obro la porta gairebé el toco i ell reacciona amb cara irada:
-Que me quieres dar?
Quan surto, m’obliga a allunyar-me del meu cotxe i quedo arraconat. Mentre un comprova tota la documentació, un altre comença a regirar tot el contingut del Txara i el tercer el tinc davant meu, en prou feines a un metre de distància. No goso mirar-lo als ulls. Noto que en canvi, ell em fita. Com si intentés coaccionar-me. I ho aconsegueix.
La cosa es complica. L’expressió dels tres “uniformats” res té a veure amb la rutina dels controls de carretera. Trobo a faltar entre ells aquell personatge amb més edat que l’experiència l’hi aconsella evitar segons quines dinàmiques. Pel contrari, aquests se’ls hi endevina ganes de gresca. Fins i tot em fixo de que duen la pistolera descordada, a punt per extreure l’arma. Els hi deu donar seguretat.
El meu cos comença a reaccionar i delata el nerviosisme, la meva por: les cames em tremolen. Feia anys que no tenia aquesta sensació: és el que té una rutina de pare amb dues criatures, cinquanta anys a sobre i més feines de les que puc fer.
Intento començar a reaccionar. El mòbil! No goso fer una trucada, però el manipulo i en veure que no es queixen, faig un missatge a una bona amiga que, si el llegeix, potser em pot donar un cop de mà. Els dits no responen i em costa escriure, però me’n surto. Amb faltes incloses: Em tenen la guardia civil a la ctra Cantallops, sortint la joquera.
El que no aconsegueixo és recordar com dimonis va la funció de gravadora. Seria un bon document, potser. Tantes coses que té l’aparell de telefonia i que quan les necessites no sàpigues com trobar-les.
Insisteixen amb el tema de l’espanyol i de la falta de respecte per continuar parlant en català. De primer representava que no l’entenien cap d’ells. Ara, resulta que és un que acaba d’arribar i no agafa res.
El del folre polar, amb el cap rapat, és el que porta la veu cantant. El que representa que no entén res és el que està pendent de mi. I l’altre, més alt, continua remenant el cotxe: pobre, el més substanciós és el darrer llibre d’en Jaume Cabré. Però no crec que ho sàpiga valorar.
Finalment troben el que necessiten per justificar la seva actuació. Manipulació de documentació: el CAT sobre les plaques de la matrícula. Per ser precisos, sobre la placa del davant. L’adhesiu de darrera fa temps que va caure.
El del folre polar m’alliçona sobre la gravetat del fet amb to de veu que no goso ni utilitzar amb els meus fills: mai he pensat que tractar-los d’imbècils fos gaire educatiu. Però ell insisteix: afirma que és com si jo hagués dibuixat un bigoti sobre la meva foto del carnet. Un bigoti? Perquè voldria dibuixar un bigoti, si jo no en duc?, penso.
Procuro callar. No tinc cap interès en complicar més les coses. Però l’home insisteix i m’interpel·la:
-Tiene que sacar el adhesivo con el CAT de la placa.
-Doncs no penso fer-ho, l’hi dic.
Ja m’ha notificat que em denunciava i que em caurien 3.500€ de multa. I ha pres fotografies de la placa del cotxe. Penso, innocent, que arribats aquí les coses no es poden complicar gaire més.
Van passant els minuts sense desencallar-se la situació. El que xerra em refrega Espanya i la Constitució i la meva falta de respecte pel qui no entén el català. El qui remenava el cotxe fa una aportació:
-Pués tendremos que esperar aquí dos horas a que llegue un traductor jurado.
Arribats en aquest punt tinc la sensació de que perden els papers: el tema de la placa, passi. Però no vull creure que siguin capaços de posar-se en evidència fent venir un traductor jurat. Repasso mentalment el programa que m’havia fet del dia: voldria anar a podar la vinya, però això sempre pot esperar.
Evito caure en les seves provocacions. Però tan insistir per part seva, finalment no puc deixar de tornar-m’hi i deixo anar:
-Si és cert que estic obligat a parlar espanyol, m’ho digui per escrit.
-No tiene bastante con mi palabra?, em diu el que no calla.
-No, l’hi etzibo.
De sobte intervé el que representa que no entenia res. I jo que m’animo:
-No havíem quedat que no comprenia el català?, dic.
El de “mi palabra”, s’adona que la cosa no només està encallada sinó que ells comencen a fer un trist paper i ho vol enllestir pel dret:
-Bueno, o sacas el adhesivo o te llevamos detenido. Te vas a pasar dos días en el calabozo…
Ara si que veig que han perdut els papers. Les cames ja no tremolen i valoro les conseqüències familiars davant les noves expectatives que s’obren: res que no es pugui assumir.
-Hauria de fer una trucada, dic.
-La llamada la haremos nosotros cuando estemos en el cuartel, contesta. Al mateix temps es treu les manilles i m’encara cap el cotxe patrulla. És increïble, com a les pel·lícules.
De sobte, el que no entenia res de català intervé:
-Espera, estas seguro?
Comencen una discussió sobre si val la pena o no, entre ells. El tercer, des de la distància fa una cara d’incrèdul.
El debat s’acaba de sobte amb una conversa estranya per telèfon. Al meu costat, com si ell tingués interès de que escoltés el que parlava, el cap pelat amb folre polar, de qui jo posava en dubte la seva paraula, fa veure que parla amb un superior que demana la seva posició i que els reclama en un altre lloc.
En qüestió de segons, tot s’acaba. Em tornen la documentació i desapareixen. Sense acomiadar-se…
Jo, a un racó de la carretera que puja de la Jonquera a Cantallops, dins del cotxe, intento posar ordre a les imatges viscudes. És dimarts 17 de gener del 2012. Ara ja són quarts de dues. La feina que em quedava pendent ja no la puc fer.
Decideixo tornar cap a casa i aprofitar per fer-li una reflexió al meu nano que tot just ha acabat l’ESO. M’escolta entre sorneguer i preocupat, però no sembla que l’impressioni. Més tard, quan el porto a Figueres, em comenta els consells que corren entre els seus col·legues per situacions con la meva: demanar la identificació del policia, gravar, fer fotos amb els mòbils…
De tornada no puc evitar la reflexió: en Fraga s’acaba de morir amb un panegíric gairebé general, els Mossos utilitzen l’espanyol i el meu fill m’explica com sobreviure a una trobada amb els cossos de seguretat. Segur que som al 2012?
Josep Maria Tegido-Mallart.
“Gustinet”
Es tracta d’exercir de catalans, aquest el veritable catalanisme!!!
Gràcies per ser un de tot!!!
Despres de demanar-me tota la documentació i inclòs si portava ulleres de recanvi, en veure que no tenien res contra mi, em van preguntar perquè portava un adhesiu de les JERC al darrera, fora de la placa, a on es veia un toro d’osborne taxat en un costat, al mig la foto del rei vestit de militar i l’altre costat la bandera espanyola taxada. Deia: Fora forces d’ocupació.
Li vaig dir que podia portar els adhesius que volgués sempre que no tapés la placa ni la visibilitat.
Després de tenir-me una mitja hora amb l’excusa de comprovar els meus antecedens, em van posar una multa per haver circulat al càrril mig. Quan els hi vaig dir que ho vaig fer perquè ells m’ho impedien, em van mirar sense dir res mentre em van donar el paperet i van marxar.
Vaig recorre la multa, però no va servir de res. Em va costar 10.000 pessetes.
Pel que fa al Cat a la placa, la guardia urbana de Barcelona, en va aturar en ple carrer Urgell al migdia un dia de primavera del 2001 i en va confiscar el cotxer per no treure el Cat. Encara que en van perdonar la multa després que intervinguès el grup municipal d’ERC, i que en van publicar a l’Avui el que en va posar, vaig d’haver de pagar la grua.
Estem en un país ocupat
Visca la terra i tots a exercir de catalans. Gràcies per difondre el que passa.
Que ho llegeixin els “catalans” que s’arroncen a la primera.
Antoni Reniu i Mora
Gustinet: això del teu nano no t’ha d’amoïnar. Ja té temps per anar-se’n adonant, i que no sigui a cops. La qüestió del Megane dels guàrdiacivils sí que hauria de ser una referència, per a posar en coneixement del Delegat del Govern a Girona els fets, de manera formal, per a què constin no només en un bloc web. Cal ser, nosaltres, meticulosos en la denúncia de com segueixen provant d’anorrear-nos, de vexar-nos, de com expressen el seu atac contra la nostra existència. Fins i tot, crec, per detenció il·legal, que hauries de posar els fets en coneixement dels –malgrat els cretins dels seus representants sindicals– Mossos d’Esquadra.
I que res no t’impedeixi de continuar essent tu, amb la fermesa que ja coneixem de fa anys.
Una abraçada a tota la família.
I gràcies, Dolors!
Voldria garantir-vos que fins on arribin les possibilitats el tema portarà cua. No només per la projecció pública, que és necessària, sinó per la necessitat d’arribar fins els responsables d’una situació com la que descric.
La sort de llocs relativament petits com la comarca i la Jonquera és que s’escurcen els intermediaris per fer arribar al seu destinatari el missatge clar de que comportaments com aquests no poden quedar impunes.
Segurament no arribarem al fons del problema: les acadèmies de formació de cossos com la Guàrdia Civil d’on surten personatges com els que em vaig trobar dimarts. Però per a ells i pels qui puguin tenir comportaments semblants, indiferentment de l’uniforme que vesteixin, que ho sàpiguen: seran objectiu de menyspreu i denúncia.
I us asseguro que la satisfacció de veure’ls l’altra dia marxar amb aquella sensació de ridícul que duien a sobre no té preu. I l’única arma, la nostra voluntat!
Tractant-se d’un servei públic, no em va semblar gens bé que aturessin arbitràriament l’autocar. El conductor va ser amable amb ells fins just haver tancat la porta per a marxar, quan es va despatxar educadament amb la intromissió en el servei.
Era evident que buscaven més visibilitat i deixar constància que no eficàcia en una missió.
No coneixia les dots de redactor que tens, m’has transportat al lloc amb les teves sensacions descrites.
M’agradaria reaccionar igual si mai m’hi trobo. Estan rabiosos o m’ho sembla a mi. Potser és un senyal de que ho tenim a tocar.
Ànims!
Salut!
El teu relat és exemplar. He viscut situacions semblants, però no tan extremes. Me n’he fet ressò al meu bloc http://jordidalmauiausas.cat/
Endavant i fora!!!!
El triomf del PP a Madrid fà que tot trontolle més cap a la dreta;o cap arrere en el temps. La policia o la GC. torna a amprar gestos de quant la Dictadura, mensprenyant al ciutadà, inclosos els mossos ¡¡. Els metges dels ambulatoris al Pais Valencià es riuen dels pacients que no saben parlar castellà i es neguen a atendrelos. La politica de la FAES a traves dels goberns del PP s’escampa castellanitzanto tot i tapant la realitat de la fallida de moltes autonomies i el malbaratament de cabdals publics. Ara el que cal es pasar el deute al poble.Tot es el mateix. Neoliberalisme i centralisme. Ens cal un Estat propi ja, perque es cuestio de supervivencia.
he decidit posar el CAT
..
2012, ho tenim a tocar
..
ara és l’hora Segadors, seguem arran
..
LLEI ORGÀNICA 11/2007, de 22 d’octubre, reguladora dels drets i deures dels membres de la Guàrdia Civil:
A http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Legislacio/Recull%20de%20normativa/Altres/Arxius/lp_llei10_1995.pdf podeu veure diversos articles del codi penal infringits per aquests servidors de l’Estat que ens ocupa.
Al rebre el missatge no he pogut per menys que “buidar” la meva agenda de contactes i reenviar-ho a tothom. Aquests fets, als que de vegades tendim a qualificar de llegendes urbanes o pròpies de persones cercaraons, i per tant, que ja no passen. Doncs si que passen, només cal ser una persona que pretengui viure amb naturalitat el seu origen i la seva cultura, aquí, al nostre país.
Un company de feina m’ha dit que el dia que vulgui m’explicarà com la seva mare, per uns fets força similars va denunciar a la guardia civil i posteriorment va guanyar el judici.
Difusió i denuncia
Pensem-hi i, si així ho valorem, posem-nos-hi.
Ja he explicat en el meu comentari del dia 19 el que jo vaig denunciar i vaig guanyar el judici.
El primer a fer és anar a la caserna de la guàrdia civil i per escrit explicar el que va succeir, parlar amb el capità o el de més alt càrrec i donar-li a ma l’escrit. Ells tenen l’obligació de presentar-ho al ministeri del interior. Després fas la denúncia al jutjat on estiguis empadronat, o qualsevol altre. Passat un temps el jutjat et cridarà per si estàs disposat a tirar la denúncia endavant i has d’estar conforme per poder fer el judici. És important portar proves. Jo vaig agafar el número del guàrdia civil. També vaig aportar un certificat del hospital que em van assistir per estar molt nerviosa pel que va succeir. Com a testimonis hi havia una filla. Pots aportar las característiques del cotxe i la matrícula,
Si, com dius, els guàrdies no anaven uniformats, ho has d’esmentar, ja que sempre han de identificar-se. Dient l’hora i el lloc dels fets poden saber molt bé qui eren.
No crec que anant al síndic de greuges ni al departament lingüístic de la Generalitat et resolguin el cas. Els conec bé i només et comuniquen que han rebut la queixa però no fan cap intent de resoldre , i menys per via judicial.
Quan hagis entregat totes les denúncies, el millor és buscar un advocat independentista per anar al judici.
Endavant!, no podem deixar-nos esclafar per aquesta gent
Ben fet Gustinet! Una salutació d’un veí teu, de Banyuls estant. (Sem Altempordanesos: El teu vilatge sota Espanya i el meu sota França … de moment.)
Desgraciadament, som al 2012 i la repressió continua. Res de nou.