paraules que cap presó pot tancar

“Paraules que cap presó no pot tancar”

M’he imaginat allà prenent el sol
amb la processó de màrtirs
que s’aguanten amb l’únic os
de tenir fermes conviccions.
I tanmateix la buidor del Cel
no cobrirà els sacrificats amb or.

Una manada de llops tips de menjar cadàvers
ho celebren al sol tebi del migdia,
amarats d’alegria  (segueix)

M’he imaginat allà prenent el sol
amb la processó de màrtirs
que s’aguanten amb l’únic os
de tenir fermes conviccions.
I tanmateix la buidor del Cel

no cobrirà els sacrificats amb or.

Una manada de llops tips de menjar cadàvers
ho celebren al sol tebi del migdia,
amarats d’alegria
M’he exiliat
en aquest lloc remot i sense sol
per fugir de l’era cristiana:
no puc acarar l’encegadora visió de la creu.
Des de l’espiral de fum al petit munt de cendra,
he buidat la copa dels màrtirs, i sento la primavera
a punt d’esclatar en el brillant brocat de milions de flors.
És negra nit i pedalo per la carretera deserta,
m’aturo en un quiosc de cigarrets.
Un cotxe em segueix, xoca contra la meva bicicleta,
i un tros d’animal em subjecta.
M’emmanillen, m’embenen els ulls
i em fiquen en un furgó policial que no va enlloc.
Un instant tremolós, un parpelleig,
m’aboca a la consciència: encara sóc viu.
Al telenotícies del Canal Central
el meu nom passa a ser “una mà negra arrestada”.
I encara que els ossos sense nom dels morts
resten dempeus enmig de l’oblit,
m’aixeco recolzant-me en la inventada mentida
de dir a tothom que he experimentat la mort,
i així la “mà negra” esdevé medalla d’honor.
Tot i que sé que la mort
és un misteriós desconegut per a qui és viu,
que la mort no es pot experimentar,
i que un cop mort no la pots tornar a viure,
m’hi mantinc a frec,
i en aquest frec m’hi vaig negant.
Incomptables nits rere finestres enreixades
i tombes sota la llum dels estels
han fet aflorar els meus malsons.
A part d’una mentida,
no tinc res més

Liu Xiaobo, Premi Nobel de la pau 2010 (més informació aquí)

Quant a mariadolors

Darrerament veig que em defineixen com a activista social i cultural. Mantinc la  inquietud motor de la meva vida, la de transformar la realitat per fer-la millor (més justa, més humana, per a tothom...) sinó que he canalitzat aquest afany revolucionari per discretes vies no violentes, de creació d\\\'estat d\\\'opinió, i en àmbits de mitja abast. Diuen que combino amb encert la força i la calidesa, i crec que això és perquè capto el sentit poètic de la vida i perquè crec molt en les relaciona humanes basades en la confiança i el respecte. El lema denunciar i construir dels setanta segueix vigent en el meu tarannà, i intento aplicar-lo a tots els àmbits i a totes les circumstàncies de cada etapa de la meva vida. 
Aquesta entrada ha esta publicada en les paraules triades. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*