miozz mirades

Avui que plorem Joan Solà i que tothom parla dels grans referents de la llengua catalana: ell, Joan Coromines, Alcover i Moll, i  Pompeu Fabra, avui que l’acomiadem amb l’inquietant ressó de fons de la decisió del  Tribunal Superior de Justícia català (TSJC) suspenent cautelarment diversos articles del reglament d’ús del català de la Diputació de Lleida i l’Ajuntament de Barcelona, jo, visc una anècdota plena de simbolisme: tot justament a l’aparcament de la parada de metro de Pompeu Fabra, a Badalona, he tornat a escoltar l’imperativa demanda: hable en español! amb expressió dura i autoritària. (segueix)

Feia temps que no m’hi trobava. L’exigència imperativa
del qui m’obliga a no parlar català em violenta, em revolta, i em fa sentir ultratjada.
Em trasllada a l’època franquista, quan la imposaven especialment la Guàrdia Civil, la Policia, els funcionaris i la Urbana: la intimidació acoquinava. Em recorda els primers anys de Democràcia, quan davant revisors de Renfe i altres funcionaris començavem a resistir amb la paraula. Han passat molts anys, però aquest tic imperial no s’ha esborrat del paisatge.  La campanya anticatalana d’Aznar dels noranta va tornar l’expressió als llavis de molts descontents amb la Democràcia, i la va posar en boca de molts ignorants per primera vegada. No fa gaire encara m’hi vaig trobar amb un
conductor de TUSGSAL, i darrerament, amb molts comercials que obliden que jo sóc client potencial i ells els venedors que sense ser convidats entren a casa.
Disgusta el to imperatiu de qui es creu en el dret
d’ordenar-ho, de qui ni tan sols es disculpa per no entendre – o no
voler entendre – la llengua de la casa.

Recupero els articles del discurs perillosament instal·lat, i el de les mentides del borbó…
I la mort de Joan Solà completant la desaparició de tots els grans pilars de la llengua catalana en el context legal on ens ha portat la deriva política actual,  em fa sentir un calfred d’orfandat i m’omple de sentit de  desempara.

Avui, atrapades dins l’aparcament de Pompeu Fabra, al centre de Badalona, l’interfono era l’única via de comunicació amb l’exterior: el caixer escopia el tiquet, no el validava. Tocades les onze de la nit, esgotades i amb ganes de tornar a casa, l’escena del nostre diàleg amb la veu del vigilant, a través d’una reixeta megafònica, ha adquirit la categoria d’autènticament surrealista quan el senyor, sense cap pudor ni disculpa ha ordenat, també ha escopit, i hi ha insistit, exigent, davant la resistència mostrada,  que li parlés en espanyol. Sense immutar-se.

Abans d’adormir-me les preguntes de manual tornen a donar voltes pel meu cap: Per treballar en una empresa que dóna servei públic, i per atendre al públic, no és obligatori com a mínim ENTENDRE la llengua catalana?  Els defensors del bilingüisme, em defensaran en el meu dret a poder-me expressar en català davant el vigilant de l’aparcament? Quants anys hem retrocedit amb la sentència del nou estatut? Què diria Pompeu Fabra si sabés que al costat de l’estació que porta el seu nom s’obliga als ciutadans a no usar el català? … ? …?

La imatge que il·lustra l’apunt l’he tret de Artículo sobre el Manifiesto de la Lengua Española, de Juan Carlos Moreno Cabrera, un article molt recomanat.