miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

l’equívoca elecció de linguamón (I)

M’he llevat amb el mateix regust de
perplexitat que em deixà la revetlla de les llengües de Linguamón, ahir a la nit. Un acte amb
tots els ingredients per ser perfecte: l’entorn de Can Ricart, enmig del
contrast urbanístic del Poblenou; un espai ombríbol, amb l’aire que esvaïa la xafogor; un públic
multitudinari, plural, molt respectuós, la majoria curosament assegut; un programa delicadament dissenyat, unes veus espectaculars, una sonoritat impecable, un
eslògan encertat… però un acte que al meu entendre va punxar en allò més essencial, el missatge clau, allà on es demostra que es tenen les coses clares (segueix)

A aquestes alçades de la nostra trajectòria de país, i en un acte d’aquesta magnitud res es deixa a l’atzar, tot passa perquè s’ha volgut que passi. Així que he d’aclarir que el qualificatiu d’eqívoca elecció amb què he titulat l’apunt és un qualificatiu que parteix del que jo crec que hauria hagut de fer una institució governamental com aquesta , però em temo que l’elecció feta  sigui volguda, és a dir, que respongui al missatge que Linguamón ha volgut donar. I això és el més preocupant.

(Entrant després al web de Linguamón i llegint amb atenció els seus objectius he trobat part de l’explicació, però això ja ho comentaré més endavant, en un altre apunt.)

Us preguntareu, si potser la llengua vehicular de l’acte, en la seva presentació i animació, no va ser – com passa en tants actes barcelonins amb caràcter plurilingüe, – la catalana.  No, aquest no va ser el problema, aquí la cosa va funcionar com cal: l’acte va comptar amb moltíssimes llengües en escena (tot i no arribar segurament a les 300 que anunciava el programa) i va ser conduït en català  gairebé sempre i amb normalitat, i en anglès una petita part per desconeixement de l’idioma per part del parlant. Cap problema, ja ho deia l’eslògan: SÓC RIC, PARLO LLENGÜES. Una simfonia de llengües espectacular, des dels cantaires de prop de 40 procedències i llengües (era un concert de la World Touth Choir, Artistes per la Pau de la UNESCO), fins les lletres de les cançons que interpretaven, en una quinzena d’idiomes.

Què va fallar, doncs?
Hi va haver un moment molt especial, amb ànima local, en l’entreacte del programa musical, quan Joan Ollé va parlar de donar veu a algunes de les més de 300 llengües que es parlen a Catalunya, a través dels seus parlants, homes i dones, joves i grans, que viuen des de fa uns anys al nostre país. El contingut del seu breu parlament va ser una idea molt encertada, ja que reforçava un patrimoni universal que compartim totes les comunitats lingüístiques: els parlants havien de dir en la seva llengua d’origen, una frase feta, una dita, un refrany. I explicar el seu significat.

Doncs bé, en el conjunt de persones escollides, una cinquantena, – es tractava d’una mostra dels accents parlats al país, impossible donar veu a més de 300 cadències – cap parlant provinent de Galícia, País Basc, Canàries, Andalusia,
Extremadura, Aragó, del poble gitano ni dels propis Països Catalans. Pot semblar un tema menor, però crec que diu molt. Considerar que la diversitat lingüística a casa nostra
ha començat els darrers quinze anys o que només n’hi ha coincidint amb les fronteres estatals és una errada, i val la pena no perdre oportunitats com la de posar en valor la diversitat extraoficial, i la dignitat de llengües maltractades o en perill d’extinció ben properes, tenint en compte que també hi tenim parlants entre nosaltres.

Però el que més em va decebre és que quan els actuants es van dirigir al públic per saludar, presentar-se i traduir la dita, de forma majoritària ho van fer en llengua castellana, essent una minoria (ja fa prou si van arribar a la desena) els qui ho van fer en llengua catalana.

Aquí doncs la meva perplexitat i mal humor, per una oportunitat perduda, per un guió mal plantejat. Em va quedar clar que Linguamón no tenia cap intenció de reforçar, amb aquest acte, el paper de la llengua catalana com a llengua comunitària, vehicular, llengua de cohesió. Més aviat va reforçar un altre missatge gens cohesionador: el de que els nouvinguts que han vingut a viure a Catalunya es fan seva majoritàriament, com a llengua d’integració i d’espai públic, la llengua espanyola i no la catalana.

Quedi clar que la meva observació crítica ve del fet que no es tractava de cap acte espontani on tothom parla la llengua que vol – només faltaria, llibertat total per usar la llengua que plagui! – sinó d’un acte institucional amb missatge: hi havia una posta en escena de les llengües d’origen i una comunicació i traducció que no s’havia plantejat com a plural  (amb traduccions a l’anglès, o al francès per exemple) sinó en una llengua d’entesa comuna a casa nostra. Llengua que jo crec que hauria hagut de ser indiscutiblement la llengua pròpia del país, la catalana. Si més no de forma majoritària.

I encara podria anar més enllà, veure-hi més missatges subliminals, si bé potser pecaré de massa malpensada. Però va ser significatiu fins i tot el tipus de procendències que van usar com a llengua de comunicació la llengua catalana i les que van usar la castellana o espanyola (així va ser anomenada indistintament al llarg de l’acte)

Només van parlar en català les persones provinents de països com: Japó, Polònia, Geòrgia, Corea, França, crec que Alemanya i alguna més que ara no recordo, tot procedències minoritàries en el conjunt de les persones nouvingudes al nostre país.
No van parlar en català les persones provinents de Marroc, Pakistan, Xina, Amèrica Central, Amèrica del Sud, Àfrica…  i no serà pas per falta de parlants de català entre les persones d’aquestes procedències!

No em va agradar gens aquesta escenificació. Em va  deixar aquell mal gust que deixen els gestos que semblen una cosa però en realitat en són una de ben diferent. Ja hi pensaré més, però d’entrada he intentat treure’m el rau rau amb aquest apunt. Ja n’hi haurà d’altres!


  1. Bona tarda,

    cal que expliquem al món, sense defallir, qui som.

    Si us va bé, de l’1 a l’11 de setembre vinents, podíeu comunicar el següent text o, millor, un de semblant que vós redacteu i distribuïu, entre les xarxes de blocs castellans que tingueu a l’abast. Si Mandela va destinar 67 anys de la seva vida a defensar la llibertat de la seva terra i gent; bo serà que nosaltres expliquem a l’estat espanyol, ni que sigui durant 30 o 40 minuts, quina idea ens guiarà durant aquesta tardor, a veure quina bona gent hi col·labora, que algú trobarem. Sempre fa bé d’explicar-se sense mentides, pla i català, oi?

    __________________________________________________________

    “Bon dia / Bona tarda / Bona nit,

    a fi que us sentiu identificats amb la nostra voluntat de ser lliures, us sol·licitem que traslladeu aquest missatge a la vostra audiència i, doncs, que col·laboreu d’alguna manera en el procés d’independència de Catalunya.

    REPÚBLICA DE CATALUNYA: ESTAT LLIURE DE LA UE



    S’agraeix, a la bestreta, la vostra adhesió al projecte.”
     __________________________________________________________

    Una bona relació de veïnat inclou informar  què fem. Un lloc on trobar blocs castellans, pot ser, a la Rioja:

    http://plazaroja.org/

    També podeu anar passant aquesta informació a la vostra audiència, si us plau, i , si voleu, que totho faci córrer la qüestió.

    Salut, República de Catalunya i a reveure.



     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.