a contracel
Mila Lozano, una de les quinze artistes que aquest any va estampar el seu art en un estel badaloní, seguint la crida anual que fa l’associació MIRA MIRA, va dir que estava meravellada de veure la seva pintura en suspensió i a contracel, que aquesta era una oportunitat gairebé única en què un artista pot contemplar la seva obra des d’un punt de mira i un rerefons on contrastar-la totalment nou i sorprenent. La fotografia no fa honor a l’espectacularitat viscuda durant tot el matí: les obres suspeses al cel, gronxades i il·luminades en un bany continu de nous matisos, (la llum, la forma, les ombres i el fons de projecció canviant a l’embat del vent i de la tensió del fil) i sempre amb el contracel – també en format paisatge urbà – com a fons de pantalla, es va desenvolupar en un escenari de sol estiuenc. La fotografia no en fa honor, perquè justament quan s’encaminaven fins al Pont del Petroli tot va quedar entelat per una estesa de boira, humida i fina. Però em calia escollir aquesta fotografia i no cap altra per il·lustrar el contra-cel del que jo vull parlar, partint d’aquest sentit que li dóna l’artista. (segueix)
Quan el 13 de juny de 2009 es va inaugurar i estrenar el Pont del Petroli en l’actual format, en Josep Valls va sortir a la fotografia, al costat de l’alcalde. A l’editorial del número 95 de la Revista municipal BÉTULO l’alcalde hi menciona el reconeixement al moviment ciutadà i l’esforç dels ajuntaments. Amb tot, ni a la revista ni a la pàgina de medi ambient ni al web del http://pontdelpetroli.org/ , hi ha cap ressenya històrica que faci conèixer com és que actualment podem gaudir d’aquest referent ciutadà tan preuat.
Ho trobo un error. Conèixer la història és important, ens ajuda a entendre moltes coses. Per recuperar-ne una mica es pot accedir a l’article d’Andreu Mas o rastrejar tots els mitjans de comunicació contemporanis dels darrers 10 anys a la cerca d’informacions detallades sobre el que va ser la lluita iniciada en solitari per un home que no sempre – especialment a l’inici – va rebre comprensió ni elogis (per cert, convertit en personatge homenatjat per l’excel·lent exposició Badalona Undergraund, tal com es pot veure aquí).
És aquest el contracel – en el sentit que expressava l’artista – que m’evoca a mi el Pont del Petroli. La mateixa estructura que per a molts era una nosa, una font de problemes, malbarataments i perills, per a d’altres era un referent i una aposta de futur. Només calia una transformació. I una mirada des d’un altre punt de mira. Contraposar-ho a un nou taló de fons.
Com ho va ser la pròpia festa de Badacel 2010 que aquest any sumava, amb la col·laboració d’ÒMNIUM, un taller d’estels portat per joves badalonins originaris de l’Afganistan i Pakistan, on existeix una important cultura sobre l’art i l’ús dels estels. Mirar la nova ciutadania com a font de riquesa i com a suma de complicitats parteix i alhora construeix un fons d’escenari des d’on la mirada de la realitat és totalment diferent i nova.
Com ho és el propi pont del petroli per observar la ciutat, i per fer palpar als visitants una imatge totalment desconeguda d’aquesta part metrolpolitana vista sempre des d’òptiques segmentades. Ara des del Pont de petroli es fa visible la Badalona obrera – industrial, la Badalona amb mar i muntanya i la Badalona habitada per nuclis urbanístics diversos en un conjunt que, des d’aquesta altra centralitat, sembla més abastable.
És aquest el contracel que hauria de tenir la política i la governança de la ciutat, si es deixés enriquir sempre per la pluralitat de mirades i nous escenaris que aporta la ciutadania, desitjosa de participar de debò en el destí de la ciutat.