només es perden les lluites que no es fan
El tren de tornada a casa és ple de nois joves que mai s’hauran d’afrontar a l’ obligació de servir l’exèrcit dedicant-hi un temps de la seva vida, mai hauran de fer la mili, i potser ni tan sols saben què és això, potser ningú els ha explicat què va passar en els darrers trenta anys perquè avui ells no tinguin aquest problema…se’n parla d’això als instituts? Ho expliquen els llibres?
(continua)
Quan Pepe Beúnza va iniciar, als setanta del franquisme, la lluita a l’Estat Espanyol pel dret a fer objecció de consciència al servei militar obligatori, la denúncia contra les despeses militars i contra la funció dels exèrcits,era impossible preveure quina seria la situació respecte aquest tema a 2009.
Avui, al Centre Internacional de Premsa de Barcelona , al Col·legi de Periodistes, i convocat per la Fundació per la Pau en el cicle d’itineraris vitals “en clau de pau” Pepe Beúnza ha fet un recorregut personal sobre el context de la seva acció, les seves motivacions, el desenvolupament i les conseqüències d’aquell gest personal estratègicament preparat per esdevenir lluita política.
Són moltes les idees que em vénen al cap durant el trajecte, i intento resumir-les i endreçar-les mentre en parlem amb la meva filla, que m’hi ha acompanyat, i jo encadeno els fils argumentals que ella enceta interessada, mentre penso de passada en el plaent privilegi de tornar plegades en aquesta hora gris blava del capvespre.
– quan finalment l’abolició del servei militar obligatori va començar a entrar en els plans del govern, aquesta estava prevista com a molt aviat per al 2012; es va haver d’avançar deu anys perquè l’estat, democràtic, no es podia permetre la pressió política i social que comportava tenir més de 300 joves empresonats alhora per un delicte de consciència, amb la corresponent xarxa de denúncia i suport.
– la lluita no violenta, com a estratègia organitzada, té un alt nivell d’eficàcia; requereix preparació prèvia, lideratge, coherència entre fins i mitjans, complicitat individual i grupal…és una lluita intel·ligent, potent, d’acció lenta però duradora, i aplicable a molts altres processos de transformació i reivindicació.
– la lluita armada en situacions d’opressió apareix com a opció més viable a curt termini, però l’espiral de la violència no té final: les solucions passen per destrucció i a la curta o a la llarga engendren nous conflictes.
– guanyar l’abolició del servei militar obligatori no ha comportat una victòria significativa per al desarmament ni per a l’abolició dels exèrcits; però ha evitat que s’entreni i es formi a milers de joves en l’obediència cega i en l’art de matar, i ha sensibilitzat i format la societat en el sentit crític i en favor de la desmilitarització; ha debilitat el prestigi de l’exèrcit.
– la llarga lluita pel reconeixement de l’objecció va tenir un moment clau quan es va aprovar la llei i calia posicionar-se acatant o desobeint. La INSUBMISSIÓ va ser la resposta de desobediència civil que va donar l’impuls final a la lluita contra el servei militar obligatori; durant el temps d’incertesa el moviment va patir una crisi interna en què el posicionament dels primers objectors com el propi PepeBeúnza en favor de la Insubmissió van ser claus per la cohesió.
– la crisi econòmica mundial és una gran oportunitat per a la conscienciació ciutadana: erradicar la despesa militar mundialreportaria beneficis definitius; la indústria armanentística és la més solvent i lucrativa del món, però cal aturar la roda: els exèrcits ja no serveixen per a defensar-nos i l’armamentisme només existeix per autosatisfer-se a sí mateix; .
– la funció humanitària dels exèrcits és un frau absolut; un engany colosal; l’exèrcit està creat i preparat per destruir, per matar, els seus soldats no han estat preparats per a la pau.
– amb l’exèrcit professional desprestigiat gràcies a la concienciació pacifista, el ministeri de defensa busca clients arreu: és l’hora de començar afer objecció des de les escoles (escoles objectores) per evitar que l’exèrcit entri per la porta de l’escola a fer prosselitismei captar carn de canó.
– ara que hem de votar a Europa, recordem que a Grècia l’objecció de consciència encara no és un dret…
El gris blau del capvespre s’ha anat tancant, els falciots xisclen quan arribem a casa;hem de deixar la conversa però hi ha un parell de “sentències” que la meva filla encara recupera: si som animals intel·ligents ens cal trobar solucions que no passin per la destrucció;i cal seguir lluitant sempre, la única lluita que no es guanya és la que no es fa.