obreres gairebé anònimes

 

En tinc un record viu, velat en els detalls però significatiu d’una època. Jo tenia gairebé   catorze anys, s’apropava la crisi i l’agitació obrera del final del franquisme era molt present en una ciutat, Badalona, que començava a tancar fàbriques a ritme galopant. L’incendi de la tèxtil Haissa va ser fulminant, va destruir per complert les instal·lacions i el contingut, va ferir desenes de treballadores i treballadors i el que fou més tràgic, n’hi moriren sis:cinc dones i un home. (continua)

 

Es va parlar molt de la possible intencionalitat de l’incendi. Per cobrar l’assegurança, deien. Però mai se’n va treure l’entrellat.

Avui  fa trenta-cinc anys d’aquells fets,  i amb l’excusa de l’aniversari Emili Ferrando i Puig, historiador -doctor en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona- i professor de l’IES Barres i Ones, va presentar dijous el seu darrer llibre, Haissa, història d’una tragèdia obrera en el tardo-franquisme. (continua)

La pssresentació ha servit també per homenatjar les víctimes i els seus familiars, que han restat tots aquests anys en l’oblit. Partint de la poca documentació escrita sobre la tragèdia (la premsa del moment) i desenvolupant una acurada investigació basada en les fonts orals, l’autor ha aconseguit refer amb tot detall les seqüències d’aquella història.
M’he mirat per sobre el llibre, n’he llegit alguns relats, i de moment  m’ha semblat que no hi ha dades concloents sobre les causes de l’incendi, més aviat una tendència a creure que no, que l’incendi no va ser provocat. El que sí que hi ha és una clara descripció de les causes de la tragèdia: l’incendi hauria pogut desenvolupar-se sense víctimes mortals, però les condicions de l’edifici, les nul·les mesures preventives i la falta de reacció davant la necessitat de protegir les obreres van precipitar la desgràcia. A l’acte de presentació Maria Jesús Bono, Directora General de la Memòria democràtica va recordar-nos que la democràcia no és cap regal, sinó fruit de l’àrdua lluita col·lectiva; les millores en les condicions de treball també, vaig pensar jo. Aquest llibre és també un record i una condemna a les condicions de vida i de treball de la classe obrera en el franquisme; i jo vaig pensar en les condicions de vida i de treball de tants milers de persones, en l’actualitat, en plena democràcia, en l’estat del benestar que genera bosses de pobresa creixents. Emili Ferrando va reclamar més presència pública, a Badalona, de la realitat obrera i més visibilització de les dones, obreres del tèxtil per exel·lència. Tot plegat, un interessant llibre per rescatar de l’oblit un passat que ens parla d’ahir, sí, però també, i molt, d’avui. I de demà.

Jordi Albadalejo, historiador i presentador de l’acte, també ha fet una entrada al seu bloc sobre aquest tema.

Quant a mariadolors

Darrerament veig que em defineixen com a activista social i cultural. Mantinc la  inquietud motor de la meva vida, la de transformar la realitat per fer-la millor (més justa, més humana, per a tothom...) sinó que he canalitzat aquest afany revolucionari per discretes vies no violentes, de creació d\\\'estat d\\\'opinió, i en àmbits de mitja abast. Diuen que combino amb encert la força i la calidesa, i crec que això és perquè capto el sentit poètic de la vida i perquè crec molt en les relaciona humanes basades en la confiança i el respecte. El lema denunciar i construir dels setanta segueix vigent en el meu tarannà, i intento aplicar-lo a tots els àmbits i a totes les circumstàncies de cada etapa de la meva vida. 
Aquesta entrada ha esta publicada en badalona és i aporta. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a obreres gairebé anònimes

  1. emili diu:

    Gràcies per la difusió que en fas  en el teu bloc. M’ha agradat molt el que has posat, també el que ha escrit  Jordi Albaladejo en el seu.
    Una abraçada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*