mones, dejunis i referents culturals

Hi ha costums que s’arrapen  fort i costa treure-se’ls de sobre, fins i tot quan ja han quedat buits de contingut: aquest divendres sant a casa no es va cuinar carn, i la falta d’internet a la masia em va connectar amb la paraula abstinència; I tot plegat feia joc amb l’enyor del gust de mantega de les mones d’abans, amb l’emoció d’uns amics agnòstics per veure la desfilada de manaies i amb les preguntes que em feia el meu nebot mentre remenava la llar de foc: Què té a veure la mona amb la Pasqua? i Per què hi ha gent creient si Déu no existeix?Inevitablement  penso en les xifres de venda de les pastisseries, i en les de participants als espectacles religiosos d’aquests dies – actuants i públic – i em pregunto si uns i altres s’ho deuen plantejar com un acte coherent amb les seves creences o, senzillament, com un costum, una referència de pertinença o com un simple acte cultural més. (continua)

I això em connecta amb la conversa que vam tenir al  sopar de la comissió d’experts del El Joc de Badalona parlant dels referents que compartim, dels que ens són significatius entre generacions,  i  dels que han deixat de ser-ho. Constatàvem en aquella sobretaula,com a curiositat, el fet que, per explicar als joves badalonins d’ara què és la Quaresma , ens calgui recórrer a un referent religiós i cultural importat recentment, però potser més conegut, com és el Ramadà. Hem considerat signe d’acollida conèixer i entendre aquest precepte religiós en un paisatge en què s’havien eliminat els conceptes religiosos del marc general de coneixement, i en una difícil tria entre què és expressió cultural i què és estrictament religió.
Llegint el reportatge del diari, ahir, on es presentava com a novetat la manera com molts centres educatius eliminen el lèxic religiós de les festes i  han passat a anomenar les vacances de Setmana Santa vacances de Primavera per no ofendre als alumnes d’altres religions, recordo que això ja ho havíem viscut anys enrere, i m’animo a estirar el fil d’aquesta troca. El progressisme cristià dels setanta i vuitanta va prioritzar el contingut i els valors per damunt de les formes  i va eliminar la simbologia  supèrflua, la fastuositat dels sagraments i molts dels preceptes , esborrant algunes referències seculars, com les processons i les estrictes prohibicions de la Quaresma. La llibertat individual en la vivència de la religiositat semblava una fita conquerida, perfectament amollada a la nova laïcitat de la societat postfranquista. Però alguna cosa no va  funcionar com devia estar previst quan, trencant tots els esquemes i ratllant el surrealisme, alguns ajuntaments van haver d’organitzar processons laiques, i quan, ara i aquí, la fastuositat religiosa ha tornat amb força a omplir part de les agendes culturals, encara que sigui circumstancialment. Ja sigui com a referent de cultura popular, com a part de l’engranatge comercial o com a expressió d’una creença concreta, certa simbologia religiosa és més acceptada ara que fa trenta anys si bé segueix essent un tema que incomoda.Els arguments més radicals del laïcisme post franquista que pretenia eradicar qualsevol simbologia d’origen religiós van donar cabuda en les darreres dècades a una certa i velada flexibilitat culturalista, admetent,més en els fets que en les paraules,que algunes expressions arrelades,  – entre elles els pessebres, les mones i les representacions,- formen part del patrimoni cultural comú, independentment de si s’és agnòstic o es professa alguna o altra religió.  A la tímida  defensa d’aquestes expressions i costums com a referents,s’hi han sumat, darrerament, arguments en pro del sentit de pertinença i d’identitat col·lectiva. Però com que encara no tenim un consens prou sòlid al respecte de tot això, davant la globalització i l’arribada de la nova immigració en aquest país, el nostre, en permanent  crisi d’identitat, el buit s’ha començat a fer sentir. Els arguments que des del laïcisme estricte portaven a ser intolerants amb la simbologia catòlica ara trontollen davant la necessitat de respectar la simbologia d’altres religions – i fins i tot de la catòlica que arriba d’altres terres amb processos diferents– perquè  aquesta ve de bracet de l’expressió cultural de les persones immigrades, i especialment de les classes més populars.  I els arguments del laïcisme culturalista que admet expressions d’origen religiós com a referent cultural topen amb la dificultat de discernir  quins caldria escollir com a referents davant la diversitat religiosa i cultural de la nova societat catalana. 
Mentre segueixo enyorant el gust de les mones de mantega – enguany a casa totes eren de nata, trufa i crema cremada – penso que encara no he contestat al meu nebot,i que comença a ser urgent  consensuar un marc d’interpretació que doni resposta i endreci aquest univers, si volem bastir aquest espai comú, aquesta plaça pública des d’on hem de nodrir el sentit de pertinença i la identitat comuna, tot garantint que el dret a les llibertat religiosa no vulneri el dret a la llibertat personal per sobre la col·lectiva.
I m’adono, també que segueixo escrivint les entrades al bloc en format columna, i que possiblement he perdut els lectors a mig camí…Bona Pasqua, signifiqui el que signifiqui per a cadascú!

Quant a mariadolors

Darrerament veig que em defineixen com a activista social i cultural. Mantinc la  inquietud motor de la meva vida, la de transformar la realitat per fer-la millor (més justa, més humana, per a tothom...) sinó que he canalitzat aquest afany revolucionari per discretes vies no violentes, de creació d\\\'estat d\\\'opinió, i en àmbits de mitja abast. Diuen que combino amb encert la força i la calidesa, i crec que això és perquè capto el sentit poètic de la vida i perquè crec molt en les relaciona humanes basades en la confiança i el respecte. El lema denunciar i construir dels setanta segueix vigent en el meu tarannà, i intento aplicar-lo a tots els àmbits i a totes les circumstàncies de cada etapa de la meva vida. 
Aquesta entrada ha esta publicada en aquí som i fem països catalans. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a mones, dejunis i referents culturals

  1. carme.laura diu:

    Som aquí. Un article molt interessant i intel·ligent. La referència al Ramadà per a explicar la Quaresma és denotatiu de la nostra modernitat. Bona Pasqua, Dolors i fins aviat!. Carme-Laura

  2. Josep Sala diu:

    Coincideixo en moltes coses de les que reflexiones tot i que ja saps que des d’un punt de vistsa molt diferent del teu.
    Amb la pèrdua de les adhesions al catolicisme (i no dic expressament la pèrdua de la religiositat perquè jo penso que l’opció pel laïcisme és també una opció religiosa, diferent d’aquells que són indiferents i ni es plantegen el tema) s’han general buits culturals, i tant que si, però a mi em sembla que és normal. No és gens fàcil consensuar noves maneres de fer, nous costums, molt nous, per substituir aquells que han estat arrelats des de molts segles enrere. Cal tenir en compte també la celeritat amb què se succeixen els fets a la nostra època, cosa que no havia passat mai a la història, ja saps, allò de l’època de canvis o canvi d’època que tantes vegades hem sentit a dir al Josep Vallcorba. I ara penso, realment cal substituir-los? No se n’estan generant de nous però això no ho sabrem fins d’aquí a un temps? Hi ha coses que només es podran saber amb la perspectiva dels anys.
    I no cal preocupar-nos per algunes pèrdues. Ja sé que per a moltes persones és molt important la religió com una vivència personal profunda i enriquidora, però també ho és que els estaments religiosos s’han aprofitat maldestrament (o no) del seu poder per manipular la població, per inculcar la por al si de la societat i per impedir segons quins canvis que podrien fer perillar el seu estatus, independentment que això frenés l’evolució humana cap a nivells més elevats de llibertat i democràcia. És una llàstima que no s’hagi fet una opció per potenciar l’espiritualitat individual (o col·lectiva), la recerca del sentit de la vida, l’exploració de les potencialitats de l’energia,…
    Normalment les crisis serveixen per fer un pas endavant. Potser calia aquesta crisi d’identitat per iniciar nous camins cap a la superació, camins diferents, sense necessitat de ser guiats per un déu (o diversos) i molt menys per aquells “pastors” de les ovelles. Camins de llibertat responsable, personals però no necessàriament individuals,…
    Bé, per avui deixem-ho aquí. Ha donat per molt això de la mona, oi.
    Una abraçada molt forta, Dolors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*