miozz mirades

Hi ha costums que s’arrapen  fort i costa treure-se’ls de sobre, fins i tot quan ja han quedat buits de contingut: aquest divendres sant a casa no es va cuinar carn, i la falta d’internet a la masia em va connectar amb la paraula abstinència; I tot plegat feia joc amb l’enyor del gust de mantega de les mones d’abans, amb l’emoció d’uns amics agnòstics per veure la desfilada de manaies i amb les preguntes que em feia el meu nebot mentre remenava la llar de foc: Què té a veure la mona amb la Pasqua? i Per què hi ha gent creient si Déu no existeix?Inevitablement  penso en les xifres de venda de les pastisseries, i en les de participants als espectacles religiosos d’aquests dies – actuants i públic – i em pregunto si uns i altres s’ho deuen plantejar com un acte coherent amb les seves creences o, senzillament, com un costum, una referència de pertinença o com un simple acte cultural més. (continua)

I això em connecta amb la conversa que vam tenir al  sopar de la comissió d’experts del El Joc de Badalona parlant dels referents que compartim, dels que ens són significatius entre generacions,  i  dels que han deixat de ser-ho. Constatàvem en aquella sobretaula,com a curiositat, el fet que, per explicar als joves badalonins d’ara què és la Quaresma , ens calgui recórrer a un referent religiós i cultural importat recentment, però potser més conegut, com és el Ramadà. Hem considerat signe d’acollida conèixer i entendre aquest precepte religiós en un paisatge en què s’havien eliminat els conceptes religiosos del marc general de coneixement, i en una difícil tria entre què és expressió cultural i què és estrictament religió.
Llegint el reportatge del diari, ahir, on es presentava com a novetat la manera com molts centres educatius eliminen el lèxic religiós de les festes i  han passat a anomenar les vacances de Setmana Santa vacances de Primavera per no ofendre als alumnes d’altres religions, recordo que això ja ho havíem viscut anys enrere, i m’animo a estirar el fil d’aquesta troca. El progressisme cristià dels setanta i vuitanta va prioritzar el contingut i els valors per damunt de les formes  i va eliminar la simbologia  supèrflua, la fastuositat dels sagraments i molts dels preceptes , esborrant algunes referències seculars, com les processons i les estrictes prohibicions de la Quaresma. La llibertat individual en la vivència de la religiositat semblava una fita conquerida, perfectament amollada a la nova laïcitat de la societat postfranquista. Però alguna cosa no va  funcionar com devia estar previst quan, trencant tots els esquemes i ratllant el surrealisme, alguns ajuntaments van haver d’organitzar processons laiques, i quan, ara i aquí, la fastuositat religiosa ha tornat amb força a omplir part de les agendes culturals, encara que sigui circumstancialment. Ja sigui com a referent de cultura popular, com a part de l’engranatge comercial o com a expressió d’una creença concreta, certa simbologia religiosa és més acceptada ara que fa trenta anys si bé segueix essent un tema que incomoda.Els arguments més radicals del laïcisme post franquista que pretenia eradicar qualsevol simbologia d’origen religiós van donar cabuda en les darreres dècades a una certa i velada flexibilitat culturalista, admetent,més en els fets que en les paraules,que algunes expressions arrelades,  – entre elles els pessebres, les mones i les representacions,- formen part del patrimoni cultural comú, independentment de si s’és agnòstic o es professa alguna o altra religió.  A la tímida  defensa d’aquestes expressions i costums com a referents,s’hi han sumat, darrerament, arguments en pro del sentit de pertinença i d’identitat col·lectiva. Però com que encara no tenim un consens prou sòlid al respecte de tot això, davant la globalització i l’arribada de la nova immigració en aquest país, el nostre, en permanent  crisi d’identitat, el buit s’ha començat a fer sentir. Els arguments que des del laïcisme estricte portaven a ser intolerants amb la simbologia catòlica ara trontollen davant la necessitat de respectar la simbologia d’altres religions – i fins i tot de la catòlica que arriba d’altres terres amb processos diferents– perquè  aquesta ve de bracet de l’expressió cultural de les persones immigrades, i especialment de les classes més populars.  I els arguments del laïcisme culturalista que admet expressions d’origen religiós com a referent cultural topen amb la dificultat de discernir  quins caldria escollir com a referents davant la diversitat religiosa i cultural de la nova societat catalana.  Mentre segueixo enyorant el gust de les mones de mantega – enguany a casa totes eren de nata, trufa i crema cremada – penso que encara no he contestat al meu nebot,i que comença a ser urgent  consensuar un marc d’interpretació que doni resposta i endreci aquest univers, si volem bastir aquest espai comú, aquesta plaça pública des d’on hem de nodrir el sentit de pertinença i la identitat comuna, tot garantint que el dret a les llibertat religiosa no vulneri el dret a la llibertat personal per sobre la col·lectiva.
I m’adono, també que segueixo escrivint les entrades al bloc en format columna, i que possiblement he perdut els lectors a mig camí…Bona Pasqua, signifiqui el que signifiqui per a cadascú!