miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

Arxiu de la categoria: badalona és i aporta

Badalona no és racista

Badalona no és una ciutat racista, però en els 2 anys de campanya i els 4 anys de mandat del PP d’Albiol  s’hi han promogut idees i s’hi han practicat polítiques autènticament lepenistes que han trencat la convivència, han fomentat divisió i han atiat i permès la xenofòbia i la tebior davant el racisme. Plantejaments i polítiques discriminatòries avalades per l’hegemonia institucionalitzada que han deixat pòsit, i que un any i mig després del canvi de govern  segueixen impregnant alguns relats quotidians i actituds veïnals amb un alarmant to de normalitat.

Els insults i amenaces que ha rebut via xarxes o presencialment la regidora Fatima en són un exemple. I la tolerància per part del propi exalcalde Albiol i seguidors en la publicació de comentaris que fomenten l’odi i la intolerància en les seves xarxes socials en són un altre de ben documentat.

Però aquest pòsit nefast no impregna pas tots els relats, no pas tota la quotidianitat, no pas totes les actituds, i tant que no! Hi ha una immensa part de la població i de la societat civil organitzada que es declara anti-racista, la pròpia regidora Fatima ho viu en persona aquests dies: rep moltes mostres de suport al carrer i arreu, molts ànims i crítica pel que pateix. És una immensa part de la població i de la societat civil organitzada i enxarxada que creu, treballa, practica i defensa la Convivència en la Diversitat arreu dels carrers i places de la complexa, plural i diversa ciutat, barri a barri… una immensa part de la població i societat civil organitzada que fa molta i molta feina… però poc soroll.  Perquè ja ho sabem que fa molt més soroll un arbre que cau que no pas un bosc que creix, i que la ideologia racista en aquest art de posicionar relat de forma agressiva, de difondre mentides repetides i de fer de l’anècdota criminalitzadora una categoria té molt més ressò mediàtic que no pas la ideologia anti-racista, la de trencar prejudicis, desmuntar mentides i  defensar per sobre de tot el Dret a tenir Drets  sense exclusions. ja ho sabem que la pràctica vivenciada i ben positiva d’aquesta convivència diversa possible i anti-racista, ben present a tants entorns, començant per l’escolar, té menys impacte en la fixació de relats. I aquest handicap, el del poc soroll de lo constructiu, és un escull més que cal combatre sense por. 

Sense por, sense tebior ni mitges tintes, amb valentia rotunda.

Quan vam presentar el cartell electoral de Guanyem Badalona en Comú, amb la fotografia de les 5 primeres persones de la llista, vestides com vam escollir cadascuna i per tant inclosa Fatima Taleb amb el seu mocador indicador de confessió religiosa islàmica, algunes persones s’atrevien a dir-nos que allò era un error que ens faria perdre vots. Que era una provocació en una societat que havia caigut a la trampa del populisme lepenista d’Albiol que amb el racisme com a eina de poder havia aconseguit un gran suport. Aquesta és també una trampa, la típica trampa que ha portat bona part de la socialdemocràcia i de part de l’esquerra a desplaçar-se cap a la dreta en polítiques de migració, i a ser tèbia davant el populisme xenòfob . No, nosaltres vam ser valentes i sí, algunes persones escrivien insults damunt la seva imatge al cartell o fins i tot l’estripaven…però res d’això va impedir que la Fatima fos escollida regidora de Participació, i per cert, fent una molt bona aportació a la política municipal.  Una bona demostració de que Badalona no és racista.

Durant molts anys va existir aquell debat sobre si era convenient o no anomenar la bèstia pel seu nom. No s’anomenava el racisme pensant que fer-ho era invocar-lo. Ara ja hem comprovat com no fer-ho no evita la seva expansió, en tots els seus formats fòbics. Cal parlar-ne i desemmascarar els seus vincles. Vincles amb la ultra dreta, amb la demofòbia. Amb el totalitarisme. Amb el feixisme.

Cap tolerància, cap tebior, cap sí però… i aquí tocarà demanar valentia política a tots els partits per fer-hi front de debò.

Ara, des del carrer i des de la institució, tenim la responsabilitat  de combatre, revertir i transformar aquest pòsit que ha deixat el lepenisme albiolià. I ho hem de fer treballant molt constructivament des de la base, sí, però també amb la més absoluta fermesa en la tolerància zero davant les expressions de qualsevol forma de racisme o xenofòbia. Hem de recuperar l’hegemonia del discurs dels Drets Humans, de la Convivència en la Diversitat i de la condemna més absoluta a qualsevol gest o expressió d’intolerància diversofòbica.

I ho farem entre totes i tots.

si creus en mi, l’article al tot (amb història del cartell)

A l’article a EL TOT d’aquesta setmana parlo de la presnetació del llibre de l’Anna Vives (veure) si creus en mi i hi explico perquè el cartell és com és… 

(seguir llegint) 

Segurament heu vist uns cartells molt originals que anuncien la presentació del llibre, aquest dijous dia 10 a les 19h, a l’Espai Betúlia. El cartell està fet sobre un fons de lletres A de totes mides i colors, pintades amb il·lusió, col·laborativament,  entre dues germanes, nenes encara: la Sira i l’Eira. El cartelll expressa diversitat, tracta la tipografia, i posa èmfasi en la lletra A. La llera A d’Anna, Anna Vives, el nom de l’autora i protagonista del llibre SI CREUS EN MI ET SORPRENDRÉ, escrit amb Francesc Miralles. Creadora d’una tipografia original i molt famosa, aportació que li va valdre també ésser seleccionada candidata a catalana de l’any, i arribar a la final. Fites que l’Anna ha assolit pel seu esforç i pel suport i treball col·laboratiu amb la seva família, especialment amb el seu germà Marc. L’Anna comparteix amb l’Eira una singularitat, tenir la Síndrome de Down. I la Sira i en Marc, així com en Pau i la Marta, comparteixen ser germans acollidors i bons col·laboradors en la vida de les seves germanes.

Estem poc acostumats a valorar les aportacions a la societat “normal” de persones etiquetades com a “amb discapacitats”, dependents, vulnerables. Sobretot quan aquesta vulnerabilitat té a veure amb qüestions mentals o cognitives. Hi estem poc acostumats perquè poques vegades es donen les circumstàncies d’oportunitat per facilitar-les. Les expectatives posades en una persona i la confiança en les seves potencialitats condicionen la capacitat de desenvolupar-les. Aquesta és una evidència pedagògica que caldria que tots els adults que envolten i acompanyen el creixement dels joves practiquin sempre: transmetre una bona dosi de confiança bàsica per ajudar a creure en un mateix. Quan els joves – o infants o adults!- són persones amb dificultats evidents, aquesta transmissió de confiança és molt més transcendent, es fa molt més significativa.

Partint de la confiança i sumant esforç i col·laboració, partint de la mirada sobre les capacitats i no pas sobre les no capacitats, sumant capacitats col·laborativament, el resultat és màgic. Tal com indica el títol del llibre, on en Francesc Miralles ens explica l’experiència de l’Anna, i tal com expressa el cartell, els resultats són sorprenents.  No us perdeu l’oportunitat de conèixer aquesta experiència en directe.

escultures a badalona

En tenim ben poques a la ciutat. Una mancança que parla molt malament de la inversió pública badalonina en cultura. Sobretot de la cultura al carrer. L’escultura també és i fa cultura. I és i fa ciutat. La falta d’escultures a Badalona és tan significativa com ho és la seva abundància a Oviedo, per exemple, una ciutat on l’itinerari per recórrer escultures forma part destacada de l’atractiu turístic-cultural de la zona. 
Per sort, però, tan significativa és  també la manca d’interès i d’inversió de l’administració pública per dotar la ciutat d’escultures referents, com ho és l’aportació popular, la iniciativa ciutadana, ja sigui des de col·lectius d’artistes com des de moviments ciutadans. 
Hi pensava diumenge al vespre, tot prenent la fresca a la platja sota els agradables acords del grup MUNU, i convocats per recaptar fons a favor de l’escultura per recordar (veure) les víctimes de l’incendi de Haissa. Pensava en l’altra escultura d’iniciativa popular que encara no ha vist la llum, la dedicada a les víctimes del (veure) naufragi de l’any 1911  i en com és de significatiu que el nostre ajuntament no tingui ni un sol euro per a escultures-homenatge a treballadores i treballadors morts en accidents laborals. Escultures que són, a més, imprecindible recuperació de memòria històrica.

engresca’t llefià, memorial salvador simón (article al tot)

El meu article a EL TOt del dia 28 d’abril l’he dedicat a l’ENGRESCA’T LLEFIÀ Memorial Salvador Simón, celebrat dissabte 26 d’abril a la tarda, a la Plaça Trafalgar.

La imatge mostra l’animador ORIOL CANALS poc abans de començar l’actuació

Llegir l’article 

Engresca’t Llefià! Memorial Salvador Simón

Engresca’t Llefià! és la festa que ha omplert la tarda del darrer dissabte  d’abril, a la Plaça Trafalgar, d’una barreja d’animació infantil, bererenar, bitlles catalanes, esplai al carrer, confecció d’un capgròs pro català a l’escola, venda pro colònies, reflexió sobre el dret a votar, idea de país i ballada de sardanes. Una festa que barreja públic de totes les edats i de moltes procedències. Que barreja les dinàmiques, la veu i els acords heretats de Xesco Boix (genial Oriol Canals!) amb els compassos de la cobla (un excel·lent programa i magnífica interpretació de la Cobla Baix Llobregat) i l’emoció de les mans enllaçades fent dansar una harmoniosa rotllana. Engresca’t és una paraula que crida a la participació i al gaudi, una paraula que anima. Una paraula molt pròpia de la llengua catalana que, a més, juga i inclou el significatiu cat entre les seves lletres.

Engresca’t Llefià, Diada sardanista i de cultura popular Memorial Salvador Simón és una festa anual en memòria del veí i fundador de l’Ateneu Cultural de Llefià, Salvador Simón, un home molt actiu al barri i a la ciutat, amant de la cultura, especialment de la música, i compositor de sardanes. Després del I Memorial celebrat l’any 2012, en complir-se’n 10 de la seva mort, en un homenatge sardanístic organitzat conjuntament amb Òmnium Cultural Badalona, d’on havia estat membre fundador i vicepresident, ambdues entitats van estar d’acord en mantenir la col·laboració i mantenir l’acte, però ampliant-lo: ara és una festa dedicada no només a la sardana, sinó a la cultura catalana en general, i amb la participació de moltes altres entitats del barri. El motiu? En Salvador Simón va ser molt actiu en la difussió de la llengua i la cultura del país entre les veïnes i veïns de Llefià, fent efectiu allò de que per estimar una llengua i una cultura, per sentir-se formar part d’un espai comú compartit, hi ha una condició  prèvia imprescindible: conèixer-les. I l’èxit de la seva tasca és ben visible, perquè l’Ateneu Cultural de Llefià el formen una bona colla d’homes i dones entusiastes de la sardana, que la ballen, l’ensenyen a ballar, la difonen, participen a aplecs, diades, ballades d’arreu, homes i dones que han fet seu el sentiment d’estima per tradicions de la terra d’acollida en aquest exercici normal de sumar identitats… majoritàriament són persones d’origen no català. Són persones obertes i sensibles que entenen la catalanitat no pas com una barrera, sinó com una porta oberta.

Sentir la col·laboració de gent tan diversa i plural com la que forma la Comisió de Cultura de Llefià, Les Termites de Llefià, l’Esplai Chiribiripum-La Rotllana, els alumnes de l’institut Júlia Minguell, Somescola, Òmnium Cultural, L’Ateneu Cultural de Llefià i l’Associació Sardanista de la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua simbolitza una rotllana oberta, dinàmica i participativa. Com en l’harmonia d’una ballada de sardanes.

ajuntament contra entitats, un derbi absurd

Sigui quin sigui el color polític de l’ajuntament, sempre ha cridat l’atenció aquest costum badaloní de practicar una gens sana competència que sempre acaba perjudicant al moviment ciutadà organitzat i a la ciutadania en general. En l’actual govern del partit popular s’han batut tots els rècords. Comencem l’abril amb dos disbarats dels que fan història: el foragitament d’entitats culturals de la Fira de Sant Jordi i els entrebancs a la Comissió de Festes de Maig per desenvolupar una programació inicialment pactada. (segueix)

quina fira de sant jordi tindrem? (article al tot)

Fa dos anys a l’alegria de veure com la Fira de Sant Jordi ocupava tot Francesc Layret (o una bona part) se m’hi va sumar un gran desconcert en comprovar que s’havien sumat a la fira parades que no tenien res a veure ni amb la cultura, ni amb Sant Jordi. Un exemple paradigmàtic era la parada de la Guàrdia Urbana, o la distribució de fotografies dedicades de l’alcalde. També cridava l’atenció la presència de comerços que res tenien a veure amb la diada. Una nova estratègia per seguir desmantellant valors ciutadans i culturals? Per aigualir l’arrelament del caire cívic i popular de Sant Jordi? Per això, ara que moltes entitats estan intentant posar remei a aquest desori, vaig dedicar el meu article del TOT a aquest tema…

(Vull llegir l’article) 

Quina Fira de Sant Jordi tindrem?

La nostra ciutat té una gran sort, té moltes associacions que amb el seu altruisme i compromís nodreixen la programació cultural amb accions participatives i de qualitat. A més, molt sovint, aquestes entitats de forma voluntària col·laboren amb l’ajuntament a l’hora d’organitzar, ofereixen el seu voluntariat, les seves idees, el seu temps i esforç. Aquest és el cas de la celebració de Sant Jordi. Com tothom sap Sant Jordi és una festa antiga i arrelada a tot Catalunya, i a la ciutat de Badalona fins fa dos anys la celebració institucional es restringia a la Fira del Llibre de la Plaça de la Vila. Es celebren altres activitats essencialment participatives, impulsades per entitats, com la Fira de Sant Jordi a Sant Roc i a la Salut Alta, la Festa de les Lletres o l’ A tota Veu …, però la celebració “oficial” era només la Fira del Llibre a la Plaça de la Vila.

Que calia canviar el plantejament d’aquella fira és una cosa de la que se’n parlava fa temps, però el nou format, que ocupa Francesc Leyret i dona cabuda a algunes entitats i comerços, planteja problemes. Afavoreix la participació, sí, és un èxit d’assistència, cert,  pot semblar una veritable Fira de ciutat… però la manca de transparència a l’hora d’accedir-hi i la barreja de comerços i serveis que no tenen res a veure amb la Diada de Sant Jordi han desvirtuat la Fira, i han mobilitzat una colla d’entitats que senten la responsabilitat de vetllar per aquesta celebració tan rellevant per a la nostra cultura. Vetllar per tal que la Fira ofereixi el màxim de protagonisme a la participació d’entitats que treballen per la cultura i la participació en relació al significats i als valors propis que comporta la celebració de Sant Jordi, així com perquè la participació de comerços se circumscrigui als elements relacionats amb aquesta celebració. Cal que el procés per l’assignació d’espais sigui transparent, obert a tothom que compleixi uns requisits establerts (amb la finalitat de no desvirtuar la Fira), i que es mantingui un equilibri entre el sector associatiu i el sector comercial.

Cal un proces participatiu i obert per definir un model de Fira més transparent i en el qual les entitats hi tinguin un paper més destacat.

La ciutat hi guanyarà molt si l’ajuntament escolta aquesta proposta. Seria un greu error que no ho fes. I seria un greu error apartar les entitats culturals de la Fira de Sant Jordi. Sant Jordi és Sant Jordi, i cal preservar els seus valors. Dies per fer fires comercials n’hi ha molts altres. Cal agrair  a les entitats la seva tasca en defensa del caire cultural i participatiu de la diada. Però ara com ara persisteix el dubte, quina Fira de Sant Jordi tindrem?

cantem perquè volem

Dissabte vaig viure una d’aquestes tardes que impregnen calidesa en el record, que tenen un alt valor afegit, i que durant dies no et pots treure del cap. Ni del cor. 

(seguir llegint)       

Perquè podria passar que, de tant temps organitzant tants i tants actes i activitats arreu, de tantes mogudes de totes mides i colors col·leccionades a base de practicar activisme cultural, social i polític incessant, arribés un punt que una deixés de sorprendre’s, il·lusionar-se o emocionar-se. O podria passar que amb el brogit del muntar i desmuntar, vetllar, gestionar i dinamitzar una es quedés sense connectar amb l’ànima de la festa. Podria passar, i de vegades, no ho negaré, de vegades, encara que poques, em passa. Però no pas dissabte. No pas. Dissabte al Passeig de La Salut, amb el BADACANTA, l’èxit vivencial arribava per moltes bandes.

Tot i que de La Trinca n’hi algunes, ara no recordo si a la variada llista de cançons per escollir hi ha aquella que diu “cantem cantem perquè volem”, però en tot cas aquesta és una expressió que trobo molt adequada per al BADACANTA del Passeig de La Salut. Amb una excel·lent resposta dels comerciants de la zona, que van nodrir generosament de regals l’esdeveniment i amb una normalitzadíssima participació de públic de totes les edats que pujava a l’escenari entusiasmat per interpretar cançons en català, l’actuació semblava una resposta constructiva i inapel·lable a alguns polítics coneixedors de la zona que, dies enrere, ens havien alertat i criticat assegurant que cometíem un greu error fent una activitat com aquella en un barri com aquell…

Jo, ja ho sabeu els qui em coneixeu o em llegiu, sóc entusiasta de les places públiques on la diversitat es barreja i comparteix referents. No m’agraden les societats fetes de classificacions deterministes on es considera que la ciutadania ha de ser tractada diferent segons el lloc on viu, l’origen de les seves arrels o la llengua familiar. Així que em va satisfer molt que els mals auguris dels polítics – uns polítics dels que pensen que als barris de Badalona només es pot i s’ha de fer servir l’idioma castellà – es desmuntessin a còpia de normalitat.

Sobre la llista de cançons, aprofito per agrair i felicitar els Joves d’Òmnium per la iniciativa i per la feinada. Només vull recordar que quan TV3 va celebrar, un estiu de fa una 10 anys, un programa de karaoke per tot el país – també a Badalona – la possibilitat d’escollir una cançó en català era de 10 entre més de 1000. I ja no cal dir quines són les possibilitats en els karaokes comercials. Trobar cançons en català en karaokes populars és molt difícil, perquè aquesta no és una situació normalitzada. Des d’aquest punt de vista és cert que oferir un karaoke exclusivament en català és una proposta arriscada, i encara més si no és fa en una zona on saps per endavant que la població respondrà. I per això em satisfà tant el bon resultat de l’atreviment. (Aquí podeu llegir un article sobre el BADACANTA quan es va inaugurar aquesta iniciativa, l’any 2011)   

Després hi ha aquella admiració que sento sempre que escolto veus amateurs interpretant temes amb passió i bona afinació. Pell de gallina escoltant al senyor del barret amb el seu deix andalús i la seva cara colrada, interpretant una Rosó professional. O la Gavina que va interpretar aquella noia que després em preguntava, qui sou? qui ho organitza això? (m’ho preguntava en castellà, la seva llengua habitual). I en explicar-li em contestava, que bé, doncs encara em fa més il·lusió haver participat, en puc cantar una altra?

Hi va haver una bona llista d’actuacions molt afinades, molt encertades amb veus potents i agradables d’escoltar. Una mare emocionada de veure com de bé ho feia la seva filla, em deia, és que és tímida, l’he hagut d’arrossegar, jo sé que ho pot fer molt bé perquè ella , a més, sap parlar bé el català…i la noia, un cop trencat el gel, en va cantar unes quantes… els temes més escollits? Doncs els més actuals, es nota la popularitat de Polseres Vermelles, però força barrejat, també temes infantils, poulars, clàssics… la canço catalana forma part de l’imaginari musical de moltes persones amb molta més normalitat del que imaginem…

…i també actuacions d’aquelles que un diu, no me la sé gaire, però és que vull participar!!! I aquest és un gran indicador d’èxit, les ganes de participar. L’entusiasme que s’encomana entre petits i grans, gent d’origens diversos, d’edats diferents…

Anècdotes? Destacaria l’homenatge a Manolo Escobar – mi carro – i alguna altra interpretació lliure.

I és clar, la meva satisfacció més personal? Veure alumnes del meu institut venint un dissabte a la tarda a allò que els va comentar la profe, veurel’s vencent la vergonya i fent un bon paper, i sobretot veure’ls passar-s’ho bé. I acabar pujant jo mateixa a l’escenari amb unes quantes mares, i gaudir intensament del moment.

Per ser la primera vegada l’activitat va aplegar força gent. Alguns s’hi van passar la tarda, d’altres només s’hi van aturar un moment. Vam haver de tancar les inscripcions, les ganes de tornar-hi i tornar-hi s’encomanen. I és que cantar agrada. És molt sa. Molt divertit. I molt lliure. 

Òmnium fa molts anys que treballa altrusitament als barris, amb els xerrem, amb les lectures a les biblioteques, amb els Quedem?. amb els Colors de la Tardor, amb els projectes de contes entre escoles i instituts, amb Badalona som totes i tots, fent xarxa i feina colze amb colze. És normal. És una entitat de ciutat i els seus objectius de llengua, cultura, país i cohesió no tenen fronteres, no exclouen ningú.

És normal que al barri de La Salut es faci un karaoke on es canti en català. És normal, perquè en un país normal, la llengua no espanta ni divideix, al contrai, cohesiona.

Badalona, ciutat mentidera (article a el tot)

El meu article a EL TOT d’aquest Nadal.

(llegir-lo)  

Badalona, ciutat mentidera


No sé quina impressió els ha fet a vostès la sentència que absol l’alcalde de Badalona, amb l’excusa que les seves declaracions xenòfobes van ser dites en campanya electoral, i que no eren certes, com si  aquest fos un espai de temps en què les mentides són legalment permeses. A mi m’indigna. Mentir no és propi de cap alcalde, i menys de qui pretengui ser un alcalde de primera. No sé a vostès, però a mi aquella imatge de la seva ombra llançant una bola de màgica llum nadalenca sobre la façana de l’ajuntament em fa pensar més aviat amb els prestidigitadors que ens enganyen amb més o menys gràcia. De fet el tema de les mentides persegueix a Xavier Garcia Albiol des de fa molt temps, i s’ha d’admetre que l’home ha aconseguit fer-ne un art i convocar amb elles un gran circ mediàtic. La de vendre a nivell internacional l’assentament de campaments de població nòmada dins el nostre nucli urbà, quan en realitat no n’existia ni l’ombra, va ser de les més sonades, i la que es va acompanyar amb declaracions que incitavena l’odi contra persones per la seva procedència. Però la llista és inacabable. Ell mateix ho admetia ben tranquil en una entrevista, per posar un exemple, en el cas de la gratuïtat dels llibres de text. L’expressió les mentides del PP ja és una locució habitual a tot l’Estat Espanyol, però aquí aconsegueix una dimensió global, que sobrepassa l’àmbit de les declaracions i promeses i s’estén a una sèrie de signes i símbols que ens canvien la imatge de la ciutat o ens la falsegen. Com el miratge que ens transforma per uns instants la façana de la casa de la vila. Aquesta és la impressió que tinc cada cop que apareixen noves intervencions inesperades, ja sigui aquesta projecció audiovisual o aquest sembrat de tanques publicitàries gegants que van invadint l’espai públic: la impressió de falsedat cosmètica, i la d’un model de ciutat desarrelat, fet per força i al servei d’interessos que s’allunyen dels ciutadans. Una ciutat de primera, en diuen… Caldria veure què s’entén per ser ciutat de primera, i qui en gaudeix… Jo els puc assegurar que per a una gran majoria de veïnes i veïns de la nostra ciutat aquesta no és la impressió primera: només cal veure quines són les polítiques d’atenció a les persones i a les associacions, com tenim els serveis bàsics, com tenim els ajuts i beques, el suport a l’associacionisme, la cultura, els pogrames socioeducatius, juvenils… tot això repercuteix en el dia a dia en aspectes de qualitat de vida essencials, i en la vida de la xarxa ciutadana.


Sembla que als governants badalonins volen vendre un eslògan – ciutat de primera – a força d’omplir-la de signes d’opulència i de despersonalització.

Mentrestant, la ciutat, per sota, segueix viva i organitza des de l’assciacionisme l’autèntic pols del nadal badaloní, arrelat, participatiu i solidari: els pessebres vivents o mostres, els pastorets, la sopa de pedres, les recollides d’aliments, els cagatió, els badacanta,  els contes de la crida i fanalets dels reis, els casals d’hivern… les AMPA, les AV, entitats culturals, socioeducatives, biblioteques… ningú fa vacances des de l’altruisme i la generositat. A tots els barris arriba l’autèntica llum del nadal participat, molt més autèntica que la que es projecta sota nadales anglesaxones i imatges nòrdiques en la façana d’un ajuntament cada cop més fals.
Que tinguin unes bones festes.

justícia i convivència

Dimecres jutgen l’actual alcalde de Badalona per un delicte d’incitació a l’odi (tipificat a l’article 510 del Codi Penal). i el dia abans la societat civil organitzada es documentarà i reflexionarà sobre com afecta la justícia en temes de convivència ciutadana.

(l’article segueix)

En l´únic judici de la meva vida – de moment – en què he actuat com a acusada, vaig fer una resposta abrandada en defensa de la justícia. “perquè jo crec en la justícia, vaig clamar, i sé que s’ha de fer justícia i ha de guanyar la veritat”. M’enfrontava a RENFE en una època en què era ben difícil guanyar-los, i ho feia en català en un moment en què això sol ja predisposava molts jutges i fiscals en contra. Bé, no sé si predisposava més o menys que ara, fa molt temps però les coses potser no han canviat tant. El cas és que el meu discurs idealista va convèncer, malgrat la fermesa i convicció amb què l’interventor escopia insistentment les seves mentides acusatòries. I em van absoldre. Vaig guanyar a RENFE.
Tinc la sensació que si ara tornés a pronunciar aquella frase tal com ho vaig fer llavors, el meu discurs semblaria molt més idealista que en aquell moment. malgrat estic parlant de ben poc després d’acabat el franquisme. Paradoxal.
Són mals temps per a la justícia. I les nostres neurones van de bòlit intentant acomodar la informació que reben a aquell suposat esquema de divisió de poders on la justícia és democràtica. On la justícia no està dominada pel poder polític o financer. Però les pobres neurones no se’n surten, i han acabat configurant un esquema nou (que és en realitat un esquema vell) on sí s’acomoda la informació rebuda: un esquema que ens parla d’una justícia injusta, subjectiva, aleatòria i massa sovint totalment doblegada i sotmesa als interessos del poder de torn. Un poder no sempre ocult…  

Contraposant el tractament judicial de dos casos de delicte ambiental que han estat d’actualitat aquests dies, la perplexitat i la desconfiança estan servides. La sentència absolutòria del cas Presige, i la petició de presó per a una pianista… Per no començar a parlar de la desimputació de la Infanta Cristina i de tantes irregularitats manifestes en el judici a tants casos i casos de corrupció política…per cert, coneixeu aquest diccionari nominal de la corrupció?  

Potser és per això que aquest judici a l’actual alcalde de Badalona, un polític esparpèntic, maleducat i de modals poc diplomàtics que extrema el populisme fins perdre’n el control, però que exerceix un gran domini sobre els mitjans de comunicació i obté els seus favors una i altra vegada, aquest judici em genera desconfiança. Qui ens assegura que serà un judici on prevaldrà l’estat de dret? On no hi tindrà res a veure que sigui del PP, el partit amb més poder a l’estat?

Caldrà esperar!

Coneixent les seva perícia mediàtica, cal esperar que aconsegueixi treure rèdit de l’afronta. Ja es veurà.

Pel que fa a la societat civil organitzada, cal celebrar l’acte que el dia abans del judici se celebrarà a Sant Roc, organitzat conjuntament per SOS RACISME i BADALONA SOM TOTES I TOTS.  Un acte que obre el paraigua per abastar un camp molt més ampli que el fet concret del judici a l’Albiol, que és al judici a una forma clara da’atemptar contra la convivència, una forma bruta d’obtenir vots.

Ara que la ONU ha tocat el crostó a l’Estat Espanyol i li ha recordat que hi ha crims que no poden quedar impunes, seria un bon moment per donar a Albiol un càstig exemplar i deixar clar que a les actituds que promouen odi ètnic cal aplicar-hi tolerància zero. Creuem els dits. 

 

fent via cap a un país millor

(article al tot 24 setembre)
En el meu darrer article al TOT vaig voler posar en valor la suma del tram Progrés a la Via Catalana al seu pas per Badalona. A més de llegir l’article, aquí podeu veure la notícia tal com la va recollir la televisió de Badalona.

(llegir l’article)  



Fent via cap a un país millor

L’onze de setembre, al seu pas per Badalona, la cadena humana que formava la Via Catalana va assolir un èxit rotund. No només perquè va estar molt plena – en bona part del seu recorregut la cadena es doblava i triplicava -, i no només perquè estava plena de gent molt plural provinent de tots els punts de la ciutat, inclosos els diferents barris que quedaven lluny del recorregut, sinó perquè va ser justament a la nostra ciutat on, de manera singular, la cadena va sumar una baula dedicada al reclam dels drets socials. Diferentment d’altres iniciatives que en aquest sentit van encerclar el mateix dia i a la mateixa hora entitats bancàries o hospitals, a Badalona l’encerclament de l’escola Progrés, com a símbol de la lluita contra les retallades a l’ensenyament públic, es feia no com una acció desvinculada de la Via Catalana sinó tot el contrari. Com una suma. Una suma que té un valor molt important.

En el procés que estem vivint en relació al futur del nostre país una de les coses que més m’interessa és aquest aspecte constructiu – o deconstructiu per tornar a construir-se -, la capacitat que tinguem per crear i posar en marxa un veritable país nou, una manera de fer que superi les principals xacres del model que hem tingut fins ara. Impossible no ho és. Al contrari. Ja que s’activa un canvi històric, que aquest canvi serveixi no només per a la sobirania nacional, que serveixi per a la sobirania del poble, és a dir, per a la sobirania de la justícia social, de la igualtat d’oportunitats, de la supressió de privilegis. Que serveixi per posar en marxa un model polític més participatiu, més transparent, gens corrupte. Que serveixi per enfortir i fer prioritaris els pilars bàsics de la societat, l’educació, la cultura, la salut i el benestar vital de totes les persones, sense exclusió de cap mena. On la garantia dels drets bàsics no estigui subjecte a negocis ni a especulacions.

I perseguir això no és somiar truites. Encara que estiguem en un món globalitzat, un país que s’autogoverna pot decidir moltes coses per si mateix, i aquesta és la principal gràcia del procés cap a l’autoderminació del poble català. Podem marcar estil propi.

Ja que mirem al passat històric de fa més de 300 anys, reconeguem-hi alguns trets diferencials que ja distingien la forma de fer política dels catalans a l’edat mitjana. I posem en valor el tarannà més obert, participatiu i progressista que ens va portar a enfrontar-nos a les monarquies absolutes-autoritàries francesa i castellana entre el segle XVII i el XVIII, immersos en la globalització d’aquell temps. És cert que el procés que reclama el dret a decidir sobre ser o no ser un estat independent no pot quedar supeditat a que tinguem decidit el model de país que volem, és cert que això es pot anar fent després.

Però tenim una oportunitat real per canviar de debò, i convé que aquesta esdevingui també una idea força. Per això la Via Catalana al seu pas a Badalona, sumant-hi el tram Progrés va fer molta via…

parlar del gospel ara i aquí, avui a badalona

Convocats per Gospel SENTITS de Badalona, i dins dels actes del Xè aniversari, avui comencen les PRIMERES JORNADES DE GOSPEL, que comencen aquesta tarda, a les 17h, i conviden a conèixer i debatre a fons que és, què aporta i quin sentit té cantar Gospel aquí, i ara. (segueix)

D’alguna manera l’objectiu marc, la missió de la taula, és abordar el sentit que té el Gospel ara i aquí. Vindrem d’una xerrada de la Sònia Moreno on s’haurà tractat el naixement i l’evolució del Gospel fins ara, i després, a la taula de debat, amb ella mateixa m´res en Julià Monje, director de SENTITS, en Quique Soriano ex director de l’Escola de Música Moderna de Badalona i Joan Soler Amigó, pedagog,floklorista, escriptor i lletrista (i adaptador de lletres de cançons), dinamitzats per una servidora, farem bullir l’olla al voltant de: 
El Gospel ve d’antic i ve de lluny, té un origen i un significat molt concrets i una trajectòria que els ha sobrepassat, evolucionat i adoptant formes diverses, precisment la Sònia ens ho explicat fins fa uns estona, amb una xerrada documentada i vivencial, i nosaltres ara, en aquesta taula de debat el que volem és precisament parlar de què significa el Gospel ara i aquí, quin valor i sentit t´re començat el segle XXI i en una ciutat com la nostra Badalona, i al nostre país, Catalunya
1)  Començarem parlant una mica del gospel des del punt de vista musical, es pot parlar del gospel com a gènere? Hi ha un concepte de gospel pur, o hi ha de ser? Hi ha acord en aquest aspecte o existeixen diferents concepcions? Instruments musicals? Només veus? Coreografies? Què és i què no és gospel musicalment parlant? On són els límits? Què el defineix, quina és l’essència?
2) Però es fa difícil parlar de què és el Gospel sense entrar en el seu contingut, sense parlar del significat de les seves lletres. Unes lletres majoritàriament  antigues que es mantenen; antigues, o modernes, carregades d’espiritualitat, de creença religiosa. Es pot dir que carregades, també, de protesta, de denúncia i d’esperit de lluita? És això el que les fa més vigents? O no? Quin valor tenen actualment les lletres de Gospel?  Cal creu-re-hi per cantar-les? Es pot cantar Gospel sense tenir sentit religiós o sense sentir l’espititualitat que transmeten?
 3) I esclar, per dir, per comunicar, emprem un idioma, amb quin idioma cantem gospel? Hi ha un únic idioma propi, o uns quants idiomes originals que cal preservar? Llengües africanes, anglès? O es pot cantar gospel també en altres llengües? O potser fins i tot cal cantar en altres llegües? Quin valor té la traducció o l’adaptació d’una lletra? És un valor o un handicap? Hi ha essencialismes en aquest aspecte? 
4) I ara per acabar, abans de donar la paraula als assistents per si volen/voleu fer aportacions o preguntes a la taula, us demanaria que molt breument féssiu la vostra valoració de com veieu el panorama del gospel actualment a Catalunya i què us suggereix la trajectòria de SENTITS i la pròpia existència d’aquestes primeres jornades de Gospel.

quin consell de cultura per badalona?

Avui el dissabte s’ha llevat rúfol, però no ha ennuvolat gens ni mica la TAULA DE CULTURA DE BADALONA. Aquesta taula de participació, debat i construcció ha reunit durant tot el matí d’avui, en el marc de les JORNADES COM HA DE SER EL CONSELL DE CULTURA, una bona colla de persones implicades amb la cultura i la ciutat, que des de l’altruisme associatiu debaten al voltant del Consell de Cultura de Badalona, un instrument que va néixer l’any 2003, es va posar en marxa el 2004, i després va deixar de funcionar per desídia municipal. 

(vull llegir la resta de l’article)

 

història local participada (el tot 15 de gener)

Article a El TOT 15 de gener: Història local participada

Poc abans d’acabar l’any 2012 van coincidir dos fets relacionats amb la història de la nostra ciutat, especialment rellevants per la seva contribució a una certa forma de recuperar i documentar la nostra història més recent, que té en compte principalment la participació ciutadana. Totes dues tractaven de 50 anys enrere.

(llegir l’article sencer) 

Història local participada

 

Poc abans d’acabar l’any 2012 van coincidir dos fets relacionats amb la història de la nostra ciutat, especialment rellevants per la seva contribució a una certa forma de recuperar i documentar la nostra història més recent, que té en compte principalment la participació ciutadana. Totes dues tractaven de 50 anys enrere.

D’una banda el dimarts 4 de desembre es va presentar el número 22 del Carrer dels Arbres, una publicació que va néixer l’any 1979, coincidint amb les primeres eleccions municipals democràtiques, i que any rere any ha aportat i ha documentat diferents aspectes de la nostra història local, amb la participació de més de 300 autors diferents. El Carrer dels Arbres ha significat un model de difusió històrica que ha combinat amb molt d’èxit la qualitat, el rigor i la proximitat, i que ens ha fet adonar que qualsevol fet, si es documenta, esdevé d’interès històric, i que són moltes les coses relacionades amb la vida de la ciutat – de caire econòmic, cultural, associatiu, festiu, urbanístic, laboral, social, veïnal… – que formen part del nostre llegat històric antic i recent.  Precisament en aquest darrer número editat en paper (a partir de 2013 es publicarà en format digital) s’hi inclou una sèrie d’articles dedicats a la Festa del Badiu, en motiu del seu 50è aniversari. És interessant veure com l’important paper que juga la vida associativa a la ciutat té el seu espai en una publicació com aquesta, reafirmant aquest objectiu d’arrelament que ha complert fins ara aquesta publicació.

D’altra banda amb motiu del 50è aniversari de l’espectacular nevada que va caure a diverses comarques catalanes l’any 1962, l’Arxiu Històric de Llefià va organitzar una campanya de recollida de fotografies per documentar els efectes de la nevada a aquella zona de Badalona, que fa 50 anys era ben diferent d’ara. L’exposició fotogràfica – preciosa –  es va inaugurar el divendres 21 de desembre, a Torre Mena, en un acte que comptà amb diversos testimonis que explicaven com es va van viure aquells dies de fred intents i d’aïllament, i amb l’aportació meteorològica de ECOMETTA fent-nos entendre quina combinació de factors van fer possible una nevada com aquella.  Més enllà de la important i sorprenent recopilació de documentació gràfica sobre la nevada, l’Arxiu Històric de Llefià ja fa anys que està contribuint d’una forma decisiva a la recuperació de la memòria històrica del barri, tot promovent la participació activa de les seves veïnes i veïns.

Si hi sumem les dues edicions especials que va fer la Revista de Badalona amb aportacions de moltes persones per a ammbdós esdeveniments, es pot dir que la documentació històrica que s’ha recopiltat sobre l’any 1962 a Badalona ha estat del tot participada, i molt plural.
Ens n’hem de felicitar.

 

 

la nevada del 62, recuperació de testimonis

Fa cinquanta anys els sistemes d’enregistrament d’imatges ni eren tan abundants, ni tan manejables ni tan accessibles. La cultura fotogràfica tampoc formava part de la quotidianitat com ara, i és per això que fets tan excepcionals i fotogènics com la nevada que va patir Barcelona i rodalies la nit del 24 (de fet va començar a l’hora de la Missa del Gall) i tot el 25 de desembre de 1962 (un autèntic Blanc Nadal) malgrat la seva espectacularitat, gaudeixen de poca documentació gràfica. Si més no comparat amb la que obtindrien si el mateix fenòmen es produís en l’actualitat. Fa quatre anys en Ramon Massip va digitalitzar i penjar al youtube una filmació feta pel seu pare, en Josep Massip i Buxó, gran afeccionat a filmar (en 8mm) i a muntar pel·licules domèstiques, sota el nom de produccions Rosa Roja. Aquella era de la nevada del 1962 (la podeu veure aquí)  una nevada que jo vaig viure de molt menuda però que només recordo mitjançant el relat dels meus pares. (segueix) 

Ell, en Ramon, era una criatura de gairebé 5 anys i conserva alguns records i imatges pròpies d’aquells fets viscuts, però sobretot recorda la filmació del seu pare.  El nostre fill Francesc va escollir i posar la música per a acompanyar aquells fotogrames en blanc i negre, imatges mudes, filmades per un avi molt enyorat (el meu sogre ja havia mort quan vam realitzar aquesta oparació de recuperació gràfica).  
L’èxit ràpid de visites i elogis que va obtenir el petit film a la xarxa ens va sorprendre enormement. Va ser l’inici d’un gran procés. Les pel·lícules del meu sogre han estat un testimoni rellevant de molts moments familiars i ciutadans de la Badalona d’una època en què hi havia pocs testimonis gràfics, i encara menys enregistrats. Per això els seus films particulars ara formen part del fons del Museu Municipal. I aquest en concret, el de la nevada, és un referent per a molta gent. 

Convertir documents privats en públics per ajudar a recuperar memòria històrica local és un gest a l’abast de tothom, senzill de fer però sovint poc present. Quantes fotografies que documenten paisatges actualment esborrats han anat llençades després d’una mort o un canvi de domicili? Quants documents aparentment inútils que s’han cremat o abocat al contenidor posarien llum a buits històrics referents a la vida qüotidiana, al món laboral, associatiu, ciutadà… Cal preservar aquesta documentació, cal posar-la en valor! 

Per això és tan important la tasca que fa l’Arxiu Històric de Llefià. Una entitat compromesa amb el barri, des del voluntariat, que de mica en mica ha anat dinamitzant aquesta recuperació de memòria històrica i ha anat posant imatges, testimonis orals i tot tipus de documents a la història del barri, aquesta gran zona de Badalona que ja tenia nom propi dins el territorium de Baetulo, aquesta zona d’enormes transformacions industrials i urbanes i de gran concentració ciutadana (del paisatge ninfià al de dels conreus i les masies, al de les bòbiles i les fàbriques, i de les petites cases d’estiueig dels barcelonins als ataopaïts blocs de pisos, passant per les coves i barraques. i per les petites cases d’autoconstrucció); zona de gran dinamisme veïnal, polític i cultural.

Precisament aquesta entitat avui organitza una interessant xerrada, amb contingut metereològic, per saber quina va ser la causa d’aquella inusual nevada. L’acte comptarà amb testimonis que ens faran conèixer els efectes d’aquella tempesta de neu en una zona alta de Badalona, com ho és Llefià, en plena Serra d’en Mena. Quines conseqüències en la vida diària dels dies següents. I s’hi inaugurarà una exposició de fotografies que documenten com era el barri en aquella època, i quines estampes va provocar la nevada. Fotografies aportades pel veïnat. Jo no m’ho penso perdre! D’aquí mitja hora, a Torre Mena. El meu sincer agraiment a l’Arxiu Històric de LLefià per l’oportunitat!    

el peu de foto

Aquesta setmana he estat treballant amb els alumnes la importància d’escriure un peu de foto adequat sota cada imatge que s’escull per insertar en un document. Val a dir que les noves tecnologies aporten una gran facilitat per incloure imatges de tot tipus relacionades amb allò de què estem tractant en format digital, i que precisament aquesta facilitat ens obliga a identificar amb precisió les imatges escollides. També d’ús d’imatges – de mal ús d’imatges – en parlàvem a la Plaça Sant Jaume, dilluns passat, durant la manifestació convocada per Somescola.cat, amb en Gagan. En Gagan va haver de suportar veure una fotografia seva reproduïda en un pamflet electoral del partit xenòfob Plataforma per Catalunya en les passades eleccions. Així que ha estat enmig de converses al voltant de fotografies, peus de foto i drets d’imatge que m’ha arribat a les mans el darrer número del setmanari enlíniabadalona. I lògicament no me n’he pogut estar: toca parlar-ne! (segueix)

La fotografia que ha publicat enlínia badalona en portada en la seva edició d’ahir és de la manifestació que es va celebrar a Badalona, a la plaça de la Vila, el 12 de setembre de 2011, seguint la convocatòria de SOMESCOLA.CAT.  La que he publicat jo en aquest apunt del bloc pertany exactament al mateix aconteixament. Va ser la resposta de la comunitat educativa de tot el país a la sentència del Tribunal Constitucional contra el català. Va ser una manifestació molt contundent, la plaça de la vila plena de gom a gom i una representació molt diversa i completa de la comunitat educativa de la ciutat. La manifestació va quedar amplament fotografiada, i hi ha imatges de gran qualitat i rellevància. Molt més, pel meu gust, que no pas la publicada. 

Treure una fotografia en portada d’aquella manifestació de fa més d’un any per parlar de les manifestacions actuals no em sembla periodísticament gaire encertat, però la cosa canvia si es fa precisament per relacionar-ho, o considerant-ho una il·lustració genèrica a la que, per tant, s’hi escriu un bon peu de foto que ho aclareix i ho explica. Però no és el cas.
Altra cosa seria que en la notícia actual – que són les protestes d’ara – es faci referència a les passades, i si s’hi posi una foto de la manifestació anterior. Caldria llavors un peu de foto del tipus “la comunitat educativa i la societat badalonina en general ja s’havia manifestat a favor de l’escola en català el 12 de setembre de 2011, omplint la plaça de la vila…etc ” per exemple.
Posar-la sense més és motiu de confusió, es dóna per entès que la imatge és actual – a més surt en portada! – i per tant es falta a la veritat. Només observant la claror de la tarda i el vestuari dels assistents amb atenció es pot concloure que aquella imatge no pertany al 10 de desembre. A primer cop d’ullm però, ja ha fet el cop d’efecte i no em sembla seriós.

Però us enganyaria si no us digués que tot aquest enrenou m’ha afectat més del compte perquè en la imatge escollida per posar a la portada jo hi surto, i hi surto en un paper rellevant. No és pas la foto que jo escolliria. La imatge en si no és pas de les més bones ni significatives, i com que mig món em fa saber que m’ha vist a la portada no puc passar per alt l’anècdota.

Una anèctoda que, d’altra banda, em fa pensar en com n’és de fàcil la manipulació informativa, en general… 

Reivindico peus de foto contrastats i una mica més de seriositat a l’hora de fer servir imatges!