Que ho faci tothom, no és motiu per afirmar que és una opció encertada. Més aviat, darrerament penso que quan tothom ho fa, pensa-t’ho dues vegades en copiar-ho i, si ho copies, millora-ho!
En periodisme tradicional i digital s’està copiant molt i no s’està concretant a les necessitats del teu propi mitjà. Coses de les presses!
Avui, una molt bona periodista de la secció cultural d’EL PUNT, Imma Merino, ha fet un article a la contraportada titulat “Sense foto”, on es posiciona d’una forma rotunda en contra d’aquesta opció (de la qual s’està parlant). El Setmanari Presència ja ho incorpora des de fa temps, i personalment m’agrada, tant pel format gràfic de veure la foto com perque en els articles d’opinió considero que t’estan parlant, per tant veure qui et parla ajuda (facilita) a contextualitxar el contingut del què t’estan exposant.
M’agrada que n’hagi parlat la Imma, i m’agrada perque veure posicions diferents fa que hagi de replantejar-me els meus arguments. Així ho faré. Hi pensaré. Pensaré en els pros i els contres.
Però, crec que cal diferenciar-ho de les notícies (potser no cal posar la foto del periodista, per motius professionals, de credibilitat, llibertat d’expressió… com esmenta la Imma). La Imma Merino diu “Jugo a imaginar-me qui ho ha escrit, encara que el conegui de prop o de vista. O ni tan sols imaginar-me’l: un punt de vista que circula sense quedar fixat a una imatge.” No hi estic massa d’acord, una cosa és una novel·la, una història fictícia, on la omissió d’imatges, ajuda a imaginar-te de mil i una maneres la història, però un article d’opinió l’entenc més com una conversa (estàs escoltant), on algú t’explica el seu punt de vista. Hi pots estar d’acord o no, fins i tot amb matisos, però per saber de què t’està parlant, per interpretar el què t’explica, res és sobrer, i una foto, la cara de qui t’ho explica, hi ajuda (també sóc partidari de posar el correu electrònic, el bloc, el web… altres eines que ajuden a interactuar).
Repeteixo: En un principi no estic d’acord amb la Imma, trobo molt encertat el seu article i hi pensaré. Podria passar-me alguna cosa per alt, per què no?
Transcripció de l’article “Sense foto”, d’Imma Merino: [Segueix a "vull llegira la resta de l’article"]
Actualització: Tian Riba -un dels meus periodistes preferits de la secció de Política d’EL PUNT- passa a ser el nou subcap de la secció de Política de l’AVUI (Informa Comunicació21).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic d’acord amb tu que, parlant de posar o no posar foto, cal diferenciar una notícia, d’un article d’opinió. Una notícia informa, de forma "neutral" d’un fet , un article d’opinió s’adreça al lector, posiciona l’escriptor i permet que l’interpel·lem, ni que sigui mentalment. Veure la foto de la persona que opina, dóna "vida" al text que no és impersonal.
També jo estic per la foto del periodista, amb mes raó encara, perquè en mes d’una ocasió, des del meu bloc he pres posició contra l’anonimat en els blocs. Un periodista no pot ser un senyor o senyora X i si vol signar amb pseudònim d’acord, però no pot pas amagar-se darrera un nom ni que sigui autèntic.Hi ha però un altre cosa que (alguns) periodistes fan, i es posar una adreça de mail al costat de la signatura que és, que m’imagino, per "fer-se proper" al lector i a alguns els serveix nomès per donar aquesta impressió, doncs en realitat mai contesten als correus ni n’acusen rebut, i això és un engany. De manera que suggereixo publicar els noms dels que sí contesten i dels que no ho fan mai.
Puc dir que l’Eva Piquer i en Iu Forn son dels que responen i en Marçal Sintes no ho fa mai.
Si no volen respondre, ningú els obliga a donar una adreça de correu.