MARCÚS

Carai, quina putada, pobres, avui els ha tocat a ells. Deuen ser un centenar, i tots han de passar pel "tubo". Els que surten han de passar el control . Apa, tots a ensenyar el tiquet, fitxar i, si heu pagat, us deixaran passar, com a bons ciutadans, després de fer una extensa i lenta cua. Si no heu pagat, doncs res, tornem a escopir les mateixes excuses de cada dia, que si he llençat el bitllet nou i m’he quedat el caducat a la butxaca, que si em pensava que només eren dues àreea les que havia de pagar, que si l’he perdut, etc… cap d’aquestes excuses cola i totes són utilitzades sense escrúpuls. La mitja dotzena de revisors fan veure que escolten, que et comprenen i, seguidament, et posen la multa, i aquí s’acaba tot. Potser tots aquests surten, però jo, tot i entrar, també estic sortint, ells del tren i jo de la gran ciutat que, dia si dia també, m’acull per a poder-me "dignificar com a persona" (a part, és clar, també em permet pagar la hipoteca, el cotxe, el menjar, el viatge a la República Dominicana de l’agost (qui pogués fer vacances fora de temporada!), l’escola de la nena, la residència de mon pare i, algun que altre caprici…).
Però on va aquest paio amb la música tant alta! porta cascos i se sent la música a tot drap, és que em molesta i tot! M’aixeco dissimuladament, poso el diari al reposa maletes i, aprofitant l’entrada de més gent, aprofito per desplaçar-me als seients del costat, m’allibero del martiri que podria haver estat gairebé tres quarts d’hora escoltant, perdó, sentint una música fastigosa a tot drap i sense poder baixar el volum al meu gust, és a dir, al "mute"!