la dona del pescador

Fil alliberat de l’anarfent

Dimecres passades les 9 va começar a arribar gent. La Carol, la xicota d’en david que ja corria per allà des de les 7, i la tere. La tere venia de Bianya, segons em va semblar : ja no m’estranya ha baixa tantes vegades que em penso que Bianya és aquí a tocar. Sempre que passa per davant meu em toca. Fa sis mesos que ens coneixem, sis mesos des de que em van deixar recolzat dins unes caixes a l’entrada de la pensió. Ser lama de parquet m’agrada. Durant aquest sis mesos he vist passar gent diversa que en marc em presentava amb vergonya.

Em vaig fixar que en david, tot ell, i en marc ja portaven estona preparant el sopar en honor d’en bube (amanides de primer i llom a la sal de darrer)En bube és un personatge. No, no ho agafeu malament, sinó com un elogi: és d’aquelles persones que saps que no te les acabaràs mai, que sempre tindrà a paraula justa i precisa quan la necessitis i quan no. Doncs en Bube feia 31 anys i tot estava preparat.

Em va semblar entendre que la maria i en marc havien passat bona part de la tarda a Girona comprant el regal d’en bube: una càmera digital. La maria hi treballa i en marc l’enyorava i feia vacances. La Maria és Força, potència, (des)control. Si no fos humana seria l’energia que físics com en German, que és a Utrech mirant el cel, intentarien controlar i aprofitar. Per sort ,no tenen més remei que buscar alternatives energètiques no fòssils perquè la maria ES. Em sembla recodar que va arribar després d’en Marc resta i la Mar. Aquest parell, tot just casats, són la voluntat, són el res no és possible. Són el cop de puny sobre la taula: el ja n’hi ha prou. El que carai, nosaltres podem. Els fills que voldries tenir… I van venir amb un pare: en resclosa. La mare que el va parir, en resclosa. Sense paraules per ningú més que fos la seva nena que dormia o plorava a pocs km de la pensió: per tots menys per ell -sense volgué ser vanitós, va preguntar mi!-. I també després que en Bep. En Bep és l’esperança, l’etern somriure. És d’aquelles persones que transmet serenitat: tot és més clar quan ell hi és. Sí! la Maria va arribar quan el terror ja s’havia apoderat de la cuina. A mitja cocció del llom, la flama amenaça d’apagar-se i l’ampolla de buidar-se definitivament. Normalment quan aquest s’ajunten les ampolles s’acaben fàcilment…però les de gas no! I ja veus com la maria i la tere agafen els bolsos que havien deixat sobre meu i cap a la gasolinera a intentar comprar una ampolla de gas que no van trobar. I arribant al camp base amb mitja ampolla que havien implorat en un bar – que ja devia ser bonic el quadre- . En fi, que portaven el material que per sort no es va utilitzar.

Poc després la Cristina. Ai, la cristina! La cristina tenia, com sempre, la missió més complicada: emportar-se l’homenatjat a la piscina i per segon dia consecutiu! Si jo fos persona voldria ser ella. És la Intel·ligència, la integritat, la suma de tots. Tots són ella i ella és de tots sense perdre la personalitat que la vesteix, que la fa existir i ser tant vital. Arribava amb uns papers que en marc no li havia demanat i que no existien. I amb en Bube, és clar, en bube que es va endur una bona sorpresa quan va entrar a a sala, on aquesta tarda em col·locaran. Tots l’esperaven amb els llums apagats. I al crit de per molts anys el van rebre precipitadament.

Tot enllestit: van sopar oblidant-se que era l’últim sopar que feien a la pensió sense que jo estigués als seus peus. Preceptivament en bube va bufar les espelmes del seu aniversari, va obrir l’ampolla de cava, va rebre el regal proppassades les 00.00. Després, quatre fotos de rigor, daiquiris el.laborats amb el regal de l’aniversari d’en marc, ratafies i com que es fan grans, visualització d’un parell de diaporamas i desitjos perquè en bube passés un gran dia. Prop de 2/4 de dues tothom a dormir…menys jo, que després de sis mesos repinjolat a la paret de pedra de l’entrada la fusta em tremolava de goig.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!