la dona del pescador

marc teixidor | l'escala | l'empordà

29 de setembre de 2007
8 comentaris

No pensis en Polònia

Gràcies a la Guerra del Futbol, dimecres Tv3 va emetre Polònia sense que estigués previst. El que em va cridar més l?atenció del programa, a part d’en Zapatero Mary Poppins, va ser un petit gag on el Conseller d’Educació "polonès", Ernest Maragall, contestava als periodistes amb paraules diferents a les que feien servir aquests. No he trobat el vídeo però la cosa anava més o menys així: 

Periodista: Com justifica que el nou curs escolar hagi començat amb 800 barracons més que el darrer any? 

Ernest Maragall: no són barracons, són aules prefabricades. 

Periodista: En els últims anys Catalunya està al capdavant europeu en fracàs escolar, algun comentari al respecte? 

Ernest Maragall: no hi ha fracàs escolar sinó marge d?aprenentatge. 

I Així tres o quatre preguntes més… 

Darrerament s?han publicat dos llibres, des de dues posicions ideològiques antagòniques, Demòcrata i Republicana, que fan referència al llenguatge i al seu poder polític. Un és el ? No pienses en un elefante? de George Lakoff i l?altre ?Words that works? de Frank Luntz. No he tingut l?oportunitat de llegir aquest últim.  Els dos llibres expliquen com i de quina manera el llenguatge té incidència en el comportament electoral i conseqüentment en el vot.

És quan emmarco que hi veig clar.

Lakoff reconeix Luntz com el guru de l?estratègia lingüística republicana i explica com l’administració Bush aplica els seus mètodes a discreció. Per exemple, utilitzant en tot moment ?Guerra al terrorisme? molt més acceptable i interioritzable que  ?Guerra d?Iraq? , en els seus discursos (el 90% dels americans estan a favor de la "guerra al terrorisme" mentre que només el 46% de la "Guerra d’Iraq); o ?alleujament fiscal? a ?baixada d?impostos?. Així quan Bush havia de dir ?en aquests 4 anys (2000-2004) de mandat hem baixat els impostos? deia ?en aquests 4 anys han significat un alleugement fiscal per tots els americans? la qual cosa és més pulcra, té connotacions mèdiques i impedia que els marcs mentals dels americans que creien en la finalitat positiva dels impostos rebutgessin d?immediat el missatge del president. De fet el que feia aquesta frase era esquivar els mecanismes de defensa dels nostres frames, que són els marcs mentals que tots tenim i que ens serveixen per entendre el món, identificar imatges i interioritzar o rebutjar valors i principis.  Això porta a afirmar a Luntz, penso que encertadament, que més que eldiu el candidat la causa del vot és el que l’elector sent.

Seguint l?explicació, nosaltres tendirem a votar a qui comparteixi discursivament els nostres frames i rebutjarem les altres opcions sense haver tingut l?oportunitat d?aplicar-hi la lògica racional. Per tant: ?els electors no voten segons els seus interessos (teoria de la utilitat) sinó que ho fan per identificació amb els seus valors personals, ideològics i per identificació amb el candidat?. 

En el cas de l’Ernest Maragall de Polònia, les connotacions negatives de la paraula "Barracons" es subsanen en gran part emprant "aules prefabricades", concepte fàcilment emmarcable mentalment de manera positiva i que  ens remet a idees tals com  sistema, organització o eficiència. Per la seva banda  "Barracons" s’emmarca en un frame negatiu i ens venen al cap les barraques, desorganització, brutícia, etc. la qual cosa ens porta a emmarcar negativament la política educativa del "Conseller".

Lakoff aposta perquè des de posicions liberals (llegeixis progressites des del vell continent) s?adoptin sense por els instruments lingüístics que tan bé utilitzen els partits més conservadors (llegeixis Republicans des dels EE.UU) per ser capaços de persuadir el major nombre d’electors possible. Exactament el que feia caricaturescament l?Ernest Maragall de Polònia.

  1. He llegit alguna referència del llibre No pienses en un elefante. De l’altre no en tenia notícia. Els americans quan expliquen obvietats i assumptes perfectament estudiats sembla que descubreixin la sopa d’all.

    El que comentes és el que en lenguatge corrent en diem eufemismes. I és més vell que l’anar a peu. I ho fem servir constantment.

    En les dictadures el llenguatge es violenta sense cap vergonya i sense dret a resposta.  En els sistemes anomenats democràtics es fa una feina més subtil, de marketing, de depuració. I a més es té ( de moment ) el dret a denunciar-ho.

    Només cal recordar que el nazisme als camps d’extermini en deia camps de treball, que quan l’exercit hitlerià retrocedia en tots els frotns la propaganda del règim parlava "d’avenços elàstics sobre la retaguardia." El maoisme dels camps de concentració en deia "centres de reeducació" Només cal llegit el llibre de Georges Orwell 1984, per entendre que és el doble llenguatge.

    En el franquisme també es trobaven un llarg regitzell de doble llenguatge. Ara només recordaré que als trebaladors s’els anomenava "productores" i quan els diaris es volien referir a quan en Franco fos mort parlaven "del cunplimiento de las previsiones sucesorias" D’avant d’això de la baixada d’impostos dir-ne alleujament fiscal ho trobo un joc de nens.

    Els de Polonia ho ve desconeixen el nostre sistema educatiu o es queden curts voluntàriament. Pel fracàs escolar i la repetició de curs el sistema educatiu té una frase antològica "Adaptació Curricular Individualitzada" ( ACI) que alguns han traduït per Alumne Completament Idiota. ( ACI)

    A l’Escala del desastre de la primera legislatura democràtica algú en va dir " el dificil aprenentatge  de la democràcia" De la baixada dels turistes en podríem dir " la regularització del fluxe de visitants" Del desgavell dels primers dies per les obres de la nova rotonda en podríem dir "un avenç dins la mobilitat sostenible" La pérdua de vots i escons de Convergència i Unió el podríem anomenar" l’inici d’un projecte de futur"

    A veure qui contínua.

     

      

     

  2. Nomès volia afegir que, en tot cas, el govern Bush ha portat el tema del llenguatge politicament correcte o eufemismes, a un nivell mès de matís, sense ser barroers, que mai haviem vist. La substitució d’una paraula amb connotacions negatives per una que no en te, sempre s’havia fet. Pero potser arribar al detall d’utilitzar paraules que formin un contexte conceptual que afavoreixi una certa idea, és la novetat. No és nomès canviar ‘morts innocents’ per ‘danys col.laterals’. Potser és utilitzar la paraula ‘guerra’, de connotacions negatives, però afegint ‘al terrorisme’ i la paraula ‘guerra’ passa de voler dir violencia, a voler dir una actitut del govern decidida en contra de.

  3. Precisament una de les coses que pretén Lakoff  amb aquest "llibre combatiu" és mostrar que darrera del que hom anomena "eufemismes" hi ha una frame (marc) al qual s’evoca, una idea escriu en Salvador.
    l’Autor comenta que l’actitud dels Demòcrates americans ha estat denunciar aquest llenguatge "políticament correcte", com un fet per reduir l’impacte negatiu d’un tabú, en forma d’eufemisme. Aquesta actitud davant el "eufemismes" ha obviat el vertader objectiu d’emprar aquest llenguatge: reforçar i evocar un marc positiu durant els seus discursos o en els seus missatges.

    Tots coneixem les limitacions dels nostres cervells i que el 95 % de població retenim una mínima part del que sentim, part  variable segons el mitjà que s’empri, però en tots els casos ínfima (d’aquí la repetició constant del mateix missatge) i que ens agrada o desagrada en funció dels nostres valors, no perquè analitzem detingudament els conjunt del discurs. Resumint: pesa més la emotivitat que la racionalitat.

    Els Demòcrates americans  s’han centrat en la part eufemística del concepte, posem per cas alleugement fiscal, i han posat èmfasi en denunciar una i altre vegada, com Al Gore al 2000 i John Kerry el 2004, que les reduccions d’impostos només afavorien al 1% de la població americana, la més rica, i que l’alleujament fiscal només era  màrqueting.

    Però van obviar la part més important: que perquè hi hagi alleugement hi d’haver-hi una mal, en el nostre cas els impostos. Bush el que realment deia era: els impostos són un mal i jo el curaré. I el demòcrata de torn deia: només alleugerirà els impostos a l’1% dels ciutadans. En realitat el que el candidat demòcrata deia és: els impostos són un mal, jo no el curaré i en Bush el curarà a l’1% de la població.

    El candidat demòcrata no creia que els impostos fossin un mal!! Perquè els progressites  no creuen que els impostos siguin negatius. Tenia un problema i gros: No parlava des dels seus valors i perdia el seu posicionament, jugava al camp del rival amb el missatge del contrincant. I Perdia la partida dels impostos, perquè no parlava dels seus valors.

    Aquest és l’objectiu, l’"eufemisme" només és la forma i sovint porta una càrrega molt més gran que emmascarà un simple tabú.

    Cal dir que el cas de l’Ernest
    Maragall és caricaturesc i poc científic, però és il.lustratiu d’una
    tendència que s’utilitza cada cop més en política: emmarcar els
    conceptes i valors propis d’una determinada opció en marcs mentals positius, amb més o menys austúcia. I
    els Repúblicans americans amb això són els reis.



  4. La mare dels ous està en la frase que ha dit en Marc. "Jugar al camp del rival amb el missatge del contrincant"

    Aquest és el drama de la social-democràcia i de l’esquerra en general des de fa més d’un segle.

    Es considera que el pare de la social-democràcia és un alemany anomenat Berstein ( no estic segur d’escriur-ho bè) que va teoritzar que no hi havia un moment revolucionari, a partir del qual canviaven radicalment les coses  ( la mítica vaga general, o l’asalt al palau d’hivern) sinó que la cosa important eren les reformes que a l’anar-se acumulant hi havia un moment que es feia un canvi qualitatiu en el sistema.

    El problema és que a partir d’aquesta premisa ja acceptes jugar en el camp del contrincant ( el capitalisme) Evidentment l’altre solució ja se sap quin resultat ha donat: (La formació d’unes oligarquies, que han donat pas a unes dictadures, que utilitzaven la "gerga" d’esquerres com un taparrabos ideològic).

    Però el fracàs de la teoria insurgent, i la desaparició dels anomentats països comunistes, no resta actualitat al gran problema de la socialdemocràcia, el progressisme, l’esquerra en general, que sempre, sempre,sempre  juga en camp contrari.

    En època més contemporània em sembla que el canvi de paradigma es produiex l’any 1973 ( per posar una data). La social-democràcia de l’europa occidental havia lograt ( seguint la teoria del reformisme paulatiu) establir l’anomenat estat del benestar. La dreta quan guanyava les eleccions, s’hi havia d’adaptar i no podia canviar gaire cosa. Fins i tot es parlava de la doctrina social de l’esglèsia, els partits democrata cristians també tenien un discurs "social" etc.

    A partir d’aquesta data, per motius molt diversos ( necessitària molt més espai) el panorama canvia radicalment. I ara és la dreta la que té l’hegemonia del discurs  cultural i ideològic i per tant també la pràctica. ( L’Estat és dolent, els impostos són dolents, el mercat ho arregla tot, els diners ho poden tot, s’identifca benestar amb consumisme, l’estat del benestar només genera vagos, l’esforç individual ho pot tot  etc etc. )

    Quin discurs té l’esquerra davant de tot això? Cap. Els grups que intenten marcar un discurs diferent ( ecologistes, una part del moviment feminista, l’anomenada extrema esquerra,els autogesationaris, alguns grups teòrics italians etc) queden bandejats del sistema i no tenen ni força per presentar-se a les eleccions, i quan ho fan els seus resultats són ridículs.

    Què fa la social-democràcia davant d’això: Juga al contracop, intenta fer algun gol per sorpresa, s’identifaca amb la pell de l’enemic, perquè els sectors"centristes" el votin, intenta posar en evidència alguna contradicció flgrant de "l’enemic" etc.

    D’acord Algore i Kerry no varen saber sortir del joc marcvat pels neo-llibberals, però que hagués passat en una societat com l’americana si haguessin dit que els impostos eren bons i beneficiosos per la comunitat, i que senser impostos arribariem a la guerra civil i a l’estat salvatge? Dons que serien dos personatges del gran ventall extra- parlamentari que hi ha a Esatats Units i que els mitjans de comunicació ens neguen la informació.

    Gramci deia que el problema era l’hegemonia i està molt clar qui la té.

  5. Bernstein en particular i l’SPD en general van ser els impulsors de la participació de la classe obrera en política, la qual cosa comportava l’acceptació d’unes regles del joc  les quals el moviment obrer del XIX  i principis  S.XX va combatre en tots els fronts. Berstein arengava a la classe obrera en participar en política i canviar el sistema des de dins.

    Gramsci i la seva teoria ens explicava que l’hegemonia de les classes benestants no es sustentava només en el sistema econòmic capitalista sinó també en la cultura i en els mitjans de comunicació.

    Mantinc la hipòtesis que si Berstein tingués la capacitat de respondre a Gramsci argumentaria la necessitat pragmàtica d’utilitzar la cultura i els mitjans de comunicació en fins propis, és a dir, aprofitant-se d’aquestes plataformes, creant un llenguatge ajustat als valors de l’esquerra i utilitzant tots els  instruments que les regles del joc facilitessin.

    Penso que és del tot necessari emprar els instruments al nostre abast. El llenguatge n’és un i el màrqueting un altre.

    A priori ni el llenguatge ni el màrqueting posseeixen valors, ni d’esquerra ni de dreta, tot i s’associen a la dreta perquè han estat durant molts (masses) anys hegemònics en el seu ús. Senzillament són instruments que han de ser utilitzats per fer arribar al major número de ciutadans possibles un valors (justícia, equitat, etc), unes idees (progrés, benestar…), una manera d’entendre el món. 

    Ni Gore ni Kerry van saber aprofitar-se del llenguatge en el tema dels impostos. Si tots dos creien que els impostos eren necessaris i positius per la comunitat ho havien de dir.

    Lakoff els hi proposa una solució lingüística que evoca al marc conceptual Família. No tinc el llibre davant però deia més o menys així:

    "Els impostos són necessaris i positius, per nosaltres i els nostres fills. Els impostos pagats pels nostres pares i avis són els que ens possibilitin utilitzar les carreteres, les escoles i els hospitals a nosaltres. Sense impostos no seria possible el progrés i deixaríem els nostres fills sense el fruit del nostre treball i dels nostres avantpassats".

    Bé, en principi, el marc Família és positiu en la majoria de casos, i l’argumentació pot ser adoptada per l’esquerra sense problemes doncs s’escau prou en seus els valors.

    Així la pregunta és, pot obviar l’esquerra la utilització d’aquests i altres instruments, que la dreta utilitza amb mestratge, per arribar o mantenir el poder i exercir-lo des dels seus valors en un món tant competitiu? Jo penso que no.

  6. He llegit atentament tots els comentaris. Els trobo molt acertats. Pero nomès afegir una qüestió que trobo important. Per exemple, el Rei i la casa reial han fet un gran márqueting, al meu entendre, durant tot el procès previ i la transició en si. Ara bè, precisar que el nano és el comandant en cap de tots els exèrcits…

    El govern Bush son uns mestres amb la comunicació, pero tenen la Patriot Act, denunciada per grups de defensa de les llibertats civils. Han potenciat l’exèrcit nord-americà i han fet guerres…

    És a dir, aquell dit de: a dios rogando y con el mazo dando. Que tot això que diem, tambè comporta unes accions paral.leles, o millor, uns danys col.laterals, que condicionen i potser defineixen les estràtegies de comunicació.

    I tambè seria qüestió de preguntar-no’s amb sinceritat: tots els polítics social-democrates no saben de veritat que estan jugant en camp contrari?

  7. El vertadarement important del comentari del sr. Anònim és l’expressió final … des de els seus valors…

    Se sap quins són realment els valors de l’esquerra avui dia?

    Pel poc que segueixo les eleccions americanes veig que en tres o quatre temes claus i recurrents els demòcrates estan a la defensiva, com sempre. La pena de mort ( no hi ha cap demòcrata amb possibilitats que s’hi oposi.) La llibertat de tenir armes ( el democrata que s’hi oposi ha perdut segur) El medi ambient ( fins i tot el gran ecologista Al Gore quan era vice-president es va oposar al tractat de Tokio) La guerra de l’Irak ( els demòcrates tenen tantes contradiccions que un tema que podria ser decissiu no ho serà. Suposo que quan surti el famós tema dels impostos estarem igual.

    Després de deu anys de nou laborisme totas els estudis seriosos assenyalen que la distància entre rics i pobres a Anglaterra s’ha aixemplat.

    El socialisme francès ha entrat en una crisi profunda perquè hi ha un problema de llit entre els dos protagonistes principals.

    A Alemanya el líder de la coalició roja i verda ara és un alt càrrec de la dictadura de Putin.

    A Espanya en Zapatero ha aguantat els quatre anys fent dues coses populars: la retirada de les tropes de l’Irak, i els matrimonis gays. Però els temes que realment poden separar la dreta de l’esquerra com és la corrupció, el desmadre immobiliari, les dificultats dels joves i la dignitat en les condicions de treball dels immigrants ni s’ha tocat. Ara a 6 mesos de les eleccions corre a repartir diners a alguns pobres,  cosa que fa semblar més a un organisme com Caritas, que no pas a un govern amb uns objectius de transformació social.

    A Catalunya durant 23 anys el PSC ha estat esclau de l’estrategia i la demagogia nacionalista de Convergència en general i Jordi Pujol en particular.  Quan han pogut governar s’han dedicat a ser més papistes que el papa i a en Maragall li ha esclatat l’invent del nou estatut a les mans. El discurs de la Catalunya social del president Montilla sona completament vui de contingut i fins ara de fets.

    A l’Escala en  l’época electoral el senyor Sanchez Llibre va comentar que les mesures del govern tripartit perjudicaven " ala pobre gent" que tenia la segona o tercera residència.

    Cap socialista ni  d’Iniciativa , ni d’Esquerra Republicana va contestar no fos cas que els perjudiquès electoralment.

    L’esquerra fa veure que  el 20% d’exclosos de la societat del benestar no existeix. És això una qüestió der marketing?

    Amb toit això  volia dir que la meva pregunta és si és possible fer una política econòmica keynessiana i unes mesures de l’estat del benestar dins la globalització econòmica, la deslocalització i el gran poder d’algunes empreses, amb més pressupost i capacitat de decissió que molts estats.

    Que pot fer l’esquerra davant de tot això? Jugar en camp contrari?

Respon a Salvador Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!