Les llàgrimes de Hillary

Ja fa un parell de dies de la sorprenent victòria de Hillary Clinton a New Hampshire, una victòria tant sorprenent que els analistes més perspicaços encara busquen correlacions que l’expliquin.

Una cosa sembla clara: Clinton no va guanyar a NH per casualitat. La victòria de Clinton és fruit de la reacció als resultats d’Iowa M’explico: Hillary entén el missatge d’Iowa, la gent va votar Canvi i reacciona:el vertader canvi seria tenir per primera vegada una dona presidenta”. No és una frase gratuïtasinó que suposa una modificació de la seva estratègia, doncs fins la setmana passada Clinton no utilitzava el gènere com a principal actiu sinó que preponderava l’experiència davant la idea de canvi.

America decide 2008, el bloc que editen en Xavier Tomàs i Rubén Novoa, ens facilita tot un seguit de dades per entendre la victòria de Hillary sobre Obama. Una de les que crida més la atenció és que el vot femení es va decantar cap al seu costat enlloc del de Obama, com havia passat a Iowa, per una diferència de 9 punts entre les dones casades i 17 punts entre les solteres. La escassa mobilització del vot jove, clau en la victòria d’Obama a Iowa i que tendeix a comportar-se d’una manera força homogènia, va perjudicar les possibilitats del senador d’Illinois de fer-se amb el primer lloc.

El bon resultat entre el gènere femení s’emmarca en la forta càrrega d’emotivitat dels discursos de Hillary i les seves llàgrimes (vídeo) en una trobada amb dones de classe mitja de NH. Tal com assenyala Antoni Gutiérrez-Rubí ni el discurs ni les llàgrimes són arbitraries, sinó que responen a una acurada posada en escena dels seus assessors.


Contextualitzem: la política ja no és el que era. Les ideologies i les clivelles socials s’han difuminat fins al punt que ja no serveixen per fer arribar el missatge, que ha de permetre a l’elector escollir entre una o altre opció, a una gruix important de l’electorat. Els sentiments i les emocions s’han convertit en el vehicle idoni per transmetre el missatge, la qual cosa no fa més que reforçar la idea que el realment important no és el que un diu sinó el que els electors senten. Les emocions són l’aperitiu de la raó, de l’elecció. Per tant el judici que es fa dels polítics inclou en bona mesura la seva imatge i la seva actitud.


Hillary es va mostrar propera, una més del auditori
. Va plorar, perquè tot plegat sobrepassava l’àmibit públic i es convertia en una cosa personal, dura, però per la qual estava disposava a lluitar. I s’en va sortir, va guanyar per una petita diferència de 3 puntsi s’endugué la victòria de NH, l’estat talismà dels Clinton.
Bona tàctica. Tot perfectament calculat, fins i l’aparició de la seva filla a l’estrada, amb joves al seu darrera, en detriment de l’antic establishment de Washington. Ara bé, des del meu punt de vista les llàgrimes de Clinton són, a més de cocodril, un error.


Hillary Clinton
amb la seva actitud va baixar al nivell del seu auditori, mares de família de classe mitjana. Però va descuidar un aspecte que, en cas de d’assolir la nominació demòcrata, li pot portar un bon mal de cap: va perdre l’aura de líder fort. Els republicans la cosiran a trets per la seva actitud, per les llàgrimes, per ser emocionalment feble. La pregunta que llençaran a l’auditori americà serà de l’estil: Vostè confiaria en un Comander in Chief que quan apareixen els primers problemes es posa a plorar? I és clar, si això un diu un heroi de guerra com John McCain encara agafa molta més potència. Com diria en Pau, menys tàctica i més estratègia.


Breus:


* Una notícia dolenta només s’arregla amb una de bona. Barack Obama ha rebut en els darrers dies dos importants endorsements: el de John Kerry, qui fou el candidat demòcrata el 2004, i el d’Estanis Puig, alcalde de l’Escala.


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *