Catalogna in italiano

La nostra fantasia anava fins i tot molt més enllà, perquè les famoses presons del Palazzo Ducale -on entre molt d’altres hi va ser empresonat Giacomo Casanova– fa molt de temps que serveixen només per ensenyar-les als turistes. Però, quan prepares alguna acció perillosa sense tenir gaire experiència en la matèria ni comptes amb el permís oficial, és fàcil caure en tòpics d’aquesta mena.

Ja ens imaginavem, doncs, l’Albert i jo, emmanillats entre la gent i arrossegats pels carabinieri italians, com en el llibre de Pinotxo.

Però res de això va passar: els quatre guàrdies urbans que rondaven per la plaça no ens feien ni cas i semblaven més interessats i preocupats pels venedors furtius de roses, que no pas pel nostre grup ple de presumptes conspiradors.

En efecte, tot plegat no feiem pas cara de gent perillosa sinó que més aviat semblava una sortida parroquial: un grup heterogeni que aplegava professors, estudiants de català de la universitat de Ca’ Foscari -els quals en aquella ocasió anaven acompanyats pels pares – unes quantes famílies catalanes de pas per Venècia que duien amb orgull samarretes grogues, i fins i tot un nano mudat amb l’uniforme del Barça aixì com alguns italians catalanòfils.

De sobte, tot va canviar quan ja erem més d’un centenar de persones que vam començar a treure estelades i senyeres, a disposar-nos a formar la cadena agafant-nos silenciosament per la mà. En aquell moment s’hi van acostar, amb molta calma, tres policies.

–Què feu? Aquí no es poden fer manifestacions polítiques, ètniques ni religioses, va exclamar un d’ells.

Un company nostre, regidor a l’Ajuntament de Treviso -avesat doncs al tracte amb les forces de l’ordre- li va contestar:

–Au, no s’amoïni agent -mentre li ensenyava el vailet amb l’equipació del Barça- que no ho veu que som tifosi del Barcellona?!?

-…ah, si és així, endavant.                                              

Marco Giralucci, 5 de setembre 2013