Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Publicat el 26 de juny de 2009

València, la ciutat de la llum

Els estudiants de periodisme de la Universitat de Artevelde de Gant a Flandes (Bègica) han fet el seu viatge d’estudis a València. Aquest projecte ‘Over de Grenzen‘ (Més enllà de les fronteres) obliga als grups d’estudiants a fer entrevistes en un lloc desconegut per a ells. Han d’elegir tema i llençar-se a l’aventura.

Els estudiants de periodisme Delphine De Gryse i Stephan De meersman vingueren a parlar amb mi sobre la contaminació lumínica. Aquest tema em preocupa bastant ja que no ens deixa fer la faena als astrònoms i només a canvi de malbaratar els recursos energètics i econòmics.També parlaren amb Giuseppe Grezzi, membre dels Verds del País Valencià que parlà dels problemes mediambientals de l’excés d’il·luminació.

L’entrevista que em feren a mi està en la xarxa en neerlandés. La podeu llegir, els que domineu la llengua de Gant, en aquest enllaç, on també podreu veure les fotos.

Jo us pose la traducció aconseguida amb el Google traductor. Els errors que dona l’eina informàtica els he corregit del que recorde de l’entrevista.

Segueix…

Els valencians associen la poca il·luminació amb la lletjor i el perill

Ell (referint-se a Guiseppe Grezzi) no és l’únic (en protestar). Enric Marco comparteix la mateixa frustació, si més no per altres raons. Marco és professor d’astronomia a la Universitat de València, “Des de l’observatori no puc veure cap estel. Només la Lluna i alguns planetes. I en tem que fins i tot aquests no puga veure’ls en el futur. Que puc fer-hi? Per una banda tinc una autopista i per l’altra, l’edifici de la televisió. És un problema seriós per als nostres professors i estudiants. Fa dotze anys podíem veure els estels en tot el seu esplendor. Ara veiem aquesta generació de xiquets que creixen sense conéixer el que tenen damunt, un univers sense fi. Ahir vaig tindre de visita un grup d’escolars que se sorprengueren quan els vaig mostrar imatges de galàxies i de la Via Làctia. Mai ho havien vist abans.

Tot al llarg de la història humana el ser humà ha mirat el cel. Si Copèrnic i Galileu Galilei hagueren alçat el cap amb un cel com aquest, nosaltres mai haguérem conegut que la Terra gira al voltant del Sol i no al revés. Són particularment desafortunats les fileres de llums als carrers que brillen cap amunt, cap al costat equivocat i tot contaminant. “Així com hi ha contaminació de l’aire o de l’aigua, una abundància d’emissió de llum té les seues conseqüències. La gent creu que la llum simplement desapareix però aquesta es queda a l’atmosfera ja que els núvols la reflecteixen. I si no hi ha núvols la pols està suspesa a l’aire i la reflecteix també. Aquest problema té molt a veure amb l’administració local conservadora. És molt difícil de canviar. Fa uns anys, durant una campanya contra el consum excessiu d’energia, l’alcaldessa apagà els llums de l’ajuntament. Al mateix temps, inaugurava una nova avinguda amb més de 200 làmpades. Preguntat l’astrònom per les reaccions de la població diu que la ciutadania està totalment passiva, quieta.

Us pose la versió original a continuació.

Valencianen associëren weinig licht met lelijk en gevaarlijk

Hij is niet de enige. Enric Marco deelt dezelfde frustratie, al is het dan om iets andere redenen. Marco is professor astronomie aan de Universidad de Valencia: “Vanuit het observatorium kan ik geen enkele ster zien. Enkel de maan en enkele planeten. En ik vrees dat je zelfs die in de toekomst niet meer zal kunnen zien. Wat wil je? Naast het gebouw loopt de autosnelweg en langs de andere kant staat een televisiegebouw. Het vormt een ernstig probleem voor onze lectoren en studenten. Twaalf jaar geleden kon je de sterrenhemel nog in alle glorie bewonderen, deze generatie kinderen groeit op zonder het besef dat er zich boven hen een eindeloos universum uitstrekt. Gisteren had ik een groepje schoolkinderen op bezoek die verbaasd opkeken toen ik hen beelden toonde van sterrenstelsels. Du jamais vu voor hen.

Doorheen de menselijke geschiedenis vergaapte de mens er zich aan. Hadden Copernicus en Galileo Galilei hun hoofd niet naar boven gericht, wisten we misschien nooit dat de aarde rond de zon draait en niet omgekeerd. Bijzonder jammer dat we dit opgeven voor eindeloze rijen straatlantaarns die ook naar boven schijnen, de verkeerde kant dus, en zo alles vergallen.” Net zoals water –en luchtvervuiling heeft een overdaad aan lichtemissie blijvende gevolgen. “Mensen denken dat het licht simpelweg verdwijnt maar het blijft hangen in onze atmosfeer doordat het tegen de wolken weerkaatst. Als er geen wolken zijn, blijft het ook hangen als stof in de lucht. Veel heeft te maken met het plaatselijke rechtse bestuur. Zij houden het been hardnekkig stijf. Enkele jaren geleden, tijdens een internationale actie tegen het hoge energieverbruik, liet de burgemeester de lichten aan het stadhuis, zoals het hoort, uit. Tezelfdertijd werd er een nieuwe snelweg ingehuldigd waarvan de lantaarnpalen, 200 stuks, allemaal aanstonden. Het is dweilen met de kraan open. Gevraagd naar een reactie bleef het bij het stadsbestuur akelig stil.

Foto: Enric Marco, per Delphine De Gryse.



  1. Tenim dos problemes al respecte.
    1. Una intensitat lumñínica que no he vist enlloc. En això tamb´som els primers del món. Ja en una entrada anterior vaig fer-te referència que jo mateix em sorprenia amb la poca il·luminació de metròpolis com ara, Berlín, Londres, Madrid, París, etc per les nits. Quan qui estava desencerat era jo mateix, NO ells.

    2. El segon és una barreja de poc gust, doncs, illuminar una urbs és tota una art. Ací fotem milers de luxos i càndeles sense solta ni volta. Pense en l’accés de l’avinguda del Cid, avgda. de Blasco Ibanyes, la nova ronda sud vorejant la Nova Fe i la cruïlla amb Ausiàs Marc i tota aquesta des de pl. Sanchis Guarner. En cera època l’encarregat era el regidor Jurado que segons deien tenia un percentatge per fanal. Això pot explicar la qüestió de la superabundància i el tracte ‘amigable’ d’Iberdrola.

    Resum: La coentor, el kistch i el mal gust, a les acaballes del segle xx i a les primeries del  XXI NO.

    València, quan t’enfiles a aterrar de nit amb avió, des de la desembocadura del Túria, vers Manises sembla un bolet atòmic.

    Atòmic, mai millor dit !

    Rep una abraçada.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cel fosc | s'ha etiquetat en per Enric Marco | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent