Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial de la Terra
Avui fa 50 anys un petit giny construit per la poderosa maquinària industrial i militar de la Unió Soviètica va deixar meravellat el món i amoïnats els militars dels Estats Units. La carrera espacial havia començat.
El 4 d’octubre de 1957 un coet R-7 Semyorka modificat llençà una esfera d’alumini de 58 cm de diàmetre i 83,6 kg més enllà de l’atmosfera. Era l’Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial. Per a que tothom pugués comprovar les meravelles de la tècnica soviètica, la nau portava dues emisores dotades amb 4 antenes que enviaren el senyal a la Terra durant 21 dies fins que les bateries s’esgotaren. Milions de radioafeccionats pugueren oir el característic bip-bip (ací i ací, per escoltar-ho) quan el satèl·lit passava pel seu damunt.
El qui va fer possible aquesta gran fita va ser Sergei Paulovich Korolev, enginyer ucraïnés que va muntar tot el programa militar de míssils intercontinentals soviètics els anys 40 i 50 del segle XX.
Ja des dels anys trenta Korolev va treballar en el disseny de coets en diversos centres com el Laboratori de Dinàmica de Gasos a Leningrad (Sant Petersburg). Denunciat per un company fou enviat a un camp a Sibèria l’any 1938 durant la gran purga de Stalin on hi va romandre-hi durant 5 mesos, encara que no fou totalment rehabilitat fins el 1944. Aleshores anà a l’Alemanya ocupada per estudiar les V2 capturades al nazis. En tornar dissenyaria a partir d’elles els coets que començarien l’era espacial.
Mentre els nord-americans tenien l’enginyer alemany Wernher von Braun, el dissenyador de les temibles V1 i V2 nazis, que se’l havia lliurat, juntament amb tots els dissenys de les seues armes, els russos van haver d’estudiar-les i el geni de Korolev va aconseguir en pocs anys el predomini del sistema de coets. Els coets eren més potents que els dels americans. Podiem transportar més bombes i més lluny. Perque l’ús principal dels nous transports era clarament militar. Al anys cinquanta les dues superpotències ja estaven en plena carrera armamentística amb les noves bombes d’hidrogen, més destructores que les llançades sobre Hiroshima i Nagasaki i potser calia enviar-les a l’altre costat de la Terra, on estava l’enemic.
Però els coets també tenien un interés científic: Els coets són armes, però també instruments de la ciència, va dir Korolev.
Una vegada perfeccionats el seu últim coet el R-7 Semyorka es va veure que no servia com a míssil intercontinental. Es trigava 24 hores en omplir els dipòsits de combustible i aquests dipòsits no podien estar molt de temps plens. Però era perfecte per a enviar el primer satèl·lit.
Korolev va voler que el disseny de l’Sputnik fora molt bonic ja que va dir, amb raó, que algun dia estaria en un museu.
El 4 d’octubre de 1957, des de l’acabada d’estrenar Cosmòdrom de Baikonur, al Kazakhstan, s’enlairava el petit satèl·lit. Després de fer 1367 voltes a la Terra cada 96 minuts, el fregament amb l’alta atmosfera va cremar-lo el 4 de gener de 1958.
L’era espacial havia començat.
Sergei Korolev va morir l’any 1966 en una operació menor. Com era ja un heroi de la Unió Soviètica, el mateix ministre de Sanitat va voler ser el cirurgià. El cor no va poder resistir l’operació i morí. Les seues cendres es troben en el mur del Kremlin, com tots els dels herois soviètics.
Gràcies per l’allau d’informació i ajudar-nos a mirar dalt del cel, al fons dels cors i cap el futur. Se’n desprenen moltes emocions i reflexions…el grill planetari tant de bo fos presagi de la música a l’univers, com volia Pitàgores, i no de destrucció i guerra de les galàxies, com hem estat capaços d’imaginar i fer alguns éssers humans que tu tant bé relligues. Bona vesprada. Avui el cel torna a ser clar a Mallorca.