Sense estrelles al cel: un problema per a l’astronomia i la cultura
Sense estrelles al cel: un problema per a l’astronomia i la cultura
Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València
(Resum de la xerrada a la III Jornada sobre Contaminación lumínica de la Sierra de Guadarrama, 16 de novembre 2018)
La contaminació lumínica és una més de les amenaces que planen sobre el benestar de la humanitat i de la vida silvestre. No obstant això és una de les menys visibles. Si bé la llum artificial durant la nit ha suposat un clar avanç per a la societat, el seu excés no es percep com un problema sinó, més aviat, com un signe de riquesa, modernitat i seguretat.
Els efectes negatius de la contaminació lumínica sobre la salut i el medi ambient són incontestables. Però l’excés de llum perjudica també a la ciència, especialment a l’astronomia. Com a conseqüència, els grans observatoris astronòmics situats a les ciutats han deixat de ser centres d’investigació i s’han convertit en museus. No obstant això, els nous observatoris situats en llocs remots tampoc es lliuren de l’assetjament de la llum artificial nocturna. Si no hi posem remei pot arribar un temps en què la nostra finestra d’observació terrestre del firmament es tanque definitivament.
La contaminació lumínica també afecta la nostra percepció del cel nocturn. L’agricultura, els calendaris, la navegació oceànica, la ciència mateixa han necessitat de la contemplació del cel per desenvolupar-se. A més les mitologies i llegendes, els artistes o el refranyer popular s’han inspirat en nombroses ocasions en el cel fosc. La pèrdua de les estrelles del cel és, per això, també una pèrdua cultural.
Figura: El cometa Doneti sobre el cel de Paris, 1858. El cel nocturn era visible a Paris en el segle XIX.
Vaig tenir un oncle polític, anomenat Juan José Orús, que era catedràtic d’astronomia a la UB. Quan jo tenia uns 13 anys, sabent que era aficionat, em va convidar a veure «l’examen d’estrelles» que feia als seus alumnes, suposo que d’astronomia de posició dins la carrera de matemàtiques.
Una tarda d’hivern, al terrat de la universitat, al centre de Barcelona, els preguntava per les estrelles i els planetes visibles. Recordo que amb els ulls d’adolescent vaig arribar a distingir 9 Plèiades, o veure ben allargada la galàxia d’Andròmeda tot i que en principi hi havia il·luminació als carrers.
L’any següent, hi vam tornar, però el dia de l’examen es va posar núvol. Era igual, assenyalant amb el dit els preguntava als pobres alumnes que no s’ho esperaven, quina estrella es veuria allí… Precisament per ser aficionat a l’astronomia urbana, jo en general sí que ho sabia.
No fa ni un setmana escrivia en un bloc, aquí a VilaWeb, que havia vist Urà i Vesta a ull nu. Aquests dos casos van ser també des dels afores de Barcelona.
Cinquanta anys més tard, quan surto a la finestra, he de fer com els alumnes d’aquell examen, fa un parell de nits Sirius es veia bé, Rigel amb dificultats, però les estrelles del cinturó me les havia d’imaginar… com el dia núvol de l’examen d’estrelles.
I fa cinquanta anys, es podia anar perfectament per la nit pels carrers de Barcelona, sense cap por d’ensopegar per manca de llum.
Quanta raó tens. Hem perdut el cel nocturn a la ciutat i això és una pèrdua més gran del que pensem.
Gràcies
Enric