Els primers observadors moderns del cel, com
Kepler, tenien la idea d’un univers infinit ple d’estels distribuïts de manera uniforme en tot l’espai. Aquesta suposició senzilla ha portat molts mals de cap als astrònoms ja que si l’univers és efectivament infinit, transparent i amb estels situats uniformement amb una lluminositat constant, s’arriba a la següent paradoxa:
Si mirem en qualsevol direcció tard o d’hora la nostra línia de visió trobarà una estrella i per tant tot el cel hauria de brillar com el Sol. És la que es coneix com la
paradoxa d’Obers i un exemple d’aquest fenomen el podem veure en un bosc molt atapeït d’arbres. La nostra visual troba sempre un arbre i veiem, per tant, un bosc contínu.
L’amic Josep Emili Arias ha escrit La paradoja de Olbers en la cosmología al diari Levante d’avui. És altament recomanable.