Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

País Basc (II). La ferreria de El Pobal

La presència i l’extracció del mineral de ferro ha estat en la base de la industrialització del País Basc. Ja en el segle XVI nombroses foneries o ferreries fabricaven, a partir del mineral en brut, claus, estris de cuina, del camp i també armes com espases. Sembla que la més activa i famosa va ser la ferreria de El Pobal, El Pobaleko Burdinola. Fundada per la família Salazar el 1504, constava de ferreria i també de molí fariner.

En el nostre viatge pel País Basc, dediquem una vesprada sencera per conéixer-la. El monitor ens mostrà les instal·lacions començant pel molí fariner. Es feia farina de blat i de dacsa. Segons ens contà, artoa és el nom actual de la dacsa/blat de moro, mentre que artaxiki, és un cereal més inferior, el mill. Però el curiós del cas és que abans de l’arribada de la dacsa d’Amèrica, el mill, que era el menjar habitual dels bascos, s’anomenava artoa. El major valor nutritiu desplaçà el mill i, fins i tot, li arrebatà el nom.

Per escalfar i fondre el mineral de ferro s’usava el carbó vegetal, produït en les carboneres. L’ofici de carboner era dur i perillós ja que s’havia d’apilar fusta en forma cònica, tapar-ho amb molsa, calar-hi foc i anant afegint fusta a mesura que es consumia. Molts han mort asfixiats i cremats en caure dins la carbonera. Es calcula que per 1000 kg de fusta s’aconsegueix 250 kg de carbó. El poder calorífic d’aquest carbó permet fondre el mineral i fer una aleació amb el ferro per fer-lo més resistent. Aquest procés és ideal per fabricar armes i eines ben fortes.

La ferreria de El Pobal aconsegueix la seua força a partir de l’aigua d’un canal que fa moure dues rodes amb pales i que, mitjanjant unes grans bieles posen en marxa uns enormes pistons amb cubells de pedra, únics a Europa, per bufar aire al foc i engegar un martell. Aquest martell de 300 kg es va inaugurar al segle XVI matant d’un cop un bou per al banquet de celebració.

Les armes que feia la ferreria eren molt millors que les que es feien a Toledo a l’època. I és que les espases estaven formades per diverses tires de ferro entrellaçades. Però també eren capaces de fer eines més delicades. Conten que una vegada la reina que estiuava a Donostia estava avorrida per la manca de sol i, per animar-la, la portaren a El Pobal. Allí s’empenyà en que li feren agulles ja que les que s’utilitzaven en el taller de palau venien d’Anglaterra i eren caríssimes. Quan al cap d’un temps l’amo de la ferreria visità Madrid per feina, anà a veure la reina per tornar-li la visita. I li portà una agulla feta per ell mateix. En veure-la la reina exclamà, “Quina meravella, molt millor que les angleses!“. L’amo, perplex, li hagué de dir: “Perdone, majestat, però obriga l’estoig. L’agulla està dins“.

La siderúrgia dels Alts Forns de Biskaia va matar la ferreria a mitjan del segle XX. Tanmateix l’han sabuda conservar, quasi com era en l’origen i la mostren amb orgull al públic. Un lloc que cal visitar.

Imatge: Foc a El Pobal, escalfant el carbó. Enric Marco



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Personal per Enric Marco | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent