Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Jaume I i l’eclipsi de 1239

2

Avui es commemora l’entrada triomfal a la ciutat de València el 9 d’octubre de 1238 del nostre rei més volgut, Jaume I. La rendició, però, fou uns dies abans, segons el mateix rei conta en la seua Crònica o Llibre dels Feits, capitol 289

“…E per tal que sàpia hom quan fo presa València, fo la vespra de sent Miquel, e l`any de MCCXXXIX.”

Actualment se sap realment que no va ser 1239 l’any de la conquesta de la ciutat sinó l’any anterior. El rei mateix ens dóna una pista important un capítol (305) més endavant quan descriu clarament l’eclipsi de Sol observat a Montpeller l’any següent:

“E, en aquell temps que nós estavem a Montpestller venc-nos aquí lo comte de Tolosa, e el comte de Proença, e haguem grans corts d´hòmens honrarts d`aquells terres que ens venien veer. E açò fo un any aprés la presó de València. E entram en Montpestller el dijous: e el divenres, entre mig jorn e hora nona, fo eclipsis major que anc hom vis de memòria d`aquells hòmens que ara són, car tot lo sol cobri la lluna, e podia hom veer bé set esteles en lo cel.”

Aquest eclipsi va ocórrer realment el divendres el 3 de juny de 1239. Com diu el mateix rei al paràgraf anterior l’eclipsi passà un any aprés la presó de València. Per tant la conquesta de València va ser realment el 1238 ja que la data de l’eclipsi és inqüestionable.

L’amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, Paco Pavia, va escriure fa uns anys l’interessant article El rey Don Jaime I y el eclipse solar en Montpeller sobre aquest tema on utilitzant eines informàtiques modernes es recreen les condicions d’aquell eclipsi històric i s’especula sobre quines podien ser les set estrelles que Jaume I va veure en el cel.  M’he basat en aquest article per escriure aquest post menut per commemorar la diada del País Valencià.

Foto: Estàtua de Jaume I a la plaça del rei Alfons el Magnànim a València

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial de la Terra

1

Avui fa 50 anys un petit giny construit per la poderosa maquinària industrial i militar de la Unió Soviètica va deixar meravellat el món i amoïnats els militars dels Estats Units. La carrera espacial havia començat.

El 4 d’octubre de 1957 un coet R-7 Semyorka modificat llençà una esfera d’alumini de 58 cm de diàmetre i 83,6 kg més enllà de l’atmosfera. Era l’Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial. Per a que tothom pugués comprovar les meravelles de la tècnica soviètica, la nau portava dues emisores dotades amb 4 antenes que enviaren el senyal a la Terra durant 21 dies fins que les bateries s’esgotaren. Milions de radioafeccionats pugueren oir el característic bip-bip (ací i ací, per escoltar-ho) quan el satèl·lit passava pel seu damunt.

El qui va fer possible aquesta gran fita va ser Sergei Paulovich Korolev, enginyer ucraïnés que va muntar tot el programa militar de míssils intercontinentals soviètics els anys 40 i 50 del segle XX. 

Ja des dels anys trenta Korolev va treballar en el disseny de coets en diversos centres com el Laboratori de Dinàmica de Gasos a Leningrad (Sant Petersburg). Denunciat per un company fou enviat a un camp a Sibèria l’any 1938 durant la gran purga de Stalin on hi va romandre-hi durant 5 mesos, encara que no fou totalment rehabilitat fins el 1944. Aleshores anà a l’Alemanya ocupada per estudiar les V2 capturades al nazis. En tornar dissenyaria a partir d’elles els coets que començarien l’era espacial.

Mentre els nord-americans tenien l’enginyer alemany Wernher von Braun, el dissenyador de les temibles V1 i V2 nazis, que se’l havia lliurat, juntament amb tots els dissenys de les seues armes, els russos van haver d’estudiar-les i el geni de Korolev va aconseguir en pocs anys el predomini del sistema de coets. Els coets eren més potents que els dels americans. Podiem transportar més bombes i més lluny. Perque l’ús principal dels nous transports era clarament militar. Al anys cinquanta les dues superpotències ja estaven en plena carrera armamentística amb les noves bombes d’hidrogen, més destructores que les llançades sobre Hiroshima i Nagasaki i potser calia enviar-les a l’altre costat de la Terra, on estava l’enemic.

Però els coets també tenien un interés científic: Els coets són armes, però també instruments de la ciència, va dir Korolev.

Una vegada perfeccionats el seu últim coet el R-7 Semyorka es va veure que no servia com a míssil intercontinental. Es trigava 24 hores en omplir els dipòsits de combustible i aquests dipòsits no podien estar molt de temps plens. Però era perfecte per a enviar el primer satèl·lit.

Korolev va voler que el disseny de l’Sputnik fora molt bonic ja que va dir, amb raó, que algun dia estaria en un museu.

El 4 d’octubre de 1957, des de l’acabada d’estrenar Cosmòdrom de Baikonur, al Kazakhstan, s’enlairava el petit satèl·lit. Després de fer 1367 voltes a la Terra cada 96 minuts, el fregament amb l’alta atmosfera va cremar-lo el 4 de gener de 1958.

L’era espacial havia començat.

Sergei Korolev va morir l’any 1966 en una operació menor. Com era ja un heroi de la Unió Soviètica, el mateix ministre de Sanitat va voler ser el cirurgià. El cor no va poder resistir l’operació i morí. Les seues cendres es troben en el mur del Kremlin, com tots els dels herois soviètics.  

 

100 apunts de Pols d’estels!

7

Aquell llunyà mes d’abril del 2005, després de pensar-m’ho molt, vaig decidir obrir el meu bloc per escriure petites notícies referides als cossos del sistema solar i a la seua exploració. Més endavant vaig anant incorporant altres notes sobre la grisa política valenciana i altres temes relacionats amb la ciència en general.

Ara, quasi sense adonar-me’n he escrit avui el meu apunt número 100.

I també aquest passat mes d’agost vaig arribar a la visita 10000, des de que hi ha comptador (juliol 2006). La falta d’accés fàcil a internet em va impedir celebrar-ho i anunciar-ho com cal.

I gràcies als visitants anònims i als que deixen comentaris.

Si piqueu en Vull llegir la resta de l’article tindreu l’estadística completa.

Estadístiques
General
  • Posts: 100
  • Comentaris: 101
Visites al llistat principal
  • Des de l’inici: 11405 visites
Entrades més visitades des de l’inici

 Foto: Els Pilars de la Creació a la nebulosa de l’Àliga. És una zona de formació estel·lar. És Pols d’estels.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

El cel d’octubre 2007

0

La constel·lació de Capricorn llueix al cel del mes. Representa la dida Amaltea que alletà al déu Zeus amb la llet d’una cabra.

El planeta Júpiter es veurà pròxim a l?horitzó oest poc després de la posta de Sol. Cap a l’est, poc abans de l’eixida del Sol veurem els planetes Saturn (més baix) i Venus (més alt).

Amaltea és el nom de la dida que crià en secret el déu Zeus quan era menut. Cronos, el seu pare, el volia devorar per evitar que aquest el destronara, segons anunciava una profecia. Amaltea és una nimfa, però també és representada com la cabra que li donava llet al nen.
Un dia, quan Zeus jugava, li trencà una banya i per compensar la nimfa cabra li va prometre que s?ompliria miraculosament de totes les fruites que desitjara. És la banya de l?abundància o cornucòpia, popularment representada en multitud de pintures. En agraïment per la seua criança, Zeus col·locà Amaltea al cel com la constel·lació de Capricorn.

La constel·lació també és associada al déu Pan que convertí la part inferior del seu cos en una cua de peix per escapar del monstre marí Tifó.

Capricorn és la constel·lació més menuda del zodíac, per on passa el Sol entre el 19 de gener i el 16 de febrer. A més les seues estrelles són molt dèbils. L?estel més brillant, Deneb Algedi, és només de magnitud 3.

El planeta Júpiter es veurà pròxim a l?horitzó oest poc després de la posta de Sol.  El dia 16 una lluna quasi en quart creixent se situarà prop del planeta.
Després de la mitjanit Mart començarà a ser visible per l?est i a mesura que avance el mes anirà guanyant en altura. A principi de mes, cap a l?est i poc abans de l?eixida del Sol podrem veure els planetes Saturn (més baix) i Venus (més alt). El dia 7, la Lluna s?observarà entre els dos planetes. Saturn anirà acostant-se a Venus fins a uns 3 graus el dia 14. Els dies posteriors, Saturn i Venus continuaran separant-se fins que, cap a finals de mes, el primer estarà més alt que el segon.

El passat 23 de setembre entràrem en l?estació de la tardor. El Sol cada dia que passe estarà cada vegada més baix fins el dia 21 de desembre quan començarà l?hivern.

La nau Mars Odyssey de la Nasa ha descobert, en les vessants d?un volcà marcià, set entrades a cavernes. Són formes molt fosques i quasi circulars de 100 a 250 metres que podrien donar entrada a àmplies zones subterrànies, possible refugi de la vida marciana passada. També podrien utilitzar-se per a la protecció de futures colònies humanes.

La Lluna estarà en fase de quart minvant el 3 d?octubre. El dia 11 tindrem una Lluna en fase de nova. El 19 d?octubre la Lluna presentarà l?aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 26 d?octubre.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d?octubre de 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l?observació. Només cal sostindre?l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l?Est (E) es trobarà a l?esquerra i l?Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l?hora d?observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes d?octubre 2007. Vàlid per al dia 1 d?octubre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l?hora d?observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: Infantesa de Zeus (Amaltea està munyint la cabra), pintat per Jakob Jordaens. 1640,  Musée du Louvre, Paris.

El senyor Pla de Super3 és de Tavernes de la Valldigna

0

Domènec de Guzman, conegut pel seu paper de senyor Pla al Club Super3 de TV3 és un actor valencià que va marxar fa anys a Barcelona, a fer teatre, cinema i televisió. Aquest estiu ha fet vacances al seu poble, Tavernes de la Valldigna, la Safor. Ací l’escriptor valler Sico Fons el va entrevistar per a la revista comarcal Quinzedies en el seu número 103. Pel seu interés vos oferisc l’entrevista sencera al document que he adjuntat en pdf.

Entrevista: Domènec de Guzman, un valldignenc que triomfa a Catalunya al Club Super3

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

El Sol ix per l’est. La tardor comença

0

Tots hem escoltat de menuts la lliçó dels punts cardinals (Est, Sud, Oest, Nord) en que se’ns deia que el Sol sempre ix per l’est i es pon per l’oest. Aquesta visió simplificada dels moviments del Sol en el cel terrestre ha fet molt de mal en l’educació dels xiquets.
De fet el Sol ix per l’est i es pon per l’oest només dos dies a l’any: els dies dels equinoccis, el de primavera (21 de març) i el de tardor (22 o 23 setembre).

Avui és el dia de l’equinocci de tardor. El Sol, vist des de la superfície terrestre, ha creuat a les 11:51, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al Sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.

Com que l’equador celeste és un cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest i avui el Sol es troba sobre ell, el nostre estel passarà per aquests punts cardinals (veieu aquesta figura i aquesta altra també). I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores.

Un senzill i bonic experiment es pot fer per comprovar aquest fet. Planteu un objecte vertical a terra i aneu marcant cada 10 o 15 minuts l’extrem de l’ombra. Després d’unes quantes hores observareu que heu marcat una línea recta que assenyala la direcció de l’est per un extrem i la direcció de l’oest per l’altre. Aquesta línea rep el nom de línea equinoccial.

Avui ha estat un dia plujós i nuvolós pràcticament en tots els Països Catalans. Així que no ha estat possible fet la prova. Demà el Sol no estarà encara massa lluny de l’equador i la línia d’ombra encara serà recta. Proveu-ho si no està encara nuvolós.

Altres dies més allunyats dels dies de l’equinocci, l’ombra d’aquest objecte vertical al llarg del temps farà una línea corba, una hipèrbola.

Altres fenòmens curiosos del dia d’avui és que el Sol, a l’equador de la Terra, es troba dalt del cap a migdia. Les ombres desapareixen. També comença la nit àrtica, sis mesos de foscor més amunt del paral·lel 66,33º de l’hemisferi nord, mentre que comença el dia antàrtic, sis mesos de llum més amunt del paral·lel 66,33º de l’hemisferi sud.

Foto: Línees equinoccials obtingudes el 23 de setembre de 2004 al Col·legi Públic Jaume II el Just de Benifairó de la Valldigna. Autor: Enric Marco

L’origen del cos que acabà amb els dinosaures

0

La destrucció d’un gran asteroide sembla ser l’origen del cos que causà la gran extinció de vida a la Terra fa uns 65 milions d’anys. Un gran asteroide es va trencar quan un altre asteroide xocà contra ell formant un cúmul de milers d’objectes entre els quals es troba l’actual asteroide (298) Baptistina.

Gran part de la vida va desaparéixer quasi de repent fa uns 65 milions d’anys, entre ells els grans rèptils com els dinosaures. La causa d’aquesta extinció en massa es creu que té l’origen en el cel. Fins ara les proves provenien dels registres geològics escapats per tot el món i també del cràter soterrat de Chicxulub a la península de Yucatán (Mèxic) on es creu que va impactar un petit asteroide d’unes desenes de quilòmetres. Però, fins ara, mancaven proves de l’origen d’aquest cos.

Un article publicat aquesta setmana a la revista Nature en desvetlla el misteri. Un equip format per investigadors del Southwest Research Institute (SwRI) de Boulder, Colorado (EEUU) i de la Universitat Carles de Praga, República Txeca, han suggerit que l’objecte progenitor de l’actual asteriode (298) Baptistina es trencà en múltiples trossos en xocar contra ell un altre asteroide. Un d’aquests grans fragments xocaria més tard contra la Terra formant el cràter Chicxulub i extingint els dinosaures i altres formes de vida. Altre gran fragment va formar el cràter Tycho a la Lluna.

L’equip de científics, entre ells el Dr. William Bottke (SwRI), Dr. David Vokrouhlicky (Universitat Carles de Praga) i el Dr. David Nesvorny (SwRI) van usar simulacions numèriques realitzades amb ordinadors per reproduir fins al màxim detall possible la dinàmica de la zona del cinturó d’asteroides.

Es creu que el cos original situat a la zona més interna del cinturó tindria uns 170 km de diàmetre amb una composició semblant als tipus de meteorits anomenats condrites carbonàcies. Un altre cos d’uns 60 km de diàmetre xocà contra ell fa uns 160 milions d’anys. L’impacte va ser tan brutal que els cossos es trencaren formant una família de cossos més menuts que arribà a tenir uns 300 cossos més grans de 10 km i 140000 majors d’1 km.

Els astrònons calculen que un 20% dels cossos majors fugiren del cinturó per diversos efectes tèrmics i dinàmics i creuaren l’òrbita de la Terra. Un 2% d’ells acabaren xocant contra el nostre planeta.

El cràter Chicxulub de 180 km de diàmetre a Mèxic estaria format pel xoc d’uns dels fragments de la familia de l’asteroide Baptistina. Els estudis geològics i de meteorits del mateix període mostren que l’impactor era també una condrita carbonàcia. Això exclou altres posibles origens i dóna una probabilitat d’un 90% que el cos que formà el cràter era un membre de la familia del Baptistina.

El cràter Tycho de la Lluna amb 85 km de diàmetre va ser creat fa uns 108 milions d’anys. La probabilitat del seu origen en la familia de l’asteroide Baptistina és només d’un 70% ja que encara no s’han pogut fer excavacions al cràter lunar per veure les característiques del cos impactant.

Pot tornar a passar? Vivim en un Sistema Solar viu. Cal conéixer i vigilar el nostre entorn planetari per descobrir visitants indesitjats. De moment no podem fer res per evitar xocs amb cossos espacials. Però la NASA i l’ESA ja estan treballant en el problema.

El dibuix és obra de Don Davis.

El cel de setembre 2007

1

La constel·lació de Sagitari és troba sempre molt baixa vista des de la nostra latitud. Es troba plena de nebuloses gegants brillants i fosques. Aquestes amaguen la visió del centre de la nostra galàxia que està justament en aquesta direcció del cel.

Aquest mes el cel mostrarà dos planetes a la primera part de la nit. Mercuri es veurà ben prop de l’horitzó cap a l’oest fins al dia 18 i mirant cap al sud-oest podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol.

La gran constel·lació de Sagitari està relacionada amb el déu Apol·lo. Asclepi, fill del déu i metge (vegeu el Cel del mes de juliol passat) anava ressuscitant els morts. Això incomodà molt Hades, el déu de l’infern, ja que no li arribaven difunts i demanà ajuda a Zeus. Aquest tement que el metge alterés l’ordre del món, el matà d’un raig. Tanmateix l’envià al firmament com a la constel·lació del Serpentari o Ofiuc pels seus mèrits mèdics.

La mort d’Asclepi va ferir profundament Apol·lo, el qual, com que no es podia venjar en el seu pare Zeus, va matar amb fletxes als Cíclops, perquè aquests havien forjat el raig. Per castigar-lo Zeus pensà en precipitar a Apol·lo en el Tàrtar, la regió més profunda del món, però per intercessió de Leto, la seua mare, li suavitzà el càstig i li ordenà que servira d’esclau durant un any a un mortal, el rei Admeto, a qui serví com a bouer i gràcies al qual les vaques parien sempre dos vedells cada vegada.

Una de les fletxes amb què Apol·lo matà els Ciclops era de grandària enorme. Viatjà al firmament formant la gran constel·lació de Sagitari.

La constel·lació de Sagitari és troba sempre molt baixa vista des de la nostra latitud. Es troba plena de nebuloses gegants brillants i fosques. Aquestes amaguen la visió del centre de la nostra galàxia que està justament en aquesta direcció del cel. Utilitzant llum visible no podem veure més que nebuloses. Ara bé els astrònoms han utilitzat la llum infraroja o les ones de ràdio per veure a través dels núvols i han descobert que al mateix centre de la galàxia hi ha, almenys, dos immensos forats negres que van, a poc a poc, engolint-se el material del seu voltant. També s’ha descobert que altres galàxies espirals com la nostra també posseeixen forats negres al seu interior, essent per tant una característica d’aquest tipus de galàxies.

Aquest mes el cel mostrarà dos planetes a la primera part de la nit. Mercuri es veurà ben prop de l’horitzó cap a l’oest fins al dia 18. Mirant cap al sud-oest podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Continuarà prop de l’estel gegant roig Antares, el més brillant de la constel·lació de l’Escorpí però poc a poc s’anirà acostant a la direcció solar. La Lluna en quart creixent es veurà ben a prop d’aquests dos objectes el dia 18 de setembre.

És a la matinada quan veurem els altres planetes en tot el seu esplendor. A l’horitzó est, cap a les 7 del matí, podrem veure, de dalt a baix, Mart, Venus i Saturn alineats durant tot el mes.

La Lluna estarà en fase de quart minvant el 4 de setembre. El dia 11 tindrem una Lluna en fase de nova. El 19 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 26 de setembre.

Les notícies més importants del mes estan relacionades amb el planeta Mart. La nau Phoenix de la NASA ha estat llançada des de Cap Canaveral a Florida per a aterrar a les zones polars del planeta. La seua missió és excavar un forat ben profund dins del gel marcià per analitzar els estrats gelats del casquet polar. L’interés principal és trobar indicis de vida. L’arribada està programada per a l’any que ve. Completarà l’eixam de robots de la superfície i naus en òrbita que estan estudiant detalladament el planeta.

L’altra notícia marciana és que els dos robots Spirit i Opportunity de la NASA, que porten ja més de tres anys analitzant les roques i que han confirmat l’existència d’aigua líquida en el passat marcià, han estat parats unes setmanes a causa d’unes immenses tempestes d’arena que han afectat tot el planeta. La visibilitat del Sol ha disminuït molt, cosa que ha impedit la recàrrega de les bateries dels robots. Ara sembla que les tempestes estan minvant i la llum solar augmenta. De fet ja han pogut moure els braços robòtics.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre de 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes de setembre 2007. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: Apol·lo de Belvedere. Obra romana. Entre 130-140 abans de JC., còpia d’un original grec en bronze, probablement obra de Leochares, entre 330-320 abans JC. Trobada al segle XVI. Autor foto: Jastrow (2006). Font Wikipedia.

Astronomia en la Llum de les Imatges, Xàtiva 2007

3
Publicat el 28 d'agost de 2007

Xàtiva Llum Imatges

La visita a Xàtiva per veure l’exposició La Llum de les Imatges ha estat un plaer en aquest mes de sol i platja al principi i de pluja i vent al final. No pretenc explicar l’exposició, d’altra part altament recomanable, sinó contar alguns elements astronòmics d’algunes obres que m’han sorprés gratament.

La Llum de les Imatges, Lux Mundi, Xàtiva 2007, patrocinada per la Generalitat Valenciana ha dut a terme una campanya de recuperació artística, prèvia a l’exposició, que ha restaurat sis edificis monumentals i 157 obres d’art, entre pintures, escultures, teixits, orfebreria i documents, la majoria de Xàtiva, de la Costera i de les comarques pròximes de la Ribera Alta i la Safor. La web institucional és indecent per la poca informació que porta. En  aquesta web podem trobar més dades.

La Col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, coneguda com la Seu, aloja la major part de les obres restaurades. Entre elles podem veure la taula de Sant Sebastià, de Joan Reixach (Jacomart) datada cap a 1460. Tradicionalment sempre s’ha cregut que representa al poeta Ausiàs March encara que estudis més moderns ho descarten.

Però el que m’ha portat a escriure aquest apunt són dues obres que presenten aspectes astronòmics que voldria destacar. No puc aportar cap imatge ja que està totalment prohibit fer fotografies de les obres així que ens haurem d’acontentar amb les meues explicacions.

Calvari-MontesaLa primera obra és una crucifixió datada a finals del segle XV. No recorde l’autor però si que recorde que prové de l’església de la Nostra Senyora de l’Assumpció de Montesa (la Costera). Crist es troba crucificat i allà dalt al cel, al cantó superior esquerra apareix un Sol eclipsat per una Lluna fosca. Al voltant del disc lunar es veu la llum tènue de la corona solar. La representació de l’eclipsi total de Sol està molt ben aconseguida, molt realista, com si l’autor n’hagués observat algun al llarg de la seua vida. Actualització: Taula de Montesa.

L’altra obra que vull comentar és una peca d’orfebreria del segle XVIII d’autor anònim que prové de l’església de Sant Pere de Tavernes de la Valldigna. És una safata de plata que al seu mig té pintada una escena marinera amb un vaixell veler de diversos pals ja prop de terra mentre a l’horitzó, per l’esquerra, és veu un Sol eixint, amb una cara riallera.  Mentre tant, per la dreta, una fina lluna, en forma de C, es troba alta al cel. És per tant una escena d’una eixida de Sol, correctament representada, amb la llum del Sol enllumenant la Lluna per l’esquerra. Tot és com ha de ser, no com solen ser les representacions actuals de la Lluna, un exemple de les quals ja vaig comentar a un apunt anterior.

Aquestes obres m’han fet reflexionar sobre la manera en la qual els nostres avantpassats veien els fenòmens naturals. Acostumats a veure el cel nocturn, sense contaminació lluminosa, amb la poca llum que feien les espelmes, els fenòmens de la volta celeste no els eren aliens. Les estrelles, les constel·lacions i la posició dels planetes eren qüestions de cultura popular.

Ara tenim just el contrari. Dins de les ciutats els xiquets ja no saben que amaga la volta de color taronja del cel. A més, la gent que ix al carrer ho fa sota la llum protectora dels fanals. El coneixement del cel ha deixat de ser part de la educació bàsica.

Actualització (17 Setembre 2007)

Josep Lluís Cebrián i Molina, historiador i autor de diversos textos en l’exposició Llum de les Imatges, Lux Mundi, Xàtiva 2007, m’envia un enllaç a la seua pàgina web on es pot admirar la taula de Montesa. S’hi pot veure clarament el Sol eclipsat com deia jo més amunt. Aquesta representació del Sol eclipsat té l’origen en l’evangeli de Sant Lluc als versicles 23, 44-46:

Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la vesprada: el sol s’havia amagat. Llavors la cortina del santuari s’esgarrà pel mig.

Jesús va cridar amb tota la seua força:

-Pare, confie el meu alé a les teues mans.

I havent dit això, va expirar. 

Ara, gràcies a Josep Lluís Cebrián i Molina podem gaudir d’aquestes belles taules gòtiques. Però mai podrà suplir la visita en directe a l’exposició i a la ciutat de Xàtiva que enguany compleix 300 anys de la seua destrucció a mans de les tropes felipistes.

Addenda. Text sobre el Calvari de Montesa  de Josep Lluís Cebrián.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Vicent Partal a Ca les Senyoretes

0
Publicat el 13 d'agost de 2007

Vicent Partal - Ca les Senyoretes

El director de Vilaweb ens va presentar un bocí del futur televisiu a Ca les Senyoretes. La televisió a la carta, la tv feta pels usuaris, de comunitats culturals i socials és, sembla, la televisió que ens espera. La TDT ja és morta acaba de nàixer.

Vicent Partal, junt amb Assumpció Maresma, arribaren a la petita població d’Otos, a l’ombra del Benicadell a mitjan vesprada. Els seus carrers estan plens d’escultures d?artistes valencians formant la Ruta dels Rellotges de Sol, de la qual ja vaig parlar en els primers apunts que vaig fer en aquest bloc. Joan Olivares, gnomonista i escriptor (no sé quin ordre seria el correcte…) va fer un recorregut pel poble amb Vicent i Assumpció i tota la colla de gent que allí ens havíem aplegat ensenyant els diversos rellotges de Sol fets per artistes com Andreu Alfaro, Manuel Boix, Armengol, i per ell mateix.

Després ferem cap a Ca les Senyoretes, casa rural de la família de Joan, que acull cada setmana, apart de les activitats usuals de menjar be (done fe, gràcies a Assumpció, dona de Joan) i dormir, activitats diverses com actuacions i xerrades.

Vicent Partal, persona afable i comunicativa, ens el van presentar.
Allí estaven presents persones que representaven diversos mitjans de comunicació de la Vall d’Albaida i de la Safor, com Crònica d’Ontinyent, la Valldigna digital o el mateix Quinzedies. A part uns quants bloquers com Valldalbaidí, Galim i jo mateix, Pols d’Estels estavem allí per escoltar el mestre Partal.

Després d’un bon sopar, assegut amb a Vicent Company de Simat i representant de la Coordinadora contra l’Alta Tensió per la Valldigna, que estava cremat (això tots) per la posada en marxa de la línia d’Alta Tensió per la Valldigna dimarts passat, Vicent Partal va preparar el seu Mac per mostrar-nos les meravelles del futur televisiu.

Sembla que el futur de la televisió serà a la carta en el que el consumidor elegirà el que voldrà. Exemples en va donar uns quants com current.tv, la televisió promoguda per Al Gore feta per periodistes i espectadors o Pipeline CNN, de la cadena de notícies nord-americana o la televisió per internet de la BBC, la Open News TV ? BBC.

Televisions interactives, en que els usuaris són convidats a participar o directament a fer-la com la nova TV Perso ? Freebox francesa en que l?usuari pot emetre directament per a tot França.

Cas curiós és la televisió en les xarxes d’intercanvi d’arxius (P2P tv) en el que pots descarregar-te ‘?una altra televisió estrangera els programes que al teu país són de pagament. És el cas de les emissions futbolístiques que poden veure gratis escollint la televisió adequada de l’Extrem Orient.

Ara ja és pot baixar automàticament els programes desitjats de moltes televisions del món i després veure-la tranquil·lament quan es puga. Em va frapar la  televisió Alive in Bagdad on es conta la vida diària d’un carrer a Bagdad.

Finalment la conversa, relaxada va derivar a qüestions polítiques sobre el Principat i el País Valencià, sobre els inicis i futur d’internet on Valldalbaidí va contar les seues increïbles experiències amb Telefònica.
Una experiència molt interessant que tancava els actes a Ca les Senyoretes d’enguany.

Per cert he trobat la televisió de la NASA. Podré veure els astronautes apretant cargols a l’Estació Espacial Internacional.

I ara el toc astronòmic, que per això aquest és un bloc que eminentment tracta del de més amunt. Estàvem ja en els dies de la pluja d’estels de les Persèides. En acabar la xerrada, Joan va apagar les llums de la terrassa i vaig veure 2 estels fugaços passant per damunt la palmera del pati. Ja eren les 3 de matinada i calia tornar a casa.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La pluja d’estels de les Persèides

3
Publicat el 10 d'agost de 2007
La pluja d’estels de les Persèides d’aquest cap de setmana pot ser espectacular. Si vos estireu a un lloc fosc, lluny de llums artificials, veureu la pols il·luminada del cometa Swift-Tuttle caient cap a vosaltres.

El cometa Swift-Tuttle va ser descobert per Lewis Swift el 16 de juliol de 1862. De manera independent Horare Parnell Tuttle el redescobrí 3 dies més tard. Per això el cometa porta el nom dels seus dos codescobridors.

Un cometa és un cos del sistema solar que prové dels confins dels sistema solar, del cinturó de Kuiper, on els troben Plutó i Eris, o fins i tot de més ellà, a l’anomenat núvol d’Oort.

Els cometes són veritables cossos fòssils de l’època de la formació del sistema solar. No han sofert pràcticament cap alteració des de llavors. Amb una grandària de desenes de quilòmetres estan formats principalment per gel d’aigua i de diòxid de carboni però també tenen components rocosos.

Allà lluny del centre del sistema solar on ens troben nosaltres es mostren inactius, i són per tant inobservables. Vaguen en les seues òrbites durant milions d’anys sense ser detectats. De tant en tant, però, alguns d’aquests cossos són pertorbats gravitacionalment per algun altre cos i són espentats cap al Sol.

En aproximar-se al nostre estel, a una distància aproximada de 300 milions de quilòmetres del Sol, el gel del cometa comença a fondre’s a causa de la forta radiació solar. Les condicions del buit espacial fan que el gel passe directament a fase gasosa (es sublima) produint l’espectacle cometari que tots coneixem. Es produeix un embolcall gasós, la coma o cabellera, i les cues, una de pols i l’atra de material ionitzat (àtoms que han perdut part dels seues electrons i tenen, per tant una càrrega elèctrica neta). Aquest fet es produeix de forma violenta arrancant tones de gel i pols del cometa que surten per immensos dolls situats en la superfície il·luminada del cometa.

Aquesta pols expulsada té una velocitat semblant a la del cometa d’on ha eixit i per tant segueix la seua mateixa òrbita. El resultat final és que el cometa va deixant un rastre de material al llarg del seu camí.

La Terra, al llarg de l’any, va creuant les òrbites de diversos cometes i va trobant-se amb els seus residus. Així, realment podriem dir que l’efecte és similar als insectes que s’estavellen en el cristall del cotxe. Sóm nosaltres qui ens hem creuat en el camí de l’insecte. De la mateixa manera la Terra recull la materia cometària.

El cometa Swift-Tuttle té un periòde orbital de 133,28 anys. El seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126. Algun article científic ens tranquilitza assegurant que el cometa, encara que és potencialment perillós per a la Terra, no xocarà almenys durant aquest mil·leni.

La pols cometària xocarà contra l’atmosfera terrestre a una velocitat de 212.000 km/h. A aquesta velocitat la pols es vaporitzarà pel fregament i deixarà una estela de llum al firmament. Només els fragments molt grossos arribaran a terra. El xoc de la Terra amb l’òrbita cometària es produirà cap a la zona de la constel·lació de Perseu. Veurem, per tant, els meteors lluminosos eixir d’aquesta constel·lació com un surtidor i per això s’anomenen la pluja d’estels de les Persèides.

L’espectacle començarà a partir de les 12 de la nit del diumenge 12 d’agost, quan la constel·lació isca per l’horitzó norest.

Si aguantem durant la nit, veurem que Perseu va ascendint i el nombre de meteors brillants també augmenta. Cap a les 2 o les 3 del matí del dilluns 13 d’agost podrem veure dotzenes d’estels fugasos creuant el cel cada hora. Un poc abans de l’eixida del Sol serà el punt més actiu on es podran arribar a veure més d’un meteor per minut.

Bé, açò són les previsions. Sempre poden haver sorpreses. Se’n podren veure moltes més o al contrari quedar-nos amb un pam de nas i veure’n ben poques. Ahí està la gràcia de la natura. Ella fa i nosaltres són simples espectadors.

Cal tornar a dir que sempre serà millor observar des d’un lloc fosc. Mirar des del centre d’una ciutat pot ser molt decebedor. I si vos estireu sobre una tovalla a la platja o al camp molt millor. Així podreu veure tot el cel de cop i no us perdreu cap meteor. Què empipador resulta quan el company que mira en altra direcció diu. "una, la veus…."! Massa tard, ja s’ha cremat a uns 80 km d’altura…..

Enguany tenim, a més, dos avantatges. La Lluna no molestarà com en altres ocasions. Estarà en fase de nova i per tant no serà visible. A més si mirem una mica avall de la constel·lació de Perseu veureu un objecte rogenc i molt brillant. És el planeta Mart.
Fa uns dies la NASA ha enviat la nau Phoenix que aterrarà l’any vinent a la gelada superfície del pol nord marcià per estudiar-la i excavar buscant indicis de possible vida.

Bé, que gaudiu amb les observacions… I recordeu que no cal cap telescopi per fer-les. Només els vostres ulls són necessaris, com en l’època antiga.

Poseu-me comentaris, si voleu, de les vostres vivències i observacions de les Persèides.

Foto: Herman Mikuz capturà aquesta imatge del cometa 109P/Swift-Tuttle el 15 de desembre 1992.

El cel d’agost 2007

2

Jan III Sobieski

La petita constel·lació de Scutum, situada en les proximitats de l’Àguila està dedicada a un personatge històric, Jan III Sobieski, rei de Polònia i Gran Duc de Lituània.

Aquest mes el cel solament mostrarà un planeta a la primera part de la nit. Júpiter brillarà a la constel·lació de l’Escorpí cap al sud.

No us perdeu la pluja de les Persèides la nit del 12 al 13 d’agost. Enguany no hi ha lluna i l’espectacle promet ser fantàstic.

La petita constel·lació de Scutum, situada en les proximitats de l’Àguila està dedicada a un personatge històric, Jan III Sobieski, rei de Polònia i Gran Duc de Lituània. Aquest rei, al front de 70 000 soldats de Polònia, Àustria, Baviera, Suàbia i d’altres llocs d’Europa Central va fer alçar el setge a la ciutat de Viena, que ja durava 2 mesos, a les tropes turques del Gran Visir Merzifonlu Kara Mustafa Pasha que comptava amb 138 000 homes i guanyà la batalla decisiva dels dies 11 i 12 de setembre de 1683. Aquest fet va allunyar definitivament els turcs del centre d’Europa, de manera que setze anys més tard l’imperi austrohongarés ja dominava el sud d’Hongria i Transilvània. Set anys després de la batalla de Viena, l’astrònom polonés Johannes Hevelius va posar el nom de Scutum Sobiescianum (l’escut de Sobieski) a una regió del cel entre l’Àguila i Sagitari en honor al seu rei. Posteriorment aquesta denominació s’escurçà i passà a anomenar-se només Scutum.

Aquest mes el cel solament mostrarà un planeta a la primera part de la nit. Mirant cap al sud podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Continuarà prop de l’estel gegant roig Antares, el més brillant de la constel·lació de l’Escorpí. La Lluna en quart creixent es veurà ben a prop d’aquests dos objectes el dia 21 d’agost.

A la matinada, cap a l’horitzó est podrem veure Mart durant tot el mes. Amb sort podrem veure Mercuri pocs minuts abans de l’eixida del Sol els primers dies del mes. I Venus començarà a veure’s poc abans d’eixir el Sol els últims dies de mes.

És costum esperar la pluja d’estels de les Persèides la nit del 12 al 13 d’agost.  En eixir pel nord-est la constel·lació de Perseu, cap a la una de la matinada, veurem com les partícules del cometa Swift-Tuttle xoquen contra la Terra i es cremen en fregar l’atmosfera. Estireu-vos en la platja i amb paciència en caçareu unes quantes. Enguany la Lluna no molestarà gens ja que està en fase de nova

La Lluna serà plena el 30 de juliol, mentre que el 5 d’agost estarà en fase de quart minvant. El dia 13 tindrem una Lluna en fase de nova. El 21 d’agost la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tornarem a tindre lluna plena el 28 d’agost.

La notícia més important del mes ha estat, sense dubte, la posada en marxa del Gran Telescopi de Canàries (GTC). Aquest posseeix un espill fragmentat de 10,4 metres, que el converteix en el més gran del món. L’espill està format per 32 espills hexagonals que es comporten com un de sol mitjançant un complex sistema informàtic. Un espill tan gran només d’una sola peça és impossible tècnicament de fer. La construcció d’aquest instrument ha estat realitzada més d’un 70% per empreses espanyoles. Aquest nou telescopi està situat al cim de l’illa de la Palma, al Roque de los Muchachos, on s’hi troben altres telescopis europeus com el William Herschel britànic, el NOT danés o el telescopi solar suec. El nou telescopi s’utilitzarà, després d’un any de proves tècniques, per estudiar els objectes més dèbils i llunyans com les galàxies i cúmuls de galàxies. El GTC és una iniciativa espanyola, liderada per l’IAC (Instituto de Astrofísica de Canarias), i la participació de centres d’investigació de Mèxic i dels Estats Units.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’agost del 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes d’agost 2007. Vàlid per al dia 1 d’agost a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Titol de la pintura: Retrat de Jan III Sobieski
Pintor: Jerzy Siemiginowski-Eleuter
Any: Després de 1693
Lloc: Museu – Palau en Wilanów, Polònia
Font de la informació històrica: en.wikipedia.org/wiki/John_III_Sobieski

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Enhorabona, Mètode

0

Mètode, la revista de divulgació científica de la Universitat de València guanya el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

La revista Mètode ens ha acompanyat des de 1992 en divulgar la ciència que es fa a la Universitat de València. Ara la Generalitat de dalt la premia en l’apartat de Periodisme. Com a lector des del primer número i col·laborador ocasional felicite el seu director Martí Domínguez per la feina feta que ara és recompensada. Quan ho reconeixerà la Generalitat Valenciana?

Per cert, l’any passat Mètode ja va guanyar el premi Ciència en Acción.

L’amic Juli Peretó, El buit del temps, en fa extensa referència al seu bloc i per ell m’he assabentat… 

Molt bé Martí, continueu que aneu pel bon camí.

Foto: Últim exemplar dedicat a la cartografia.

Saturn ja en té 60….de llunes

0

L?equip d?imatges de la sonda Cassini acaba de descobrir la lluna número 60 del planeta Saturn. La nova lluna ha aparegut en un conjunt d?imatges de la zona de l?anell obtingudes el dia 30 de maig passat.

Fa només 10 anys tots els textos astronòmics asseguraven que Saturn tenia 18 satèl·lits. Però aquest resultat ha resultat ser totalment provisional. La posada en funcionament de nous telescopis en terra amb instrumentació cada vegada més sensible ha fet augmentar el nombre de cossos saturnians coneguts.
L?arribada del conjunt de la doble sonda Cassini-Huygens l?any 2004 ha afegit més coneixement dels cossos del sistema de Saturn. Des de llavors ençà la nau Cassini ha afegit 5 llunes més arribant al nombre (temporal) de 60.

Aquesta nova lluna, situada entre les òrbites de Metone i Palene, ha rebut el nom provisional de S/2007 S4 encara que l?equip de científics que l?ha trobat li ha posat el nom més simpàtic però també temporal de Frank esperant que la IAU li assigne un nom d?acord amb la mitologia grecoromana o d’altres.

Carl Murray, del Queen Mary de la Universitat de Londres, ha declarat que en quan veieren el punt dèbil en la foto feren de detectius interplanetaris i buscaren en altres imatges més antigues per veure si ja havia aparegut en elles. I efectivament trobaren la seua presència en imatges des de 2004 fins juny 2007. I això ha permés determinar de manera precisa la seua òrbita.

La troballa és important, a banda del número rodó, per diverses causes. La primera i principal és evitar que Cassini xoque amb ella. Ja seria curiós perdre la nau més productiva científicament parlant a causa d?un objecte no catalogat situat en el seu camí. L?altra raó és conéixer de manera precisa el sistema d?anells i satèl·lits de Saturn i com interactua tot plegat.

Frank és una petita roca d?uns 2 quilòmetres de gel i roques. L?equip de científics planetàris que l?ha descobert tindrà ocasió d?obtenir-ne imatges el desembre de 2009 quan la nau Cassini la sobrevole a 11700 km. Ací podem veure una animació del moviment de Frank.

Crèdit de la foto: NASA/JPL/Space Science Institute

La pell freda

2

Pell freda

La primera novel·la de Sánchez Piñol no ha superat les expectatives que hi tenia dipositades. A més en les poques vegades que al·ludeix a fenòmens astronòmics i científics els errors són colossals.

El tema principal és la por i per aquesta part la novel·la està molt bé i és recomanable. No vaig a desvetllar ací la trama ni per suposat el final de la novel·la La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Qui encara no l’ha llegida pot estar ben tranquil que no esmentaré, almenys de manera conscient, cap detall important de la novel·la. La clau d’aquesta, com és diu a la contraportada és l’originalitat i no vull espatllar-la.

El primer capítol ens presenta el protagonista, oficial atmosfèric, que és destinat a una illa al sud del Pacífic ben a prop del Cercle Polar Antàrtic. Allí passaran alguns esdeveniments que ara no interessa contar.

A la novel·la hi ha, almenys, tres moments en que el protagonista, en teoria amb coneixements científics, l’erra de cap a cap. Jo he llegit l’edició de la Campana, 27 edició 2006, núm 203 i d’aquesta edició posaré els números de pàgina.

1.- Pag. 124
…Fantàstic espectacle d’estels i estels fugaços. Això m’emociona fins a les llàgrimes. Reflexió sobre la latitud i l’ordre estel·lar. Sóc tan lluny d’Europa que les constel·lacions trastoquen la seva ubicació al firmament i no les reconec. Però no hi ha cap desordre, acceptem-ho; el desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents. L’univers no és susceptible de desordre, nosaltres sí.

Sembla voler dir que el protagonista veu les constel·lacions de l’hemisferi nord, encara que ubicades a altres llocs. Això és totalment fals. A la latitud on es troba, les constel·lacions de l’hemisferi nord són difícils d’observar. Només es veuen en direcció nord, i només les pròximes a l’equador celeste que es veuran sempre prop de l’horitzó: Orió, Can Major i Menor, etc…. Cassiopea, l’Ossa Major i Menor, Andròmeda, etc… seran totalment invisibles.

Les constel·lacions més visibles seran desconegudes per a un visitant d’Europa i no les podrà identificar. No estaran en posicions diferents, seran diferents….La Creu del Sud, Centaure, Telescopi, Sextant,… són constel·lacions modernes del segle XVIII de l’hemisferi sud.

2.- Pag. 140
20-21 de març
…. La nit amplia els seus dominis. Ara només en són donades tres hores de llum solar. La resta és patrimoni de la nit. Quan el sol surt ja s’acomiada de nosaltres.

Aquestes afirmacions són una barbaritat. El dia 21 de març el Sol es troba exactament sobre l’equador celeste ( és a dir, a l’equador de la Terra veuríem el Sol exactament dalt del cap…) Això vol dir que ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Com que passa per la meitat del cel, les hores de llum del dia 21 de març, EN QUALSEVOL LLOC DE LA TERRA, són 12. És el dia de l’equinocci, és a dir el dia en que les hores de llum i de foscor duren exactament el mateix. Comença la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.

3.- Pag 277
… em va mirar amb la felicitat desgraciada d’aquell científic que un dia va obrir els ulls al sol fins que l’exposició li va cremar les retines, només per saber quant de temps la vista humana podia resistir la llum.

Aquesta visió dels científics és un tòpic, el del científic boig, com el Dr. Jekill, que és capaç d’experimentar amb ell mateix. Cap astrònom miraria el Sol directament. Les campanyes de protecció ocular que s’engeguen cada vegada que hi ha un eclipsi de Sol ens confirmen que estem realment preocupats per la salut de l’observació. El primer que mirà el Sol de manera sistemàtica va ser Galileo Galilei. Va morir cec ja molt vell però durant tota la seua vida va llegir i escriure molts llibres. Dava Sobel en el seu bellíssim llibre La filla de Galileu (també en català), biografia del científic a través de les cartes que li escrivia la seua filla Maria Celeste Galilei, no anomena per a res que la visió del Sol li afectés la vista.

En resum, el protagonista, amb coneixements científics, té una clara manca de formació científica cosa que el fa inversemblant. L’autor hagués pogut assessorar-se per no cometre aquests errors.

Sobre la novel·la i la versemblança de la trama també tindria coses a dir però si ho faig desvetllaria massa secrets que podrien condicionar la lectura de l’obra. Així que llegiu-la i ja em donareu la vostra opinió…