Pols d'estels

La nit del dimecres 20 al dijous 21, amb permís dels núvols, observarem un interessant eclipsi total de Lluna. El nostre satèl·lit s’anirà enfosquint a poc a poc i adquirint una tonalitat rogenca. Haureu però de matinar…. El màxim de foscor lunar ocorrerà a les 4:26 de la matinada del dijous!

Send my love to the aliens! Això és que ha dit Sir Paul McCartney en saber que la NASA ha transmés aquesta matinada, hora central europea, la cançó "Across The Universe" dels Beatles cap a l’estel polar.

La NASA fa enguany 50 anys. També en fa 50 de l’enlairament del primer satèl·lit nord-americà Explorer 1 i 45 de la posada en marxa de la Xarxa de l’Espai Profund de la NASA, conjunt de grans antenes repartides per tot el món. Amb elles es poden controlar les sondes enviades als planetes llunyans, com Júpiter o Saturn. Un conjunt d’aquestes antenes es troben a Robledo de Chavela, prop de Madrid.

Per commemorar tot això, la NASA ha enviat aquesta matinada, amb les seues antenes, un flux de ràdio amb la codificació digital de la cançó cap a l’estrella polar. Aquesta es troba allunyada 431 anys llum de nosaltres i per tant els possibles habitants dels planetes que orbiten al seu voltant ho rebran d’ací a 431 anys. 

Sir Paul McCartney i la vídua de John Lennon, Yoko Ono, s’han mostrat entusiasmats per la idea de la agència espacial. Yoko Ono ha dit, fins i tot, que: "Veig que aquest és el principi d’una nova era en la qual ens comunicàrem amb milers de milions de planetes per tot l’univers".

No és, però, el primer missatge enviat a l’espai. Ja s’ha transmés un missatge a M13, per exemple. Cal també recordar que ja fa més de 100 anys que Marconi va fer les primeres comunicacions per ràdio a través de l’Atlàntic i que per tant al voltant de la Terra ja existeix una esfera de 100 anys de radi on els possibles extraterrestres ja coneixen la nostra presència.

Els fans dels Beatles ja han declarat aquest 4 de febrer (5 de febrer ja ací) com el dia d’Across The Universe. La NASA ens invita a que escoltem la cançó al mateix temps que ells l’envien a creuar l’univers…. 

El cel d’hivern presenta les més belles constel·lacions del cel. Algunes grans i amb estrelles brillants com Orió, Taure o Auriga; d’altres poc destacables com l’Unicorn (Monoceros). Aquest cavall mític amb una banya al cap en forma d’espiral se’l considera molt sovint símbol de la castedat i la puresa. El conjunt d’estrelles dèbils entre Can Minor i Major a l’esquerra d’Orió van ser agrupades sota la figura d’aquest animal mitològic, l’any 1613, per l’astrònom holandés Pieter Platevoit (en forma llatinitzada Petrus Plancius).

Aquesta constel·lació de Monoceros es troba sobre la Via Làctia, aspecte que presenta la nostra galàxia vista des de la Terra. En Unicorn es poden trobar multitud d’objectes d’interés com estels múltiples, cúmuls estel·lars o nebuloses. La nebulosa de la Roseta és la més coneguda. Es troba a uns 5200 anys llum de la Terra i té uns 130 anys llum de diàmetre. Al seu si s’han format i es continuen creant estrelles a partir del col·lapse del gas. De fet la nebulosa brilla per la llum que emeten les estrelles formades en el seu interior. Al centre observem el cúmul estel·lar NGC 2244 ja descobert el 1690 per John Flamsteed, primer astrònom reial britànic i fundador del Reial Observatori de Greenwich.

Si després de la posta del Sol mirem cap al sud i alçant prou el cap, veurem el planeta roig, Mart. El planeta que ara brilla més que la majoria d’estrelles està situat a la constel·lació de Taure, entre les banyes del gran toro celeste i al nord d’Orió. Serà visible durant tot el mes. Els dies 15 i 16 de febrer la Lluna s’hi trobarà ben a prop.

El planeta Saturn serà observable pràcticament tota la nit en la constel·lació de Leo. Al principi de febrer eixirà per l’est cap a les 21 h i cap a les 19 h a finals de mes. Utilitzeu els vostres telescopis i tracteu de veure els seus fascinants anells.

Júpiter i Venus es veuran tot el mes, tots dos cap al sud-est, però poc abans de l’eixida del Sol. El dia 1 de febrer els dos planetes es trobaran ben junts, amb un encontre espectacular.

El dia 7 de febrer tindrem una Lluna en fase de nova. El 14 de febrer la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 21 de febrer, i quart minvant el 29.

La imatge adjunta representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de febrer de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 29 a les 21:30 hores.

Foto: La nebulosa Roseta, a la constel·lació de l’Unicorn. Autor John Lanoue, a bedfordnights.com

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de febrer 2008. Vàlid per al dia 1 de febrer a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Avui commemoren la data del naixement del nostre bon rei Jaume I. De naixement miraculós i infantesa difícil, sense pare i sota el mestratge dels templers, va conquerir les terres de l’Àndalus que ell convertiria en Regne de València, reploblat per catalans. D’aquests primers pobladors hem heretat la llengua que compartim, la llengua catalana.

Ja que aquest és un bloc dedicat principalment a l’astronomia vull posar un passatge del Llibre dels Feits de caire astronòmic. És poc conegut que Jaume I també va ser astrònom ocasional. Estant a Montpeller…

305
"E, en aquell temps que nós estavem a Montpestller venc-nos aquí lo comte de Tolosa, e el comte de Proença, e haguem grans corts d´hòmens honrarts d`aquells terres que ens venien veer. E açò fo un any aprés la presó de València. E entram en Montpestller el dijous: e el divenres, entre mig jorn e hora nona, fo eclipsis major que anc hom vis de memòria d`aquells hòmens que ara són, car tot lo sol cobri la lluna, e podia hom veer bé set esteles en lo cel."

Si en voleu saber més i com el bon rei li va fallar la memòria quan escrivia/dictava el llibre ja major llegiu l’apunt que vaig fer el passat 9 d’octubre.

Feliç aniversari, senyor rei.

Joan Baptista Basset i Ramos, general de les tropes austracistes té el seu petit monument a Otos, la Vall d’Albaida.

L’any passat es commemorà els 300 anys de la batalla d’Almansa que tingué lloc a les afores d’aquesta ciutat el 25 d’abril de 1707. Aquesta fou el principi del final del Regne de València i del que anys més tard li arribaria a Catalunya. Encara sona la dita popular: "Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança". Xàtiva caigué en mans dels borbònics el 12 de juny en rendir-se les tropes angleses i holandeses i abandonar la ciutat a la seua sort. Xàtiva fou cremada i la gent exiliada a la Manxa.

Joan Olivares, escriptor i gnomonista d’Otos, va retre un homenatge l’any passat a tots els maulets construint un original rellotge o millor dit calendari de Sol que consta d’una base de pedra amb l’inclinació adient per a que funcione l’aparell, un escut del regne i un arc d’acer que produeix l’ombra solar. La gràcia del calendari és que només el dia 25 d’abril de cada any l’ombra de l’arc tapa completament l’escut del nostre antic regne, una metàfora del que s’esdevingué aquell dia i que avui encara dura. Ha anomenat aquest curiós rellotge-calendari pedra de Basset. Sobre la pedra ha fet gravar en la cara que mira al nord la massa i el piló de picar espart i en la cara que mira al sud una llegenda que diu: 25 d’abril 1707-2007 300 anys de renadiu.

La història de la pedra de Basset i de la llegenda es troben molt millor explicades al bloc del seu autor i per això us deixe amb ell, si us abelleix. Ara, us assegure que s’ho val llegir-ho.

L’altre dia sentia aquestes i altres coses a Otos, junt amb Joan Olivares i Joan Ramon Barat, autor de l’obra 1707, el somni perdut. Mentre feia la foto pensava com fa 300 anys justament darrera de les muntanyes que ara tapen aquests artistes el fum de Xàtiva pujava cel amunt enduguent-se els somnis dels valencians.

I quina és la consideració que tenen els valencians de Basset. Saben quina és?
Vos deixe amb el comentari que li va fer l’artista Carles Blàzquez, també present l’altre dia a Otos, al bloc de Joan per a que us en féu una idea.

Foto: Joan Olivares i Joan Ramon Barat darrere la pedra de Basset. Enric Marco

Sembla que una imatge panoràmica de la superfície marciana presentada fa pocs dies, però presa en novembre del 2007 pel robot Spirit presenta una roca amb una forma peculiar. Alguns caçadors de misteris ja han suggerit que podria ser una forma de vida marciana…

Aquest fet recorda molt la famosa cara de Mart que la nau Viking observà el 1976 i que resultà ser una simple muntanya amb imatges de millor resolució preses l’any 1998. 

L’ull humà està preparat per a trobar cares o formes humanes en núvols, objectes, ombres o humitats. Tindre una pedra rara i posar-li una forma habitual és normal però pot ser una temeritat. 

Segueix…

Entre el 6 i el 9 de novembre del 2007 la càmera d’alta resolució del robot Spirit que està explorant les roques marcianes des del gener del 2004 va fer una foto panoràmica de la West Valley. La imatge original la podeu trobar ací, però compte que és molt grossa (39 Mb!).

La imatge impressionant permet veure molts detalls. En primer pla podeu veure el curiós rellotge de Sol del projecte "Dos mons, un sol" muntat sobre la coberta del robot com a patró de color i, és clar, per donar l’hora solar si cal. Aquest rellotge va ser una idea de Bill Nye, que anà a Otos , el poble dels rellotges de Sol a la Vall d’Albaida, fa poc per visitar Joan Olivares.  

Però el que ha posat en marxa els caçadors de misteris és un petit detall de la part esquerra de la fotografia. Un objecte amb una forma peculiar ha estat interpretat per aquests com una mostra de vida marciana, un animal, un morador del desert tal com els habitants del planeta Tatouine de Star Wars o la sireneta marciana.

Javier Armentia, en el seu bloc de ciència, en parla a bastament. Tanmateix al bloc de la Societat Planetària, Emily Lakdawalla, en fa un estudi detallat a partir de les fotos originals obtingudes amb la càmera panoràmica de l’Spirit en els diferents filtres situats en els seus dos ulls òptics.

La foto panoràmica feta el 9 de novembre del 2007 està formada per un mosaic de 154 fotos fetes amb diversos filtres. Posar i treure els diferents filtres (roig, verd, infraroig) triga una mica de temps (30 segons – 1 minut) així que si el suposat esser marcià estigués en moviment es veuria en posicions diferents en les imatges fetes amb filtres diferents. Tanmateix l’objecte no es mou gens ni mica.
Més fort encara. L’Spirit posseix una altra càmera de navegació de baixa resolució. Tres dies abans va observar la mateixa zona on sembla estar el suposat ésser. Doncs es troba en el mateix lloc! Estarà mort?

Emily Lakdawalla utilitzà un software especial per a les imatges estereoscòpiques obtingudes amb els dos ulls de la càmera panoràmica del Spirit. Determinà que la estranya forma es troba a menys de 5 metres i l’objecte té només uns 6 cm. És a dir que l’esser misteriós és mort i a més és molt nan.

En definitiva. Una pedreta amb una forma peculiar.

Foto: NASA/JPL-Caltech/Cornell University

L’escriptor i gnomonista de la Vall d’Albaida, Joan Olivares, presentà dijous 17 de gener la seua darrera obra publicada Pana Negra a la Casa de Cultura Marqués Gonzalez de Quirós. Aquest acte s’emmarcava dins de les activitats del Taller de Creació Literària de la Universitat Popular de Gandia “Parlem de llibres amb…” que coordina la poetessa gandiana Adriana Serlik.

Rosa Magraner, professora de valencià de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna, va presentar l’acte fent un repàs de l’obra literària de Joan Olivares des del primer llibre Rellotges i calendaris solars a la Vall d’Albaida dedicat als rellotges solars de la seua comarca fins Pana Negra, Premi de narrativa “Constantí Llombart” dels Premis Ciutat de València 2006. També es feu esment de la seua darrera obra Pell de pruna, Premi de narrativa eròtica de la Vall d’Albaida, 2007 encara no publicada.

Joan Olivares va anant desvetllant les diverses motivacions que té per escriure. Va parlar sobre les persones que l’han influït, sobre les fonts d’on han begut els seus relats, sobre l’ús de la llengua i sobre el lèxic usat d’activitats ja desaparegudes.

Pana Negra està basat en la vida de Marià Seguí i Calatayud, el Gatet d’Otos, històric bandoler, temut i estimat alhora. Junt amb el seu company Sitala realitzaren una sèrie de robatoris i segrestos. Per les seues correries i fama es van fer mereixedors de la persecució de les autoritat i de la Guàrdia Civil.

Olivares ha sabut fer una extraordinària caracterització dels personatges del món rural de la seua comarca d’interior valencià on retrata amb senzillesa i versemblança la vida miserable que duien els jornalers, el braç treballador.

Olivares selecciona i empra acuradament, amb propietat, el lèxic. El parlar dels seus personatges és creïble, senzill, però ric, i no per això inculte. Sobta positivament la utilització d’un extens vocabulari de la natura (plantes, flors, animals), de feines i eines del camp, algunes ja desaparegudes o en vies de desaparició. Qui sap hui què és una rella, un aladre, l’esteva o la llera?

Joan Olivares ha sabut bastir una considerable obra narrativa que ja té un gran pes i és ben valorada en el panorama actual de les lletres valencianes.

Joan, enhorabona i sort amb les pròximes obres…

Aquest post està basat en l’escrit que va llegir Rosa Magraner sobre l’obra presentada.

Foto: Rosa Magraner i Joan Olivares a Gandia. Enric Marco

La Lluna, la nostra companya espacial, ha estat el primer lloc fora de la Terra on l’ésser humà posà el peu ja fa quasi 40 anys. En plena guerra freda, russos i americans tractaren de ser els primers de plantar-hi la bandera. Al final va ser Neil Armstrong l’afortunat.

La curiosa història que segueix me l’ha contada el bon amic de la feina Toni Font que l’ha penjada en el seu bloc de Flickr juntament amb una fotografia meua de la Lluna.  Per als avesats a la llengua de Skakespeare vos recomane llegir l’original de Toni en el seu anglés florit. Per a la resta de mortals que no s’atreveixen a tant, he fet una traducció al català que podeu llegir tot seguit.

Corre l’any 1969 i el Mòdul Lunar de l’Apollo 11 acaba d’aterrar a la Mar de la Tranquil·litat….

Segueix…

Transcripcions oficials de la NASA del passeig lunar de l’Apollo 11.

Un exemple real de la història tal com va circular:

El 20 de juliol de 1969, el comandant del Mòdul lunar Apollo 11, Neil Armstrong, va ser la primera persona que va xafar la Lluna. Les seues primeres paraules després de trepitjar la Lluna, "Aquest és un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat", foren televisades a la Terra i escoltades per milions de persones. Però un moment abans de reentrar al Mòdul d’Aterratge va fer un comentari enigmàtic: "Bona sort, senyor Gorsky".

Molta gent en la NASA pensà que era un comentari casual sobre algun cosmonauta soviètic rival. Tanmateix, després de comprovar-ho, no hi havia cap Gorsky en els programes espacials russos o americans. Al llarg dels anys molta gent preguntava a Armstrong sobre el significat de la frase "Bona sort, senyor Gorsky", sempre, però, Armstrong només somreia. El 5 de juliol de 1995, en Tampa Bay, Florida, mentre contestava preguntes després d’una conferència, un periodista tornà a fer la vella pregunta de feia 26 anys a Armstrong. Aquesta vegada finalment respongué. Mr.Gorsky havia mort i per tant Neil Armstrong sentia que podia contestar la pregunta.

El 1938 quan ell era un xiquet en una petita ciutat del Midwest, estava jugant a beisbol amb un amic en el pati del darrere de sa casa. El seu amic colpejà la pilota i aquesta anà a parar al pati dels veïns sota les finestres del dormitori. Els seus veïns eren el senyor i la senyora Gosky.

Quan s’inclinava per recollit la pilota, el jove Armstrong escoltà com la senyora Gorsky cridava al senyor Gorsky. "Sexe! Vols sexe?! Tindràs sexe quan el xiquet de la casa del costat camine sobre la Lluna!"

Història veritable.

El planeta més proper al Sol és un cos pràcticament desconegut i fora dels plans d’observació habituals dels astrònoms. De fet només tenim imatges de la seua superfície fetes l’any 1974 per la sonda Mariner 10. Aquella sonda va realitzar importants descobriments, però també va obrir moltes incognites que ara la sonda Messenger, llençada el 2004, provarà de desvetlar a partir del proper dilluns 14 de gener quan aquesta faça un sobrevol sobre el planeta.
El camp magnètic, la minsa atmosfera, el gel dels pols mercurians i les característiques de la seua geologia seran, entre altres, alguns dels temes d’estudi d’aquesta sonda.

Segueix…

L’any 1974 la Nasa bullia d’activitat. En pocs anys havia llençat naus a tot arreu. La Pionner 10 cap a Júpiter, Mariner 9 a Mart mentre les darreres naus Apollo arribaven a la superfície lunar.

Mercuri té, a primera vista, un aspecte molt semblant a la Lluna. Tot de cràters d’impacte cobreixen la seua superfície on destaca el cràter Caloris, de 1300 km de diàmetre envoltat per una carena de muntanyes d’uns dos quilòmetres d’alçada, fruit d’un impacte colossal fa milers d’anys. Mariner 10 descobrí un camp magnètic en el planeta la qual cosa implica que existeix un interior liquid en convecció. La explicació, però, no està gens clara.

Mariner 10 descobrí heli, hidrogen i oxigen. Existeix, per tant, una atmosfera que ningú esperava donada l’alta temperatura del planeta. Les molècules de l’atmosfera estarien tan calentes que la seua energia seria suficient per escapar de Mercuri. Només un flux constant des de dins del planeta alimentant l’atmosfera podria explicar els resultats observacionals.

A més des de la Terra, amb radars, s’ha detectat unes taques brillants en les zones polars que podrien ser gel amagat en el fons d’alguns cràters del pol Nord.

Aquests i d’altres misteris podran ser explicats per les dades que recollirà a partir del dilluns 14 de gener la sonda Messenger que ja ha fetes algunes fotografies a un o dos milions de quilòmetres. La sonda, llençada el 3 d’agost del 2004, ha fet milers de quilòmetres, fent diverses caramboles espacials per adquirir energia a costa dels planetes. Així va sobrevolar la Terra el 2 d’agost del 2005 i ho ha fet també dues vegades sobre Venus el 2006 i el 2007.

Foto: Cràter d’impacte a Arizona. Va ser el primer reconegut com a cràter d’impacte a la Terra. Allí és anomenat Meteor Crater i el visiten milers de turistes cada any. Del Smithsonian Scientific Series (1929), presa pel U.S. Army Air Service. Domini públic. Més fotos.

El repetidor del Bartolo que dóna el senyal de TV3 a Castelló, de moment, s’ha salvat del tancament. En aquest context i per celebrar-ho us presente aquesta entrevista, que va eixir diumenge 6 de gener a Levante, en el suplement de la Safor,  a Domènec de Guzman, l’actor que fa del dolent Senyor Pla al programa infantil i juvenil Club Super3 de TV3.

Com ja vaig dir en un apunt anterior és de Tavernes de la Valldigna i com diu a l’entrevista “No veig perquè m’han de dir el que puc o no veure”.