Pols d'estels

Va passar fa uns dies i se’n feren ressó els mitjans de comunicació. Simultàniament a centenars d’escoles, instituts i universitats els estudiants anaven marcant l’extrem de l’ombra d’un pal vertical o gnòmon. Amb quina finalitat? Rememorar que fa uns 2300 anys un savi grec d’Alexandria, Eratòstenes de Cirene, va determinar el radi de la Terra mesurant només la diferència de l’altura del Sol a dos indrets d’Egipte.

Assabentat Eratòstenes pels viatgers que, al sud d’Egipte, a la ciutat de Syene, actual Assuan, junt a la primera cataracta del Nil, el migdia del dia del solstici d’estiu (21 de juny) el Sol es reflectia al fons d’un pou, es va quedar astorat.  Els objectes no tenien ombra ja que el Sol estava situat dalt del cap. Com podia ser això? Allí, on ell exercia de bibliotecari de la gran Biblioteca d’Alexandria, els obeliscs feien una ombra ben nítida. La ment del científic es va posar a treballar. Evidentment aquesta diferència de les ombres descartava una Terra plana ja que aleshores el Sol estaria a la mateix altura en els dos llocs.

La solució va ser evident una vegada ho va veure clar. Havia trobat una prova física de la esfericitat de la Terra i a més podia mesurar la seua grandària. Com que, com tots els savis grecs de l’època, sabia geometria, s’adonà que la diferència d’altura del Sol entre Assuan i Alexandria era exactament igual a la separació angular entre les dues ciutats observades des del centre de la Terra. Només calia que mesurara la distància entre elles. Conta la llegenda que un servent s’encarregà de contar els passos entre les dues ciutats.

Així, amb la distància líneal entre la Mediterrània i la primera cataracta i l’angle de separació entre elles, una senzilla regla de tres li va permetre calcular el perímetre de la Terra i el seu radi. El valor que obtingué va ser molt ajustat a la realitat.

L’activitat del dijous passat no tractava de fer cap descobriment. Només calia recordar Eratòstenes en l’Any Internacional de l’Astronomia. Mostrar als nostres estudiants el plaer de participar en una experiència científica. La Universitat de València va fer un gran desplegament per participar en ella. El departament d’Astronomia i Astrofísica des de l’Aula d’Astronomia i l’Observatori Astronòmic des de l’Aula del Cel van mesurar les ombres i contribuir a la mesura del radi de la Terra.

Hem d’agrair tots a Pere Closas, d’Aster, Agrupació Astronòmica de Barcelona, coordinador de l’activitat amb els 900 centres adherits, per la idea i per el treball ben fet.

I els primers resultats poden veure’s ací…

Aquesta vegada els mitjans de comunicació si que feren acte de presència. S’hi presentaren  ràdios com la Ser València, Ràdio 9 i televisions com Canal 9, Levante TV i la EFE TV.

Com que vaig fer moltes declaracions de premsa aquell dia, encara que després no va eixir ni la meitat de la meitat, vos passe alguns dels articles, així com algun vídeo.

Segueix…
Estudiants i astrònoms utilitzen un pal o “gnòmon” per mesurar el radi de la Terra

vídeo

EFE
Actualitzat 26-03-2009 16:18 CET

València. – Estudiants i astrònoms de la Universitat de València han mesurat, amb un “gnòmon” o antic instrument d’astronomia consistent en un pal vertical, el radi de la Terra, en el marc d’un projecte d’observació que es realitza avui simultàniament a Espanya, 24 segles després de l’experiència del grec Eratóstenes.

Foto: Estudiants i astrònoms de la Universitat de València mesuren, amb un “gnòmon”, o antic instrument d’astronomia consistent en un pal vertical, el radi de la Terra de manera similar a com ho va fer el grec Eratóstenes fa 24 segles. (EFE)

L’astrònom del Departament d’Astronomia del Campus de Burjassot, Enric Marco, ha relatat a EFE que es tracta d’una activitat que forma part de la programació de l’Any Internacional de l’Astronomia, en commemoració als quatre segles de les primeres observacions telescòpiques de Galileo Galilei.

En el mesurament realitzat des de València han participat alumnes del departament d’Astronomia del campus de Burjassot i de l’Observatori Astronòmic del campus de Paterna, ambdós de la Universitat de València.

Marco ha necessitat que la “proposta permetrà als alumnes d’uns 900 centres espanyols repetir l’experiència d’Eratóstenes, el primer astrònom que va mesurar el radi del nostre planeta fa vint-i-quatre segles utilitzant un simple pal”.

Els estudiants han instal·lat al campus de Burjassot-Paterna dos “gnòmons”, o antics instruments d’astronomia amb què es determinava l’azimut i altura del sol, per mesurar les seues ombres.

Marco ha precisat que “l’observació consisteix en la mesura repetitiva de la longitud de l’ombra d’un pal vertical o “gnòmon” al llarg de les hores prèvies i posteriors al migdia solar que actualment es produeix al voltant de les 13:07 hores”.

“La comparació amb altres mesures similars obtingudes en altres llocs d’Espanya farà possible obtenir una mesura del radi de la Terra, de manera similar a com ho va fer Eratóstenes”.

“Aquest astrònom es va adonar de les diferències d’ombres generades en diverses latituds al migdia del mateix dia i va intuir que aquest fenomen tan curiós només podia produir-se si la Terra era esfèrica”, ha recordat.

L’astrònom ha indicat que els 900 centres espanyols on es duran a terme aquestes observacions enviaran les seues dades a una web d’Internet d’un centre coordinador, que. després de la seua avaluació, oferirà la mesura exacta del radi de la Terra.

Segons l’astronomia moderna, el radi equatorial de la Terra és de 6.378 quilòmetres, mentre que el seu radi polar és de 6.356 quilòmetres, amb un radi mitjà volumètric de 6.371 quilòmetres.

Foto: Mesurant ombres. Enric Marco

Jeroni Muñoz fou el més gran dels astrònoms valencians.  Va viure una època molt interessant, a cavall entre la difusió de la teoria heliocèntrica de Copèrnic  i les primeres observacions telescòpiques de Galileo Galilei.  Muñoz s’escrivia amb  el millor observador d’aquell temps, Tycho Brahe i va observar i estudiar la supernova de 1572 des de diversos llocs de la geografia valenciana com Ontinyent i Torrent.

És curiós que en Ontinyent uns pastors li comunicaren la troballa a  la constel·lació de Cassiopea. Gent acostumada a mirar el cel va descobrir que una nova estrella apareixia on abans no s’hi veia res. L’estudi d’aquest nou estel portà a Muñoz a afirmar-se en la mutabilitat dels cels. El treball de Muñoz fou molt apreciat arreu d’Europa i apareix citat, per exemple, en el llibre Diàleg dels dos màxims sistemes  del món ptolemaic i copernicà (1632) de Galileo Galilei.

Fa poc l’amic i company Manel Perucho publicà un article al País Digital explicant els trets més importants de Jeroni Muñoz. Donat que Manel ho ha contat d’allò més bé us passe directament el seu text.

Només cal dir que fa uns anys la Universitat de València va tindre a bé batejar l’edifici on s’alotja el departament on treballe i l’Aula d’Astronomia juntament amb multituds de departament i laboratoris amb el nom del seu astrònom més insigne.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu.

Segueix…

L’astrònom valencià Jeroni Muñoz va viure un moment crucial en la història de l’Astronomia, l’aparició d’un nou objecte brillant a la constel·lació de Cassiopea, conegut com a nova. Aquest fenomen va generar un terratrèmol en la societat de l’època -segle XVI-, ja que es creia que els cels eren impertorbables. Diverses hipòtesis van tractar d’explicar-lo, però cap dels astrònoms contemporanis podia imaginar que es tractava d’una explosió estel·lar avui coneguda com a supernova. Jeroni Muñoz va ser un dels científics que més va treballar en aquest nou objecte, la qual cosa va ser reconegut per col·legues europeus contemporanis de la talla de Tycho Brahe, el nom del qual va ser al capdavall el que es va donar a la supernova.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu. Aquest fet fa pensar als historiadors que Jeroni Muñoz va ser possiblement un jueu convers. Encara que el seu treball inclou facetes tan diverses com les de lingüísta (hebraista i helenista), astrònom, geògraf i matemàtic, el seu nom va ser conegut en el món científic europeu a causa dels seus treballs sobre la supernova de 1572, la coneguda com supernova de Tycho, el danès que ha passat a la història com el principal investigador d’aquest fenomen.

Aquesta “nova”, com se l’anomenà a l’època per aparèixer com una nova estrella, va ser un esdeveniment d’una gran importància, ja que, fins ara, el cel era entès com inalterable per la filosofia aristotèlica imperant. Per això, el rei Felip II va encarregar a Jeroni Muñoz informes sobre les seues observacions i interpretació del fenomen.  L´erudit valencià va ser capaç de mesurar la posició exacta de l’estrella, a la constel·lació de Cassiopea, i de determinar que la distància a la mateixa, que no va poder calcular amb exactitud, era prou gran com per assegurar que es tractava d’un fenomen celeste. Aquests estudis van ser publicats en el Libro del nuevo cometa, en 1573. La seua hipòtesi, com indica el títol de la publicació, sostenia que es tractava d’un cometa, encara que reconeixia que el seu aspecte no concorda amb el descrit en els textos per a aquest tipus d’objectes, sinó més aviat amb el d’una estrella, i va concloure, contra Aristòtil, que en el cel es donen “alteracions i corrupció”. Els seus treballs van ser coneguts a Europa gràcies a la traducció dels mateixos al francès i a la seua correspondència amb diferents astrònoms europeus. El mateix Tycho Brahe va utilitzar les dades de Muñoz, elogiant la seua precisió, alhora que diferents autors del segle XVII, com Galileu.

En un altre dels grans debats de l’època, Muñoz es va situar en contra de la teoria heliocèntrica de Copèrnic, intentant refutar-la amb arguments científics en els seus treballs. Malgrat això, aconsellava als seus alumnes la lectura de les publicacions de l’astrònom polonès, al qual considerava com a excel·lent.

Diversos tractats (d’aritmètica i matemàtiques o d’hebreu) ens mostren les seues contribucions a les branques del saber abans esmentades. També va publicar algun fullet dedicat a l’Astrologia, que en l’època era una branca del saber associada a l’Astronomia, molt allunyada del que ha esdevingut avui dia. Es conserven alguns manuscrits per als seus cursos universitaris en diverses disciplines i Comentaris a obres clàssiques, com de la Història Natural, de Plini, o dels Comentaris de Theon a l´Almagest, de Ptolomeu, on discuteix la teoria heliocèntrica de Copèrnic dins de la seua anàlisi de l’Astronomia ptolemaica. Aquests treballs sobre textos clàssics s’emmarquen dins de les tendències de l’humanisme europeu del seu temps. Tanmateix, no va publicar molts dels seus estudis per considerar que no se li va agrair la seva feina, sinó que, al contrari, havia estat injúries pels membres de la cort del rei arran del seu estudi del “nou estel”, i perquè opinava que no era savi publicar llibres de Matemàtiques, perquè “no és Espanya observadora d’astres, ni es col·labora amb les matemàtiques, sinó només amb les arts mercantils. És imprudent, encara més, de pròdigs, voler editar res de matemàtiques, ja que les despeses d’impressió són enormes, i els llibres no es venen …”.

Per Muñoz, calia separar els assumptes naturals, que s’havien d’abordar des de la raó, de les coses de la fe, inabastables des de la raó humana. Aquest breu repàs a la seua biografia revela la seua talla intel·lectual i la seua racionalitat, en un entorn social i històric poc donat a una racionalitat que no va arribar a calar en algunes societats europees fins a la Il·lustració.

Manel Perucho i Pla treballa al departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València.

Foto: Placa homenatge a Jeroni Muñoz a l’edifici del mateix nom a la Universitat de València. Enric Marco.

L’Any Internacional de l’Astronomia està generant molt d’interés en el món educatiu. Moltes escoles participen de les activitats realitzades per les associacions d’aficionats a l’astronomia o pel departaments d’astronomia de les universitats.

Però hi ha indrets on el tema de l’any (amb permís de Darwin i de l’evolució) és l’eix transversal d’aquest curs acadèmic. Totes les activitats docents giren al voltant de l’espai i dels viatges espacials. És el cas del Col·legi Rural Agrupat Ribera Alta a Sant Joan de l’Ènova (Ribera Alta). Entres al centre sota un enorme cartell de l’Any Internacional, els nens preparen per al carnestoltes vestits amb dibuixos de planetes i telescopis i esperen que els explique com funciona un coet o les intimitats i les fúries solars….

Segueix… 

L’escola rural es troba a Sant Joan de l’Ènova, a la comarca de la Ribera Alta, un poble molt menut situat entre Manuel i Castelló de la Ribera. Integra a uns 30 xiquets i xiquetes de 3 a 14 anys, d’infantil a primària. És, per tant, com una gran família on tots es coneixen i les classes són molt receptives.

Carmen m’ha contactat per fer una sèrie d’activitats a l’escola. Cada any es busca un tema com a eix transversal del curs acadèmic. Enguany s’ha decidit dedicar-lo a l’Any Internacional de l’Astronomia (AIA). Carmen m’ha convidat a fer activitats a la seua classe d’infantil però també per a la classe dels majors.

Només entrar al col·legi passe per sota d’un immens cartell de l’AIA pintat pels xiquets. Els xiquets de la classe d’infantil van entrant mentre vaig preparant el material. Cadascú crearà el seu coet que després llançarem des del pati. Primer pintaran el fuselatge de paper del coet menut. Depenent de l’edat fan una barreja de colors més o menys aconseguida o dibuixen coets o planetes. Ho retallen i ho peguen sobre uns potets de rodets fotogràfic que he portat.

Una vegada fets, anem al pati per veure quin de tots pujarà més amunt. Una pastilla efervescent farà de combustible dins d’una mica d’aigua. Els gasos produïts en l’interior augmentaran la pressió interna del pot i aquests eixiran per la seua part més feble, la tapa. Si els posem amb la tapa cap per avall, la força exercida pels gasos cap avall llençarà el coetet cap amunt. Depenent de la quantitat d’aigua i de la grandària de la pastilla el coet pot arribar a 3 o 4 metres d’altura.

Els nens es posen en rogle amb les seues obres i les professores i jo els anem posant combustible sòlid. I els potets van saltant. El semblant meravellat i la boca oberta dels xiquets indica que s’ho estan passant d’allò més bé.

I ara amb un coet d’aire comprimit cal fer el llançament definitiu. Aquest coet està constituït per un tub on s’injecta aire amb una bomba fins que és impossible unflar més. Llavors quan se solta de la subjecció de la plataforma de llançament, ix disparat cap amunt. És necessari posar aigua al tub per donar-li massa ja que el coet ha de tindre prou moment lineal per pujar alt. En la tenda m’asseguren que així arriba fins a uns 30 metres.

En un camp pròxim sense arbres situem la plataforma de llançament, posem aigua i la mestra injecta aire. Les dues xiquetes guanyadores dels coets individuals són les encarregades de fer el dispar. Emocionades per emular les gestes de la NASA i la ESA s’acosten nervioses, toquen lleugerament el dispositiu i fiu…… El coet surt disparat cel enllà, arruixant-nos d’aigua a tots els presents.

A cap de pocs segons cau en un jardí pròxim. Èxit del primer llançament. Els xiquets en volen més. Per això repetim l’experiència unes quantes vegades més.

Després de l’esplai les activitats se centren en els majors. A ells els explique el funcionament del Sol i la seua interacció amb la Terra, el que ara es coneix com oratge espacial. L’important, però, són, les múltiples preguntes dels escolars.

He trobat l’experiència molt positiva. És important estimular, des de ben menuts, possibles vocacions cap a la ciència.

Foto: La mestra injecta aire al coet. Enric Marco

Aquesta observació s’emmarcava dins de les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia i estava organitzada pel departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) i el Fotoclub del Centre Excursionista de Tavernes.

L’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna
col·laborà amb l’activitat des de la seua Regidoria de Cultura.
 

La gent començà a vindre. Primer tímidament, preguntant que fèiem allà i si podien fer una ullada. Després les persones que passejaven el gos també s’hi acostaven. Els grups de la passejada nocturna també hi feren parada. I finalment els membres del Centre Excursionista també passarem per allí. En total arribaríem a ser entre uns i altres un centenar de persones.

Cap a les 20:00 h., tal com haviem acordat amb l’electricista de l’Ajuntament, els llums de la zona d’observació s’apagaren i el cel se’ns presentà negre com feia temps no havia vist a Tavernes.

Els xiquets i majors es meravellaven veient Venus en forma de fina lluna creixent, o el núvol de gas de la Nebulosa d’Orió. Els nens quedaven també parats pel làser astronòmic apuntant als estels, espècie de espasa de la Guerra de les Galàxies.

A les 21:00 h., però, el cel es cobrí tot finalment i l’observació s’hagué d’aturar. La gent començà a marxar encara que alguns incondicionals romangueren allà acompanyant-nos. I aquests veieren recompensada la seua espera. Cap a les 21:45 el cel començà a aclarir-se i veierem, allà cap a l’est, la llum tènue del planeta Saturn. Ràpidament apuntarem els telescopis cap enllà i una boleta goguenca, amb una barra horitzontal que la creua, tal com açò mateix, Ø, aparegué als nostres oculars. Aquest barra no és més que els anells de Saturn vistos de perfil tal com ja vaig comentar en altre post.

La nit definitivament havia quedat clara i plena d’estrelles. Ja es feia tard i el cometa Lulin, que devia estar prop de Saturn, no va poder ser observat.

Vista l’èxit, relatiu per l’oratge, de l’activitat astronòmica d’enguany, la tornarem a repetir l’any que ve a la Setmana Muntanyera i Cultural del Centre Excursionista.

Foto: Un moment de l’observació. Enric Marco
 

Aquesta observació s’emmarca dins de les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia i està organitzat pel departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, l’Agrupació Astronòmica de la Safor i el Fotoclub del Centre Excursionista de Tavernes.

L’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna col·labora amb l’activitat des de la seua Regidoria de Cultura. I tindrem la sort que ens apagaran els llums de la zona d’observació.

El lloc és facil de trobar. Serem a la zona dels Sequers, al camp de rugbi i enfront del Cementeri, entre els finals dels carrers la Dula i Monestir de la Valldigna.

Mostra un mapa més gran

L’hora d’observació serà a partir de les 20:00 i en principi estarem fins a les 22:00 h. o fins que la gent es canse. Tindrem 4 telescopis per mirar el cel. I tractarem de veure Venus i les seues fases, la nebulosa d’Orió, diversos cúmuls estel·lars oberts i al final de l’observació mirarem el planeta Saturn i el cometa Lulin, que ara està prop d’ell.

Amants de l’astronomia de la comarca de la Safor i més enllà esteu invitats. Ara només cal esperar que els núvols ens deixen tranquils, ja que la cosa no està molt clara.

Al teatre-auditori de Cuenca acudirem doncs. Allí l’Orquestra Simfònica d’Albacete ens oferí un concert amb obres de Haendel, Haydn i Dvorak que entusiasmà el públic assistent.

El plat fort de la nit estava, tanmateix, en la segona part de l’acte.  L’orquestra interpretà l’obra de Mussorgsky, Quadres d’una exposició, coordinada amb els vídeos astronòmics de José Francisco Salgado, del planetari de Chicago. La conjunció de música i suggeridors vídeos astronòmics deixà l’audiència bocabadada. El director de l’orquestra i José Francisco Salgado hagueren d’eixir 3 vegades a saludar.

Segueix…

El Teatre-Auditori de Cuenca és nou de trinca i rebosava d’astrònoms, músics, polítics i públic en general. Retrobàrem els amics no vistos de fa mesos però pròxim gràcies al correu electrònic. Aprofitàrem l’encontre per acabar de coordinar alguna activitat prevista.

L’acte començà amb la introducció de l’organitzador de l’acte, Juan Ramón Pardo.

“Fa 400 anys corria per Europa un invent per veure els objectes de lluny d’uns 2 o 3 augments. El seu interés era purament militar com indicava el seu nom spyglass. Galileu Galilei sentí parlar d’aquest artilugi i la seua habilitat com a artesà el portà a millor-lo fins a aconseguir en poques setmanes de 20 a 30 augments. No el portà, però, a vendre’l al millor postor, a cap potència militar per fer negoci. Res de tot això. Va fer una cosa que cap altre havia fet abans. Apuntà amb el seu telescopi a la volta celeste i en pocs mesos descobrí que Venus presenta fases com la Lluna, Júpiter té satèl·lits al seu voltant i que Saturn té uns estranys bonys als seus costats (l’anell). Va posar en solta la concepció del cosmos que es tenia fins aleshores.”

Rafael Rodrigo, president del CSIC, parlà de la multiplicitat d’actes que ja estan aproximant l’astronomia a la societat, amb més de 200 actes públics al mes.

Finalment parlà Soledad Herrero, consellera de Cultura, Turisme i Artesania de Castilla-La Mancha. Parlà del Museu de les Ciències de Castilla-La Mancha i féu referència als coneixements astronòmics de Sancho Panza. Aquest personatge que juntament amb el seu cavaller Don Quijote donen nom ara mateix a un projecte de  l’Agència Espacial Europea que pretén desviar un asteriode potencialment perillós per a la Terra.

La presentació continuà amb la disertació del sempre interessant Juan Antonio Belmonte de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), especialista en arqueoastronomia, o estudi de les manifestacions antigues de l’astronomia. La seua xerrada, 10000 anys d’astronomia, mostrà imatges paleolítiques de les Plèiades, de la Lluna creixent en conjunció amb Venus o una estrella. Ens parlà de les alineacions dels temples o tombes amb els punts cardinals o amb eixides o postes del Sol i de la Lluna. Però aquestes alineacions han de repetir-se dins de la mateixa cultura en altres edificis semblants per a ser creïbles seguint la vella regla jurídica testis unus, testis nullus.

Passà per la cultura dels moai de l’illa de Pasqua (Rapa Nui), un grup dels quals podria estar orientats amb l’eixida de les tres estrelles del cinturó d’Orió.

Després repassà les constel·lacions astronòmiques egípcies com Meskhetiu, la pata de toro, la nostra Ossa Major.

Conclogué amb la idea que l’astronomia és l’eina ideal per a l’orientació en l’espai però també en el temps.

L’acte musical començà. L’Orquestra Simfònica d’Albacete dirigida per Juan Luís Martínez  interpretà Música per als Reials Focs d’artifici de Haendel, l’Obertura de la Creació de Haydn i el 4rt moviment de la Sinfonia número 9 de Dvorak.

Després del descans començà el plat fort de l’espectacle de la nit i el que tothom esperava amb ànsia. La Suite astronòmica Quadres Astronòmics d’una Exposició, és un conjunt de vídeos en alta definició, amb imatges astronòmiques reals, simulacions i obres d’art de base astronòmica que són projectats simultàniament a la interpretació en directe de l’obra de Mussorgsky (orquestració de Ravel). Com en l’obra original assistim també a una exposició, però ara d’imatges astronòmiques. Quan la càmera es mou cap a una obra d’art, l’audiència entra dins de l’obra i es troba viatjant per l’espai, passant junt a planetes, estrelles, forats negres, nebuloses i galàxies.

Aquesta suite astronòmica és obra de l’astrònom i divulgador científic José Francisco Salgado que treballa al Planetari Adler de Chicago. Amb la seua empresa Vectors and Pixels Unlimited  crea art visual amb imatges científiques. Mireu que ha fet amb l’Hemisfèric de València.

José Francisco Salgado ens contà el seu interés en comunicar ciència mitjançant art i tecnologia. Les seues recreacions visuals no competeixen amb la música sinó que la complementen. I ens contà la presentació de la seua nova obra Els Planetes de Holst, l’agost del 2008 al Millenium Park de Chicago que aplegà unes 12000 persones.

L’orquestra començà a tocar i la pantalla gegant s’omplí d’imatges conegudes però que amb la música encara semblaven més belles. Mireu l’enllaç que us he deixat dalt i ho podreu gaudir a mitges ja que sense orquestra en directe ja no és el mateix.

El públic assistent restà meravellat per la conjunció perfecta de música i dels suggeridors vídeos astronòmics. El director de l’orquestra i José Francisco Salgado hagueren d’eixir 3 vegades a saludar.

Ja passades les 3 de la matinada arribava a Tavernes de la Valldigna, cansat però satisfet d’haver-hi  estat present.

Els lectors als quals haja pogut picar la curiositat i vulguen veure aquesta obra astronòmico-musical en directe ho podran fer el pròxim dia 2 de juliol al Palau de la Música de València. Jo tractaré de ser-hi també.

Foto: La sala de l’Auditori de Cuenca uns moments abans de començar l’espectacle. Ens van prohibir fer fotos o gravar en vídeo. Caldrà veure-ho en els enllaços que vos he posat. Enric Marco.

L’autor envoltat per les dues muses, Mercè Climent i Beatriu (Π) Palmero, semblava que no s’hi trobava. Elles feren una semblança poètica de Francesc, llegint trossos de l’obra que deixà bocabadada l’audiència.

Després se sortejà un exemplar de l’obra que, coses de l’atzar, li tocà a un servidor. Gràcies deessa Fortuna, que en la teua advocació de Huiusce Diei, em permetràs llegir el Camí d’amor, en temps de crisi…

Doncs resulta que Francesc Mompó treballa al mateix poble que jo, allà a l’Horta Nord. Encara ens farem alguna visita….

Després del sopar, sempre deliciós, la conversa amable continuà al saló, on Jordi Albinyana ens entretingué millorant en directe les il·lustracions de Pell de pruna amb noves il·lustracions ben suggeridores. Això és un artista….

Els seus pares, Vincenzio Galilei, músic de professió, i la seua mare Guilia Ammannati Galilei, estaven ben pagats del seu primer fill. Seguint el costum de les famílies toscanes del segle XVI el primogènit havia de rebre un nom derivat del cognoms dels pares. Així el científic és conegut per Galileu Galilei, una melodiosa onada verbal.

Si fa uns dies, celebravem a la Universitat de València, amb raó el dia de Darwin, amb la presència de Juan-Luis Arsuaga, codirector del jaciment d’Atapuerca, avui els físics i astrònoms celebrem el dia de Galileu.

Considerat el primer científic experimental, ell va entendre que la natura està davant nostre però no la podrem entendre si no empren la raó i sabem llegir-la en el seu llenguatge. Com ell mateix diu:

“La filosofia és escrita en aquest gran llibre que és l’univers i que està obert constantment davant dels nostres ulls. Però el llibre no es pot entendre si abans no s’aprén a entendre el llenguatge i a llegir l’alfabet amb què està escrit. I aquest llenguatge és el de les matemàtiques i els seus caràcters són triangles, cercles i altres figures geomètriques, sense les quals és humanament impossible d’entendre ni un sol mot del llibre, sense les quals hom vagareja per un laberint obscur.“

Dova Sobel, en el seu llibre La filla de Galileu, recrea de manera sublim aquesta atmosfera de creació científica de Galileu a partir de les cartes escrites per la seua filla Celeste, monja de clausura al monestir de San Matteo, a Arcetri. Un bon llibre que us recomane llegir durant aquest Any Internacional de l’Astronomia.

Una nova Nit temàtica es va celebrar a Ca les Senyoretes, divendres passat, per presentar el llibre de contes Històries del Paradís de Xavi Sarrià, cantant i ànima del grup Obrint Pas.

Joan Olivares, mestre de cerimònies, ens feu un brillant parlament sobre el llibre, destacant les seues virtuts. Xavi explicà que l’aficció per la literatura ja li ve des de l’institut, temps abans d’iniciar-se en els concerts.

Després d’un bon sopar cuinat per l’ama de Ca les Senyoretes, el ressopó va ser un concert acústic amb Xavi i Miquel, amic i company de grup. Les cançons més compromeses van anar desfilant davant nostre.

I la perla de la nit. Pep Gimeno, el Botifarra, present a l’acte, no va poder resistir les peticions del personal i ens va delectar amb les seues cançons junt als cantants d’Obrint Pas.
Segueix …

Nova Nit a Ca les Senyoretes. Xavi Sarrià presenta el seu llibre de contes, Històries del Paradís, a Otos, a l’hotel rural i centre d’encontre de la Vall d’Albaida.

Tanmateix no puc assistir a la presentació del llibre. Ja estava compromés amb la presentació a Gandia del projecto IACO, de mesura de la contaminació lumínica. Els membres de l’Agrupació Astronòmica de Gandia anem a mesurar diversos punts del País Valencià per veure el grau de contaminació per enllumenat artificial, molt d’ell innecessari. Tractarem de mesurar molts indrets de la comarca de la Safor, així com de la comarca de la Ribera i també alguns punts de l’Horta de manera senzilla. Aquestes dades ens permetran veure dins d’uns anys la degradació de nostre espai natural celeste. Les zones d’interior del País Valencià van a deixar ben aviat de ser aptes per a l’observació astronòmica a causa de la implantació dels parcs eòlics i les seues llums de posició per a la navegació aèria. El projecte IACO és responsabilitat de l’Agrupació Astronòmica de Màlaga i és una de les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia.

Arribe doncs a Otos tard, passades les 22:30 h. La presentació del llibre ha acabat, encara que em conten que Didac Botella, mestre i amic de l’autor, parlà de la humilitat de Xavi, que és una persona sensible per als seus amics i que ha fet activitats lúdiques al pati amb els alumnes. En fi, que l’èxit no l’ha canviat. Joan Olivares féu una presentació tan engrescadora que a tots els agafaren ganes de llegir ja els llibre de contes. Finalment Xavi contà la gènesi dels contes. Les preguntes dels assistents acabaren d’arrodonir l’acte. Una ressenya més exacta de l’acte podeu llegir-la a Ca Uendo.

Del sopar tan exquisit, de la mà experta d’Assumpció, en podria destacar la costella amb mel, que se’t desfeia a la boca. La crisi econòmica planà en la conversa. Fàbriques al Port de Sagunt a punt de tancar. Empreses plenes de benefici fins fa poc, fartes de rebre subvencions públiques els anys huitanta per recol·locar els afectats per la reconversió dels Alts Forns, volen fugir a terres llunyanes per tornar a rebre subvencions públiques. La roda tramposa del capitalisme. I el capital humà, ara dit recursos humans, al carrer. Homes i dones, amb càrregues familiars, poden quedar-se sense res.

Una lectora del meu bloc a l’altra punta de la taula es presenta, Maria Josep. Si és important tindre lectors virtuals al teu bloc per no tindre la sensació d’estar escrivint per a tu mateix, un vici que enganxa, com digué Maria Josep, encara és millor conèixer-los en persona. Gràcies per llegir-me.

En acabat de sopar, salude els amics Àngel, recuperant-se de l’operació de menisc, i  Pep, que no se’n perd una a Otos.

Finalment Xavi i el seu amic Miquel Gironés fan l’acústic promés només amb una guitarra, una caixa de sons i una dolçaina. Entusiasmen el personal oferint-nos les seues cançons més populars que la concurrència, que omple la sala, canta al mateix temps.

I mentre tant, Pep Gimeno, el Botifarra, en primera fila però ben callat fins aleshores, no pot aguantar-se més quan els cantants d’Obrint Pas i tot el públic li ho demana.

I tots junts, Obrint Pas i el Botifarra, la modernitat i la tradició, fan esclatar la nit a Ca les Senyoretes. I així fins les tantes de la matinada que m’han dit que la lluentor del Sol ja guaitava darrere del Benicadell quan els instruments descansaren a la fi.

Fotos de l’actuació d’Obrint Pas a Ca les Senyoretes. Enric Marco.

L’astrònom polonés Nicolau Copèrnic va revolucionar l’astronomia al segle XVI amb la seua defensa de la teoria heliocèntrica del Cosmos. La Terra gira sobre ella mateixa en 24 hores i orbita al voltant del Sol en un any. Els altres planetes també giren al Sol en òrbites circulars.

Abandonava així la teoria ptolemaica de l’Univers que propugnava una Terra immobil i amb els planetes girant al Sol sobre esferes perfectes i que havia estat vigent durant catorze segles.

El 24 de maig de 1543 moria sense veure publicada la seua obra magna De Revolutionibus Orbium Coelestium que no veuria la llum fins uns quants mesos més tard.

Era conegut que va ser enterrat a la catedral de Frombork, Polònia, però no se sabia on. Tanmateix fa uns mesos l’aplicació de modernes tècniques forenses a unes restes òssies trobades a una tomba sense nom de la catedral ha permés identificar sense dubte les despulles del gran astrònom del Renaixement.

Segueix…

Nicolau Copèrnic va ser matemàtic, astrònom, jurista. Estudià a les universitats de Cracòvia, Bolonya i Pàdua. Tornat a Polònia va prendre possessió d’una canongia a la catedral de Frauenburg (avui Frombork). Les seues múltiples activitats administratives no el privaren de construir un observatori  on realitzà nombroses observacions visuals i d’escriure diversos llibres on exposà la teoria heliocèntrica.

Se sap que morí als 70 anys i que fou enterrat a la mateixa catedral. Tanmateix la manca de cap làpida o senyal feia impossible identificar-ne les restes.

L’any 2004 l’arquebisbat va contactar amb l’arqueòleg Jerzy Gassowski, cap de l’Institut d’Arqueologia i Antropologia de Pultusk a Polònia, que va excavar el terra de la catedral i trobà unes restes prop de l’altar.

Tot semblava quadrar. El crani era clarament d’un individu d’una edat avançada tal com era Copèrnic quan morí.

A més a més la polícia científica polonesa ajudà a crear la imatge digital del rostre que mostra una nas trencat i una cicatriu dalt de l’ull esquerre.

Es conserven diversos retrats de Copèrnic. En aquest enllaç en poden veure alguns. Si comparem el rostre digital amb algun d’ells la semblaça és sorprenent. Ja tenien les restes de l’astrònom.

Tanmateix encara es podia avançar més. Encara romania un petit dubte. Les proves eren circumstancials. Ara bé, les modernes tècniques forenses popularitzades per sèries de televisió com Bones i CSI van permetre estar-ne totalment segurs.

L’equip d’arqueòlegs va demanar l’ajut de la doctora Marie Allen, del laboratori de genètica de la Universitat d’Uppsala a Suècia. La biblioteca de la seua universitat té un llibre que va pertànyer a Copèrnic i la investigadora va trobar-hi 4 cabells.  Va comparar el seu ADN amb algunes restes de Frombork (una vertebra, una dent i un fèmur). Els estudis confirmaren que l’ADN de dos dels cabells era el mateix que el dels ossos.

La tomba de Copèrnic amb les seues despulles ha estat finalment identificada.

Nota: La notícia del descobriment es  va donar a mitjan novembre però no havia pogut explicar-la fins avui. A més he posat Copèrnic sota la categoria de Els nostres astrònons ja que, encara que no era de les nostres terres, va influir de manera cabdal sobre els nostres científics.