Pols d'estels

Enguany s’han pogut concertar noves activitats sobre contaminació lumínica a l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa. El centre de formació ens va tornar a  convidar dijous passat 6 de febrer per explicar els problemes que causa un enllumenat excessiu i ineficient en el medi ambient i en la salut humana.Aquest curs és diferent del del curs passat ja que seran només dues sessions de 5 hores cadascuna i s’imparteix en l’horari de matí. També alguns dels ponents són diferents ja que no han pogut assistir per qüestions laborals. Però la selecció dels substituts no ha fet baixar el nivell del curs, ja que són també persones ben expertes en el seu camp de treball.

Dijous 7 de febrer a les 9 del matí ja estàvem esperant els alumnes mentre el tècnic informàtic feia els darrers ajustos per a la xarrada de mitjan matí que seria on-line.

A la sala del Dr. Ferran, i davant d’un auditori d’unes 40 persones, després una introducció meua sobre les característiques del curs, Josep Maria Ollé, enginyer tècnic especialista en Luminotècnia i vocal de la Junta Directiva de Cel Fosc ens parlà de les bases del problema de la contaminació lumínica amb la conferència: La contaminació lumínica: com ens afecta a la salut i al medi ambient.

Després de recordar les bases físiques de la llum, repassà com els humans ens hem il·luminats al llarg dels temps, per acabar parlar dels LEDs. Com que tots els LEDs no són iguals cal distingir els que son més amigables amb el medi ambient i la salut humana. La quantitat de llum blava amb voltant de 460 nm és el factor fonamental per classificar-les com a LEDs freds o blancs o LEDs càlids o groc-taronja.

Només els LEDs càlids són adients per al seu ús en zones naturals i també en entorns urbans.

A més com a espècie diürna que som, els humans no estem avesats a llums intenses i blanques per la nit. Nombroses vegades s’ha comprovat experimentalment que el blau que conté tota llum blanca nocturna és un potent disruptiu de la secreció de l’hormona melatonina. En condicions naturals, aquesta ens indueix a dormir, regula els rellotges circadiaris del cos, a més de tindre altres efectes indirectes com antioxidants o oncostàtics o inhibidors del creixement de cèl·lules tumorals. Ara bé, en presència de llum intensa, sobretot blava, en no produir-se melatonina, tots aquests efectes desapareixen i es produeix una disrupció circadiària o cronodisrupció.

Després, amb ajuda del mapa de contaminació lumínica de RALAN-MAP O: Iberian peninsula + Canary Islands, Balearic Islands and Madeira. UCM/University Exeter amb CBAS, ens mostrà com la llum de Tortosa contamina, amb exemples de carrers i monuments de la ciutat, molts dels quals incompleixen la legislació vigent catalana en matèria de contaminació lumínica.

La següent ponent va ser María Ángeles Bonmatí, formada en Cronobiologia en Cronolab, el Laboratori de Cronobiologia de la Universitat de Múrcia, especialista en els problemes del son, i, actualment docent a la Universitat de Múrcia.  Enguany no va ser possible tenir-la presencialment a Tortosa per qüestions laborals, i per això, es connectà via telemàtica a la Sala.

Després d’una interessant introducció sobre la importància de dormir bé per mantindre una bona salut, ens explicà les funcions del son i les seues característiques principals així com tots els possibles trastorns del son i quins són els causants.

Per a les persones adultes és recomanable dormir una mitjana de 7-8 hores diàries. Tanmateix nombrosos factors poden contribuir a disminuir o reduir la qualitat del son. Entre aquests destacà el soroll ambiental nocturn (oci, neteja dels carrers) i la llum artificial nocturna de l’habitació on tractes de dormir i la que entra per la finestra (intrusió lumínica).

Després del descans se’ns passaren diversos tests on-line per avaluar els nostres hàbits a l’hora d’anar a dormir i la qualitat del nostre son.

Anna Almécija, jurista i criminòloga, vicepresidenta de l’Associació Catalana per a la Prevenció de la Inseguretat a través del Disseny Ambiental (ACPIDA), i que treballa al Departament d’Interior de la Generalitat Catalana, en la seua xarrada: Planificar la seguretat amb perspectiva ambiental: llum i prevenció del delicte ens va fer reflexionar amb perspectiva de gènere i ambiental sobre l’eficàcia de la il·luminació en la prevenció del delicte i de la percepció d’inseguretat.

L’objectiu dels principis CPTED aplicats és prevenir el crim dissenyant un entorn físic que influesca positivament en el comportament humà. La teoria es basa en cinc principis: control d’accés natural, vigilància natural, territorialitat, suport a l’activitat i manteniment.

El Disseny Ambiental per a la prevenció del delicte (CPTED) propugna el tema de la vigilància natural, veure i poder ser vist, i, per tant la visibilitat és un factor que ens protegeix.

Amb nombrosos exemples ens mostrà que més llum als carrers no millora la seguretat sinó més bé la millora de l’enllumenat, evitant zones d’ombra, racons amagats de portals, etc.

Així introduí el concepte de desemparament ambiental com l’agreujant del delicte quan la víctima es troba en una especial situació de vulnerabilitat que ocorre quan determinades condicions ambientals li impedeixen demanar auxili i ser ajudada pels altres i que són aprofitades per l’agressor perquè creu que així podrà actuar amb impunitat. Un lloc per més il·luminat que estiga no és segur si ningú pot veure el que ocorre, si no se senten els crits d’auxili de la víctima, si ningú està en disposició d’ajudar-la o si és un lloc d’impossible accés.

Els alumnes feren nombroses preguntes als ponents sobre cadascun dels temes presentats.

Estem molts agraït al Centre del Formació de l’hospital per tornar a convidar-nos. Esperem que les nostres activitats hagen despertat la consciència de la defensa de la nit.

Aquests dies estem una mica atrafegats pel descobriment de l’asteroide 2024 YR4 el 27 de desembre passat i la seua possible col·lisió amb la Terra allà pel 2032.

Aquest nou objecte NEO (Near-Earth Object) sembla ser un tros de roca d’entre 40 i 90 m de diàmetre que passà a uns 800000 km de la Terra durant els darrers dies del 2024. De fet fou descobert quan ja s’allunyava de la Terra i, per tant, no se n’han pogut fer massa observacions.

Descobert el 27 de desembre pels telescopis de la xarxa ATLAS (Asteroid Terrestrial-impact Last Alert System) de la Universitat de Hawaii localitzats a Río Hurtado, Xile,  una cerca en dades de dies anteriors el trobà en una imatge del dia de Nadal. A causa de la seua petita grandària i segurament la seua composició, la seua brillantor és molt baixa. Això fa que actualment només grans telescopis siguen capaços de seguir-lo i aportar noves dades de l’òrbita.

El que va sorprendre els astrònoms va ser que estudiada l’òrbita provisional, d’un període d’uns 4 anys, es va constatar que tornaria a passar prop del nostre planeta el 17 de desembre 2028 mentre que la tornada del 2032 presentava una probabilitat baixa d’impacte contra la Terra.

Mentre no tinguem dades més acurades de l’òrbita de l’asteroide el risc d’impacte no és menyspreable. El dia 5 de febrer era d’1.2% però aquest risc ha augmentat una mica aquests darrers dies i ja arriba al 2.2%, que equival a 1/44, que és com treure l’as de copes a la primera en una baralla de cartes. Aquest nivell de risc planetari l’ha fet posar-se el primer de la llista de risc de l’Agència Espacial Europeu (ESA).

La grandària de l’asteroide, en cas de caure el 22 de desembre de 2032, causaria només danys locals. Això vol dir que no seria l’Argamedon, el final de la civilització humana, però si que podria arrasar una ciutat gran com València o Barcelona. Els primers càlculs ens diuen que el possible impacte seria en la zona de l’equador, sobre Amèrica del Sud, l’oceà Atlàntic, Àfrica Central, l’oceà Índic fins a l’Índia. L’objecte és similar al que xocà en Tungunska, Siberia el 30 de juny de 1908 i arrasà uns 2000 km² de la taigà.

L’ESA va actualitzant les dades que es tenen sobre 2024YR4 i presenta alguns gràfics interessants. Ací baix veiem el corredor de risc de xoc contra la Terra.

L’òrbita de l’asteroide no es coneix massa bé encara i caldran encara moltes observacions per veure com de prop passarà el 2032 i si realment si l’impacte és possible o, com sol passar, la probabilitat de xoc baixa a zero. Això se sabrà segur durant el pròxim pas prop de la Terra el 2028.

I que podem fer si es confirma l’impacte? Només una nau que xocara contra l’asteroide podria desviar-lo de la seua trajectòria a temps per evitar el desastre. Ja s’han fet proves amb la missió DART i sabem que funciona. Però aquesta missió s’hauria de llençar molt de temps abans perquè tinguera èxit. La desviació s’ha de fer a milions de quilòmetres de distància de la Terra. Allà lluny un petit canvi de trajectòria seria suficient per apartar-la del nostre planeta. Tractar de desviar l’asteroide quan estiga a l’altura de la Lluna (com fan a les pel·lícules) no té cap sentit. No pots aturar ni desviar un asteroide ja dins del sistema Terra-Lluna.

De tot això vaig parlar amb la periodista Elena Riego per a la televisió d’À Punt el dimecres 5 de febrer.

https://www.apuntmedia.es/noticies/mon/video-un-asteroide-impactar-terra-22-desembre-2032_1_1763285.html

https://www.apuntmedia.es/informatius/a-punt-ntc/complets/video-05-02-2025-informatiu-nit_134_1763289.html A partir del 31:09

Més informació:
ESA actively monitoring near-Earth asteroid 2024 YR4.
Asteroid 2024 YR4 – latest updates
2024 YR4, el asteroide que podría chocar con la Tierra en 2032, Daniel Marín. Eureka. 5 febrer 2025.

El mes de febrer comença amb pluja però sembla que la pròxima setmana s’esperen algunes nits de cel ras per poder observar el cel. I això és una sort ja que no sempre és possible veure els estels en un món ple de llums artificials a la nit i cada vegada més nuvolós.

Durant el mes de febrer continuarem observant la mal anomenada alineació dels planetes. Tindrem la sort de poder-los observar durant les nits de febrer tot seguint la línia de l’eclíptica, la majoria a ull nu i dos (Urà i Neptú) amb ajuda telescòpica.

Planetes

L’esquiu planeta Mercuri es troba ara mateix en la direcció del Sol per la qual cosa és impossible veure’l. De fet, el 9 de febrer a les 13:19 Mercuri es trobarà exactament alineat amb el Sol, en l’anomenada conjunció solar superior. Mercuri passarà a només 2° 02’ del Sol. Però com que el pas és per darrere del Sol, en aquest moment el planeta es trobarà en el seu punt més allunyat de la Terra, a 1,39 unitats astronòmiques. A partir d’aquest dia, Mercuri deixarà de ser un objecte matutí per esdevenir un de vespertí.

Així que el planeta podrà veure’s a final de mes com a astre vespertí però ben a prop de l’horitzó oest.

El 25 de febrer al capvespre Mercuri es trobarà en conjunció amb Saturn. Mercuri estarà a 1° 39´ al nord de Saturn, en direcció de la constel·lació d’Aquari. Molt difícil de veure ja que Mercuri estarà molt baix en un cel encara brillant després de la posta de Sol.

Venus és ara mateix el més brillant dels planetes. Ben alt i visible cap a l’oest, el podrem observar durant unes dues hores després de la posta del Sol. Amb telescopi podreu veure com no presenta una forma circular sinó que mostra una fase com la Lluna, senyal que es troba entre el Sol i la Terra i que la llum del Sol li arriba per la dreta i que, des del nostra visió des de la Terra, la part de l’esquerra queda a les fosques.

El capvespre del primer de febrer el planeta estarà en conjunció amb una fina Lluna creixent, amb el nostre satèl·lit a 2° 20´ al sud del planeta, en direcció de la constel·lació de Peixos.

El 16 de febrer Venus assolirà la seua màxima lluentor. Durant el dia 16, Venus brillarà intensament amb una magnitud de -4,6 en la seua aparició vespertina, en direcció de la constel·lació de Peixos, cap a la part oest de l’esfera celeste.

Mart, que el mes passat va passar per l’oposició, és ben brillant en la constel·lació dels Bessons. De fet, junt amb els estels Càstor i Pòl·lux forma una trio celeste molt vistós. De color rogenc, és visible durant tota la nit.

La nit del 9 de febrer una lluna creixent quasi fregarà el planeta. A les 20:35. Mart i la Lluna es trobarà en conjunció amb la Lluna situada a només 46 minuts d’arc al nord del planeta.

Júpiter, el rei de la nit, brilla moltíssim en la constel·lació de Taure, ben prop de l’estel Aldebaran. Els primers dies del mes el podrem veure pràcticament en el zenit, just dalt del nostre cap.

La nit del 6 al 7 de febrer la Lluna estarà en conjunció amb el planeta amb la Lluna a 5° 29´ al nord de Júpiter.

Saturn, molt dèbil ja, es pot veure baix cap a l’horitzó oest del cel. El primer de febrer el planeta estarà en conjunció amb la Lluna a 1° 05’ al nord de Saturn, en direcció de la constel·lació d’Aquari.

Fets notables

La nit del 5 al 6 de febrer la Lluna creixent s’aproximarà al cúmul obert d’estrelles de les Plèiades. L’aproximació màxima serà a les 08:17 del 6 de febrer, ja de dia i amb les Plèiades sota l’horitzó oest, quan el nostre satèl·lit passe a només 31,5 minuts d’arc del grup, situat en la constel·lació de Taure. Així que aquest fenomen no serà visible des del nostre país.

Pluges d’estels

El 8 de febrer tindrem el màxim de la pluja de meteors  α-Centàurids, amb activitat entre el 28 de gener i el 21 de febrer. La taxa màxima observable és variable amb almenys 6 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació del Centaure. L’objecte responsable de la pluja no ha estat completament identificat. El millor moment per observar-los serà a l’alba del dia 8, cap a la part sud de l’esfera celeste.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Jeroni Munyós continua passejant-se per València aquest 2025. Després d’haver passat per la facultat de Geografia i Història i la de Física, l’exposició sobre la vida d’aquest erudit valencià del segle XVI arribà el mes de maig del 2024 a la plaça de la Mare de Déu de València en la seua versió en castellà.

La Casa de la Ciència del CSIC a València va acullir l’exposició “V Centenari del Naixement de Jeroni Munyós: Matemàtiques, Cosmologia i Humanisme en l’Època del Renaixement”, la mostra que repassa les principals fites de la vida i obra de l’astrònom renaixentista de la Universitat de València, Jeroni Muñoz. En ella ens trobem amb la societat valenciana de l’època, una jove Universitat de València, les matemàtiques renaixentistes i el seu ús en ciències aplicades, i l’inici de la separació entre astrologia i nova ciència de l’astronomia.

Ara, a principis del 2025, l’exposició s’ha traslladat al hall del Museu de la Ciència dins del complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València. Us pose algunes fotos.

Per complementar l’exposició, dijous 23 de gener es farà la conferència:  Supernoves animades d’ahir i de hui. De Jeroni Munyós a l’energia fosca, a càrrec d’Iván Martí Vidal i Vicent J. Martínez, professors d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València.

En 1572, una nova estrela va aparèixer en la constel·lació de Cassiopea, revelant-se com una supernova. Astrònoms europeus, inclòs el destacat Tycho Brahe, van estudiar detalladament este fenomen, entre ells Jeroni Munyós, catedràtic de Matemàtiques, Hebreu i Astronomia a la Universitat de València. A petició del Rei Felip II, Munyós va escriure un tractat titulat “El Llibre del Nou Cometa” sobre esta estrela.

En esta conferència, els conferenciants exploraran les observacions històriques de les supernoves, destacant l’impacte que va tindre la supernova de 1572 en la nostra comprensió del cosmos. A més, examinarem el que sabem hui dia sobre l’estrela l’explosió de la qual es va observar fa 451 anys.

Conclourem la xarrada discutint sobre les supernoves des d’una perspectiva més contemporània, abordant la física que subjau a estes explosions còsmiques i la seua classificació. També destacarem les investigacions realitzades sobre este tema en la nostra universitat.

Programa

18.30: accés a la sala
19.00: conferència a l’auditori Santiago Grisolía
20.00: fi de la conferència i inici del col·loqui
20.30: observació astronòmica al Jardí d’Astronomia (activitat subjecta a condicions meteorològiques).

Esta conferència serà gravada en vídeo i retransmesa en directe, podent ser difosa en qualsevol dels mitjans audiovisuals i/o espais de la Ciutat de les Arts i les Ciències, així com en Youtube.

Gràcies a Vicent J. Martínez per les fotos de l’exposició al CAC.

Tal com estava previst, ahir al capvespre la Lluna, en el seu camí al voltant de la Terra, tapà el llunyà planeta Saturn. Per pura geometria celeste els dos astres s’alinearen i, des del nostre país, tinguérem la sort de poder albirar el fenomen.

Aquestes aproximacions i ocultacions són uns dels espectacles més bonics del cel. Que dos astres de grandària, llunyania  i aspecte diferent es troben al cel és d’allò més atractiu i curiós. Però, en les societats antigues també va ser motiu de disquisicions mitològiques o religioses en assignar-li un significat especial a l’encontre celeste.

Simulació de l’ocultació de Saturm del 4 de gener de 2024 amb Stellarium

Comença ocultació		Acaba ocultació
4 de gener 18:15		4 de gener 19:24

Així, per exemple, una de les possibles explicacions de l’estrella de Betlem proposada per Johannes Kepler el 1614 fou la triple conjunció dels planetes Júpiter i Saturn que va ocórrer en el període d’un any, entre els anys 7-6 abans de Crist com ja vaig explicar en un llunyà escrit de Nadal de 2005.

També cal destacar el valor de les conjuncions i ocultacions per fer estudis astronòmics. Cal destacar la gran epopeia del seguiment dels passos de Venus sobre el Sol durant el segle XVIII per mesurar de manera exacta la distància Terra-Sol o l’estudi de la corona solar durant els eclipsis de Sol.

Així que les conjuncions tenen una gran acollida entre els astrònoms, i, per això, anit multitud d’astrònoms tractaren de captar els moments d’entrada i sortida del planeta Saturn de darrere d’una Lluna creixent.

Tots estàvem expectants per captar l’espectacle celeste mentre la Lluna cobria el planeta entre les 18:15 i les 19:20 del 4 de gener 2025 aproximadament com es pot veure en la simulació d’Stellarium de més amunt. Tanmateix les condicions foren ben diferents segons el punt d’observació.

A les comarques centrals del País Valencià el cel estava ras al voltant de les 18:00 i el començament de l’ocultació fou visible sense entrebancs llevat que encara era pràcticament de dia. Així i tot el planeta es va veure ben brillant abans d’ocultar-se en la zona fosca de la Lluna. Després, però, les condicions variaren i els núvols dificultaren, encara que no impediren totalment, l’observació de l’eixida del planeta de darrere de la Lluna.

A Catalunya, amb millor oratge, van aconseguir millor resultats. Així ho podeu constatar en les magnífiques fotografies que m’envia l’amic astrònom Josep Maria Bosch des de Bellpuig (l’Urgell).

Aconseguir captar en una mateixa imatge o vídeo la brillant Lluna i el dèbil Saturn i que isquen bé és una tasca reservada a experts com Josep Maria.

Haver perdut Saturn momentàniament en el cel és ben trist però la reaparició de Saturn ens va tornar l’alegria com es va captar des de Bellpuig. Allí estava altra vegada Saturn, amb el seu anell de gaidó poc visible i un puntet brillant a l’esquerra com es pot veure en la primera imatge de l’apunt. No, no era el gran i misteriós satèl·lit Tità que estava situat més lluny a l’esquerra del planeta sinó un estel de fons,  85 Aqr, de magnitud 6.7

Gràcies a Josep Maria Bosch per les fotos i vídeos.

Comença un nou any, aquesta vegada sota la pluja. Els estels i les nebuloses hivernals ens han deixat momentàniament en unes nits molt fredes que no inviten a l’observació. El firmament retornarà en unes hores però la normalitat no ho farà tan aïnes a l’Horta Sud. Els meus records més profunds als amics i persones de l’Horta Sud que viuen sota la persistència d’una desgràcia que trigarà a curar-se.

Aquest gener la presència de quatre planetes en el cel vespertí ens alegraran una mica les nits mentre que l’ocultació de Saturn per la Lluna i una pluja d’estels important seran visibles al llarg del mes.

Planetes

L’any comença amb el domini absolut del planeta Venus al cel del capvespre. Després de la posta de Sol, la brillantor del planeta és ara mateix molt evident mirant cap a l’oest.

El 3 de gener al vespre una Lluna ben fina s’acostarà a 1° 26´ al sud de Venus, en direcció de la constel·lació d’Aquari. Bon moment per fer-hi una fotografia.

Uns dies més tard, el 10 de gener, Venus se situarà en el punt de la màxima elongació oriental. És a dir aconseguirà la seua major separació aparent del Sol, en la seua aparició vespertina. Tanmateix, a causa de la inclinació de l’eclíptica, no serà aquest el moment en que Venus es veja més alt al cel. Això ocorrerà uns dies més tard, el 20 de gener. Aquell dia el planeta aconseguirà situar-se en el seu punt més alt en el cel vespertí, a 45° d’alçada sobre l’horitzó oest, en la direcció de la constel·lació d’Aquari.

No massa lluny de Venus trobarem Saturn al cel del capvespre. En fer-se fosc el podrem veure en la constel·lació d’Aquari. A poqueta nit del 4 de gener podrem gaudir d’un dels espectacles celestes del mes, amb l’ocultació del planeta per la lluna creixent. Entre les 18:15 i les 19:24 el nostre satèl·lit taparà Saturn, com es pot veure en les imatges de més avall.

Però com que Venus va allunyant-se del Sol i Venus apropant-se, és inevitable que es troben. El dia 20 al vespre tindrem, per tant, la conjunció dels dos planetes: Venus se situarà a 2° 31´ minuts d’arc al nord de Saturn, en direcció de la constel·lació d’Aquari.

El 16 de gener el planeta Mart torna a estar en oposició, és a dir, en línia amb la Terra i el Sol. El planeta roig, ara amb magnitud -1,4, estarà en la direcció oposada al Sol, amb la Terra al mig, i, per tant serà possible observar-lo la major part de la nit. Quan el Sol es ponga per l’oest, Mart eixirà per l’est, en direcció de la constel·lació de Bessons.

Com que l’òrbita del planeta no és circular sinó el·líptica no serà aquest el moment de màxima aproximació a la Terra sinó uns dies abans. El 12 de gener Mart estarà en perigeu. El planeta roig realitzarà el seu màxim acostament a la Terra, a una distància de 0,64 ua, en direcció de la constel·lació de Càncer.

Finalment la nit del 13 al 14 de gener la Lluna i Mart estaran en conjunció amb la Lluna a 13´ minuts d’arc al nord de Mart, en direcció de la constel·lació de Bessons.

Cap a l’est, en pondre’s el Sol podem veure la brillantor del planeta Júpiter en Taure, prop de l’estrella Aldebaran. La nit del 10 a l’11 de gener hi haurà conjunció de la Lluna i Júpiter, amb la Lluna a 5° 25´ al nord de Júpiter.

Fets notables

El 4 de gener a les 14:28 la Terra passarà pel periheli, el punt de mínima aproximació al Sol. La Terra estarà a 0,9833 ua del Sol.

Les primeres hores de la nit del 4 de gener entre les 18:15 i les 19:24 la Lluna creixent, seguint la seua òrbita al voltant de la Terra, ocultarà el planeta Saturn. Serà un fenomen visible al nostre país.

Comença ocultació		Acaba ocultació
4 de gener 18:15		4 de gener 19:24

Acostament de la Lluna al cúmul M 45 la nit del 9 al 10 de gener. Màxima aproximació a les 02:39. La Lluna estarà realitzant una aproximació al cúmul obert M 45 (les Plèiades), passant a només 19,2’ minuts d’arc, en la constel·lació de Taure.

Pluges d’estels

Pluja de meteors Quadràntids. Activitat entre el 12 de desembre i el 12 de gener, amb un màxim el 3 de gener. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació del Bover. El cos menor 2003 EH1 i el cometa C/1490 Y1 semblen ser els responsables d’aquesta pluja, amb el millor moment per observar-les les primeres hores del dia 3, mirant cap a la part nord-est de l’esfera celeste.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Tots ens quedem extasiats enfront d’un cel estrellat lluny de fonts de llum contaminant. Sense paraules estem davant la foscor del cel com un profund insondable, el centelleig de les estrelles cobrint el firmament com una miríada de joies vessades en l’immens tapís celestial, mentre la Via Làctia, com a columna vertebral de la volta celeste, recorre el cel d’extrem a extrem. Enfront d’aquesta visió poètica, la ciència actual ens permet explicar cadascun dels fenòmens de manera racional.

Fa milers d’anys les societats humanes quedaven igualment meravellades enfront del cel estrellat, però veien en les estrelles i en els planetes les seues pròpies deïtats, que vigilaven des del firmament. Les civilitzacions antigues situaven als seus déus en l’esfera celeste i d’allí van sorgir mites i mitologies. Les cultures del passat van seguir els moviments dels astres amb gran interès, també per una qüestió pràctica, per a l’agricultura o la confecció dels primers calendaris. Això ho coneixem pels seus escrits, les seues tauletes d’argila, els seus papirs i les seues escultures i monuments.

Però que passa quan la documentació que van deixar les civilitzacions antigues és escassa, o inexistent? Com conèixer quines eren les seues creences i la seua relació, si la van tenir, amb el cel?

En aquest cas, de les obres que van deixar aquells llunyans humans, com a monuments, edificis, ciutats, coves o abrics, només les que perviuen ens poden donar alguna informació sobre aquest tema. Però també les tradicions que s’han transmès de generació en generació de manera oral permeten obtenir dades d’aquelles civilitzacions.

L’arqueoastronomia és la disciplina que estudia aquest camp, com una àrea de contacte entre antropologia, arqueologia, història de les religions i l’astronomia. Cadascuna d’aquestes àrees de coneixement aporta aspectes valuosos i complementaris per a poder entendre correctament la visió del món de cultures desaparegudes sense documentació escrita i quina relació tenien amb el cel.

Fins no fa molt la interpretació de la funció d’una construcció antiga es feia únicament a partir de la seua orientació astronòmica cap a determinades eixides o postes del Sol o de la Lluna. Actualment la moderna arqueoastronomia detalla que una visió purament astronòmica no és suficient per a interpretar l’ús d’un temple o construcció antiga, sinó que és necessari a més interpretar-la en el seu context social i cultural.

És el que ha passat amb el més famós monument de pedra, Stonehenge, monument megalític tipus cromlec, construït entre el final del Neolític i principis de l’Edat del Bronze, situat prop de Salisbury, Anglaterra. Molt estudiat, únicament com a observatori astronòmic neolític, actualment es ressalta sobretot el seu caràcter funerari i de peregrinació.

L’astrònom A. César González ens presenta en el seu llibre Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados, els aspectes d’aquest nou enfocament, d’aquesta astronomia cultural. Per a això, ens mostra nombrosos exemples de monuments de cultures antigues desaparegudes en els quals els astres i els seus moviments han jugat un paper fonamental en la seua construcció i en els quals els seus mites han quedat gravats en la pedra.

Tradicionalment, l’orientació dels monuments antics es considerava determinant, si la majoria d’ells s’orientaven de manera similar. Actualment es considera que això no és suficient, ja que és necessari no oblidar que qualsevol jaciment està situat en un entorn determinat que ha de ser estudiat per a la seua compressió adequada. És el que es denomina arqueologia del paisatge.

Així que l’arqueoastronomia, en contacte amb diverses àrees científiques, tracta de posar en el seu context, amb l’ajuda de l’orientació, paisatge, tradicions, documentació si n’hi ha, com veien els astres les antigues civilitzacions i quin ús els donaven.

Finalment cal destacar que el llibre ens descriu una autèntica ciència de la cultura, de manera rigorosa i recolzada en estudis seriosos astronòmics i etnogràfics, lluny dels treballs superficials de jaciments realitzats per aficionats benintencionats. Els treballs de camp han de fer-se de manera rigorosa i fugint d’especulacions que puguen portar a resultats potser cridaners, però totalment falsos.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’hivern de 2024 de la Sociedad Española de Astronomía: Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados, A. César González García.

La visita a la comarca de l’Horta Sud, devastada per la gota freda del 29 d’octubre, és un exercici d’humilitat front la força de la natura però també d’admiració per la resiliència de la població. Ho he comprovat aquest dies en visitar Aldaia per parlar dels problemes de la contaminació lumínica i dels avanços recents en astrofísica.

Convidat pel departament de Física i Química de l’IES Salvador Gadea d’Aldaia i des de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València, el passat dimarts 17 de desembre vaig poder comprovar in-situ els efectes de l’aiguat en un equipament educatiu. Per sort, allí l’aigua i el fang només arribaren a mig metre d’alçada, per sota de les taules, amb la qual cosa la major part del material informàtic se salvà. Així que els alumnes i professors continuen la seua feina, malgrat el desastre present a tot arreu.

A les 11:30 h, davant d’una expectant audiència de l’alumnat de 4t d’ESO Taller d’Aprofundiment de Laboratori de Física i Química, la professora Mónica Pallardo em presentà. Cares alegres i interessades m’animaven a parlar d’un tema important però, ara mateix, controvertit donat que part del poble encara no ha restablert l’enllumenat públic.

La contaminació lumínica és la pertorbació de la foscor natural del medi nocturn causada per la llum artificial. Malgrat que sembla invisible per a gran part de la població, és una contaminació real com ho són els gasos de combustió emesos a l’atmosfera o els abocaments industrials llençats al riu. Causen danys al medi ambient i a la salut, i, per tant com aquests, han de tindre una limitació en la seua emissió.

Nombrosos estudis científics certifiquen que la llum artificial nocturna altera hàbitats, poblacions i individus en molts àmbits del medi natural: migració, alimentació, reproducció, caça i camuflatge, etc.

La contaminació lumínica també afecta la salut humana, ja que la secreció de l’hormona melatonina queda aturada davant la presència de llum en horari nocturn. Així que l’ús de mòbils, ordinadors o aparells electrònics a la nit abans de dormir no és recomanable perquè pot provocar insomni i altres problemes. El mateix passa amb l’enllumenat excessiu, sobretot de llum blanca, amb forta presència de blau, que penetra en els habitatges per les finestres com a intrusió lumínica.

També vaig parlar de la contaminació lumínica amb perspectiva de gènere. Front a la creença infundada que més llum al carrer augmenta la seguretat de les persones, cal estudiar millor l’entorn nocturn i mentre que la presència humana s’ha revelat com la millor seguretat.

Una anàlisi sorprenent de Globe at Night conclou que les estrelles estan desapareixent de la vista humana a un ritme sorprenent. L’estudi descobreix que, per als ulls humans, la il·luminació artificial ha enfosquit el cel nocturn més ràpidament del que indiquen les mesures per satèl·lit. L’estudi mostra les contribucions úniques que els científics ciutadans poden fer en camps essencials de recerca. Aquest gràfic il·lustra com com més gran sigui la quantitat de contaminació lumínica i, per tant, la resplendor del cel, menys estrelles són visibles. L’escala numèrica de la imatge és similar a la que fan servir els participants de Globe at Night.

Per acabar vaig parlar de diverses accions realitzades per estudiar els efectes de la riuada en la comarca relacionades amb la manca i la recuperació progressiva de l’enllumenat públic.

Acabada la xarrada, vaig anar a la classe del 2n Batxillerat de Física i de Ciències Generals per parlar d’un tema totalment diferent, els descobriments astronòmics del segle XXI.

Amb només 45 minuts vaig tindre temps de parlar d’alguns d’aquests descobriments de manera breu.

Així vaig explicar el descobriment de les tres varietats dels neutrinos que expliquen les discrepàncies en la teoria de la fusió nuclear solar, l’aparició de l’asteroide  1I/ʻOumuamua, primer objecte extra-solar conegut que visita el sistema solar, la missió Europa Clipper a Europa, el descobriment de les ones gravitatòries i la primera imatge del forat negre supermassiu de la galàxia M87, entre molts altres temes. Les preguntes dels alumnes foren d’allò més interessants.

Al final, amb els que es quedàrem, vàrem observar amb espectroscopis les làmpades de la meua caixa de llums.

Un matí molt complet a l’IES Salvador Gadea d’Aldaia. Gràcies per convidar-me.

Avui la Terra, seguint el seu camí al voltant del Sol, a causa de la inclinació del seu eix, ha arribat al punt en que el Sol enllumena directament l’hemisferi sud però ho fa de forma molt inclinada al nord. Un fenomen que segur que haureu notat en veure com els raigs de llum del Sol s’endinsen cada vegada més dintre de casa, escalfant en allò possible la vostra llar. El Sol, ben baix al cel, sembla que fregue el cim de les muntanyes que teniu cap al sud.

Astronòmicament parlant, avui, dissabte 21 de desembre, a les 10:20, el Sol se situarà en el punt més baix respecte a l’equador celeste. Aquest serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Comença així oficialment l’hivern.

Però com ho veiem des de la superfície de la Terra? Doncs el Sol, ben baix al cel, vist des del nostre país farà avui el camí més curt al cel (amb la durada diürna ben curta) i amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. Ho podem veure en el gràfic adjunt (a la dreta de l’esfera, arc roig de December solstice). El Sol eixirà avui en el punt situat al sud-est i es pondrà en el sud-oest i recorrerà un arc ben curt. Aquest minva de l’arc recorregut pel Sol no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc.

Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador (equinox al dibuix), i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Com es veu en la taula anterior (punxeu per veure-ho més gran) el dia 21 de desembre de 2024, el Sol eixirà a les 8:18 i es pondrà a les 17:41 a la ciutat de València. Les hores de llum, entre eixida i posta del Sol, seran només de 9h 22 min i 55 segons a la ciutat de València.

El Sol està esmorteït, mig mort, però a partir de demà tot canviarà. La davallada del Sol al cel s’atura avui mateix. A partir de demà el Sol començarà a eixir des d’un punt situat cada vegada més cap a l’est i es pondrà en un punt cada vegada més cap a l’oest, recorrent cada vegada un camí més llarg al cel i amb l’augment de les hores de llum. Així que avui és el renaixement del Sol, el Sol Invictus, És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

És el anunci que en només 89 dies arribarà la primavera.

Una nova pluja d’estels està caient a poc a poc sobre la Terra. Els petits meteors dels Gemínids estan travessant l’atmosfera terrestre des del dia 7 fins el 17 de desembre. El proper dissabte 14, poc després de la posta de Sol, i des de la constel·lació de Gemini, serà quan es produirà el màxim de meteors observats, uns 120 per hora. La curiositat d’aquesta pluja és que no és produïda per un cometa sinó per un asteroide, el 3200 Phaeton.

Les pluges d’estels són fenòmens ben curiosos. Ens lliguen directament amb l’univers i ens recorden que estem a l’abast de possibles col·lisions còsmiques. Sempre se’ls ha associat a cometes. Aquests estan formats per aglomerats de gels de diversa composició química i de pols. En aproximar-se al Sol, l’escalfament per la radiació solar fa que part d’aquest material s’evapore, abandone el cometa i quede viatjant per l’òrbita d’aquest. La Terra, en el seu camí al voltant del Sol, travessa l’òrbita cometària i recull les petites partícules de gel i pols d’una grandària de mil·límetres i finalment aquestes es cremen pel fregament en l’atmosfera.

Des de la superfície terrestre ens sembla que provenen d’un lloc concret del cel, el radiant, dins d’una constel·lació. D’aquí prové el seu nom.

En el cas dels Gemínids el radiant està situat, clar està, en la constel·lació de Gemini, situada a la dreta de la constel·lació d’Orió. La primera vegada que s’observà va ser durant la Guerra Civil americana, l’any 1862, calculant-se el 1877 que la seua taxa d’activitat era d’uns 14 meteors per hora, més aviat modesta. Però aquesta taxa ha anat augmentant amb el temps fins arribar a uns 120 meteors per hora actualment. S’han fet models per tractar d’explicar aquest variació d’activitat associant-la a la pertorbació de Júpiter i la Terra de l’òrbita dels meteors o bé a la pertorbació d’algun asteroide però no s’ha explicat convenientment encara.

Un altre problema és l’origen d’aquesta pluja. Fins l’any 1983 no va estar clar quin cos era el responsable del radiant dels Gemínids. Aquell any el satèl·lit infraroig IRAS descobrí l’asteroide 3200 Phaeton que resultà que tenia els seus paràmetres orbitals molt similars als dels meteors de la pluja. Així doncs, si el responsable és un asteroide, un cos de roca, sense elements volàtils, com pot deixar residus en el seu camí al voltant del Sol?

La solució podria ser salomònica. Podria ser un cometa que hauria perdut completament el seu gel ja que el seu periheli, el punt més pròxim al Sol, es troba només a 0.14 ua, la meitat de la distància de Mercuri al Sol. Colps de calor repetits reduirien un grandiós cometa a l’esquelet rocós que veiem avui dia. Ara només en quedaria el nucli sòlid que identificaríem amb un asteroide. Alguns científics, però, pensen que es només un asteroide si tenim en compte que la densitat dels meteorits recollits d’aquesta pluja és prou gran.

3200 Phaeton és un asteroide potencialment perillós per a la Terra. La seua màxima aproximació a la Terra és de 3,2 milions de quilòmetres mentre que mesura uns 5 km de diàmetre.

Bé, tractem d’admirar com caues les petites pedres i gels del cel. La nostra connexió còsmica a l’Univers. Aquest cap de setmana, a la posta de Sol, cap a Geminis.

Resum:

Desembre 14. Pluja de meteors Gemínids. Activitat entre el 4 i 17 de desembre, amb un màxim el 14 de desembre. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bessons. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el Planeta Menor 3200 Phaethon. El millor moment per a observar-la serà a partir del vespre del 13 i les primeres hores del dia 14, cap a la part aquest de l’esfera celeste.

Actualització d’un article de 2007. Les Gemínides, pluja d’estels de desembre

El darrer mes de l’any finalment ha arribat amb una millora de l’oratge i la presència de les constel·lacions més esperades de l’any, Orió i la seua saga, Taure, Can Major i Menor… Tanmateix encara sota el dol col·lectiu pels 222 morts de la gota freda al País Valencià, moltes d’elles evitables amb una bona gestió de l’emergència. El canvi climàtic, amb una presència major de fenòmens extrems, al costat d’un comandament de la crisi nul ha estat la combinació perfecta per a la major de les catàstrofes mediambientals del nostre país.

Aquest desembre la presència de tres planetes en el cel vespertí ens alegrarà una mica les nits mentre que algunes pluges d’estels importants seran visibles al llarg del mes. Finalment la tardor acabarà el 21 de desembre per deixar pas a l’hivern.

Planetes

Com ja sabem, Mercuri és un  planeta molt esquiu que es deixa veure poc i sempre ben prop del Sol. A primer de mes ja no serà possible veure’l al capvespre ja que s’ha anat acostant a l’astre rei. El dia 6 Mercuri se situarà en conjunció solar inferior, just en direcció solar, marcant la fi de la seua aparició vespertina, per a passar a ser un objecte matutí.

A partir d’aquest dia s’anirà allunyant a poc a poc del Sol movent dia a dia cap a l’oest, eixint uns minuts abans de l’alba.

El 23 de desembre Mercuri aconseguirà situar-se en el seu punt més alt en la seua aparició matutina, cap a la constel·lació de Sagitari, mentre que el 25 de desembre arribarà a la seua major elongació a l’oest. Mercuri aconseguirà llavors la seua major separació del Sol, en la seua aparició matutina.

Venus, per contra, continuarà brillant ben alt en l’horitzó sud-oest una hora després de la posta de Sol. De fet, és el primer objecte celeste que es veu, llevat de la Lluna, en fer-se fosc.

La nit del 4 de desembre la Lluna i el planeta es trobaran en conjunció (molt pròxims) amb la Lluna a 2° 15´ al sud de Venus, en direcció de la constel·lació de Sagitari.

El planeta Mart està augmentant de mica en mica la seua lluminositat en aproximant-se a la Terra ja que la pròxima  oposició, quan el planeta, la Terra i el Sol s’alineen, serà el 16 de gener de 2025. El 18 de desembre la conjunció de la Lluna i Mart, amb la Lluna situada a només 0° 54′ al nord de Mart, en direcció de la constel·lació de Cancer, permetrà descobrir-lo fàcilment.

Júpiter ja està pràcticament en oposició en la constel·lació de Taure i per això brilla tant quan ix per l’est en pondre’s el Sol. El 7 de desembre el planeta es trobarà en oposició, alineat amb la Terra i el Sol; al mateix temps estarà en apogeu, és a dir amb la mínima separació amb la Terra; situant-se a una distància de 4,09 ua, uns 611 milions de quilòmetres, amb una magnitud visual  de -2,8.

El 14 de desembre la Lluna i Júpiter estarà en conjunció, amb la Lluna a 5° 32′ al nord de Júpiter.

Finalment Saturn, situat en la constel·lació d’Aquari, es trobarà amb la Lluna la nit del 8 i del 9 de desembre. Passarà ben prop del planeta, a només 0° 18′.

Pluges d’estels

Desembre 02. Pluja de meteors Feonícids. Activitat del 28 de novembre al 09 de desembre, amb el màxim el 2 de desembre. La taxa d’observables és variable entre 0 i 100 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Félix. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el cometa 289P/Blanpain. El millor moment per a observar-la serà durant la primera part de la nit del dia 2, cap a la part sud de l’esfera celeste.

Desembre 06. Pluja de meteors Púpids-Vèlids. Activitat de l’1 al 15 de desembre, amb el màxim el 6 de desembre. La taxa màxima observable serà de 10 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Vela, amb coordenades. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja no ha sigut identificat. El millor moment per a observar-la serà durant les primeres del dia 6, cap a la part sud-est de l’esfera celeste.

Desembre 14. Pluja de meteors Gemínids. Activitat entre el 4 i 17 de desembre, amb un màxim el 14 de desembre. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bessons. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el Planeta Menor 3200 Phaethon. El millor moment per a observar-la serà a partir del vespre del 13 i les primeres hores del dia 14, cap a la part aquest de l’esfera celeste.

Desembre 19. Pluja de meteors Leonis Minòrids. Activitat entre el 5 de desembre i el 4 de febrer, amb un màxim el 19 de desembre. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació del Lleó Menor. L’objecte celeste responsable d’originar-la no està no ha sigut identificat.

Desembre 22. Pluja de meteors Úrsids. Activitat entre el 17 i 26 de desembre, amb un màxim el 22 de desembre. La taxa màxima observable serà de 10 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de l’Ossa Menor. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat, el cometa 8P/Tuttle. Serà visible en la matinada del 22 de desembre, cap a la part nord de l’esfera celeste.

Solstici d’hivern

La tardor en deixa el 21 de desembre. A les 10:20 serà el solstici d’hivern. Comença l’hivern.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.