Pols d'estels

Comença març i ja albirem les primeres passes de la primavera. Deixarem un hivern caracteritzat per una temperatura exageradament suau i una manca absoluta de pluja. Mentrestant els informes recents del IPCC i la invasió d’Ucraïna ens omplen tots de pessimisme.

Si ens centrem en l’observació del cel, en aquest mes tot roman igual que el passat mes de febrer. A la posta de Sol no veure’m cap planeta ni cap fenomen astronòmic rellevant. Caldrà alçar-se abans de l’alba per veure alguna cosa de trellat. En l’escenari del cel de la matinada, els planetes Mercuri, Venus, Mart i Saturn aniran ballant entre ells tot i esperant que la Lluna s’afegisca a final de mes.

Al capvespre només podrem admirar la Lluna. Entre el 2 i el 10 de març aquesta anirà mostrant la seua cara cada vegada més gran. Si el 2 de març estarà en fase de nova, alineada amb el Sol i, per tant, invisible, cada dia la Lluna ens mostrarà un tall il·luminat cada vegada més gran fins que el 10 de març arribarà al quart creixent, amb la meitat de la cara enllumenada pel Sol.

Aquestes nits són també bons moments per admirar les constel·lacions de l’hivern, Orió, Taure, Ca Major i Menor. Són grups estel·lars fàcils de veure que permeten, a partir d’ells, conèixer altres constel·lacions.

Serà, però, a la matinada on podem veure més moviment planetari. Ara mateix tots els planetes es troben situats a la dreta del Sol i, per tant, ixen per l’horitzó est abans que la nostra estrella. El planeta principal del conjunt serà Venus. La bella deessa de l’amor serà l’objecte més brillant del cel de la matinada. Amb una ullada al cel a les 7.00 del matí podreu veure’l de seguida. Situat al centre de la constel·lació de Capricorni l’acompanyen la resta dels planetes: Mart i Saturn. De fet,  les constel·lacions que ara ocupen aquests planetes, Capricorni i la veïna Sagitari, son les zones més interessants del cel de l’estiu.

El 3 de març Venus assolirà  el punt més alt en el cel matutí. Serà però el 20 març quan Venus assolirà la major separació del Sol cap a l’oest, en l’aparició matutina del 2022.

Març també té la seua pluja de meteors associada. Es tracta de la pluja γ Nòrmides amb una activitat entre el 25 de febrer i el 28 de març, con un màxim el 15 de març. La taxa màxima observable serà només de 6 meteors per hora. El radiant, o zona per on sembla que venen els meteors, es troba en direcció de la constel·lació de la Norma. No se sap quin objecte cometari és el responsable de la pluja. Les millors hores per veure-les seran unes hores abans de l’alba del 14 i durant la matinada del 15 de març.

L’hivern acabarà finalment en el moment de l’equinocci de primavera que enguany serà el 20 de març, a les 17:33.

Finalment recordar-vos el darrer diumenge de març es farà novament el canvi a l’horari d’estiu. A les 2:00 seran les 3:00 amb la qual cosa perdrem una hora de la nit.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Eixida de Sol en la platja de Gandia. 23 de febrer 2022. 7:45. Miratge solar inferior amb formació de got etrusc. Josep Emili Arias.
2-4.- Stellarium.

A hores d’ara la invasió d’Ucraïna per part de les forces armades russes continua endavant. Tot de sancions s’han activat i Rússia ha estat expulsada temporalment del Festival d’Eurovisió, del Consell d’Europa i d’altres organismes internacionals.

I vist això, com queda la col·laboració espacial de la NASA i de l’Agència Espacial Europea (ESA) amb Rússia?

Actualment set astronautes de la NASA, l’ESA i l’Agència Espacial Russa, Roscosmos, es troben a bord de l’Estació Espacial Internacional (ISS, de les inicials en anglès). Els astronautes de la NASA Raja Chari, Kayla Barron, Thomas Marshburn i Mark Vande Hei, l’astronauta de l’ESA Matthias Maurer i els cosmonautes de Roscosmos Anton Shkaplerov i Pyotr Dubrov treballen conjuntament i pacíficament mentre els seus dirigents es barallen a terra.

El treball col·laboratiu dalt de l’Estació continua com estava previst segons es desprén de la informació de la NASA. Per a dimarts que ve hi ha prevista una eixida extravehicular (passeig espacial) i el començament d’unes recerques sobre càncer.  A més a més és previst que una nau russa Soyuz faça aterrar l’astronauta de la NASA Mark Vande Hei  el 30 de març a Sibèria.

Notwithstanding the current conflict, civil space cooperation remains a bridge. ESA continues to work on all of its programmes, including on ISS & ExoMars launch campaign, in order to honour commitments with Member States & partners. We continue to monitor the evolving situation.

— Josef Aschbacher (@AschbacherJosef) February 25, 2022

Si bé allà dalt tot va bé, no tot és igual a les seus de les agències espacials. Malgrat que l’administrador de la NASA Bill Nelson i el director general de l’ESA, Josef Aschbacher han declarat que la col·laboració amb Roscosmos no ha de sofrir cap entrebanc i hauria de continuar igual, no pensa el mateix el director de Roscosmos Dimitri Rogozin. Amb unes dures declaracions ha avisat de les conseqüències del boicot a l’alta tecnologia espacial russa que ha insinuat Joe Biden, el president dels EEUU:

“Si EE UU bloqueja la cooperació amb nosaltres, qui salvarà la ISS d’una eixida d’òrbita descontrolada o una caiguda sobre EE UU o Europa?”

I és que les naus Soyuz russes que hi arriben eleven periòdicament l’Estació ja que aquesta perd altura pel fregament atmosfèric. Sense aquesta ajuda l’Estació cauria descontrolada en pocs anys. A més, fa uns mesos, Roscosmos amenaçà de deixar d’invertir en la ISS el 2025 si no s’alçaven les sancions (per l’annexió de Crimea) que li impedeixen adquirir components electrònics per al programa espacial, mentre que la NASA la voldria conservar almenys fins el 2030.

Avui mateix Rogozin, en resposta a les noves sancions europees, ha ordenat el final de la col·laboració amb els llançaments espacials a la base europea de Kourou, a la Guaiana francesa. De manera que unes 80 persones, tot l’equip tècnic de Roscosmos que s’hi troba allí, abandonarà en les pròximes hores la base espacial.

Rogozin també ha manifestat que, amb les sancions dels EEUU és impossible la col·laboració amb la NASA per a construir la missió Venera-D que hauria de ser llençada el 2029. Es proposa que Roscosmos assumesca tota la missió o que es demane la col·laboració de la Xina.

2022 és any d’oposició marciana i, per aprofitar la menor distància al planeta, l’Agència Espacial Europea (ESA), en col·laboració amb Roskosmos, l’agència russa, hauria d’enviar en setembre la missió ExoMars  que, una vegada arribe al planeta desplegà una estació fixa, Kazachok, i un explorador mòbil en la superfície. El robot explorador, anomenat Rosalind Franklin, en honor a la científica que obtingué la primera imatge de l’estructura del DNA, buscarà proves de vida passada o present en Mart. En principi sembla que, de moment no hi haurà problemes amb la missió ja que tots els components estan construïts i provats. El llançador serà un coet Proton-M/Briz-M que deixarà la Terra des del Cosmòdrom rus de Baikonur.

Actualització 1 de març 2022. Comunicat de l’ESA: Pel que fa a la continuació del programa ExoMars, les sancions i el context més ampli fan que un llançament el 2022 sigui molt poc probable.

Molts anys de col·laboració científica tècnica i científica se’n van per l’aire per la invasió d’Ucraïna. La desconfiança dels dirigents mundials ha estroncat projectes conjunts i l’intercanvi d’informació científica que ens duien a un món millor. Encara que els lligams personals entre el personal de les agències espacials continuaran, els dirigents posaran molts entrebancs a la lliure circulació de les idees. I un món amb gran reptes ambientals i sanitaris no s’ho pot permetre.

Actualització 1 de març 2022

Ahir es reuniren els membres de l’Agència Espacial Europea i firmaren el següent document conjunt:

Deplorem les víctimes humanes i les tràgiques conseqüències de la guerra a Ucraïna. Estem donant prioritat absoluta a la presa de decisions adequades, no només pel bé de la nostra plantilla implicada en els programes, sinó pel ple respecte dels nostres valors europeus, que sempre han modelat fonamentalment el nostre enfocament de la cooperació internacional.

L’ESA és una organització intergovernamental governada pels seus 22 estats membres i durant les últimes dècades hem creat una sòlida xarxa de cooperació internacional, que serveix a la comunitat espacial europea i mundial a través dels seus programes de gran èxit.

Estem aplicant plenament les sancions imposades a Rússia pels nostres Estats membres. Estem avaluant les conseqüències de cadascun dels nostres programes en curs realitzats en cooperació amb l’agència espacial estatal russa Roscosmos i alineem les nostres decisions amb les decisions dels nostres Estats membres en estreta coordinació amb socis industrials i internacionals (en particular amb la NASA sobre l’Estació Espacial Internacional).

Pel que fa a la campanya de llançament dels coets Soyuz des del port espacial europeu de Kourou, prenem nota de la decisió de Roscosmos de retirar la seua plantilla de Kourou. En conseqüència, avaluarem per a cada càrrega útil institucional europea sota la nostra responsabilitat el servei de llançament adequat basat sobretot en els sistemes de llançament en funcionament actualment i els pròxims llançadors Vega-C i Ariane 6.

Pel que fa a la continuació del programa ExoMars, les sancions i el context més ampli fan que un llançament el 2022 sigui molt poc probable. El director general de l’ESA analitzarà totes les opcions i prepararà una decisió formal sobre el camí a seguir pels estats membres de l’ESA.

L’ESA continua supervisant la situació en estret contacte amb els seus estats membres.

Més informació:
Agencia Espacial Europea publica actualización sobre la participación de Rusia en la EEI y las misiones a Marte, divendres 25 de febrer 2022.
Station Gears Up for Spacewalks While Conducting Cancer Research, 24 febrer 2022
“Si EE UU bloquea la cooperación con nosotros, ¿quién salvará a la ISS de una caída sobre Europa?” 25 febrer 2022

Imatge:
La nau russa Soyuz MS-18 es mostra acoblada al mòdul Rassvet de l’Estació Espacial Internacional mentre el complex orbital vola a 426 km per sobre del Canadà a prop de Calgary, Alberta. 14 d’abril de 2021.

Fa uns dies l’equip de Xavier Solà, que condueix el programa La nits dels ignorants a Catalunya Ràdio, tornà a contactar amb nosaltres per parlar del problema de la llum artificial nocturna i els efectes sobre la biodiversitat i la salut humana.

Enric Marco: “La llum blanca artificial desorienta totes les espècies”
16/02/2022

La contaminació lumínica és un problema que creix de manera preocupant amb la proliferació de bombetes LED, de llum blanca, amb efectes molt negatius sobre els animals, les plantes i també per a la salut dels humans. Ho diuen experts com Enric Marco, tècnic superior d’Astronomia al departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i president de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/la-nit-dels-ignorants/enric-marco-la-llum-blanca-artificial-desorienta-totes-les-especies/audio/1125829/

Imatge:

Lille (Parc Jean-baptiste Lebas). Un dels efectes de la contaminació lumínica als arbres és que prop dels llums, a la zona d’il·luminació intensa, no cauen les fulles mortes (excepte en cas de tempesta). Aquest fenomen és clarament visible aquí entre els castanyers d’un parc públic de Lille (Parc Jean-baptiste Lebas) el 20 de desembre de 2016. Les conseqüències ecològiques (i per a la salut de l’arbre) d’aquest retard encara estaven mal valorades el 2016. La llum pertorba l’ambient nocturn (per exemple: a l’hivern, les merles de vegades canten quasi tota la nit en zones il·luminades o prop d’elles). Foto de Wikipedia Commons.

Fa uns dies l’equip de Xavier Solà, que condueix el programa La nits dels ignorants a Catalunya Ràdio, contactà amb nosaltres per preguntar-nos sobre el curiós món dels escarabats piloters i la dèria curiosa que té l’espècie africana de fixar-se en la Via Làctia per a aconseguir caminar en línia recta mentre arrossega una gran bola de fem. Es podria esperar que els escarabats piloters mantingueren els seus “nassos a terra”, però en realitat estan molt en sintonia amb el cel.

Xavier Solà entrevistà a Ximo Baixeras,  entomòleg de la Universitat de València i membre de Salvem la Nit, grup de treball sobre contaminació lumínica, sobre l’escarabat piloter i el  mon a Catalunya Ràdio.

Entrevista a Ximo Baixeras. El fascinant món de l’escarabat piloter. La nit dels ignorants. 27 gener 2022. A partir del minut 28.

———————————————————-
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/la-nit-dels-ignorants/la-nit-dels-ignorants-30-de-00-a-01-h-27012022/audio/1123593/

El 2007 es va firmar la coneguda com a Declaració de La Palma o Declaració Starlight, que defensava el cel nocturn i el dret a veure la llum de les estrelles. Per a preservar aquest dret es va crear la Fundació Starlight, encarregada d’atorgar les certificacions que preserven aquest patrimoni intangible, i en té algunes distribuïdes al llarg del País Valencià. L’última, l’illa de Tabarca.

Hui he parlat sobre les zones de protecció del cel nocturn Starlight valencianes a la nostra ràdio. Reduïm les emissions de llum innecessàries i tornem a gaudir del cel estrellat. I visitem les zones Starlight valencianes: Alt Túria (Aras), Tierra Bobal (Requena) i Tabarca.

03.02.2022 | Les notícies del matí. El tema del dia. Starlight

El mes comença amb un cel ben ras que ens ha deslliurat per uns dies de núvols i que ens permet observar sense problemes el cel nocturn. Llàstima que aquest oratge vinga acompanyat d’unes nits ben fredes, però la natura és així i no s’hi pot fer res.

Els planetes deixaran de decorar els capvespres per passar a animar les matinades. Així que només els matinadors podran gaudir de l’espectacle del ball dels planetes. Només una feble pluja d’estels serà rellevant durant el mes de febrer. Tot aquesta escassesa d’objectius per observar serà compensat per la bellesa de les constel·lacions de l’hivern: Orió, Taure, Ca Major i Menor i els Bessons. Un grapat de nebuloses són presents en aquesta zona del cel ara visible que us poden fer feliç, si les busqueu amb uns prismàtics. No ho us perdeu.

Al capvespre només podeu admirar el planeta Júpiter. El gegant és encara ben brillant cap al sud-oest en pondre’s el Sol però serà cada vegada més difícil de veure en avançar el mes. Ens quedarem durant una llarga temporada sense planetes al cel del vespre així que fer-li una ullada per admirar-ne les satèl·lits i les bandes de núvols.

On podrem trobar els altres planetes és unes hores abans de l’eixida del Sol. Mirant cap a l’est podrem veure Venus, Mart, Mercuri i cap al final de mes Saturn. La deessa de la bellesa, Venus, és especialment brillant en les últimes hores de la matinada. Assolirà la brillantor màxima el 9 de febrer amb una magnitud de – 4,6.

Els últims dies del mes una lluna en quant minvant es passejarà entre aquests planetes per donar-li més bellesa a l’espectacle celeste. Gaudiu del ball planetari.

La pluja d’estels dels α-Centàurids està activa entre el 28 de gener i el 21 de febrer. El màxim de la pluja serà el 8 de febrer amb una taxa màxima d’uns 6 meteors per hora. El radiant, o punt d’on semblen venir els meteors es troba en la constel·lació del Centaure. L’objecte responsable de la pluja no ha estat identificat.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Sol en llum blanca. Aula d’Astronomia. Mòbil. Enric Marco. 28 de gener 2022.
2-3.- Stellarium.

Iván Martí Vidal
Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació
ISBN: 978-84-7822-886-7
Any: 2021

Acostumats a viure en aquesta part de l’Univers on tot és tranquil i lent, on n’hi ha prou amb la Llei de Gravitació de Newton, és fascinant saber que existeixen altres parts del Cosmos on tot és violència i l’espaitemps es retorça de manera inimaginable. Aquests llocs, situats en les proximitats dels forats negres, posen a prova les nostres teories físiques. Ací Newton no és suficient i hem de recórrer a la Teoria de la Relativitat d’Einstein per a explicar els estranys comportaments de la matèria i l’energia.

Aquestes estrelles mortes, abans mers objectes teòrics, van entrar triomfalment en la realitat amb el descobriment del forat negre supermassiu de la nostra galàxia i en obtindre senyals de les seues col·lisions en els detectors LIGO i VIRGO. Gestes que es van premiar amb dos premis Nobel de Física.

Però aconseguir veure l’aspecte d’un forat negre és una altra cosa. Ens interessa poder distingir tots els detalls del monstre estel·lar, veure les seues diferents capes fins a arribar a l’horitzó d’esdeveniments, el seu disc d’acreció i, sobretot, poder explicar com es formen els seus energètics dolls relativistes. Un nivell de detall tan enorme només pot aconseguir-se amb la tècnica VLBI, és a dir, amb l’ús d’una xarxa mundial de radiotelescopis d’una sensibilitat extrema i a longituds d’ona mil·limètriques. Un somni difícil d’aconseguir.

Finalment la col·laboració internacional Event Horizon Telescope (EHT) va aconseguir obtindre la imatge icònica dels voltants del forat negre supermassiu de la galàxia M87. Una imatge que va meravellar al món el 10 d’abril de 2019.

Iván Martí Vidal, un dels més destacats membres de l’EHT, en Viatge al centre d’un forat negre, ens compta de primera mà els reptes científics i tecnològics que s’han hagut de superar i els esforços humans que s’han requerit per a aconseguir aquesta imatge. Un èxit que sense la contribució essencial d’Iván no haguera sigut possible.

El llibre comença recorrent els punts més rellevants de la Relativitat d’Einstein. S’explica la paradoxa dels bessons, els invariants relativistes i les propietats curioses de l’espaitemps. Més endavant s’introdueix el Principi d’Equivalència, pel qual un camp gravitatori és equivalent a una acceleració; es parla de la no existència de la simultaneïtat en l’univers. Tot això assaonat amb explicacions i exemples originals d’Iván que, com confessa, li han portat moltes hores de reflexió.

Els següents capítols es dediquen a descriure l’anatomia dels forats negres, com les seues propietats depenen de la seua massa i rotació, com es comporta la matèria en els seus voltants i com s’altera el temps en l’horitzó d’esdeveniments. És fascinant comprovar de quina manera gira la matèria al seu voltant formant un disc d’acreció, ionitzant-se i calfant-se, mentre va caient en espiral en les gargamelles del monstre còsmic, alhora que els raigs de llum són atrapats per sempre en el conjunt d’òrbites que formen la fotonoesfera. Però, d’alguna manera, una part d’aqueixa matèria és regurgitada a l’espai en forma de dolls relativistes.

En els últims capítols del llibre, Iván ens compta, de manera apassionada, com la xarxa mundial de radiotelescopis usada, amb ALMA com a peça fonamental, va aconseguir captar alguns dels pocs fotons que van aconseguir escapar de la fotonoesfera del forat central de M87 fa més de 50 milions d’anys. Així mateix, ens descriu el tipus d’algorismes que van ser necessaris per a poder traure la informació de les precioses dades rebudes i reconstruir el seu aspecte real.

Lluny de ser aquest el final de l’aventura, a EHT se li augura un futur brillant. A més de revelar-nos pròximament l’estructura del camp magnètic al voltant del forat negre central de M87, usant polarimetría de la qual Iván és un expert, s’estan analitzant actualment les dades que ens donaran imatges del forat central de la Via Làctia. A més, EHT buscarà també nous objectius i per tant continuarà donant-nos alegries en els pròxims anys.

En aquest any que comença tot un ventall de projectes científics seran finalment posats en marxa. Diverses publicacions han fet la predicció del que podrem esperar enguany. La lluita contra la pandèmia continuarà durant 2022, el problema del canvi climàtic tornarà a estar present en la nova cimera COP27 a celebrar en Xarm el-Xeikh, Egipte, en novembre, el Gran Col·lisionador d’Hadrons del CERN es posarà altra vegada en marxa i finalment la cursa per retornar a la Lluna agafarà embranzida per posar sobre la superfície la primera dona astronauta. En faré un resum però, com sempre, em centraré més en les activitats que vindran en l’àmbit de l’astronomia i de l’exploració espacial.

Física de partícules

Tothom està esperançat en la posada en marxa del Gran Col·lisionador d’Hadrons del CERN, el laboratori de partícules europeu de Ginebra, aturat des del desembre del 2018 per a treballs de manteniment i actualització. Els instruments més importants ATLAS i CMS han estat millorats i se’ls ha afegit, al seu voltant, noves capes de detectors més sofisticats. S’esperen recollir 40 milions de col·lisions de protons per segon en cada instrument i poder observar així més processos estranys. Els objectius principals d’aquestes millores són obtenir mesures millorades del model estàndard, cerques de la física més enllà del model estàndard (BSM), física del sabor de quarks i leptons pesats, estudis de les propietats del bosó de Higgs i estudis de matèria QCD a alta densitat i temperatura.

Telescopi James Webb

A partir de l’estiu, el gran telescopi James Webb enviat a l’espai el dia de Nadal passat començarà a obtenir les primeres imatges científiques després del desplegament exitós (per ara) i la posada en l’òrbita final en el punt L2 a finals de gener. Els primers mesos de l’any s’utilitzaran per calibrar instruments, alinear espills, en definitiva veure que tot funciona. I després de 6 mesos en l’espai ja podrem gaudir del gran ull explorador. Els seus objectius són conéixer l’univers primitiu, la formació dels planetes i la caracterització dels exoplanetes.

Retorn a la Lluna

El nostre satèl·lit ha deixat d’estar marginat en l’exploració espacial i ara n’és un objectiu prioritari. Tot un esquadró de naus espacials deixaran la Terra enguany per posar-se en òrbita lunar o fins i tot aterrar-hi.

La NASA llançarà finalment Artemis I, la primera prova de les noves missions per tornar a posar humans a la superfície de la Lluna. Aquesta primera missió Artemis I serà el primer test de vol integrat del sistema d’exploració de l’espai profund de la NASA. Consta de la nau Orion, el gran coet de llançament (Space Launch System, SLS) que l’enlairarà de la Terra, li permetrà circumval·lar la Lluna i la retornarà en un amaratge suau al Pacífic.

La NASA també llançarà l’orbitador  CAPSTONE per fer experiments per preparar la construcció de la primera estació espacial en òrbita lunar, la Gateway. Construïda per socis comercials i internacionals aquesta estació és necessària per a una exploració sostenible de la Lluna i un model per a futures missions a Mart.

La Índia amb la missió Chandrayaan-3 tornarà a intentar aterrar suaument sobre la Lluna. Aquesta vegada durà, a més, un ròver. Japó s’afegirà també enguany a l’exploració lunar amb la missió SLIM que tractarà també d’aterrar.

Després de molts anys, Rússia retorna a la Lluna tractant de rememorar els èxits de l’etapa soviètica. Ara amb la missió Luna 25 aterrarà suaument en col·laboració amb l’Agència Espacial Europea (ESA) que participa tant en la nau com amb el mòdul d’aterratge. A més la ESA proporcionarà una petita càmera de demostració Pilot-D a la missió, càmera de prova per a futures missions més sofisticades a la Lluna de Rússia/Europa.

Corea del Sud s’embarca també en la cursa lunar per primera vegada amb un orbitador lunar, el Korea Pathfinder Lunar Orbiter (KPLO). Està previst que es llançarà el juliol de 2022 per orbitar la Lluna durant 1 any amb una sèrie d’experiments de Corea del Sud i un instrument construït als Estats Units. Els objectius són desenvolupar tecnologies d’exploració lunar autòctones, demostrar la viabilitat d’una “internet espacial” i dur a terme investigacions científiques de l’entorn lunar, la topografia i els recursos, així com identificar llocs potencials d’aterratge per a futures missions.

Finalment el Emirats Àrabs Units continuaran el seu programa espacial amb ròver lunar Rashid que viatjarà dins del mòdul d’aterratge Hakuto-R construït per una empresa privada japonesa.

Cap a Mart en la nova oposició

2024 és any d’oposició marciana i, per aprofitar la menor distància al planeta, l’Agència Espacial Europea (ESA), en col·laboració amb Roskosmos, l’agència russa, enviarà en setembre la missió ExoMars  que, una vegada arribe al planeta desplegà una estació fixa, Kazachok, i un explorador mòbil en la superfície marciana. El robot explorador, anomenat Rosalind Franklin, en honor a la científica que obtingué la primera imatge de l’estructura del DNA, buscarà proves de vida passada o present en Mart. Diversos problemes tècnics amb els paracaigudes que havien de dipositar suaument Rosalind en terra marciana van ajornar el seu llançament previst en 2020.

Imatges:

1.- Impulsat per quatre motors RS-25 i propulsors de coets sòlids bessons, el coet Space Launch System (SLS) de la NASA produeix 8,8 milions de lliures d’empenta per impulsar les missions Artemis de l’agència a la Lluna. NASA/Bailey Collins

Hem deixat enrere 2021, el segon any de la pandèmia, i comença un nou any amb l’esperança d’un final d’aquest malson que limita tant la nostra vida. A nivell astronòmic en tenim de calentes i de fredes. Aquest any podrem gaudir de les primeres imatges del nou telescopi espacial James Webb, així com de la retornada a la Lluna de missions de diverses potències espacials. Tanmateix l’augment dels llançaments de la constel·lació de satèl·lits Starlink i, potser, l’aprovació definitiva de la nefasta normativa espanyola de contaminació lumínica apagaran una mica més les estrelles i la nostra connexió amb l’Univers.

La preciosa constel·lació d’Orió, i totes les constel·lacions associades com Taure, Ca Major i Menor, presideixen el cel nocturn durant totes les nits de gener. Per a mi és el paisatge nocturn més estimat, on tots els amants del firmament comencen la seua aventura còsmica.

Al llarg del mes de gener alguns planetes se n’aniran i d’altres tornaran, s’hi veurà una pluja d’estels i gaudirem del passeig de la Lluna per tota la volta celeste, com és preceptiu.

A la posta de sol ara tenim encara Júpiter i Saturn en les constel·lacions d’Aquari i Capricorn respectivament i només durant els primers dies de mes, el planeta Venus. Aquest ens abandonarà ràpidament i el 9 de gener es trobarà en conjunció inferior amb el Sol. És a dir, avançarà el Sol i, a partir d’aquest dia Venus serà visible només de matinada, abans de l’alba.

El planeta Mercuri prendrà el relleu de la deessa de la bellesa i tornarà a veure’s pel sud-oest. El 7 de gener Mercuri arribarà al punt de la màxima elongació oriental. Això vol dir que Mercuri assolirà llavors la separació angular més gran respecte del Sol, després de la posta del sol. Dos dies més tard, el 9, el planeta arribarà al punt més alt al cel vespertí, a 17° sobre l’horitzó. La visió del planeta no durarà gaire ja que el 23 de gener Mercuri es trobarà en conjunció inferior amb el Sol. Mercuri passarà molt a prop del Sol, marcant la fi de la seua aparició vespertina i passarà a ser un objecte matutí.

De matinada, poc abans de l’eixida del sol, a partir de la tercera setmana del mes Venus es trobarà amb el planeta Mart. Els podrem veure cap a les 7 del matí ben prop de l’horitzó est.

Mentrestant el nostre planeta ha fet una volta completa en la seua òrbita i retornen els mesos més freds de l’hivern, gener i febrer. Com a aparent paradoxa, la Terra, seguint el camí al voltant del Sol, es trobarà el dia 4 en el punt més pròxim al Sol, el periheli (o periapsis en general). Efectivament, com que l’òrbita és el·líptica, la distància al Sol varia contínuament i el dia 4 l’aproximació serà màxima. La Terra es trobarà a només 146 605 914  quilòmetres, un 98% de la distància mitjana entre la Terra i el Sol. Aquesta mínima separació pot variar entre el 2 i el 5 de gener de cada any.

Aquesta aproximació no és rellevant front a la inclinació de l’eix de la Terra que és la responsable que ara mateix acabem d’entrar a l’hivern i que a l’hemisferi sud ho han fet al mateix temps a l’estiu.

El mes de gener comença amb una interessant pluja d’estels. Podem gaudir dels Quadràntids, amb un període d’activitat entre el 12 de desembre i el 12 de gener, amb el màxim el 3 de gener. Amb una taxa de 120 meteors/hora és una de les més actives de l’any juntament amb la pluja de meteors dels Gemínids, de desembre i els Perseids de l’agost. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es veurà en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació se’n veuran molts menys.

El radiant, punt d’on semblen eixir els meteors dels Quadràntids,  és la constel·lació del Bover, situada entre l’Ossa Major i Hèrcules. El nom prové de Quadrans Muralis, una antiga constel·lació que actualment forma part de la constel·lació del Bover, creada per l’astrònom francès Jérôme Lalande el 1795.

El cos menor 2003 EH1 i el cometa C/1490 Y1 són els responsables d’aquesta pluja, sent el millor moment per observar-los des de l’alba del dia 3 i després que el radiant puge a les primeres hores del 4 de gener, cap a la part nord-est del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Joshua Tree National Park, Henrique Pinto, 19 febrer 2018. (CC0 1.0)
2-4.- Stellarium
5.- Òrbita de la Terra, Wikipedia commons.

Fa uns dies s’emeté un episodi dedicat al problema de la contaminació lumínica en el magnífic programa mediambiental de la 2, El escarabajo verde.

En Una historia para no dormir es parla de quina manera afecta l’excés d’il·luminació al essers vius, amb l’explicació del problema de les baldrigues a Canàries i de com es desajusta els cicles circadiaris en els humans, amb intervencions del Dr. Estivill. Tanmateix la llum artificial nocturna també causa altres efectes sobre la societat. La criminòloga Anna Almécija desfà els mites que associen llum i seguretat mentre que jo mateix, com a president de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica, parle del nefast Real Decret que ens vol imposar el Ministeri d’Indústria i de la pèrdua del cel estrellat com a pèrdua patrimonial.

Una historia para no dormir. Durada 30 min.

https://www.rtve.es/play/videos/el-escarabajo-verde/historia-para-no-dormir/6252003/

Finalment el nou Telescopi Espacial James Webb s’ha enlairat sense problemes des de la base espacial europea de Kourou a la Guaiana francesa. El telescopi espectacular de 6,5 metres de diàmetre que ha de revolucionar l’astronomia del segle XXI marxa ara cap a la seua destinació al punt L2, situat a uns 1 500 000 km de la Terra.

El camí per al disseny i construcció d’aquest telescopi ha estat llarg i atzarós. Es començà a pensar l’any 1989, fins i tot abans de l’enlairament del telescopi espacial Hubble el 1990. Amb un pressupost inicial de 500 milions de dòlars i un llançament previst per al 2007, les dificultats de la realització del projecte inicial amb moltíssimes innovacions tecnològiques, feren necessari augmentar el pressupost a 1000, després a 2000, a 5000 milions i retardar la posada en l’espai de la missió. Fins i tot va patir una possible cancel·lació per part del Congrés dels EEUU. Amb l’arribada de la col·laboració de l’Agència Espacial del Canadà i de l’Agència Espacial Europea (ESA) es va poder sortejar el tràngol financer i poder arribar finalment al dia d’avui en que hem pogut veure partir la nau Ariane 5 amb un preciós contingut en la punta. Així i tot, la missió global ha costat quasi 11000 milions de dòlars, dels quals el 15% han estat finançats per l’ESA.

Però, què fa aquest telescopi tan especial?  És un observatori espacial dissenyat per observar les primers objectes que es formaren al Cosmos. Per això, ha de penetrar ben profundament en l’espai-temps i, donada l’expansió de l’Univers, com aquestes estrelles i galàxies primigènies estan corregudes cap al roig, la millor manera de detectar-les és veure-les amb l’ús de detectors d’infraroig. A més a més el nou telescopi podrà esbrinar les propietats de les atmosferes dels exoplanetes i, potser, descobrir-hi signes de vida.

El telescopi espacial James Webb consta d’un espill de 6,5 metres de diàmetre. Donat que no hi cap llançador en el que càpia sencer, s’ha d’hagut de construir en peces, amb 18 espills independents, que s’han llençat plegats i com un origami es desplegaran a l’espai, en una llarga maniobra que durarà dies, per formar l’espill global final. Un centenar de sensors darrere dels espills faran que la forma i l’enfocament siga els correctes durant tota la vida útil del telescopi. A més a més, el telescopi està protegit de la radiació solar per 5 capes de material aïllant que també ha de viatjar plegat. Tots aquest conjunt, espills i protectors solars, plegats han estat llançats aquest matí dins de la còfia d’uns 5 metres d’amplada d’un coet Ariane 5, part de la contribució de l’ESA al projecte. El desplegament d’aquest conjunt d’espills és un dels més grans maldecaps dels enginyers de la NASA i s’ha de fer durant els pròxims 15 dies, mentre el telescopi viatja cap a la seua destinació final.

Com a fets destacables caldria dir que els miralls estan fets de beril·li, un material resistent i lleuger, i recoberts per una finíssima capa de només 700 àtoms d’or que els dona una reflectivitat d’un 98% sobre una estructura composta de grafit-epoxi.

Un telescopi d’infraroig com aquest ha d’estar refrigerat per a que no detecte fotons tèrmics de fons pròpies, com ara els instruments del telescopi mateix, i, a més a d’estar protegit dels calors emesos pel Sol i la Terra. Com que la temperatura d’operació dels instruments serà de 60 K (-213 ºC), és necessari el desplegament protectors solars, cinc immensos para-sols de polímer recobertes d’alumini per protegir-los del calor i la llum del Sol i de la Terra, que farà que la temperatura en el para-sol exterior de 125º es reduesca en el para-sol més intern a només -235 ºC.

El mòdul d’instrumentació del telescopi inclou els següents instruments:

• Càmera d’infrarojos pròxims o NIRCam – proporcionada per la Universitat d’Arizona
• Espectrògraf d’infrarojos pròxims, o NIRSpec – proporcionat per l’ESA, amb components proporcionats per la NASA/GSFC.
• Instrument d’infrarojos mitjans, o MIRI – proporcionat pel Consorci Europeu amb l’Agència Espacial Europea (ESA) i pel Jet Propulsion Laboratory de la NASA (JPL)
• Sensor d’orientació fina/Càmera infraroig pròxim i espectrògraf sense escletxes , o FGS/NIRISS- proporcionat per l’Agència Espacial Canadenca

Els objectius científics del telescopi James Webb se centraran en l’estudi de:

Univers primerenc

Webb serà una poderosa màquina del temps amb visió infraroja que mirarà enrere durant els 13.500 milions d’anys d’història de l’Univers per veure com les primeres estrelles i galàxies es formaren a partir de la foscor de l’univers primerenc.

Galàxies al llarg del temps

La sensibilitat infraroja sense precedents de Webb ajudarà els astrònoms a comparar les galàxies més primerenques i febles amb les grans espirals i el·líptiques actuals, ajudant-nos a entendre com s’assemblen i evolucionen les galàxies al llarg de milers de milions d’anys.

Cicle de vida de les estrelles

Webb podrà veure dins dels núvols massius de pols opacs als observatoris de llum visible com el telescopi Hubble, on neixen les estrelles i els sistemes planetaris.

Altres mons

Webb ens permetrà conéixer més sobre les atmosferes dels planetes extrasolars i potser fins i tot trobarà els components de la vida en altres llocs de l’univers. A més d’altres sistemes planetaris, Webb també estudiarà objectes dins del nostre propi Sistema Solar.

El telescopi espacial James Webb se situarà en el punt d’estabilitat gravitatòria L2, a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra. Aquesta situació és ideal per a un observatori que mire en el infraroig, llum de la influència calorífica de la Terra i protegit de la llum i calor del Sol pels para-sols. El problema és que qualsevol problema que tinga el telescopi no podrà ser reparat per astronautes com es va fer amb el telescopi Hubble en quatre ocasions.  Durant  15 dies Webb viatjarà desplegant el telescopi i corregint la trajectòria fins arribar a la seua destinació L2. Després caldrà configurar el telescopi i els instruments. Es preveu que fins a començament de l’estiu del 2022 no es faran les primeres imatges científiques.

Mentrestant Webb va desplegant el telescopi com un origami. Centenars de moviments ben provats posaran finalment a l’abast dels astrònoms el millor instrument que ha construït la humanitat per esbrinar els indrets més llunyans i antics de l’Univers.

Més informació:

James Webb Telescope: Media Kit.

Imatges:

1.- Enlairament del James Webb Telescope amb un Ariane 5 des de Kourou.

Pensàvem que 2021 seria el final del malson de la pandèmia i no ha estat així. Malgrat que la majoria ja estem vacunats amb algun dels vaccins disponibles, les festes de Nadal d’enguany continuen incertes i sembla que estem en el mateix punt de l’any passat per ara.

Mentrestant la Terra, indiferent al patiment humà, continua el seu camí al voltant del Sol i ha arribat al punt en que el Sol enllumena directament l’hemisferi sud però ho fa de forma molt inclinada al nord. Un fenomen que segur que haureu notat en veure com els raigs de llum del Sol s’endinsen cada vegada més dintre de casa, escalfant en allò possible la vostra llar. El Sol, ben baix al cel, sembla que fregue les muntanyes de l’Ombria, les muntanyes que teniu cap al sud.

I avui, dimarts 21 de desembre, arribarà la davallada màxima del Sol al cel. Serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Comença l’hivern.

Però com ho veiem des de la superfície de la Terra? Doncs el Sol, ben baix al cel, vist des del nostre país farà avui el camí més curt al cel (amb la durada diürna ben curta) i amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. Ho podem veure en el gràfic adjunt (a la dreta de l’esfera, December solstice). El Sol eixirà avui en el punt situat al sud-est i es pondrà en el sud-oest i recorrerà un arc ben curt. Això, per suposat, no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc.

Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador (equinox al dibuix), i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Comença, per tant l’hivern, i tot de fenòmens curiosos ocorren aquests dies. El primer,  com ja l’hem dit abans, està relacionat amb la durada del dia 21 de desembre. Com que el recorregut del Sol al cel és ben curt, la durada del dia serà la més curta de l’any. A València, per exemple, les hores de llum seran només 9 h i 23 minuts.

Una segona, esperançadora, és que aquesta davallada del Sol al cel s’atura avui mateix. A partir de demà el Sol començarà a eixir des d’un punt situat cada vegada més cap a l’est i es podrà en un punt cada vegada més cap a l’oest, recorrent cada vegada més un camí més llarg al cel i amb l’augment de les hores de llum. Així que avui és el renaixement del Sol, el Sol invictus, És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

Una altra de ben interessant és que aquests dies la Lluna plena assoleix l’altura màxima anual al cel nocturn. El nostre satèl·lit en fase de Lluna plena actua com un anti-Sol. Vist des de la nostra posició sobre la Terra, la Lluna plena sempre està oposada al Sol i, per tant, recorre aproximadament el mateix camí al cel nocturn que el Sol ha recorregut 6 mesos abans de dia.  Per aquesta raó la Lluna plena d’aquests dies recorre al cel el mateix camí que el Sol recorregué el dia del Solstici d’estiu, el passat 21 de juny.

Ho podem veure fàcilment jugant una mica amb el gràfic anterior on s’ha dibuixat el camí del Sol el dia del solstici d’hivern (a la dreta de l’esfera, December solstice). Aquesta esfera celeste representa els moviments del Sol en diferents moments de l’any. En la part superior és de dia i en la inferior de nit.

Ara, si capgirem aquest gràfic, tindrem la part nocturna dalt i la diürna baix. Si dibuixem la Lluna plena en el mateix cercle (a la dreta de l’esfera, December solstice), es veu clarament que el camí que recorre el Sol de dia (ara baix), és molt més gran de nit i porta la Lluna plena a altures tan grans com el del Sol a principis d’estiu.

Aquests dies el moviment de la Lluna plena prop del solstici d’hivern és realment espectacular. A la posta del Sol la podreu veure eixir per l’est quasi de manera vertical, assolir una gran altura cap al sud entre les 12 i la 1 de la matinada i pondre’s poc després de l’eixida del Sol.

Acaba la tardor, comença l’hivern i ben prompte acabarà aquest estrany any 2021. Salut i prudència en aquestes festes de Nadal.

Imatges:

1.- Eixida de la Lluna plena davant de les Torres de Serrans de València. 19 de desembre de 2021. Enric Marco.
2.- Inclinació dels raigs de Sol el dia del solstici d’hivern. De NASA -climate.
3.-Esfera celeste del camí del Sol el dia del solstici d’hivern.
4.-Esfera celeste del camí de la Lluna plena el dia del solstici d’hivern.

El Festival de Corals de Nadal s’ha tornat a celebrar enguany a l’església de Sant Pere, i en aquesta ocasió han estat les corals del poble les protagonistes:  Cor XV de Març, Coral de l’Escola d’Adults Bolomor i la Coral Marinyén.És obvi que estem passant un temps molt estrany i dur per la circumstància actual de l’alta incidència de la Covid-19 a la nostra ciutat, tal com deia Francesc Boscà, president de la Coral Mariyén, que va fer de presentador del concert, on fins i tot va informar que no estava clar si el concert se celebraria. Però, com encertadament afirmava, sembla ser que la pandèmia ha vingut per a quedar-se, i per tant ens hem d’adaptar, això si practicant totes les mesures de seguretat possibles, i cal mantindre en temps tristos l’esperit més alegre i esperançador del Nadal, i en aquest esperit la música hi té un paper fonamental. Sense música, el Nadal no seria Nadal.

Dins de la limitació d’aforament, l’església estava pràcticament plena, tot seguint els espais de separació necessaris d’acord amb la normativa, i amb la presència de la regidora de Cultura Encar Mifsud i del regidor Josep Llacer, cadascuna de les tres corals valleres va interpretar cançons nadalenques de diverses cultures. Cal esmentar la presència a l’acte de mossén Josep Escrivà, rector a Tavernes durant molts anys, que des de la primera fila va seguir el concert, com a gran admirador que és de les corals del poble i no va voler perdre’s l’espectacle.

Va iniciar el concert el Cor XV de Març, dirigit per Fran Lledó i Jordi Moreno, el qual va interpretar les obres:

• Festejo de Navidad, nadala peruana de Herbert Bittrich i Alfredo Ostoja
• Nadala del desert, de Matilde Salvador i Miquel Peris
• Nadala del Desert (M. Salvador – M. Peris)
• Pastorets i pastoretes (Popular – Arr.: F. Zacarés)
• White Christmas (I. Berling – H. MacCarthy)

En segon lloc, vam gaudir de l’actuació de la Coral de l’Escola d’Adults Bolomor, dirigida per Ximo Mifsud, acompanyada dels components de l’Ajunt de la Bota. Les obres interpretades foren:

• Farà Lluneta, popular d’Aielo de Rugat
• La Pastoreta Caterina, popular
• Natal de Elvas, popular portuguesa
• Fum, fum, fum, popular catalana
• Chiquirriquitín, popular

I va cloure les interpretacions pròpies de les corals, la coral Marinyén, dirigida per Fran Lledó, amb les obres:

• Cant a la mare, popular de Tavernes, recollida per Antonio Chover
• Ator ator, popular basca
• Lindos ángeles cantores, Fritz Fliedner
• African aleluia, Jay Althouse

El Concert de Nadal concloïa amb una interpretació conjunta de totes les corals, sota la direcció de Fran LLedó, de la mundialment coneguda nadala “Adeste Fideles”, de John Francis Wade, en la seua versió original en llatí.

El concert coral va durar només una hora, i no es va voler fer més llarg per causa de la pandèmia. Així que, després d’aplaudir fortament la darrera actuació conjunta com a mostra d’agraïment pels bons moments oferts en un excel·lent concert, el públic va abandonar l’església, freda a aqueixes hores de la vesprada ja que les portes estigueren obertes de bat a bat per facilitar la ventilació durant tot el temps.

Divendres passat tinguérem el plaer d’assistir a l’hotel-restaurant Ca les Senyoretes d’Otos (Vall d’Albaida) a la presentació del llibre Salvem els mots (Rosa dels Vents) de Jordi Badia, cap d’estil de Vilaweb. L’acte, en què participarà l’autor, va ser conduït per Josep Albinyana, cap de Vilaweb Ontinyent, i amb la intervenció també de J. Àngel Cano, doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València.

Després de la introducció de Josep Albinyana en la que presentà el conferenciant, Àngel Cano començà recordant el començament d’un article de 1969 de Joan Fuster, Maneres de parlar: “jo diria que entre nosaltres, les “paraules” són — i cada dia més — un estrany, obsessiu i inquietant tema de conversa“. I més de 50 anys després, continuem igual.

Continuà detallant la llista enorme, i ben interessant, de llibres que parlen de la llengua dels valencians i de com dignificar-la, començant pel ja clàssic  Sortir del l’armari lingüístic dels sociòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés. Però el que ara es presentava a Otos era ben diferent. El llibre Salvem els mots naix a Twitter, després de presentar les parelles lingüístiques i els reculls setmanals que l’autor n’ha fet a la xarxa social. I la bona rebuda n’ha portat a la transformació en paper. La nostra llengua va perdent paraules per influència del castellà però també per la pressió de l’anglés. Ara una persona menyspreable és un gilipolla i una persona qualsevol és una persona random.

Àngel Cano continuà parlant del català de plàstic que veiem contínuament a escrits i mitjans de comunicació en la nostra llengua.  Quan puga realitzar aquesta acció li faré una ullada quan realment en dir En poder ho mire és un exemple d’aquest encarcarament de la llengua. Si es pot dir en una frase no cal usar-ne quatre.

Finalment remarcà que el llibre de Jordi Badia fuig del centralisme lingüístic, del considerar que el català autèntic és el que es parla a la Catalunya central menyspreant no sols les variants valenciana i balear sinó fins i tots les del Baix Ebre o de Lleida.

En la seua intervenció Jordi Badia va començar amb la pregunta: Per què fem servir paraules que s’assemblen més al castellà i desplacen a la paraula genuïna, a la que ha estat la usual durant tota la història de la llengua?

Sembla que els catalanoparlants tenim por d’ofendre, de no usar paraules massa diferents del castellà. En definitiva, fem ús d’un català fàcil, sense matisos.

El llibre, com havia contat Àngel Cano, ha nascut a Twitter. Un dia a la setmana l’autor fa una llista de mots a preservar amb el hastag #salvemelsmots. Uns mots en parelles, on per una banda està la paraula problema i al seu costat tot un ventall de possibilitats més genuïnes i específiques. Però  va ser idea de l’editora de Rosa dels Vents, Núria Puyuelo, convertir-ho en llibre. I després d’unes 800 paraules recollides, en va elegir unes 200 per publicar-les en paper.

Com a cap d’estil de Vilaweb ens va contar com es fuig del centralisme lingüístic. Així a can Vilaweb sempre s’utilitza el mot ací en lloc d’aquí, o el mot cercar en lloc del buscar.

El llibre introdueix també parelles de paraules en procés de substitució, com ara la tradicional Havent sopat per Després de sopar. El català havia trobat una manera de denotar el temps després d’una acció amb l’ús del gerundi i ara, acceleradament aquesta troballa lingüística perilla front a una forma no genuïna més semblant al castellà.

Aquestes substitucions no només fan perillar un mot sinó que ens fan perdre precisió en l’expressió oral i escrita. Comentà el cas de la paraula queixar-se. Evidentment és correcta en català però actualment el seu ús és exclusiu i continuat per referir-se a l’expressió d’una pena o dolor. Amaga, per tant, tot un conjunt de mots que són molt més precisos com ara: exclamar-se, plànyer-se, doldre’s, murmurar, remugar, gemegar, somicar, i tants d’altres.

Continuà parlant de la nostra pandèmia lingüística del català de plàstic. Una de seues missions com a cap d’estil a Vilaweb és eliminar-lo dels textos publicats al diari.

Si fem una ullada als textos periodístics de tot arreu, s’usa de manera exclusiva el mot realitzar, per exemple, quan la majoria de vegada amb el mot fer ja n’hi prou. O frases de l’estil de “això no és suficientment bo?” quan es pot dir això no és prou bo?. I en recordà si hi ha un menys pel mig pot ser una frase de plàstic. Ara la societat està menys civilitzada que abans quan hauríem de dir Ara la societat no està tan civilitzada com abans.

Continuà parlant de la influència del llenguatge científic sobre la llengua popular. Molts mots populars de malalties o parts del cos s’han substituït per mots tècnics: dent corcada – càries; feridura – ictus; budells – intestins, etc…

Respecte el centralisme lingüístic els mitjans de comunicació con ara TV3 o l’acadèmia, IEC o universitats, no el defugen ja que no incorporen expressions totalment genuïnes del País Valencià o de les Illes.

S’hi nota una mandra, una inèrcia de les autoritats lingüístiques i dels mitjans per dignificar la llengua. Volen fer-la fàcil. Però no estem ací per simplificar la llengua, sinó, al remat, tindrem una llengua molt esquemàtica, sense matisos.

El lingüista Jordi Badia, amb aquest llibre, ha volgut reivindicar totes aquelles paraules i expressions que actualment són a la corda fluixa perquè han estat arraconades per la pressió del castellà, o bé perquè formes sinònimes, sovint no tan precises, n’han acabat ocupant l’espai genuí.

Després d’aquesta interessant intervenció que aquí he resumit, vingueren les preguntes del públic. Preguntes que foren animades, tranquil·les, i de vegades acalorades.

Entrevista Jordi Badia: “Que no ens aixequin la camisa: si no hi fem res, anem cap a l’extinció”

Fotos: Enric Marco

Entrem en el mes de desembre i enfilem directament cap al solstici d’hivern i, per tant, al final de la tardor. Ha plogut i alguns dies ha fet fred però la neu només ha arribat a les contrades més interiors del País Valencià i als Pirineus. La tardor ha estar calenta, sembla. Tanmateix el cel nocturn continua inalterable com sempre, potser més contaminat que mesos enrere. Només ens faltaven els llums exagerats de Nadal i l’estrella lluminosa a dalt del Temple de la Sagrada Família a Barcelona per acabar de perdre els pocs estels que encara eren visibles des de la ciutat. Ens furten la nit i no ens adonem que així perdem part del nostre patrimoni cultural.

Al desembre direm pràcticament adéu als planetes gegants Júpiter i Saturn que ens han acompanyat durant les nits des de l’estiu. Venus, però, continuarà brillant al cel del capvespre. Res de fet destacable llevat que, potser, tinguem un cometa a la vista per a la segona quinzena del mes.

Júpiter i Saturn continuen en la constel·lació de Capricorn.  A la posta del Sol ja es trobaran cap al sud-oest i només seran visibles durant les primeres hores de la nit.  Venus, més prop de l’horitzó sud-oest, encara serà l’objecte més brillant del cel. És interessant veure’l per un telescopi i meravellar-nos amb la seua fase creixent mirant cap al Sol ja post. La Lluna es desplaçarà entre els planetes del 6 al 10 de desembre. El capvespre del 7, però, serà especial. Una lluna molt fina de 3 dies se situarà entre Venus i Saturn, quedant Júpiter més allunyat. Una filera de 3 planetes i una bella lluna.

L’espectacle del mes serà, potser el nou cometa C/2021 A1 (Leonard). Fou descobert per G. J. Leonard al Mount Lemmon Observatory el passat 3 de gener de 2021, essent així el primer cometa descobert d’enguany (per això té el paràmetre A1 al nom). Ja s’ha convertit en un objecte de desig dels astrofotògrafs i amants del cel en general. El 12 de desembre de 2021 el cometa passarà a 0,233 ua (34,9 milions de km) de la Terra i el 18 de desembre de 2021 a 0,028 ua (4,2 milions de km) de Venus. El moment de màxima aproximació al Sol, el periheli, serà el 3 de gener de 2022. Podria ser visible a ull nu el desembre de 2021. A una magnitud aparent de 4, hauria de ser un bon cometa observable amb prismàtics. Tanmateix cal no emocionar-se encara. Els cometes són moltes vegades una gran decepció. Esperarem. Més informació a Cometografia.es, el bloc de l’amic Pepe Chambó, caçador de cometes.

El mes de desembre és també temps de pluges de meteors. La més important serà la pluja dels Gemínids. Aquesta estarà activa entre el 4 i el 17 de desembre, i el màxim serà durant la matinada del 14 de desembre. La taxa màxima observable de meteors, sempre des de llocs foscos, podria arribar a ser de 120 meteors per hora. El radiant, o indret del cel del qual semblen vindre, es troba en la constel·lació de Gèminis. El misteriós asteroide actiu  (3200) Phaethon, amb episodis d’emissió de gasos, n’és el responsable.

Finalment la tardor acabarà el 21 de desembre a les 16:59. Serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Començarà l’hivern.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges
1.- L’Observatori de La Silla en Xile. ESO/José Francisco Salgado (www.josefrancisco.org) (CC BY 2.0)
2.- Una Lluna de 3 dies prop de Venus, Saturn i Júpiter, 7 de desembre 2021 a les 19:00. Stellarium.
3.- El cometa C/2021 A1 Leonard el 28 de novembre 2021 a les 06:00. Apilat de 13 fotos de 60s cada RVB (total 39 mins) Bayfordbury Observatory ( University of Hertfordshire) (CC BY-SA 2.0)