Pols d'estels

El cel, aquesta volta blava o negra que ens embolica, sempre ha despertat el nostre màxim interès. Hi hem projectat els nostres anhels, el nostre coneixement, l’esperança de nous descobriments i, potser, el nostre futur com a espècie exploradora. Això va ser així fins i tot abans que la disponibilitat d’aliments permetera que alguns humans pogueren dedicar-se exclusivament a observar les estrelles. El moviment dels astres —les estrelles, el Sol, la Lluna i els enigmàtics camins dels planetes— va servir prompte per a determinar la duració de l’any i dels mesos, així com per a predir fenòmens com els eclipsis. L’observació dels cicles celestes i la previsió del millor moment per a sembrar i collir van ser probablement els primers objectius de mirar al cel.

Encara que els fenòmens celestes es van associar inicialment a manifestacions dels déus, uns pocs van utilitzar la raó per a tractar de comprendre el cosmos. La geometria va intentar explicar els estranys moviments circulars del firmament, imaginat com un univers esfèric i concèntric, format per capes on cada planeta descrivia la seua òrbita al voltant d’una Terra també esfèrica. Així va nàixer el primer model d’Univers: el sistema geocèntric, vigent durant uns 1500 anys. Més tard, el Sol va passar a ocupar el lloc central i l’Univers es va concebre girant entorn de la nostra estrella: era el sistema heliocèntric, que va tardar a ser acceptat. Després van arribar Galileu, Kepler i Newton, els qui van acabar amb la “música de les esferes” i van inaugurar la nova física celeste.

Aquestes idees sobre com es concebia el cosmos en cada època es van compartir àmpliament i es van representar en nombroses manifestacions artístiques: literatura, pintura, escultura i altres disciplines.

El llibre Mirar los cielos, de Montserrat Villar, s’emmarca en l’Astronomia Cultural, un àmbit interdisciplinari que estudia com diferents societats han entès i representat el cel al llarg de la història. Villar, especialista en galàxies actives i coordinadora de les activitats de l‘Any Internacional de l’Astronomia a Espanya en 2009, ha impulsat també el projecte Cultura amb C de Cosmos, des del qual ha explorat museus amb una mirada d’astrònoma per a mostrar com el cel ha inspirat a artistes i pensadors de totes les èpoques.

El llibre demostra com el coneixement celeste acumulat al llarg de la història s’ha transmès a la col·lectivitat, que l’ha anat adoptant —a vegades amb reticències— i representant en publicacions, gravats i obres d’art.

Mirar los cielos és un llibre deliciós. A primera vista sembla només una història del cosmos molt ben escrita, en la qual desfilen els diferents models d’Univers (geocèntric, heliocèntric), els presagis celestes, la misteriosa Lluna, els cometes i com van derrocar l’antiga visió del cosmos, com es va ordenar el temps. Finalment ens delecta amb la possibilitat de vida en altres mons. Però és molt més que això. El que fa tan extraordinari el llibre és la gran quantitat de material gràfic que ocupa la segona part de cada capítol: nombroses obres que il·lustren la relació entre la ciència del cosmos i l’art, mostrant l’estat del coneixement astronòmic en cada època i, en molts casos, també els descobriments més recents. Així que el lector acaba realitzant un viatge racional per la història de l’astronomia a través de la ciència i l’art, tal com indica el subtítol del llibre.

En suma, aquest llibre constitueix una aportació valuosa per als qui desitgen comprendre com el coneixement astronòmic ha influït en la cultura i com la cultura, al seu torn, ha donat forma a la nostra visió del cosmos. Una invitació a explorar la interacció constant entre ciència, art i societat, i a reconèixer que mirar els cels continua sent una de les activitats més profundament humanes.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’hivern de 2025 de la Sociedad Española de Astronomía: Mirar los cielos, de Montserrat Villar Martín