Les muntanyes gelades de Plutó
Ja tenim les primeres imatges de Plutó preses durant l’aproximació de fa dos dies. I, sorpresa, Plutó no és com s’esperava. No és un cos celeste mort, de roca i gels, sense evolució al llarg dels mil·lennis. Tot el contrari, el planeta nan sembla estar ben actiu ja que mostra accidents geogràfics massa pronunciats i, una absència quasi total de cràters d’impacte en la superfície.
L’abundància dels cràters d’impacte, causats pels xoc de milions de cossos menuts en els primers 800 milions d’anys del Sistema Solar sobre els planetes acabats de formar, és un clar indicador de la joventut o vellesa d’una superfície planetària o lunar, almenys en el Sistema Solar intern. Per exemple, la nostra Lluna està plena de cràters, senyal de la inactivitat de la geologia lunar mentre que la Terra en té ben pocs, esborrats per l’erosió pel vent i l’aigua però sobretot pel moviment de les plaques continentals que renoven la superfície terrestre. Així podem dir que la superfície lunar és vella i la de la Terra nova.
Plutó no sembla tindre cràters d’impacte i, a més, té muntanyes de més de 3500 m d’alçada, que els geòlegs planetaris daten en uns 100 milions d’anys, ahir en termes geològics. La superfície plutoniana és molt jove. Qui modela i la renova al llarg dels anys? Un misteri, de moment. A veure si la informació que encara han d’enviar els altres instruments pot treure’n l’entrellat.
I per recordar com hem avançat en el coneixement de Plutó, la NASA ha publicat un gif animat en que es combinen les vistes de Plutó que s’han obtingut durant les últimes dècades, des del seu descobriment per Clyde Tombaugh en 1930 fins a les imatges actuals passant per les intrigants imatges del Hubble on ja es veia el joc d’ombres i clars que ha resultat ser Plutó.
La primera imatge de Plutó és propietat de l’Observatori Lowell i no és pot publicar sense permís del Arxius de l’Observatori, però es pot veure en aquest enllaç de la NASA que si que té el permís.
De Caront ja tenim un retrat de prop també. Durant el sobrevol, New Horizons va tindre un moment per captar la principal lluna de Plutó des de 466,000 km de distància. Caront també sembla tindre una superfície molt jove sense massa cràters d’impacte. A l’hemisferi sud se’n veuen alguns d’ells però són massa pocs per al que s’esperava. Com Plutó, per tant, ha d’haver un mecanisme que ha rejovenit la superfície de la lluna. Caront, sembla ser també actiu. També ja sorprés la zona fosca pròxima a la zona polar de Caront. Amb unes vores difuses podria ser un dipòsit prim de material fosc que ha emanat o caigut/plogut sobre la superfície. Ja ha estat batejat amb el nom de Mordor.
Una altra cosa sorprenent es l’abundància de canyons en Caront. Alguns d’ells, amb més de 1000 km de longitud, són molt profunds. Així, el que es veu en la vora drets de la imatge té uns 9 km de fondària.
I finalment també s’ha donat a conéixer la primera imatge de la lluna Hidra, descoberta el 2005. No té massa resolució però mostra una forma allargada com ja s’havia determinat fa temps.
Les imatges que han arribat avui són comprimides i, per tant, en baixa resolució. Al disc dur de l’ordinador a bord de New Horizons estan les imatges en alta resolució. Poc a poc aniran arribant i serà, aleshores, quan algunes de les preguntes actuals podran ser resoltes.
Imatges: NASA-JHUAPL-SwRI